M. Rajoy s’ha anat: i ara què?

Marx21

[Català] · [Castellano] · [English]

L’expulsió del poder de l’M. Rajoy i del PP és una bona notícia.

Tant de bo no haguessin estat la primera força a les últimes eleccions. Tant de bo haguessin caigut com a resultat directe i explícit d’una massiva mobilització al carrer, o d’una vaga general… per no parlar d’una revolució socialista… No ha estat així, però l’ambient polític actual, influït per diferents lluites socials, ha estat un factor essencial per convertir la condemna judicial per corrupció del PP en una moció de censura. Després de tot, l’aritmètica del Congrés és la mateixa que fa un any i la corrupció del PP tampoc és una novetat.

Les mobilitzacions de dones, les protestes per les pensions, la lluita pel dret a decidir de Catalunya, les vagues que segueixen produint-se… tot això ha contribuït. La caiguda de Rajoy —el Sancho Panza d’Aznar, el dels “hilillos de plastilina”, el de la llei mordassa, el de la brutalitat policial de l’1 d’octubre, el de la corrupció… — és en part la nostra victòria i hem de celebrar-la.

No obstant això, diferents sectors del moviment insisteixen, per diferents motius, que res no ha canviat, que no hi ha res a celebrar. Mirem els seus arguments.

PPSOE?

Una part important de l’esquerra porta temps dient que el PP i el PSOE són la mateixa cosa. Ara aquesta idea és més típica de l’esquerra radical (de més enllà de Podemos i IU) però era la posició oficial d’IU a l’època de Julio Anguita, amb “les dues ribes”: d’una banda, IU; de l’altra, els altres partits sense distinció. En aquella època, aquesta visió va contribuir a permetre al PP formar govern en diferents llocs, sense comptar amb majoria absoluta.

És cert que en el poder, tant el PP com el PSOE es dediquen a gestionar i a mantenir el sistema; és a dir, tots dos defensen els interessos de la burgesia. És cert que el PSOE va donar suport al 155, i abans va ser responsable de la permanència a l’OTAN, dels GAL, etc. És cert que el PSOE té molts casos greus de corrupció. (Notem de pas que Ciutadans també utilitza el hashtag #PPSOE.)

Però hi ha una diferència fonamental entre el PSOE i el PP. Les bases del PSOE inclouen molta gent treballadora que (fins i tot ara) espera alguna cosa més. Només així s’entén la rebel·lió interna davant la decisió dels barons del PSOE (instigats per Susana Díaz) de fer fora Pedro Sánchez per haver-se negat a investir Rajoy després de les eleccions de 2016.

Només així es pot entendre el que passa al Partit Laborista sota Corbyn. Amb Blair, el laborisme semblava fins i tot més a la dreta que els partits cristianodemòcrates europeus. Ara Corbyn sembla més a l’esquerra que Podemos. En realitat, tant el Partit Laborista com el PSOE estan plens de contradiccions internes.

Aquest fet, sumat als motius i les circumstàncies de la moció de censura, fa que el nou govern de Sánchez no pugui ser idèntic al de Rajoy.

Serà més fràgil, i més susceptible a la pressió des de baix… si aquesta s’aplica.

Si s’insisteix que res ha canviat, llavors no hi ha cap motiu per intentar pressionar. Si entenem les contradiccions de la situació, podem aconseguir canvis. No perquè ho vulgui Sánchez, sinó perquè el podrem obligar a concedir coses que no ens plantejàvem amb Rajoy.

“No podem esperar res positiu d’Espanya”

Aquesta visió existeix en alguns sectors de l’independentisme català. Cal entendre-ho: el PP, Ciutadans i el PSOE van impulsar o donar suport a la repressió del referèndum i el cop del 155. Fins i tot la direcció de Podemos, que s’havia declarat a favor del dret a decidir, va canviar d’opinió davant d’un referèndum real, i va adoptar la posició que deia, efectivament, “ni amb la repressió, ni amb la gent que pateix la repressió”.

