Per una república: Reconstruïm des de baix

ES CA

Marx21

Durant uns mesos a la tardor, moltes persones esperàvem i pensàvem que la independència estava a tocar. Ara, és innegable que les coses no han sortit com volíem. Malgrat això, dins el moviment per la independència n’hi ha qui no vol reconèixer els fets.

Algunes persones segueixen argumentant, contra tota evidència, que tot va bé i avancem cap a la república. Cada pas enrere o al costat és una jugada mestra; cada mostra de confusió és una maniobra per despistar l’enemic. Només hem de fiar-nos dels nostres líders i ens portaran a la república.

D’altra banda, s’insisteix que ja vivim dins la república que es va declarar el 27 d’octubre. Qui dubti d’aquest fet és un traïdor, sobretot els polítics que es neguen a actuar sota aquesta visió. L’única cosa que falta es repetir allò que portem fent des de fa temps. Una acció més amb llaços grocs; o si ens cansem d’això, una mica de desobediència civil. En última instància, cridar a una altra aturada de país… per fer realitat una república que ens diuen que ja és real.

Finalment, entre segurament la majoria de la gent que va participar a les grans mobilitzacions de la tardor, hi ha una sensació de desencís i incertesa. No se sap a qui creure ni què fer.

Aquí argumentem que per poder avançar, hem de tenir clar com hem arribat fins aquí. Amb una anàlisi seriosa del que ha anat malament, podem plantejar estratègies que seran segurament menys atractives, però més reals.

S’ha impulsat la lluita des de baix

Cal insistir sempre en els orígens d’aquest moviment, des de baix i des del carrer. Des de les primeres consultes populars fins a les gran manis de la Diada, aquesta pressió va obligar a Convergència a sumar-se a la demanda per la independència.

Durant la tardor passada, va ser la resposta popular la que va superar els intents de reprimir la preparació del referèndum. El dia del referèndum la terrible brutalitat policial va topar amb una resistència ciutadana impressionant. Aquesta resistència, repetim, va ser fruit de la mobilització des de baix, per part dels Comitès de Defensa del Referèndum (CDRs) i espais semblants que s’havien anat creant a diferents barris i municipis. I el 3 d’octubre es va produir la magnífica vaga general contra la repressió.

Des de llavors, hem vist una sèrie de decisions qüestionables des de dalt; per a alguns van ser més “jugades mestres” però en realitat han contribuït al desencís i la desmobilització.

El 27 d’octubre es va declarar la independència, i la vam celebrar, però ni tan sols es van retirar les banderes espanyoles de les seus del govern, ni molt menys es van prendre mesures per convertir la declaració en realitat.

Ens havien dit que estaven preparant estructures d’estat, però era mentida. Van dir que desobeirien les ordres de Madrid perquè actuaven sota la legalitat catalana, però quan es va anunciar l’aplicació del 155, no van presentar cap oposició. Els Mossos —que alguna gent indepe pensava que eren “sempre nostres”— es van posar sota el control de Madrid sense cap titubeig.

Ara tenim presos polítics, gent exiliada, l’administració intervinguda pel 155, atacs a l’escola catalana i els mitjans de comunicació… Fora de Catalunya també hi ha un augment de la repressió estatal i censura, mentre que els grups feixistes actuen i creixen amb impunitat.

La situació és greu, però la resignació no té cabuda. Hem de seguir lluitant, i tenir present que encara tenim molt potencial i força. El necessitem perquè a curt termini hem de lluitar contra els atacs de Madrid: per l’alliberament dels presos i contra la repressió en general. I a mig termini hem de mirar com donem un nou impuls a la lluita pel canvi.

Però com s’ha dit, per això hem d’entendre els problemes que tenim.

