Marx21
Finalment, vora sis mesos després de les eleccions del 21 de desembre de 2017, el parlament ha investit Quim Torra com al 131è president de Catalunya. Fem un balanç de les disputes i els reptes.
No havíem de ser aquí
Si el govern espanyol hagués respectat el referèndum i els partits unionistes haguessin fet una campanya de “vota no” –en lloc de “no votaràs”— hauríem tingut un resultat inapel·lable… que segurament hauria estat un “Sí” més ajustat però amb més participació. (Per això van fer boicot en lloc de fer campanya pel “No”.)
Si no s’hagués aplicat el 155, suspenent el govern; si el poc independent sistema judicial no hagués enviat el govern a la presó o bé a l’exili; en breu, si s’hagués respectat la democràcia… Si hagués estat així, ara Carles Puigdemont encara seria president, i els governs espanyol i català estarien negociant els termes de la independència de manera civilitzada. I no hauríem tingut les eleccions del 21 de desembre ni tot aquest debat sobre la investidura.
Però no ha estat així. Van reprimir el referèndum i van apallissar les persones que volien votar, van aplicar el 155, van imposar noves eleccions… i van tornar a perdre.
Els tribunals, seguint les demandes del PP, van impedir la investidura de Puigdemont, de Jordi Sánchez, de Jordi Turull… i al final Puigdemont va proposar Quim Torra.
Cap partit que hagi donat suport a aquests atacs a la democràcia pot donar lliçons ara davant la investidura de Quim Torra. Hem arribat aquí per culpa de les forces que s’han oposat, no només a la independència, sinó al mateix dret a decidir.
La dreta catalanista fa més promeses que no pot complir
Però es van fer les eleccions, i tots els partits van decidir participar-hi, així que s’ha d’acceptar el debat polític sobre els resultats. Per ser més exactes, la dreta catalanista no pot insistir en el seu dret sagrat a governar, quan ni ells l’han defensat en els moments clau.
Artur Mas es va tirar enrere en un moment clau, quan l’Estat espanyol va posar pegues al referèndum del 9 de novembre de 2014.
Puigdemont és molt millor que l’Artur Mas, per descomptat (les persones que van titllar l’esquerra anticapitalista de traïdors i agents del CNI per negar-se a investir Mas ja no se’n recorden, se suposa). Tot i això, en els moments clau —com el 10 d’octubre, sense anar més lluny— Puigdemont també es va tirar enrere.
Què fa pensar que Torra es mantindrà ferm en un moment crucial?
Aquesta no és una qüestió moral o individual, sinó de classe. Com vam dir fa dos mesos: “Les reticències dels dirigents de Convergència (Pedecat, etc) en moments crucials reflecteixen els interessos de la classe que volen representar, la burgesia catalana”. Puigdemont, Torra, i altres polítics semblants volen la independència, volen trencar amb l’Estat espanyol… però per sobre de tot, volen mantenir la seva visió d’ordre. Per això Torra va insultar el moviment 15M (“aquesta colla de ximples dels indignats”) arran de la protesta que va rodejar el parlament el 15 de juny de 2011. Va dir que “ni a l’Uzbekistain (sic) passa això… és intolerable, democràticament parlant” i va comparar l’acció amb el cop d’estat militar del 23-F.
L’Estat espanyol ha deixat clar que una sortida tranquil·la i negociada és impossible, així que caldrà una sortida mitjançant la mobilització. I la dreta catalanista no vol aquest tipus de mobilització, i és igual les promeses que facin o els compromisos que signin; això forma part de la seva naturalesa de classe.
No són només uns tuits
Com sabem, un tema destacat en el debat han estat els tuits d’en Quim Torra, amb copiosos insults vers “els espanyols”. Ha esborrat els tuits i ha demanat disculpes. En efecte, Torra ha dit “Lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”.
Però no són només uns tuits. Un o dos tuits es podrien explicar com fruit d’una ràbia passatgera, però una sèrie d’escrits al llarg de molts anys són una altra cosa. És tota una visió del món, que combina un etnicisme biològic amb altres idees reaccionàries de tota mena. (Hi ha enllaços a alguns dels articles al final.)
Alguna gent ha intentat relativitzar el tema, insistint que les seves paraules anaven contra l’Estat espanyol, no contra les persones espanyoles, però queda clar que molts dels seus missatges es dirigeixen contra la població castellanoparlant de Catalunya. Un gran encert de la majoria del moviment sobiranista ha estat el seu rebuig a les visiones etnicistes. El lema que tota persona que visqui o treballi a Catalunya és catalana té molta acceptació. Els escrits i tuits de Torra que s’han difós no reflecteixen aquesta visió en absolut.
