Per què l’Estat espanyol no és feixista

[Castellano]

David Karvala

Dins dels moviments socials i de l’esquerra s’estén la idea que ara vivim sota el feixisme.

Hi ha un vídeo a les xarxes socials, “¿Es España un régimen fascista?”, que cita algunes característiques que associa amb el feixisme i dóna exemples d’elles a l’Estat espanyol; s’ha vist més d’un milió de vegades.

També hi ha un post al web babelrepublicat.cat que compara el tracte de l’herència del franquisme a l’Estat espanyol amb la manera en què Alemanya tracta el nazisme, sota el títol “És Espanya un estat Feixista?”; donen a entendre que sí.

No són arguments o anàlisis rigorosos, sinó observacions anecdòtiques. Però idees com aquestes formen la base de l’argument que ara vivim sota el feixisme.

S’entén la greu preocupació per la situació actual. No es tracta de treure-li importància; més aviat tot el contrari. Donada la gravetat del que està passant, hem d’esforçar-nos per analitzar-ho correctament, per poder traçar estratègies de lluita adequades a la situació real.

Nota: Aquesta és una versió retallada d’un article molt més llarg i detallat. Si t’interessa la qüestió, t’animem a llegir la versió sencera. El tema és important i s’ho mereix.

Shock, amnèsia i llops

Com explica Naomi Klein en Doctrina del Shock, una situació extrema pot trencar la capacitat de pensar en fred, portant a l’acceptació d’idees no fonamentades.

Recordem la cita “Aquells que no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo”. No és la primera vegada que es confon la repressió estatal amb el feixisme; l’última vegada els resultats van ser nefastos. Hem de tenir-ho present.

Finalment, tenim la dita, “No cridis que ve el llop”, perquè quan arribin els llops de veritat, ningú et farà cas. L’extrema dreta creix per gran part d’Europa i més enllà… i és molt més terrible del que estem vivint ara.

Banalització

La repressió que s’està vivint és greu; no cal ni cap descriure-ho tot aquí.

Però cal posar-ho en context. Sota el franquisme va haver-hi al voltant de 150.000 morts, més de 100.000 persones desaparegudes, més de 200.000 presos, la depuració sistemàtica de milers de persones de la seva feina… Sota Mussolini, desenes de milers de persones van ser empresonades, exiliades o deportades, mentre que es va eliminar tot vestigi de democràcia o drets sindicals. Hitler va liquidar al moviment obrer i tota escletxa de democràcia, abans de cometre el major genocidi planificat de la història.

No cal restar gravetat a la nostra situació actual, però equiparar-la amb el feixisme és una banalització del que aquest representa.

Espanya es torna feixista?

Veus molt diverses argumenten que l’Estat espanyol s’està convertint en feixista, però la deriva autoritària actual és un pas més en una dinàmica ja existent. Si l’Estat espanyol només es torna feixista ara, què explica la censura i la repressió política aplicades contra l’esquerra abertzale durant tants anys? Els partits prohibits, les publicacions tancades, els i les activistes p0líticas empresonades i sovint torturades… no compten per a res? La repressió estatal només és feixista quan afecta Catalunya?

Així que passem a la versió dos de l’argument.

“El franquisme mai va marxar”

Segons aquesta visió, la transició va ser no només limitada, sinó un frau complet; el règim feixista es va disfressar però en allò essencial es va mantenir. Tristament, sembla haver motius per pensar-ho: abans de morir, Franco va intentar deixar-ho tot “atado y bien atado”. No obstant això, no es pot argumentar que el sistema polític dels anys 80 en endavant fos el mateix que el franquisme. Recordem les xifres citades a dalt: sota el feixisme la repressió tenia un abast qualitativament major al que es produeix sota la “democràcia real” d’avui. Les magnífiques lluites de la transició sí que van aconseguir avenços.

Com, llavors, hem d’entendre abusos com els GAL i la resta de la repressió contra el moviment abertzale? La veritat és que abusos així no es limiten a l’Estat espanyol. No hi ha cap país del món que realment respecti els drets humans o que tingui una democràcia realment completa.

Spain no és tan diferent

L’any 1961, la policia de París va reprimir brutalment una gran manifestació per la independència d’Algèria. Unes 200 persones van morir i 11.500 van ser detingudes.

El diumenge 30 de gener de 1972, el Diumenge Sagnant (Bloody Sunday), l’exèrcit britànic va atacar amb foc real una manifestació pels drets civils al nord d’Irlanda. Van matar 14 persones i en van ferir més de trenta.

