David Karvala
[Català] [Castellano] [English] [Français]
El titular de les eleccions al Parlament català és que els partits independentistes conserven la seva majoria. Després de mesos de repressió —amb l’aplicació del 155, líders polítics a la presó i amenaces judicials contra desenes de dirigents més, centenars de llocs web clausurats… — és una gran fita.
El Partit Popular que ha liderat aquesta repressió —amb el suport actiu del PSOE i Ciutadans— va perdre més de la meitat del seu ja escàs suport i va obtenir només el 4% dels vots i 3 (al final 4) escons.
Però hi ha altres aspectes negatius.
Ciutadans va ser el partit més votat, guanyant a molts barris obrers de majoria castellanoparlant de l’extraradi de Barcelona, que antigament votaven al PSUC o, més recentment, al PSC. També hi va haver traspàs de vots del PP, de gent que va veure Cs com la millor arma contra la independència.
Quan es va crear, Cs es va presentar com de centre esquerra, però contrari a la independència i lleial a Espanya. La posi progre ha desaparegut a favor del neoliberalisme absolut, però el seu espanyolisme és més fort que mai. Això els ha valgut el suport de José María Aznar i també el d’alguns feixistes. Algunes persones d’esquerres etiqueten Cs com a feixistes, el que és un error, però com un partit espanyolista i populista de dretes, és indubtablement un ambient favorable per a l’extrema dreta.
Equidistants
Els comuns van treure mals resultats. El 2015, la coalició anterior, Catalunya Sí Que És Pot obtenir 11 escons. Des de llavors, un complex procés de fusions que ara abasta al grup d’Ada Colau ha donat lloc a Catalunya En Comú, que en teoria és un partit més ampli. Però en comptes de créixer, han caigut a 8 escons. La raó principal d’aquesta caiguda és, sens dubte, la seva negativa a prendre posició sobre la independència. Alguns dels seus membres estan a favor de la independència, altres rabiosament en contra, mentre que molts prefereixen no discutir el tema.
Davant el cop antidemocràtic de l’article 155, no es pot dir “ni DUI ni 155”, com si fossin dolents per igual. No va ajudar que Juan Carlos Monedero, del triumvirat fundador de Podemos, declarés dos dies abans del 21D que “el 155 segurament calia aplicar-lo”, culpant també l’independentisme per la repressió (i igual que Pablo Iglesias, per l’auge del feixisme) .
El problema amb els Comuns no és que no siguin independentistes; és que en la pràctica no prenen una posició clara contra el nacionalisme espanyol i pel dret a decidir. Albano Dante-Fachin, l’exlíder de Podem Catalunya, sí va prendre aquesta posició i va ser efectivament expulsat quan la direcció de Podemos a Madrid li va aplicar el seu propi 155.
En tot cas i amb aquesta manca de compromís, als comuns se’ls veu massa catalanistes per part de gent espanyolista, i massa constitucionalistes per la gent independentista. La suposada majoria silenciosa que no volia ni DUI ni 155 no va aparèixer.
Contesa independentista
A més de la batalla entre independentisme i espanyolisme, hi va haver una contesa entre els partits independentistes.
El partit independentista més votat va ser Junts Per Catalunya, la candidatura de Puigdemont. Amb una llista formada principalment per independents —com Jordi Sánchez, expresident de l’ANC— en realitat JxCat és un nou canvi de marca de Convergència, el vell partit de Jordi Pujol, involucrat en anys de retallades, privatització i corrupció.
S’esperava que Esquerra Republicana de Catalunya superés JxCat. Això no ha succeït, possiblement perquè molta gent independentista va pensar que la tasca actual és defensar la república declarada el 27 d’octubre, de la que Puigdemont és president. Això ignora el fet que el govern de Puigdemont no només va ser reprimit; sinó que es va negar a resistir davant la repressió. La república en realitat no existeix, encara ha de ser construïda… i el partit de Puigdemont ja ha demostrat que intenta evitar les batalles que sens dubte faran falta. No obstant això, el suport personal a Puigdemont —que per descomptat és un personatge impressionant— i les il·lusions en una república ja existent van fer que molts vots d’ERC i fins i tot de la CUP anessin a JxCat.