Tot això fa que bastants persones de l’independentisme català no esperin res de bo de la resta de l’Estat espanyol.

Però una cosa és tenir crítiques cap a l’esquerra espanyola, una altra és no saber veure les diferències que hi ha entre el PP i el PSOE, o bé entre el PSOE i Podem. (En part és el mateix problema que no saber distingir entre la democràcia burgesa i el feixisme.)

Una altra part del mateix argument és que Catalunya ja es va declarar república, amb la qual cosa els assumptes d’Espanya no ens interessen. Hi ha la retòrica que diu: “el país veí ha canviat el seu govern? I això què té a veure amb nosaltres?”.

És veritat que es va votar la independència i es va fer una declaració, però és obvi que en realitat Catalunya encara forma part de l’Estat espanyol. Per canviar aquesta situació hem de guanyar una batalla política que encara no hem guanyat.

Durant massa temps hi ha hagut a Catalunya una dicotomia falsa. D’una banda, hi ha la gent que vol un trencament amb l’Estat espanyol (i també un canvi social) que conclou que “no tenim res a parlar amb l’Estat espanyol”… el que se sol traduir en rebutjar la recerca d’aliances amb gent de l’Estat (excepció feta d’altres grups independentistes). De l’altra, gent que entén la necessitat d’aquestes aliances… i que conclou que això significa que no es pot ni s’ha de plantejar la ruptura.

És més important que mai fer l’esforç d’explicar les demandes democràtiques de Catalunya a activistes de la resta de l’Estat, i no des d’una visió estreta i nacionalista. És més important que mai aconseguir suports i aliances al voltant de les moltíssimes demandes socials i democràtiques que comparteix la gran majoria del moviment independentista català amb els moviments socials i l’esquerra combativa de la resta de l’Estat. Cal una relació més fraterna i més forta, des de la diversitat segurament, però també des del respecte mutu.

I com es comenta a principi d’aquesta secció, si bé es poden tenir crítiques cap al moviment independentista, encara més es poden i s’han de criticar les forces progressistes espanyoles que, amb poques excepcions, no han demostrat la solidaritat que feia falta davant l’acció repressiva de l’Estat.

L’estratègia de Podemos

Es van aixecar bastants queixes des de l’esquerra radical davant el fet que Podemos votés a favor de la moció de censura, contrastant aquest fet amb els lemes del 15M. Cal dir que al moviment 15M no li sobraven matisos ni visió tàctica. Amb totes les crítiques cap al PSOE, és positiu que s’hagi fet fora el PP, i positiu que Unidos Podemos, ERC i altres forces d’esquerres ho hagin facilitat.

El debat real és un altre: què s’ha de fer ara?

La direcció de Podemos ha declarat repetidament el seu desig d’entrar a formar part del govern de Sánchez. Això sí representaria un abandó dels principis de ruptura amb el règim. Izquierda Unida ha demostrat moltes vegades, en coalicions de govern amb el PSOE en diferents àmbits, que aquestes coalicions només suposen donar suport a la gestió del sistema que sempre fa el PSOE en el poder.

Pablo Iglesias i cia han de saber això de sobres.

El seu problema és que sempre han plantejat la seva estratègia en termes de governar des de les institucions. Les frases altisonants de “assaltar el cel” no significaven més que això. És una orientació de la política des de dalt, de prendre posicions de poder i demostrar que poden governar “tan bé” com el PP o el PSOE, mostrar que són una opció política respectable. Pel fet de no acostar-se a la majoria absoluta, es queden en l’intent desesperat d’entrar en un govern de “la casta” (per utilitzar aquest terme infinitament flexible —per tant sense significat real— que només genera confusió).