Cada any la policia d’EUA mata centenars de persones, moltes d’elles negres. L’administració d’Obama va deportar més de 2,5 milions de persones com “immigrants il·legals”.

A Suècia, una “socialdemocràcia modèlica”, es va practicar l’eugenèsia, amb desenes de milers de dones esterilitzades sota un programa de puresa racial aplicat per l’Estat fins al 1976.

Si s’inclouen les guerres, invasions, ocupacions… les xifres de víctimes mortals pugen exponencialment. I si parlem dels controls de fronteres, 15.000 persones van morir intentant creuar la Mediterrània per arribar a Europa entre 2014 i 2017.

Si es manté que l’Estat espanyol és feixista, tots els estats ho són.

Restes del franquisme?

En un moment tornarem a discutir la utilitat de titllar cada estat de feixista. Abans considerem un altre aspecte de la qüestió: La mala qualitat democràtica de l’Estat espanyol es deu a la seva herència franquista?

Com hem vist, cada estat capitalista és brutal i antidemocràtic quan els seus interessos ho requereixen; el capitalisme honorable i respectuós amb els drets humans no existeix.

Però la forma específica adoptada per aquests abusos varia segons la història específica del país. A l’Estat espanyol s’expressen en la forma de relíquies del franquisme. A Gran Bretanya, reflecteixen restes de la monarquia i el seu passat imperial. A Alemanya s’hi pot notar el ressò del passat nazi. A França, la repressió pot reflectir el jacobinisme.

L’important no és la forma en què s’expressa la repressió, sinó la base. Vivim en estats capitalistes, en un món capitalista. Gràcies a moltes lluites, hem aconseguit certa democràcia, certs drets, però en el fons, són estats que actuen en interès d’una minoria, la burgesia. Quan així ho requereixen els seus interessos, aquests estats malmetran la democràcia, i la seva manera de fer-ho dependrà de cada cas. Però això no vol dir que la Gran Bretanya sigui una monarquia absolutista, ni que l’Estat espanyol sigui franquista.

El nostre objectiu és el capitalisme perfecte?

Si creiem que és possible un capitalisme perfecte i democràtic —sense opressió i amb respecte escrupolós pels drets humans— això té repercussions polítiques molt importants. Si el que estem vivint a Catalunya és una desviació de la norma de la democràcia burgesa, la conclusió lògica és que el que toca és restablir el funcionament normal del sistema.

En canvi, si el que estem vivint és una cara de la mateixa democràcia burgesa, és a dir, de la versió de la democràcia compatible amb el capitalisme, llavors l’objectiu final ha de ser més ambiciós.

“Tot és feixisme” l’última vegada

A partir de 1928, els partits comunistes del món, seguint la línia marcada per Moscou, van argumentar que Europa sencera estava en mans del feixisme. Itàlia sí estava controlada pel feixisme de Mussolini. Però a Alemanya encara manaven els cristianodemòcrates i socialdemòcrates; la teoria stalinista simplement els titllava de feixistes i en el cas del Partit Socialdemòcrata Alemany, l’SPD, de “social feixistes”.

Va haver-hi brutalitat policial a Alemanya abans de Hitler i l’estat central —en mans de la dreta  conservadora— fins i tot va dissoldre el govern regional de Prússia. Però el nazisme va ser qualitativament pitjor: la destrucció total del moviment obrer i de la democràcia; l’Holocaust…

El fet de titllar l’SPD de feixista va impossibilitar una lluita unitària contra el nazisme. En tot cas, quan Hitler va prendre el poder, el partit comunista alemany no li va donar importància, atès que “ja vivim sota el feixisme”.

No hem de repetir la seva terrible errada.

Ens quedem sense adjectius… i estratègies

Si posem l’etiqueta “feixista” a actes repressius com els que hem viscut, no serem capaços de veure els perills que hi ha més enllà d’aquesta repressió. Això va lligat a un altre error; el de treure importància als grups feixistes, perquè el “feixisme estatal” és pitjor.

Al titllar de feixisme el que és realment una deriva autoritària de la “democràcia burgesa”, s’invisibilitza i es treu importància al feixisme real. Ja és hora d’especificar una mica més aquest feixisme real.

El feixisme és un crim contra la humanitat en potència

El feixisme és camaleònic i carronyer: aprofita els arguments —i els odis— que troba al seu voltant. Als anys 30, el feixisme era sobretot antisemita; avui, sol amagar el seu antisemitisme i promou la islamofòbia. No serveixen les definicions del feixisme basades en llistes de punts programàtics.

