Manifestació del 18N: cal més UCFR

Balanç de la manifestació contra les agressions feixistes: cal més UCFR

Reflexions arran de la manifestació d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) del passat 18 de novembre.

David Karvala, activista d’UCFR i membre de Marx21

[Català] · [Castellano]

Introducció

És ben sabut que durant les últimes setmanes hi ha hagut un auge d’agressions feixistes a Catalunya.

Als últims anys s’havia debilitat molt el feixisme organitzat a casa nostra, gràcies en gran part a la feina d’ Unitat Contra el Feixisme i el Racisme . El maig de 2015, Plataforma per Catalunya (PxC) va perdre gairebé tota la seva presència a les institucions, caient de 67 a 8 regidors; no li queda cap a les comarques on UCFR té un grup local consolidat. També el maig de 2015, el centre neonazi Tramuntana va baixar les persianes, derrotat per les impressionants campanyes veïnals impulsades per UCFR Sant Martí, primer al Clot, després a La Verneda.

Recentment, PxC ha intentat recuperar-se, i “Democràcia Nacional” (DN) intenta implantar-se, amb campanyes al carrer contra comunitats musulmanes que intenten construir mesquites als barris on viuen; com sempre, el feixisme busca la víctima que li sembla més dèbil.

Els feixistes van intentar aprofitar-se dels atemptats del passat agost a Barcelona i Cambrils per guanyar suport, però van topar amb una forta oposició. La gran manifestació després dels atemptats, el 26 d’agost de 2017, lluny de donar-los espai per fomentar el seu odi, es va convertir en un gran crit contra la violència, la guerra i la islamofòbia i en una ferma defensa de la convivència.

Però les polítiques repressives aplicades aquests mesos pel PP (amb el suport de Ciutadans i el PSOE)  han creat un ambient favorable per als feixistes i els han permès actuar amb impunitat. Específicament, han dut a terme agressions abans, durant i després de les grans manifestacions convocades per “Societat Civil Catalana” (SCC, entitat que des de la seva fundació està molt lligada a l’extrema dreta). La nit del divendres 27 d’octubre, una columna de centenars de persones —segurament una barreja de feixistes convençuts i altres que eren només espanyolistes— van baixar de Sarrià fins al centre de la ciutat, duent a terme diferents agressions: contra una escola de secundària, Catalunya Ràdio, individus al carrer… Sembla que els feixistes s’estaven escalfant per a la manifestació convocada per SCC unes 36 hores més tard, el diumenge 29 d’octubre.

Manifestació contra les agressions

Davant aquesta situació, UCFR va convocar una manifestació per al dissabte 18 de novembre, amb els lemes “Unim-nos contra les agressions feixistes: Prou impunitat · Defensem la convivència en la diversitat”.

Va ser una convocatòria molt necessària i esperada, com demostra el fet que 135 entitats de tota mena s’hi adherissin. El suport anava des de la UGT fins a una vintena de CDRs. Durant la setmana passada, hi va haver un allau de suport a les xarxes socials; Twitter estava ple de crides a la mobilització per part de moltes entitats.

Al final, la participació va ser molt més modesta de l’esperada; al voltant de mig miler de persones.

A diferència de moltes manifestacions antifeixistes “clàssiques” —però en la línia d’altres accions d’UCFR— l’assistència va ser molt diversa. Hi va haver ciutadania de moltes procedències; gent de totes les edats; representació de moltes entitats, tant grans com petites…

La setmana abans de la protesta es va saber que grups d’extrema dreta havien convocat una contramanifestació sota el lema: “davant el seu odi, la nostra alegria”. Aquest lema és utilitzat pels centres neonazis; fa uns anys va presidir una performance de l’ara difunt centre neonazi Tramuntana de Barcelona; ara l’utilitzen els centres neonazis de Madrid i Múrcia. Seguint la pauta de les últimes setmanes, van aconseguir aplegar feixistes amb altres persones simplement espanyolistes de dretes, en una protesta d’uns centenars. Posteriorment, vora un centenar de persones, segurament la majoria del nucli dur feixista, van assetjar i intentar provocar la manifestació d’UCFR al llarg d’un kilòmetre, fins que finalment els Mossos els van aturar.

L’endemà vam descobrir que aquella nit l’Ateneu de Sarrià va patir un atac feixista, amb destrosses.

Tot plegat, se’ns plantegen molts dubtes. Com es possible que malgrat l’ampli suport que tenia la mani, tant poca gent hi participés? I què podem fer per aturar l’auge de feixisme sota la bandera de l’espanyolisme?

Espanyolisme i feixisme

El context actual és un camp abonat per als grups feixistes. L’entitat Societat Civil Catalana ha convocat dues manifestacions al centre de Barcelona de centenars de milers de persones en cadascuna. Una dotzena llarga de grups feixistes han convocat públicament per a cada manifestació. Com ja s’ha comentat, cada marxa ha anat acompanyada d’una onada d’agressions feixistes i racistes. El mateix s’aplica a les accions locals convocades per SCC o directament per grups feixistes.

Cal tenir clar que l’enorme majoria de les persones que participen a les convocatòries de SCC no són feixistes, algunes fins i tot rebutgen el feixisme. Però objectivament, aquestes manifestacions donen espai als feixistes, els permeten créixer.