Una qüestió de classe

Ho hem comentat en articles anteriors de Marx21: la qüestió de classe és clau, també dins la mateixa lluita nacional. No existeix una lluita nacional en una dimensió, que va segons unes regles, i en una altra dimensió paral·lela la lluita social, amb altres regles. Vivim en un sol sistema capitalista: té mil cares, però el poder clau és un de sol, i és el poder de classe. Per aquest motiu, fins i tot davant un problema que afecta gent de diferents classes, com és el cas de la lluita nacional, aquestes classes actuen de manera molt diferent en la lluita, i de vegades algunes es neguen a lluitar.

Segons la famosa frase de Marx i Engels “treballadors/es del món uniu-vos, No teniu res a perdre excepte les vostres cadenes”; la burgesia en canvi sí té molt a perdre.

Les reticències dels dirigents de Convergència (Pedecat, etc) en moments crucials reflecteixen els interessos de la classe que volen representar, la burgesia catalana; la classe que ha portat 2.000 empreses fora de Catalunya davant el “perill” de la independència. Fins i tot entre la petita burgesia, que és la base real de Convergència, hi ha dubtes.

Això es veia quan recentment es plantejaven protestes al voltant del Mobile World Congress (MWC). Algunes persones d’aquests àmbits deien “no fem res que ens faci perdre el MWC”; altres insistien, “si perdem el MWC és un sacrifici necessari”. Per al propietari d’una empresa que dóna serveis al MWC, aquest debat deu tenir sentit. Si treballes en una oficina o fàbrica, una escola o un hospital, però, no en té en absolut. El MWC no és “nostre” per perdre’l.

Fa més d’un segle, arran de la fracassada revolució russa de 1905, León Trotsky va explicar (amb la seva teoria de la “revolució permanent”) que la burgesia ja no era capaç d’impulsar l’alliberament nacional, perquè ja no era una classe revolucionària, ni tan sols en un país oprimit. Per tant, la lluita per l’alliberament l’havia de liderar la classe treballadora. Però en aquest cas, no tenia sentit limitar la lluita a les demandes mínimes de drets democràtics o independència; la lluita havia de abastar-ho tot, incloent les demandes socials, fins a la revolució social, o socialista.

L’actuació de Convergència/Pedecat i de la burgesia catalana en aquesta lluita és una confirmació negativa de la teoria de Trotski. Ara toca impulsar la confirmació positiva, la del paper decisiu de la classe treballadora.

Potser cal precisar aquí que no parlem de l’estereotip de “classe obrera” blanca, masculina i de les grans fàbriques, sinó de la classe treballadora real i actual, formada per dones i homes, amb feines fixes o precàries, en sectors molt diversos —indústria sí, però també oficines, escoles, hospitals…— i amb diferents orígens, colors de pell, creences… I parlem del conjunt d’aquesta classe, no només de la part (actualment minoritària) que s’identifica com a tal.

Poder popular o poder obrer?

La massives mobilitzacions per la independència viscudes aquests anys demostren el potencial, però també les limitacions, del “poder popular”.

Milions de persones s’han manifestat, han fet cadenes humanes, milers de concentracions i centenars de consultes populars, culminant en el referèndum de l’1-O. La limitació és que totes aquestes accions han estat simbòliques. Han servit per enfortir el moviment, però per aconseguir el canvi, no n’hi ha prou amb simbolismes: cal poder real.

Es pensava que el govern català tenia poder, però s’ha vist que no; en part per l’aplicació del 155, però en gran part —com s’ha comentat abans— el govern era políticament incapaç de posar en qüestió el sistema vigent. Per exemple, posant els Mossos a defensar activament el referèndum i la població davant els atacs de les forces de l’estat.

D’altra banda, l’aturada del 8 de novembre és un bon exemple dels límits del poder de la “ciutadania”. Es van bloquejar mig centenar de carreteres, així com l’AVE i altres vies de tren. Però no va ser una vaga general. Hi havia un clar contrast amb el 3 d’octubre, quan sí que es va produir una vaga laboral. Per exemple, el 3-O el consum d’electricitat (una mostra de l’activitat industrial) va caure entre un 8,3% i un 32,9%, segons la font, però el 8-N va augmentar.