Robert Paxton, en el seu llibre Anatomia del feixisme, adopta una altra estratègia. El defineix com una pràctica organitzativa:

“El feixisme pot definir-se com una forma de comportament polític marcada per l’obsessiva preocupació pel declivi, humiliació o victimisme de la comunitat, així com per cultes compensatoris d’unitat, energia i puresa, en els quals un partit de masses o un conjunt de militants nacionalistes compromesos, treballant en difícil però efectiva col·laboració amb les elits tradicionals, abandona les llibertats democràtiques i persegueix, amb redemptora violència i sense restriccions ètiques o legals, metes de neteja interna i expansió externa.”

La seva definició assenyala diversos punts clau.

Tot i reconèixer que hi ha idees que s’associen al feixisme són les accions les que el defineixen; el feixisme no consisteix merament en actituds.

En parlar de la seva “col·laboració amb les elits tradicionals”, deixa clar que són coses diferents. El feixisme es construeix com un moviment independent del conjunt de la burgesia; només més tard i en circumstàncies extremes es converteix en el seu soci.

Finalment, amb el feixisme s’acaben les llibertats democràtiques i s’actua sense restriccions ètiques o legals. La democràcia burgesa infringeix les llibertats, però el feixisme no permet cap vestigi de democràcia, enlloc.

L’especificitat del feixisme a la pràctica

Durant els últims mesos han augmentat les agressions feixistes. Amb poques excepcions, la mobilització en contra del feixisme ha estat limitada. L’argument que ja vivim sota el feixisme no ajuda a frenar la repressió, però sí contribueix a restar importància a les accions i el creixement dels grups d’extrema dreta.

Comporta altres confusions. En algunes manifestacions contra el feixisme a Barcelona, ​​la policia s’ha col·locat entre els feixistes i la nostra manifestació i a vegades ens han protegit (una mica, no exagerem). Això vol dir que un grup de feixistes —la policia— ens va protegir contra un altre grup de feixistes? Si hi ha una comissaria de policia al barri, és el mateix que tenir un centre neonazi? L’argument que vivim en un estat feixista pot sonar convincent en l’abstracte, però en el món real només comporta confusió.

Si volem combatre el feixisme, ens cal saber què és i què no és.

La lluita contra el feixisme i la lluita contra el capitalisme

Cal distingir molt bé entre el que és feixisme i el que no. I davant el feixisme, cal una lluita unitària, com la impulsada a Catalunya per Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (un moviment que hem d’enfortir urgentment).

Llavors, no diem res sobre els altres problemes? En absolut. Una esquerra conseqüent ha de participar en moltes lluites, amb les estratègies apropiades per a cada cas. La lluita pel dret a decidir del poble català; la lluita contra les retallades socials i el neoliberalisme; la lluita contra l’opressió de les dones… hi ha molts fronts.

I, no ho oblidem, cal lluitar per acabar completament amb el capitalisme. Com s’ha dit abans, si la repressió que estem vivint forma part de la democràcia burgesa, llavors per aconseguir una democràcia real hem de superar el capitalisme. Molta gent ja no creu que això sigui possible, atès que totes les solucions des de dalt —la socialdemocràcia; models com l’URSS, Xina, Cuba, Nicaragua, Veneçuela…; Syriza i Podem…— han fracassat. Però un canvi fonamental sí que és possible, mitjançant la revolució socialista des de baix i l’autoorganització. Aquí no entrarem en detalls.

En tot cas, ara mateix, la lluita per la revolució socialista és cosa de petites minories. Marx21 pretén agrupar les persones que comparteixen aquest objectiu. Però si volem tenir alguna possibilitat de realitzar un canvi fonamental, hem d’avançar en les lluites reals de cada dia. Per avançar en aquestes lluites necessitem estratègies que funcionin. En això, hem d’aprendre de la nostra història.

Aquí s’ha demostrat que la idea que “tot és feixisme” no és gens nova; ha sorgit abans amb resultats terribles. Una de les funcions d’un grup revolucionari real és recuperar les experiències i lliçons de dos segles de lluita obrera i aplicar-les al moment actual. Seria desastrós negar-se a aprendre d’elles i repetir, una altra vegada, les tragèdies del passat.

 

Un comentario en “Per què l’Estat espanyol no és feixista”

  1. Evidentemente España no es fascista, pero si es neofranquista , o sea el franquismo de los 70 que fue más blando, que en años anteriores , evidentemente es muy diferente pero esos ticks se hacen patentes en un gobierno que viene de esa cultura y quiere retomarla.

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s