Com aconseguirem la república?        

Marx21

[Castellano]

Catalunya es troba en un moment molt difícil. Les setmanes de massives mobilitzacions, amb el punt àlgid del referèndum de l’1-O i la vaga general del 3-O, gradualment van donar pas a les vacil·lacions des de dalt. La independència va ser declarada i suspesa el 10 d’octubre i després suposadament declarada en ferm el 27 d’octubre. Però la resistència promesa pel govern davant el cop d’estat del 155 va quedar en res.

Ara hem d’enfrontar-nos a la situació real. Ara mateix, la república és un desig, no una realitat. La brutal repressió ha sortit efecte, però un altre factor molt important són les limitacions polítiques al nostre bàndol. Les eleccions del 21D imposades per Rajoy, segurament de manera inconstitucional, s’han acceptat de facto per totes les forces polítiques de pes.

Seria terrible que els partits unionistes guanyessin les eleccions. Però fins i tot si guanyen les forces pro independència, què vol dir? L’Estat espanyol i les forces polítiques que actualment el lideren han deixat clar que no volen que el poble de Catalunya prengui una decisió democràtica sobre el seu futur.

Com podem avançar davant d’aquesta situació? Fem balanç de l’Estat i després passem a considerar la situació dins de Catalunya.

L’Estat espanyol davant Catalunya

Vam veure la cara real de l’Estat espanyol en la brutal repressió del referèndum i en l’aplicació del 155. Però seria un error veure això com una desviació d’alguna norma dels estats democràtics. El suport total per part de la Unió Europea, de gairebé tots els estats de món, confirma que en el fons, tots estarien disposats a recórrer a la força en veure amenaçat el seu poder. Tristament, la manca de democràcia real a l’Estat espanyol no es deu només a herències del franquisme; és que la democràcia burgesa és així.

Aplicant la repressió, el PP ha demostrat la seva falta de respecte pels drets humans. Però de nou, cal insistir; el PP és autoritari, racista, masclista i moltes coses més; no és feixista. Tots els seus homòlegs europeus serien capaços de fer el mateix si decidissin que la situació ho exigia. El PP ha intentat ser la veu fidel de la classe dirigent espanyola. També cal dir que aquest partit, més que cap altre, ha utilitzat el nacionalisme per encobrir la seva pròpia corrupció.

Tot i això, li ha sortit un competidor sota la forma de Ciutadans (C’s). Es van presentar inicialment com una opció de centre esquerra, però això ja no s’ho empassa ningú. Amb la seva política econòmica neoliberal i el seu nacionalisme exacerbat, ara fins i tot Aznar els dóna suport.

No obstant això, un aspecte poc comentat és que ens interessa que hi hagi desconcert entre la classe dirigent. Durant dècades el PP, el PNB i CiU sempre es posaven d’acord en les qüestions clau. Ara l’espai del PP es divideix i les seves relacions amb les altres forces s’han complicat. Això ens pot beneficiar si sabem enfortir el nostre bàndol.

La socialdemocràcia real avui

Ha estat lamentable el paper del PSOE en aquesta crisi. La resistència que es va donar al PSOE contra l’intent de cop intern de Susana Díaz i els dinosaures del partit van demostrar que encara hi ha bases progressistes, però aquestes setmanes Sánchez, el PSOE, i fins i tot el PSC, s’han sumat plenament a la campanya espanyolista.

No obstant això, de nou, no cal deixar-se confondre. Fins i tot avui, el PSOE no és el mateix que el PP. Més aviat, demostra l’estat actual del reformisme, de la socialdemocràcia. A Grècia, el vell partit reformista PASOK gairebé s’ha enfonsat, però Syriza —que havia d’abanderar la nova política— ha assumit plenament i ràpida les contradiccions de la socialdemocràcia, oblidant les seves promeses electorals i dedicant-se a gestionar el sistema en interès de l’1% .

D’altra banda, a la Gran Bretanya es pot veure com el Partit Laborista, donat per difunt sota la direcció de Tony Blair, ara sembla molt viu. Amb el Jeremy Corbyn, centenars de milers de persones, incloent a algunes procedents de l’anarquisme, s’han afiliat al laborisme. Això és molt positiu, però les limitacions encara hi són.

Els partits socialdemòcrates sempre combinen les promeses de canvi amb el seu compromís fonamental amb el sistema actual. Això s’aplica al Partit Laborista, al PSOE, a Syriza… i a Podemos.

Podemos té por de perdre vots si se l’associa amb la independència de Catalunya; això fins i tot afecta dirigents del sector Anticapitalistes. Però la mateixa lògica els pot portar demà a esquivar la lluita contra la islamofòbia, la transfòbia, i al final contra qualsevol forma de racisme o sexisme.