Es tracta d’aplicar la lògica del seu treball municipal a l’àmbit estatal. Però ja s’han vist els problemes d’aquest treball municipal; aquí només hi caben uns exemples. La lògica del sistema va fer que tant IU com Podemos —incloent el José María González ,“Kichi”, d’Anticapitalistas i alcalde de Cádiz — donessin suport a la proposta del PSOE de promoure la venda de corbetes de guerra a l’Aràbia Saudita. El govern municipal de Manuela Carmena a Madrid ha tingut dificultats davant el centre neonazi, Hogar Social Madrid: els seus intents de combinar el seu rebuig al feixisme amb l’objectiu de dur a terme una gestió “normal” de l’ajuntament l’han portat a confusions. A Barcelona, ​​el govern d’Ada Colau ha tingut problemes per controlar accions de la Guàrdia Urbana contra el “top manta” que han aixecat acusacions de brutalitat policial i racisme.

La participació de Podemos en un govern de Sánchez hauria provocat moltes més contradiccions, encara més greus. Sembla que al final no passarà, però només perquè Sánchez no la desitja.

Tota l’experiència, de totes les administracions socialdemòcrates, a tots els països, és que aquestes deceben. Res ens fa pensar que la de Sánchez sigui diferent. Tot indica que —sense una resistència fort— un govern del PSOE no només trairà les esperances de canvis positius, sinó que impulsarà més austeritat, més atacs contra la majoria treballadora de la població, en interès de l’1%.

El repte és que el desencís i el descontentament que provoqui un govern del PSOE no alimentin la dreta (o pitjor, l’extrema dreta), sinó que es canalitzin en una oposició des de l’esquerra i en la construcció d’una alternativa millor. I aquesta alternativa no pot consistir en suggeriments sobre com millor gestionar el sistema. L’experiència de Syriza a Grècia va demostrar que hi ha molt poc marge de reforma dins del sistema. Això no treu la necessitat d’exigir que es facin aquestes reformes. Més aviat, que l’àmbit clau per aconseguir reformes, i canvis reals, no és el debat parlamentari, ni les tertúlies, ni de bon tros el debat al gabinet, sinó la mobilització al carrer i en els llocs de treball.

I aquí tenim un problema. Podemos havia de representar la renovació de l’esquerra transformadora, un nou esperit inspirat en el 15M i les lluites des de les places. Però en temps rècord s’ha convertit en una part més de l’espectre polític de sempre; un altre partit d’esquerres que se sent més a gust al parlament o en un plató de TV que no en les lluites de base.

En un moment en què una esquerra revitalitzada —combinant el millor de la tradició comunista amb el millor dels nous moviments socials com el 15M— podria haver jugat un paper clau en plantar cara des de l’esquerra a un govern social liberal… queda clar que aquesta no existeix. Només tindrem a la direcció de “Unidos Podemos” fent discursos, i les seves bases sense propostes reals de lluita social.

L’esquerra anticapitalista avui

Tot això ve a confirmar el que ja se sabia; cal una esquerra revolucionària més forta, i més coherent.

Davant la moció de censura, cal una esquerra que sàpiga valorar —fins i tot celebrar— la caiguda de Rajoy, però entendre que tot està per fer. Sabem i hem d’insistir que no n’hi ha prou amb canviar els noms i les sigles del govern; volem un canvi fonamental.

En termes immediats, calen canvis socials: respostes a les demandes dels moviments de dones; passos contra el racisme com plens drets per a la gent migrada i l’acollida de la gent refugiada; el final de la repressió i una democràcia més real, incloent el dret a decidir de Catalunya…

L’esquerra revolucionària és molt petita, però pot incidir, si sap treballar bé. Això vol dir fer anàlisis coherents, aplicant la teoria marxista de forma intel·ligent i flexible a la realitat d’avui. Suposa oferir propostes constructives de lluita i de construcció de moviment. Significa anar guanyant a individus a aquestes perspectives alhora que col·laborant amb gent i forces més diverses en fronts únics.

Però, tornant al punt de partida, mai farem coses grans si no sabem impulsar i valorar les petites victòries. La caiguda de Rajoy i del PP és una d’elles.


Si t’agrada allò que diem, posa’t en contacte.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s