A part de ser moralment rebutjable, aquesta visió és desastrosa per al projecte independentista. No es pot construir una Catalunya independent contra el sector castellanoparlant de la població. A Estònia, gràcies a l’enfonsament de la URSS, van aconseguir la independència sense gaire suport de la població rusparlant del país, però vora 30 anys després, encara arrosseguen conflictes pel tema.
Les posicions que defensa Torra van en la direcció contrària a la que necessitem, que és la del diàleg i comprensió mútua, en base als interessos compartits per la gent treballadora de Catalunya, sense importar la seva llengua principal, que pot ser el català, castellà, urdu, àrab, punjabi, amazig…
La hipocresia de la dreta espanyolista
Dit això, algunes de les persones que denuncien les declaracions de Quim Torra porten la hipocresia a extrems inimaginables. Parlem de l’Albert Rivera de Ciutadans, un partit que fa anys que col·labora amb feixistes de mil maneres: en una coalició electoral; tenint candidats i dirigents procedents de l’extrema dreta; en manifestacions conjuntes; en accions al carrer per arrancar llaços grocs… Parlem del Xavier Garcia Albiol, senyalat pel Consell d’Europa per haver promogut la xenofòbia i dirigent d’un partit que es nega a condemnar el franquisme. I tràgicament, fins i tot el PSE ha convocat manifestacions conjuntament amb 14 organitzacions d’extrema dreta.
Aquestes forces no tenen base moral per criticar les declaracions desagradables d’en Quim Torra.
Però els moviments i les persones que portem anys lluitant contra el racisme sí que tenim el dret de qüestionar les seves declaracions. De fet, tenim el deure de fer-ho, i encara més les persones que defensem la independència. Si no denunciem arguments basats en la “raça” quan els presenta un catalanista, caiem en la mateix hipocresia que la dreta espanyolista.
Tindrem un govern d’extrema dreta?
Torra ha demostrat tenir moltes idees reaccionàries, però aquestes prenen la forma d’articles de premsa i tuits, no consta cap intent de dur-les a la pràctica. Equiparar aquestes declaracions amb el nazisme, com ha fet algun tuitero, és una banalització perillosa. (Veure la declaració d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.)
El feixisme no consisteix només en unes actituds desagradables; és un moviment polític que busca acabar amb tota la democràcia (limitada) existent, i destruir completament el moviment obrer. (Pel mateix motiu, és un greu error argumentar que la repressió estatal suposa que ara vivim sota el feixisme. Veure “Per què l’estat espanyol no és feixista”.)
Pensar que les idees de per sí constitueixen una força política reflecteix l’idealisme filosòfic. Aquest apareix sovint, com a l’argument: “hem decidit que volem una república, doncs aquesta existeix”. De la mateixa manera: “Torra ha fet comentaris reaccionaris, doncs tenim una presidència d’extrema dreta.”
Algú fins i tot ha comparat la situació amb Hongria, on Viktor Orbán i el seu partit FIDESZ —que va començar com un grup de joves professionals i liberals, Facebookeros en versió de 1989— apliquen polítiques xenòfobes. La comparació demostra com són de diferents les dues situacions. El partit d’Orbán —d’extrema dreta populista— té majoria absoluta al parlament; la segona força és el partit feixista, Jobbik.
En canvi, el moviment sobiranista és majoritàriament progressista. Dels tres partits sobiranistes, CUP és anticapitalista, ERC és socialdemòcrata però en general molt més ferm davant el racisme que molts “partits socialistes” europeus, i fins i tot Junts Per Catalunya inclou persones progressistes i antiracistes. (Això subratlla la insensatesa d’haver decidit —entre tota aquesta gent— investir Quim Torra.) Encara que Torra volgués aplicar polítiques xenòfobes, ho tindria molt difícil.
De fet, aquest balanç de forces dins el moviment, i sobretot el rebuig que s’ha creat al voltant de les seves declaracions reaccionàries, suposa que haurà de mostrar molta més sensibilitat sobre temes de racisme de la que solia tenir CiU quan governava. (A més a més, aquest article molt interessant senyala una possibilitat: “pot ser que [Torra] hagi canviat… el procés ens ha canviat una mica a tothom”.)
Haurem de restar vigilants i sobretot exigents en aquests temes; sota cap concepte hem de posar-nos a la defensiva, pensant que tenim una administració d’extrema dreta.
La solidaritat internacional
Un factor important per aconseguir els drets democràtics de Catalunya serà la solidaritat internacional. Tota l’experiència fins ara indica que aquesta solidaritat vindrà gairebé exclusivament de l’esquerra i dels moviments socials progressistes.
Vam començar tard, però ara portem mesos dialogant amb gent d’arreu d’Europa i del món i un punt clau és explicar que la gran majoria del sobiranisme és progressista; internacionalista i antiracista.