És de destacar que ERC va conduir una campanya bastant d’esquerres, amb crides a la mobilització, a favor de la justícia social, els drets de les dones, contra l’homofòbia i el racisme. Najat Driouech, número deu d’ERC a Barcelona, serà la primera diputada amb hijab al Parlament; un altre nou diputat d’ERC serà Ruben Wagensberg, organitzador clau de la massiva manifestació pro refugiats del passat febrer.
La CUP-Crida Constituent
Finalment, la Candidatura d’Unitat Popular – Crida Constituent (CUP-CC) va caure de 10 a 4 escons. Novament, es va deure a diferents raons. Ja s’ha comentat el factor Puigdemont. A més, el seu excel·lent resultat l’any 2015 va ser en part fruit del fet que llavors molta gent d’ERC va votar la CUP, en protesta per la coalició d’Esquerra amb la dretana Convergència.
Però la pèrdua d’escons també es deu al fet que la CUP no va aconseguir mantenir suficient perfil independent com a força anticapitalista. Es van mantenir ferms en molts assumptes clau, però moltes persones, especialment a barris obrers, els van veure com una part del bloc nacionalista català, en lloc de com una força arrelada a la classe treballadora que també dóna suport a la independència. El problema és que aquesta percepció és parcialment correcta. Recentment, moltes persones de la CUP han parlat de la necessitat de treballar més a la “perifèria” de Barcelona; algunes ja ho fan, altres militants de la CUP realment no han entès com connectar amb la gent d’aquestes zones. Però un problema fonamental és que el territori en el qual una esquerra anticapitalista forta hauria de sentir-se com a casa es vegi precisament com la “perifèria”; un territori estranger on s’ha d’anar per cercar vots.
Dit això, que una candidatura clarament anticapitalista guanyi el 4,5% dels vots i 4 escons no és poca cosa. Malgrat les seves contradiccions, la CUP és una força d’esquerres molt important als moviments socials i als Comitès de Defensa de la República (CDR). Més enllà de continuar —amb menys forces— el seu treball al Parlament, la CUP pot i ha d’exercir un paper clau en la construcció de la lluita al carrer i —potser la seva major tasca pendent— als llocs de treball.
Rajoy ja ha dit que tot i que els partits independentistes hagin obtingut la majoria, no els permetrà aplicar els programes pels quals la gent els ha votat.
La lluita des de baix
Queda per veure si JxCat i ERC segueixen lluitant per la independència. Però ara queda clar que el seu pla anterior d’aconseguir la ruptura amb l’Estat espanyol, i començar el procés constituent per crear una Catalunya nova i diferent, no es pot fer com una mesura administrativa acordada amb Madrid. Es requerirà lluita des de baix.
En això, els CDR i altres espais de moviments i organització des de baix, basats essencialment en la classe treballadora, seran essencials. La política de classe i l’internacionalisme, no com una excusa per no parlar d’independència, sinó com un element clau de la lluita per la independència, hauran de enfortir-se.
Aquesta no és una batalla que l’esquerra internacional pugui permetre’s observar i comentar des de fora. El veritable repte de l’esquerra internacionalista pel que fa a Catalunya és construir solidaritat amb la nostra lluita i també lluitar contra els seus propis governs. Els problemes a què ens enfrontem —el neoliberalisme, la repressió, el fet de no poder controlar les nostres pròpies vides… — existeixen a tot arreu. La lluita pel dret de Catalunya a decidir el seu futur no és una qüestió nacionalista estreta, avui és part de la lluita internacional per un món diferent.
David Karvala és membre de la xarxa anticapitalista Marx21.net i un dels organitzadors de la iniciativa internacional de solidaritat amb Catalunya, WithCatalonia.org
[…] publié sur Marx21 en espagnol et catalan le 22 décembre et sur Socialiste Révolutionnaire le 25 […]
[…] publié sur Marx21 en espagnol et catalan le 22 décembre et sur Socialiste Révolutionnaire le 25 […]