Entrevista a Marina Morante: “L’única cosa que ens queda per a la construcció de la república és la nostra classe”

[Castellano]

Com valores les últimes mobilitzacions del 29S i 1O de 2018?

Per mi un fet molt important és que veníem d’una època de reflux de mobilització. L’1 d’octubre i el 29 de setembre van ser repunts de mobilització que van animar a la gent a tornar-se a organitzar en els CDR. També va haver-hi un aspecte polític molt interessant: les càrregues dels Mossos d’Esquadra quan es complia un any del context de repressió policial de la Guardia Civil i Policía Nacional.

Aquest fet i la demanda de la dimissió de Buch ens ha posat en un altre escenari. El procés de mobilitzacions segueix, òbviament la masivitat de les mobilitzacions no és la mateixa, però és un procés que segueix viu. Hem passat de sentir a sectors dels CDR dir que els Mossos són la nostra policia a demanar la dimissió del Conseller o els Mossos d’Esquadra també són forces d’ocupació. Això políticament és interessant i cal veure com evoluciona.

Una altra qüestió política que és interessant és que el passat 1 d’octubre, després dels talls de carreteres organitzats a primera hora del matí, la majoria dels CDR de Barcelona es van desplaçar a Nou Barris per parar un desnonament. Aquest desnonament va ser parat perquè no va haver-hi suficient cos policial per a tanta gent. Érem centenars de persones en aquest carrer i era impossible efectuar el desnonament. Així és com pensem que cal ampliar la base social: amb fets que uneixen la qüestió de l’autodeterminació amb la qüestió social.

Aviat es compleix l’aniversari del 27-O, creus que la política de la direcció procesista durant aquest any ha servit per paralitzar en certa mesura el moviment independentista als carrers amb la finalitat de retornar a una política autonomista?

Part del reflux del moviment és a causa de la política de la direcció procesista. La gent va dipositar expectatives en els partits com Convergència (PDeCAT) i ERC, que no s’han complert. És a dir, no és qüestió d’un gest simbòlic o un tuit, sinó de la materialització de la República i la ferma defensa dels drets democràtics, animant a la gent a seguir al carrer.

Tampoc s’ha posat en l’ordre del dia la qüestió social, condició per guanyar base independentista. ERC diu que ells no estan apostant per la materialització immediata de la República perquè la tasca actual és ampliar la base social republicana. En el CDR de Nou Barris som conscients que fa falta més base social per construir la República, i especialment la República social que volem. Visc a Nou Barris, conec el context social i sóc plenament conscient d’això. La qüestió és si s’està utilitzant aquest argument per paralitzar el procés o si se l’està utilitzant per plantejar un projecte social que es materialitza als carrers; en defensa social i les llibertats democràtiques. Si es fa pel segon motiu anem plegats, però sembla que els tirs apunten en una altra direcció. Ampliar la base social és participar de les lluites contra els desnonaments als barris obrers, no subhastant 47 pisos procedents d’herències, com va fer la Generalitat el juliol passat, en comptes de fer d’ells habitatge social.

Estem veient que l’opció política de la burgesia catalana va ser, ha estat i serà la negociació amb el Règim del ’78, perquè la burgesia catalana forma part d’aquest Règim. Llavors, fins que no trenquem aquestes expectatives serà molt complicat. Ho vam veure el 21 D, en les eleccions imposades, com el focus va passar d’estar al carrer a tornar als debats del Parlament, i avui paguem les conseqüències. Jo crec que aquí entren en joc els interessos de classe. La burgesia catalana forma part del Règim del ’78 i hi ha sectors als quals no els convé una ruptura. La ruptura precisa de mobilització, de vagues massives, d’un gran seguiment per part de la classe treballadora, fora i dins dels seus llocs de treball. Això no els interessa.

L’1-O i el 3-O va haver-hi molta gent al carrer que va percebre que ja no és possible la negociació i que per avançar cal trencar amb el Règim. Posteriorment, amb la depositación de les expectatives polítiques que es generaven, l’actuació del govern català i el reflux de la mobilització, sectors d’aquest moviment van tornar a les seves cases decebuts i decebudes. Tampoc hi ha hagut una oposició ferma com a alternativa de com seguir la mobilització. L’altre dia Carles Riera (CUP) deia en una roda de premsa que “seguim apostant pel carrer i per la mobilització”. Està bé, però, com? Falten propostes polítiques concretes, falta la projecció de veure com podem guanyar. La gent surt al carrer però necessita veure i percebre que efectivament podem guanyar.