La investidura de Torra representa un greu retrocés en aquesta feina. Els seus comentaris reaccionaris s’han difós àmpliament —l’Estat espanyol ha sabut treure’n profit— i haurem de fer front a les preguntes que se’ns plantejaran. No tenim cap opció sinó la de dir la veritat; tota la veritat, reconeixent que va fer les declaracions horribles, però que no representen el conjunt del moviment i que moltes de les crítiques que han rebut reflecteixen hipocresia, no un antiracisme autèntic.
Procés constituent des de baix
Tornem al fonamental. La dreta catalanista ha demostrat que en el moment crucial farà un pas enrere en la lluita per la independència. La lluita per una nova societat ni es la planteja. És a dir, amb la dreta, no anem enlloc.
Aquesta investidura ha estat un error. Difícilment podrien haver trobat un candidat menys indicat. Malgrat això, ERC va votar a favor, en una mena de síndrome d’Estocolm que pateix amb el Pedecat/JxCat.
La CUP-Crida Constituent va fer una declaració dient que “no dona suport a la investidura i manté les quatre abstencions”… però tothom sabia que les abstencions significaven fer possible la investidura. En el debat intern de la CUP —és un espai que s’esforça molt per mantenir les formes democràtiques— una minoria important defensava el “no” a la investidura de Torra, però per majoria es va acordar l’abstenció.
De fet, la decisió té certa lògica, des del punt de vista de la CUP. Durant aquests 6 mesos han insistit que votarien a favor de la investidura de Puigdemont. Al final, aquest ha optat per Quim Torra, que políticament no és tan diferent.
Un petit detall és que al debat d’investidura el Xavi Domènech, dels Comuns, va criticar la CUP i ERC per no haver plantejat una candidatura d’esquerres, donant a entendre que els Comuns l’haurien votat. Li va respondre en un tuit la Natàlia Sànchez de la CUP, dient que ho podria haver proposat durant aquests 6 mesos i no ho va fer. Es obvi que les esquerres hauran d’apropar-se més, i això suposa fer feina real i conjunta sobre els principis compartits, no fer declaracions creuades per al consum dels mitjans i les xarxes.
En tot cas, la clau no és qui investir com a president; hi ha poques possibilitats d’avançar per la via institucional, amb Puigdemont, Torra o qui sigui. Per una banda pels dubtes entre els principals partits independentistes. Per l’altra a causa de la pressió sobre les institucions catalanes de l’Estat espanyol, que es mantindrà. L’última declaració de la Moncloa (amb data del 12/05/18) diu que “este Gobierno estará muy vigilante de los actos del candidato y de su posible Gobierno. Cualquier ilegalidad será reparada y cualquier vulneración de nuestro marco constitucional será respondida”.
Quina és l’alternativa? Si volem la independència per aconseguir un canvi social, hem d’anar per una altra via. Ha de ser la de la mobilització, amb propostes com el procés constituent, per debatre i lluitar pels canvis que volem en una república. Una via així no entusiasmarà la dreta catalanista, per descomptat. Però sí té la possibilitat d’implicar gent treballadora de molt més enllà del moviment independentista actual.
En lloc d’intentar mantenir el bloc amb la dreta catalanista, implica treballar per formar una nova majoria basada en la classe treballadora; és a dir, reconstruir des de baix, com vam escriure fa dos mesos. No és una opció fàcil ni ràpida, però les solucions fàcils de l’independentisme màgic han demostrat que no funcionen; ens han portat a la investidura d’un president gens màgic. La gent que ha lluitat anys o mesos pel dret a decidir i la que va defensar els col·legis electorals l’1 d’octubre es mereix més. Tota la gent treballadora de Catalunya es mereix més.
PD: Algunes de les cites, i els articles sencers
Sobre els Almogàvers: “I que no ens surtin els bons progressistes de torn a recriminar-nos una conquesta que va ser fidel al que es pot esperar d’una conquesta —i d’una venjança—”
Quim Torra, Fa 700 anys, a Atenes, 29/04/2011
Sobre el 15-M: “Aquesta colla de ximples dels indignats ens porta directament al cinquè món.”
Quim Torra, Un dia de fúria i de vergonya, 16/06/11
Sobre els germans Badia (catalanistes d’extrema dreta dels anys 30, pels quals el feixisme catalanista organitza els homenatges actuals): “Cal que els agraïm la seva lluita, perquè ara sabem que era la nostra. Així estem, encara, havent de demanar que la pàtria se’n recordi dels seus millors homes”.
Quim Torra, Cal que els agraïm la seva lluita, perquè ara sabem que era la nostra, 25/04/11
Si t’agrada allò que diem, posa’t en contacte.