Podemos es va presentar amb diatribes contra “la casta”, però va pactar amb el PSOE a Castilla La Mancha. Va parlar de ruptura amb el règim de 1978, però davant d’una mobilització massiva a Catalunya i la possibilitat real de ruptura, exigeix ​​el respecte a la legalitat. El canvi social que promet i exigeix ​​Podemos és impossible sense trencar amb el sistema; aquestes setmanes ha demostrat que en un moment de crisi, com tot partit socialdemòcrata, defensa el sistema.

Dit tot això, cal reconèixer que hi ha veus a la resta de l’Estat que donen suport els drets democràtics de Catalunya. Uns pocs individus i diversos sectors de l’esquerra alternativa han pres posicions dignes, encara que per ara són una minoria.

La direcció del Procés

Sabem, ara més que mai, que l’Estat espanyol és un perillós i brutal enemic de la democràcia, però la victòria és possible. Cal mobilitzar i unir les forces necessàries, així com elaborar les estratègies adients.

Les estratègies de JuntsxSí han anat més lluny del que era previsible. (En això, cal reconèixer que Puigdemont ha contribuït molt. A finals de 2015, la dreta catalanista va vilipendiar la gent anticapitalista de la CUP-Crida Constituent pel seu rebuig a Artur Mas; ara han de reconèixer el seu error). De fet, han estat més radicals del que els dirigents convergents desitjaven. CiU/Pedecat intentava ser la veu de la burgesia catalana, però el fet de tenir arrels entre la petita i mitjana burgesia el va arrossegar a l’independentisme i a parlar de ruptura. Aquest paper no li cau bé.

Marx va dir que la classe treballadora no té res a perdre excepte les seves cadenes. En canvi, els dirigents del Pedecat —i encara més els seus amics empresaris— tenen molt a perdre en una lluita decidida pel canvi. Això explica les seves vacil·lacions sobre la DUI.

ERC és més d’esquerres, i té més base popular, però també apel·la als empresaris. Segons una declaració seva, voldrien acontentar el 90% de l’empresariat. De nou, mantenir aquest compromís dificulta una ruptura real.

Com a part de la direcció del Procés, la CUP ha jugat un paper generalment positiu, empenyent cap al canvi i la independència, combatent els intents de cercar acords a la baixa amb Madrid. Tractant-se d’un partit minoritari a les institucions, ha jugat bastant bé les seves cartes. Dit això, per ser una coalició anticapitalista, el seu 5 o 10% de suport popular és molt. Té responsabilitats més grans que les que tocarien a un soci menor de JxSí.

Sobretot, la solució no està a les institucions. Per analitzar el paper que ha jugat i juga l’esquerra, cal considerar els reptes que tenim al davant.

Què cal fer a Catalunya?

En teoria, hi ha un creixent consens dins el sobiranisme respecte al què cal fer. D’una banda, cal guanyar més suport entre la gent que dubta, especialment als barris populars de l’extraradi de Barcelona. De l’altra, cal treballar més a l’àmbit internacional. Però tot això es pot entendre de maneres molt diferents.

Quan es parla de l’extraradi o la perifèria de Barcelona, ​​realment s’està parlant d’un sector de la classe treballadora catalana; aquella part que no sent una identitat nacional catalana tan forta; que normalment s’expressa en castellà; que històricament votava al PSUC o al PSC; i ara potser als comuns o fins i tot a Ciutadans. No és cert que tota la classe treballadora tingui aquest perfil, com alguns ens volen fer pensar. Hi ha independentistes a les fàbriques del Baix Llobregat, a CCOO i la UGT… Però aquesta part no catalanista, i fins i tot espanyolista, de la classe treballadora catalana existeix. Com ha de relacionar-se amb ella l’esquerra conseqüent?

L’opció dels Comuns, o almenys de Pablo Iglesias en les seves visites ocasionals a Catalunya, sembla ser la d’emfatitzar la seva identitat espanyola, andalusa, extremenya… En un míting electoral a Rubí, Iglesias va demanar el vot dels que “no s’avergonyeixen de tenir avis andalusos o pares extremenys”… (com si les persones a Catalunya d’aquests orígens sentissin vergonya per això). En el moment actual, arguments d’aquest tipus només es poden entendre com un intent de mantenir la unitat d’Espanya.

D’altra banda, si bé la CUP parla de “la classe treballadora i classes populars”, generalment ho fa des d’una perspectiva nacional, en base a una identitat nacional. És veritat que la CUP està avançant en aquest tema; fa pocs anys era inconcebible un vídeo electoral de la CUP en castellà, recentment se n’han produït alguns. Però els llargs anys de militància en petits grups independentistes, amb visions francament nacionalistes, encara pesen molt en bona part de la CUP.