NouBarris_17M_pancarta

Davant aquesta situació, quin ha de ser al teu entendre el paper d’organismes com els CDR i sectors independentistes que qüestionen avui al Govern Torra?

En el CDR de Nou Barris ens trobem en un debat en aquest aspecte. Hi ha gent que veu la traïció i està decidida a deixar de crear expectatives amb els partits, jo en això estic d’acord. Però llavors, afegeixen que, com a conseqüència hem de deixar de col·laborar amb ANC, Òmnium, etc. Jo crec que els CDR estem en un moment en el qual hem de començar a crear un discurs propi dins de la diversitat que són els CDR. Els CDR no són una organització revolucionària amb un programa, és un espai relativament ampli. Hem de centrar-nos molt més en la qüestió social, en la qüestió de la classe treballadora. Però alhora crec que tampoc podem caure en un sectarisme pur de no col·laborar més amb les entitats sobiranistes. Aquests organismes també arrosseguen sectors diversos i en cert moment tàctic és necessària la unitat d’acció. Això no comporta “casar-nos” a nivell de les accions i polítiques que fem els CDR. Tot això tenint en compte que les entitats no juguen un paper rupturista de desobediència, això és clar. Però la ANC convoca manifestacions en les que assisteixen milers de persones i els CDR que fem? no anem? o anem amb la nostra línia política d’autoorganització popular, amb les nostres línies socials i de desobediència? Jo crec que hem de participar d’aquests espais d’unitat d’acció. Hi haurà espais on no ens trobarem, però per mi és important que si convoquen un acte de milers de persones, que estiguem allí, amb les nostres pròpies propostes.

En relació als partits crec que hem d’entrar en una fase de denúncia. Hem estat en una fase més d’exigència però amb la brutalitat policial que del 29 de setembre i l’1 d’octubre, des dels CDR cal començar a combinar l’exigència amb la denúncia.

I cal denunciar, òbviament, els seus plans antisocials. A l’estiu Convergència va posar tota la seva artilleria en aprovar la llei dels desnonaments express. Si nosaltres no denunciem activament aquests fets, és molt complicat que ampliem la base com, per exemple, a Ciutat Meridiana, on cada setmana tenen desnonaments. Al CDR de Nou Barris no vam dubtar ni un minut en fer un comunicat quan es va aprovar la llei denunciant que així no es construïa la república i menys la república que nosaltres volem.

I què opines de la política de les direccions de l’esquerra independentista?

Pregunta complicada. Jo col·laboro activament amb l’esquerra independentista, però personalment, tot i no tenir la recepta màgica, perquè ningú la té, al meu entendre a faltat una proposta de què fer, de quins són els passos concrets a seguir, i que això no siguin frases fetes, sinó una política real. No concebo estar per la construcció de la república social i l’ampliació de la base i després investir a Quim Torra, és contradictori.

No és conseqüent amb la meva forma de pensar i jo crec que l’esquerra independentista i anticapitalista actualment no està tenint una proposta davant la gent sobre que fer. I no solament això, sinó que es van obrir moltes oportunitats i ha faltat un caràcter de classe i de treure referents treballadors, és a dir, de ser la veu dels que diuen que nosaltres no estem per qüestions identitàries, no estem per qüestions nacionals; estem per qüestions democràtiques i per una ruptura per tenir drets socials i nacionals.

M’ha faltat aquest discurs de classe i una òptica més internacional. L’esquerra independentista hauria d’haver estat la punta de llança per a l’organització de germanors amb la resta de l’Estat espanyol i de tota Europa, més enllà de les relacions germanes que es tenen a Andalusia o Euskal Herria.

Des de molts CDR, com el de Nou Barris, s’ha manifestat reiteradament la necessitat d’ampliar les bases del moviment independentista. Cap a quins sectors ha de dirigir-se el moviment per aconseguir que es compleixi el mandat popular de l’1-O del 2017?

Aquí primer entra el debat aquest que tothom parla d’ampliar les bases, fins i tot Convergència! El problema és que ells no ho diuen com una política conseqüent, sinó per impedir tirar endavant amb la república, és una excusa. Ara bé, a part d’això, crec fermament que per fer efectiva la república cal ampliar la base social. Quan nosaltres ens referim a això, des del CDR de Nou Barris, ens referim als nostres veïns i veïnes que són gent de la classe treballadora, gent precària, migrants, etc.

