Parents llunyans que ens recorden que no estem sols

(Crònica de With Catalonia, 16 i 17 desembre 2017)

Judith Escales (activista del CDR París)
[Castellano] [Français]
No diria que sóc una activista “que passava per allà”, sinó que ho sóc més aviat i precisament “perquè passava per allà”. Concretament perquè l’1 d’octubre vaig ser al mercat del Guinardó quan la policia va carregar contra els qui fèiem cua per votar. Des de llavors em vaig implicar en la tasca de contar Catalunya allà on visc, a París. El cap de setmana del 16 i 17 de desembre vaig tenir l’oportunitat de participar a les jornades organitzades per With Catalonia, al cor de la Barceloneta, en una escola atacada per la policia el dia del referèndum, sota un sol radiant que va fer molt de bé a tots els qui veníem de la freda grisor del nord.
Amb més de 300 persones inscrites, provinents d’Astúries, Castella la Manxa, País Basc, Galícia, Andalusia; Irlanda, Canadà, Escòcia, Anglaterra, Sardenya, França, Alemanya, Suïssa, Grècia, Kurdistan —i me’n deixo, segur—, per a mi la trobada es podria resumir en 1) mostrem que som molts els qui veiem el que està passant a Catalunya com una oportunitat de qüestionar el sistema; 2) ens preguntem què podem fer millor per aconseguir ser més.
Més enllà d’un emotiu acte de benvinguda per on vam veure desfilar un ampli ventall de participants, l’emotiva presència dels pares de Guillem Agulló, assassinat per un grup feixista el 1993, feia palès que no podem oblidar un tipus de comportaments que existeix. I no ho oblidem, ja que un dels grups de treball més enriquidors de la tarda va ser el de “lluita contra el feixisme” –i això no ho puc dir de primera mà, ja que les hores eren poques, érem molts i calia repartir-se entre diverses temàtiques transversals–.

Autocrítica i atrevir-nos a posar en marxa accions concretes

Vaig participar en el grup de treball sobre mitjans de comunicació. Em va sobtar el format de la trobada, plantejat com una conferència que no va donar la paraula als “no ponents” fins força tard. Tanmateix, vull destacar l’aportació de Roc Martínez, membre del comitè d’empresa de TV3, radical a l’hora de recordar que els mitjans són també empreses amb treballadors que tenen drets i necessitats bàsiques que han de veure cobertes per poder exercir el seu ofici. També es va adherir a l’autocrítica iniciada per altres periodistes presents que reconeixien que la pressió del que han estat suportant durant els darrers mesos i sobretot amb l’aplicació del 155 pot haver-los fet menys crítics amb el procés –col·laborant indirectament en la propagació del que s’ha anomenat “independentisme màgic”–.
D’altra banda, el format del grup de treball sobre feminisme i LGTBI va ser molt més accessible i va permetre la participació de dones que volen trencar els tòpics que pesen sobre el feminisme i que demanen propostes d’acció concretes. El feminisme del dia a dia està molt bé però portem molt de temps practicant-lo —tota la vida— i avancem a poc a poc. La Tina MacVeigh, de People Before Profit, ens va explicar què han decidit fer al seu col·lectiu, a Irlanda: declinar la invitació als actes que no garanteixin participació paritària. I punt.

Des de fora de l’Estat espanyol…

Com a membre del CDR de París, diumenge vaig ser a la reunió de solidaritat internacional amb Catalunya. Més enllà del paper dels CDR exteriors presents —amb representació poc nombrosa en la trobada i que hem de resoldre per la nostra banda l’encaix en la xarxa de suport exterior als drets democràtics de Catalunya—, valoro especialment la presència d’organitzacions arrelades en el moviment obrer i en l’associacionisme internacional. És amb el suport d’aquest tipus d’organitzacions que la campanya de suport a la república catalana tindrà força i continuïtat.
Aquell matí es va parlar d’accions. Accions com la del partit de la Tina, People Before Profit, que va aconseguir hissar la bandera catalana a l’ajuntament de Dublín. O com les dels activistes del Catalan Defence Committee Glasgow que van posar els diputats del parlament escocès en una bona “emboscada”, convidant-los a fer-se una foto amb el cartell “I support democracy”… Exemple que il·lustra precisament el tema següent, que va centrar bona part del debat.

Com transversalitzem la nostra lluita? Com la podem fer mainstream?

Sabent com sabem que l’imaginari internacional no és benèvol amb l’independentisme català, quins són els mínims comuns denominadors que compartim amb moviments polítics i socials de l’esquerra? Vam sentir les experiències dels camarades francesos del Collectif de Solidarité avec le Peuple Catalan, que van aconseguir el suport del partit Europe Ecologie les Verts, i del col·lectiu Catalan Solidarity Action a Londres, que també ha articulat suports gràcies a resumir els principis de la seva lluita en 1) contra la repressió i 2) per l’autodeterminació. Hi ha qui dirà que això és adaptar el nostre missatge per fer-lo més digerible; per atraure seguidors… Però, ben mirat, no són aquests els dos eixos que fan que avui la demanda d’independència catalana sigui radicalment d’esquerres?
Són aquestes reflexions i un grapat de nous contactes el que m’emporto del cap de setmana. Agraeixo l’oportunitat d’haver-hi estat, d’haver vist que som molts —i no només catalans— els qui ens enfrontem cada dia als mateixos tòpics, a la mateixa fredor, als països i comunitats respectius. Som legítims per exigir el compliment dels nostres drets i no estem sols en fer-ho. De caliu, n’hi va haver. I de ganes d’aprofitar la xarxa With Catalonia, sembla que no en falten.