Les crides actuals per fer l’últim impuls per aconseguir la república amb una “aturada de país” —d’una setmana, indefinida, o el que sigui— no reconeixen la realitat. Una vaga real no es pot declarar perquè sí, sense tenir en compte qui l’ha de fer, que és la classe treballadora. Molta gent treballadora defensa la independència de Catalunya, però també defensa la justícia social, millors serveis socials, que s’acabin les retallades de sou… i no es pot demanar una vaga general indefinida de la mà de les forces que han imposat les polítiques neoliberals des de fa anys.

L’any 1906 la Rosa Luxemburg va escriure en Vaga de masses, partit i sindicats: “Els que avui fixen un dia en el calendari per a la vaga de masses… es basen en el supòsit… que la vaga de masses és un mitjà de lluita purament tècnic, que hom pot ‘decidir’ a plaer i de mode estrictament conscient”. “Les vagues polítiques i les econòmiques, les vagues de masses i les parcials, les vagues de protesta i les de lluita, les vagues generals de determinades branques de la indústria i les vagues generals en determinades ciutats, les pacífiques lluites salarials i les massacres dels carrers, les baralles a les barricades; totes s’entrecreuen, corren paral·leles, es troben, s’interpenetren i se superposen; és una canviant marea de fenòmens en incessant moviment.”

Tot això vol dir que si volem una vaga general estesa contra la repressió i pels drets nacionals, hem d’impulsar i donar suport a cada vaga econòmica, parcial i/o local. No podem jugar a la vaga un cop a l’any per motius nostres exclusivament polítics.

Però, tornant al punt clau aquí; hem de reconèixer que necessitem aquesta força real, de classe. És aquesta classe la que produeix els beneficis del sistema i per tant té la capacitat d’aturar-lo. Seguir apel·lant a un poder popular o “ciutadà” abstracte només ens pot portar a més decepcions.

Aliances i subjectes del canvi

Entre els partits, els mitjans i molta gent dels moviments, el debat se centra en la investidura, pactes per formar un govern i temes jurídics. Sense restar importància a això, l’anàlisi anterior ens porta en una direcció molt diferent.

Si ja hem vist com actua en la pràctica l’espai convergent (amb el nom que sigui), quin sentit té basar l’estratègia futura en una aliança amb ells? Poden signar compromisos i fer promeses però això no canviarà la seva naturalesa; fa 6 o 12 mesos podríem creure que en el cas català, els fets desmentien l’anàlisi de classe. Però l’anàlisi s’ha confirmat. No ens tornem a enganyar.

El canvi no vindrà tampoc per pactes de govern amb els Comuns o el PSC, que sembla ser l’estratègia d’ERC. En les condicions actuals, un govern autonòmic, un nou tripartit, no seria capaç de fer-nos avançar ni cap a la justícia social ni cap a una república; en la pràctica suposaria una gestió neoliberal amb alguns guarniments progres.

Però l’alternativa a fiar-se de l’autonomisme no pot ser mantenir la ficció que ja vivim en la república. Ja n’hi ha prou de “l’independentisme màgic”.

La dreta catalanista no té cap interès en el canvi social; només volen canviar la bandera. A l’esquerra radical lluitem per la independència precisament per avançar en la justícia social. Això implica feina real, en termes d’impulsar i ampliar els CDRs als barris obrers i també globalment. Això al seu torn implica apropar-se al conjunt de la classe treballadora; amb gent de l’espai dels comuns i del PSC; del sindicalisme més combatiu però també de CCOO i UGT.

Aquest pas no es pot fer a les institucions, sinó als barris i sobretot als llocs de feina. Necessitem una esquerra radical que estigui per la tasca.


Si t’agrada allò que diem, posa’t en contacte.