Això com es fa? Es fa tenint una òptica molt més social. I per què ens dirigim a aquesta gent? Perquè hem vist que dins de la defensa d’una ruptura amb el Règim del ’78 entren en joc interessos de classe i hem vist que en el fons la burgesia catalana forma part del mateix problema estructural, i és per això que Quim Torra segueix demanant negociacions. Hem vist la repressió de l’1-O, hem vist la repressió fins i tot al seu propi partit, aprofito per dir llibertat presos i preses polítiques, i segueixen demanant negociacions. Això no és un problema de si està el PP o el PSOE al Govern, és un problema estructural del Règim. Llavors, si veiem que els interessos de classe entorpeixen el problema i veiem que la pròpia burgesia catalana és incapaç d’aplicar la ruptura, l’única cosa que ens queda per a la construcció de la república és la nostra pròpia classe.

La nostra classe és la gent que podrà fer efectiva la república que volem. La república catalana en si no és garantia de res, la república solament és quelcom si la construïm la classe treballadora amb la seva diversitat: negra, gitana i transexual. La república catalana és una oportunitat per construir. Hem vist que dins del marc del Règim del ’78 és impossible, però se’ns va obrir una finestra on podem participar i guanyar un altre model de república, cal guanyar-la. I això solament ho farem amb la gent a la qual li interessa un altre model de república i que és la classe treballadora. Això és ampliar les bases, participar parant desnonaments, participant en el moviment antiracista… Parlem de participar activament en vagues de treballadors que van sorgint. Per a nosaltres és aquesta forma de fer república i per això ens xiulen les oïdes quan els altres també parlen d’ampliar la república, perquè ells, en el fons, no volen ampliar república.

marina_morante_micro

No obstant això, importants sectors de la classe treballadora segueixen allunyats de la lluita pel dret d’autodeterminació. Com creus que se’ls podria sumar a la lluita per fer efectiu el mandat de l’1-O?

És el que deia, hem de participar de les lluites que sorgeixin. Però si ho analitzem, la majoria de la classe treballadora no està immersa en lluites obreres i socials. Llavors crec que també és necessari combinar-ho amb la creació d’espais amplis que tinguin un discurs social, amb una visió de defensa dels drets democràtics, que tingui l’eix en perquè és necessària la república més enllà de qüestions nacionals o històriques. Cal explicar els drets que estem perdent en tots els àmbits i el que podem guanyar.

D’altra banda, també entra en joc que part de la classe treballadora actual a Catalunya és gent migrant. Llavors aquí també ens hem de plantejar que fer. De vegades ens dirigim a la gent immigrant com un col·lectiu homogeni i no és així. Dins de la gent migrant també hi ha diferències de classe. Jo crec que hem de guanyar a aquesta gent migrant treballadora perquè quan parlem de guanyar a la classe treballadora no ens referim solament a la classe treballadora blanca sinó a tota la seva diversitat, i això passa per fer un discurs més ampli. Ara s’acosta el 12 d’octubre, parlem que ha fet la gran pàtria a Amèrica llatina; com ha oprimit el quechua, com va explotar i va colonitzar pobles. Agafem altres relats, no ens quedem en el 1714, aquesta no és l’única història de la Catalunya que tenim avui. La història de la Catalunya d’avui és l’antifeixista, la dels miners asturians, la història de Casasviejas a Andalusia i també és la història dels pobles germans a Amèrica llatina o en el Nord d’Àfrica. Per mi és necessària aquesta ampliació de mires.

El 3-O del 2017 l’esquerra sindical al costat del moviment independentista va impulsar una gran vaga general i semblava estar posant la primera pedra per a la lluita per conquistar una república independent de la direcció procesista. Perquè creus que aquest salt qualitatiu no va seguir després de la jornada del 3-O?

Jo crec que tenim unes limitacions sindicals importants. Hem perdut consciència de la sindicalització, fins i tot dins dels moviments socials. Però més enllà, crec que des de l’esquerra sindical no s’ha sabut donar el valor que tenia aquesta ruptura que s’estava donant des dels carrers. Primer de tot, hi ha hagut debats sobre si el sindicalisme havia de posicionar-se sobre qüestions polítiques. Una vaga general contra la reforma laboral sempre és una vaga política, perquè parlem de legislació i de regulació de drets. Realment el sindicalisme forma part de la política i un sindicat ha de posicionar-se per la defensa dels drets socials i laborals. I això passa també per la denúncia de com estan retrocedint els nostres drets democràtics.

