Lluita pel canvi: patrimoni de la classe treballadora i de l’activisme republicà
Judith Escales (activista del CDR París)
[Castellano]
Crònica de la xerrada/debat “La classe treballadora i la lluita per la República”, 9 de febrer 2018
Se’ns ha girat feina als qui veiem en la república catalana com un motiu de lluita per a la classe treballadora d’arreu. Aquesta és una de les conclusions de la discussió organitzada per Marx21 el divendres 9 de febrer a Barcelona.
La reunió va tenir lloc a Veus amb Veu, llibreria i editorial crítica amb seu al Raval. El petit espai que s’autodefineix com a nascut “amb el propòsit de donar veu a aquelles persones que tenen molt a dir i poques oportunitats per fer-ho” va acollir una xerrada en què es va parlar de trencar barreres.
Un cinturó metropolità que vota dreta (per no votar “indepe”?), sindicalistes de la vella escola que interpreten la diferència entre regions espanyoles com als anys 60, partits d’esquerra sobiranista que no acaben de valorar el rol de canvi inherent a la classe treballadora… Sembla, sí, que certs tòpics estan enrocant dues illes en posicions ben separades.
D’altra banda, partits i sobretot mitjans decideixen l’agenda i ens la imposen cada dia. Avui tots hem de ser experts en dret i poder opinar sobre querelles, interlocutòries, dret internacional… El poble que ha estat protagonista des del setembre sembla estar a l’espera del que facin els polítics. Per això hi ha qui sent que “la cosa s’ha adormit”? No caldria tornar a ser proactius? Com fer-ho? Seguim amb les accions visibles per conquerir la sobirania des de plataformes ciutadanes i CDR? Fem una vaga indefinida? Només això serà eficaç? Hem de romandre quiets fins al desenllaç d’aquest serial político-jurídic? O potser hem d’esperar que la nova república esdevingui programa polític per abastar-la, ara que hem descobert que l’independentisme màgic i automàtic “són els pares”?
Igualment, sabem que el poble ha estat protagonista en les grans accions sense deixar mai de ser-ho en el treball quotidià. I els participants en la trobada de divendres coneixem, de primera mà, aquest treball. Una tasca dels CDR, per exemple, que estan penetrant a escala de barri en el dia a dia de las persones i proposant debats sobre com serà aquesta república. Construint, doncs, un “programa ciutadà”. Podem bastir un pont entre les posicions enrocades en tòpics basant-nos en allò que tenen en comú? Sí. I el que les uneix són les lluites contra la repressió i per la llibertat d’expressió, d’autodeterminació; de tria, al capdavall. El pont serà l’empatia, posar-se en la pell de l’altre. Que siguem cadascú un petit CDR.