Un altre aspecte del problema, fruit de la influència de l’estalinisme entre bastants sectors de la CUP, és una visió mecànica de la classe treballadora. O bé és una classe plenament radical, que només ha de trencar amb la influència dels traïdors buròcrates per impulsar la ruptura. O bé és gent idiotitzada i reaccionària que només mira la TV i somia amb comprar un cotxe nou. Falta la visió dialèctica de la classe treballadora, amb les idees contradictòries i canviants. Una visió així portaria una esquerra anticapitalista forta a fer un treball pacient entre el conjunt de la classe treballadora. Per a alguns sectors de la CUP, però, el treball sindical suposa construir un sindicat independentista i anticapitalista, molt minoritari, amb actituds sectàries vers els sindicats majoritaris que actualment representen una part important de la classe treballadora.

Aquestes limitacions representarien un problema en qualsevol situació. En un moment en què cal enfortir les idees i moviments de ruptura, tant en allò nacional com en el social, dins de la classe treballadora catalana, la debilitat actual de l’esquerra anticapitalista és un problema molt greu.

També hi ha problemes respecte a l’internacionalisme. Moltes persones de l’esquerra independentista realment no defensen l’internacionalisme, sinó l’inter-nacionalisme. Marx i Engels van defensar un internacionalisme basat en els interessos compartits de la gent treballadora, sigui quina sigui la seva nacionalitat; com una sola classe internacional. Segons la visió inter-nacionalista, es tracta de sumar nacionalismes, que es donin suport entre si. Seguint aquesta lògica, els aliats preferits de la lluita per la independència de Catalunya serien els moviments nacionals del Kurdistan, Irlanda, Escòcia, Còrsega, etc., en base a les seves experiències de lluita nacional. Segons la visió marxista de l’internacionalisme, s’hauria de buscar la solidaritat entre les classes treballadores de tots els països, en base a l’interès comú de classe.

Sembla que la CUP comença a plantejar-se l’internacionalisme com a tal, però la visió “inter-nacionalista” encara pesa molt dins l’organització.

Els CDRs com a contrapoder

El que faltava a l’octubre de 2017 va ser el contrapoder; una força capaç de convertir la votació per la república en realitat. Va quedar en evidència que les institucions autonòmiques no ho són; començant amb la cúpula dels Mossos, tota la promesa de defensar des de la Generalitat la legitimitat de la república i de l’1-O va desaparèixer.

Els Comitès de Defensa del Referèndum (CDR), que en molts casos després van passar a dir-se els Comitès de Defensa de la República, van ser el més proper a un contrapoder. En els millors casos, els CDRs aglutinen centenars de persones d’un barri o un municipi, de diferents sensibilitats progressistes i sobiranistes, en un treball conjunt. També és cert que alguns CDRs es limiten a un petit grup de coneguts, o bé són l’espai privat d’un grup polític o un altre.

La força dels CDRs es va veure clarament l’1 d’octubre; sense els CDRs, i altres assemblees semblants, el referèndum no s’hauria pogut celebrar. També van participar de manera impressionant a la vaga general del 3-O. En canvi, l’aturada del 8 de novembre va revelar tant la seva força com les seves debilitats. El 8N, en realitat, no hi va haver una vaga general obrera. Molts CDRs van organitzar bloquejos de carreteres, o de vies de tren; en un moment, es va mostrar a TV3 el mapa de Catalunya ple de bloquejos. Va ser impressionant, però va demostrar que els CDRs no tenen base dins dels llocs de feina per dur a terme una vaga general com a tal.

Ara es comencen a rebre multes pels bloquejos. No hi ha constància que hagin intentat multar delegats sindicals per la vaga del 3-O… precisament perquè les autoritats saben que aquí qualsevol intent de reprimir provocaria una resposta fulminant. (Es dóna per fet aquí, que ningú es creu el mite de la independència judicial).

Els CDRs són importants, però ara mateix s’assemblen més a les assemblees del 15M que no als soviets, els consells de delegats i delegades de fàbrica a Rússia que van prendre el poder a l’octubre de 1917.

No sabem què passarà el 21 de desembre i després, però si no volem abandonar la lluita per la ruptura, i la independència —i sembla que milions de persones a Catalunya no pensen abandonar— haurem de enfortir-nos, construir el nostre poder; per defensar-nos de futurs atacs, segur; i amb sort, arribat el moment, per impulsar noves lluites i iniciatives de canvi.

Els CDRs podrien ser un element clau d’aquest procés. Perquè sigui així, caldrà que arribin a representar no només individus, sinó blocs de la classe treballadora com a tal. Això requerirà implicar gent treballadora amb idees molt més diverses sobre la qüestió nacional. Requerirà tractar, cada vegada més, qüestions socials i laborals, sense connexió directa amb la independència. Però, sobretot requerirà que l’esquerra tracti la gent treballadora no com a un objecte, el recipient de les polítiques, sinó com a subjecte del canvi.

El repte per a l’esquerra anticapitalista és contribuir en aquest procés.

I perquè així sigui, caldrà construir una esquerra anticapitalista més forta, amb idees més sòlides, basades en el poder de la lluita de classe des de baix i l’internacionalisme. En això estem, amb forces bastant modestes, en Marx21.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s