I d’altra banda jo crec que intrínsecament aquí entren els límits de l’esquerra espanyola davant el procés català. Jo crec que va íntimament lligat perquè l’esquerra espanyola participa en el sindicalisme alternatiu i s’han creat disputes internes per una comprensió errònia del que estava passant a Catalunya. El que passa aquí no és una qüestió merament nacional. Una altra qüestió són les disputes internes que han sorgit entre sindicats i en el mateix si de cadascun. Han prioritzat el seu model organitzatiu abans que les necessitats polítiques del moment. Sectors sindicals es van posicionar el 3-O, però després aquestes posicions s’han anat diluint.

El fet de no haver-se posicionat des del sindicalisme per la defensa les llibertats democràtiques ha limitat el procés que hem viscut i seguim vivint. La plataforma 3-O va passar d’organitzar una vaga general a quedar-se diluïda fent actes importants com les jornades contra la repressió però que no han estat clau en fomentar aquest tipus de mobilitzacions, quan el sindicalisme era peça fonamental per ampliar aquesta base social que parlàvem dins de la classe treballadora. No parlem solament del sindicalisme com a part del moviment, sinó que és peça clau i ho necessitem perquè és fonamental per guanyar per a la lluita a la classe treballadora amb un discurs de classe.

I no solament l’esquerra sindical, també les grans centrals com a CCOO i UGT haurien d’haver fet un paper bàsic. Jo se que hi ha bases d’aquests sindicats que fan un bon treball en aquest sentit però com a direcció no han estat a l’altura. Encara ara, ens agradi o no, són els sindicats que acaben arrossegant a més gent.

Així i tot, creus necessària l’exigència a l’esquerra sindical perquè reprengui el camí de la lluita pel moviment democràtic català?

Sí, òbviament. Són peça clau per ampliar la base social amb la classe treballadora. Són imprescindibles i hem d’intentar seguir teixint aliances amb els sindicats alternatius. Els CDR tenen una relació cordial amb el sindicalisme alternatiu i cal seguir tenint-la. Fins i tot crec que hauríem de tenir relacions amb els sectors locals i concrets de CCOO que realment estiguin disposats a la defensa d’aquests valors democràtics, que n’hi ha.

Finalment, per a molts el següent pas per fer efectiu el mandat de l’1-O seria lluitar per obrir un procés constituent català. Com creus que aquest podria conquistar-se?

Des dels CDR venim exigint des de fa temps obrir un procés constituent. El que passa és que al meu semblar un procés constituent ha de ser una cosa àmplia, amb sentit, significativa. Ha de significar quelcom per al veïnat, no pot ser una jornada solament d’assemblees obertes. Ha de tenir un valor significatiu per agarrar-nos i lluitar per ell. Òbviament, tenint en compte també les lluites que s’han fet abans. Sóc conscient que des de diverses opcions d’esquerra s’estan començant a pensar projectes per efectuar aquest procés constituent. Però aquest procés constituent ha d’anar de la mà d’iniciar una ruptura amb el Règim del ’78 perquè sinó ens quedarà un projecte simbòlic que no serà significatiu, en el qual, com a conseqüència, la gent no s’involucrarà. Per mi es podrien prendre com a exemple processos participatius que es van fer durant i després de la Transició que no van ser dins d’un marc legal sinó que es van generar, per exemple, dins del model educatiu de l’escola catalana i que eren significatius, perquè la gent sabia que era quelcom que ajudarien a crear i a defensar. El projecte constituent ha d’anar en aquest sentit i no hem de cedir-ho a despatxos tancats, sinó que ha de ser un espai participatiu i en el que estigui involucrada la majoria de la classe treballadora. Hauria de ser una eina més de lluita que ens obri nous cicles de mobilització.

En aquest sentit, és imprescindible que tinguem més aliances i fomentar aquests processos en la resta de l’Estat espanyol. Crec que hem de construir una aliança de lluita real, no solament amb els sectors independentistes de la resta de l’Estat sinó amb moviments amplis de base. Allò ideal hauria estat que el 3-O també hagués estat vaga a Madrid, a Andalusia, etc. Que el 8-N poguéssim haver organitzat talls a la Plaça del Sol i així haguéssim tingut més possibilitats de guanyar.


Marina Morante és activista del CDR de Nou Barris i militant de Marx21.

L’entrevista la va realitzar l’Arsen Sabaté per a izquierdadiario.es.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s