Pegida a Alemanya és un cas extrem, però demostra el perill dels espais grans que permeten que l’extrema dreta actuï amb impunitat. Es podria objectar que l’ideari de Pegida —la islamofòbia— és en si reaccionari, mentre que sentir-se espanyol no ho és. Però no és tant senzill. Per una banda, hi ha gent d’esquerres que excusa les campanyes islamòfobes de Pegida (o d’altres moviments que tenen més cura i es presenten com a “laïcistes”), argumentant que no van contra l’islam o la gent musulmana, sinó només contra “l’islam extremista”. En realitat, diuen que “només” rebutgen l’extremisme, però acaben atacant qualsevol persona musulmana que no es faci eco del seu discurs islamòfob; la prova és que l’extrema dreta creix en aquests espais. D’altra banda, les manis espanyolistes d’SCC no merament expressen un sentiment nacional sinó que cerquen impedir l’exercici dels drets democràtics. SCC no va demanar un vot negatiu en el referèndum, sinó que va aplaudir l’intent d’impedir la votació mitjançant la brutalitat policial. A les seves manis, criden “Puigdemont a la prisión”… i segurament coses pitjors. És per això que els feixistes se senten tant a gust en aquest entorn… encara que de vegades la direcció de SCC els obligui a disfressar-se o a apartar-se lleugerament de la resta.

Però dit això, és un fet que una part significativa (i la majoria en algunes zones concretes) de la classe treballadora de Catalunya se sent espanyola i participa en les mobilitzacions espanyolistes.

Part de la resposta és responsabilitat d’UCFR. Hem de fer més per senyalar els elements feixistes en aquests entorns, i insistir que, sigui quina sigui la identitat nacional de cadascú, no s’ha de donar cap espai a l’extrema dreta.

Però gran part de la feina pertoca a l’esquerra.

La CUP ha fet alguns intents als últims anys, però en general i salvant aquestes excepcions, no ha sabut relacionar-se amb la classe treballadora de Catalunya, amb tota la seva diversitat i en base a qüestions de classe, sense dependre de la identitat nacional. Aquesta és una tasca pendent per a qualsevol projecte de canvi real a Catalunya.

Els Comuns tenen més connexió amb aquests sectors, però no fan servir aquesta influència per combatre l’espanyolisme. El problema no és el sentiment nacional en si, sinó la lleialtat al règim del 78, l’estat espanyol actual, amb el que se suposa que els Comuns i Podemos volen trencar. El populisme porta els Comuns, i encara més Podemos, a evitar enfrontar-se amb l’espanyolisme. Cal preguntar-se, per a què serveix una esquerra suposadament transformadora que no vol enfrontar-se a les idees dominants dins la societat? Com senyalava Marx fa 150 anys, les idees dominants d’una societat són les idees de la classe dominant. Si avui als Comuns els resulta inconvenient rebutjar massa clarament l’espanyolisme, la mateixa lògica els pot portar demà a esquivar la lluita contra la islamofòbia, la transfòbia, i al final contra qualsevol forma de racisme o sexisme.

En tot cas, i tornant a la situació actual, les escenes lletges que vam viure a la manifestació del 18N, i durant les últimes setmanes, confirmen que tenim molta feina per fer.

Poca assistència

Davant les agressions feixistes recents, calia una resposta contundent per part de molts milers de persones. Hem d’analitzar per què no ha estat així.

Com s’ha comentat, hi va haver 135 entitats adherides, de tota mena, des de partits institucionals fins a uns 20 CDRs. La trobada de coordinació dels CDRs va acordar donar suport a la manifestació. Tot això no s’ha traduït en una participació real.

Un factor pot ser que moltes persones donaven per suposat que seria una gran manifestació i que la seva pròpia assistència no era necessària. Potser pensaven que després de mesos de molta activitat, podrien dedicar aquell cap de setmana a altres coses. Això és fruit d’una confusió típica sobre UCFR. En un sentit és un moviment molt gran, però només ho és en la mesura que les persones normals i corrents, d’espais diversos, hi participen; sense els diferents elements que la conformen, una xarxa no és res.

Això pot anar lligat a un cert fatalisme; la idea que no podem influir davant el feixisme. Segons les típiques anàlisis acadèmiques del feixisme, quan aquest creix és per factors objectius; quan cau és per altres factors objectius. Gairebé mai reconeixen com a factor clau les lluites en contra del feixisme, o la seva absència. És un fet comprovat que els moviments unitaris poden frenar el feixisme (mireu, per exemple,  aquesta anàlisi  de la derrota de PxC a les municipals de maig de 2015), però aquesta explicació gairebé mai apareix als mitjans o fins i tot als actes polítics. La visió fatalista dominant fomenta la passivitat davant l’amenaça feixista.

Cal prendre seriosament l’amenaça feixista

Com va destacar UCFR a la seva crida per a la manifestació, el feixisme és un perill creixent a gran part d’Europa.

Entre la dreta de l’Estat espanyol existeix la tendència a restar importància als grups feixistes, o acceptar-los com una part més del ventall polític.

A l’esquerra, massa gent accepta el tòpic que a l’Estat espanyol el feixisme el representen el PP i Ciutadans (i algunes persones molt sectàries afegeixen el PSOE a la llista). Segons aquesta visió, ja vivim sota el feixisme. Aquest argument banalitza el que representa el feixisme de veritat. I, igual que la dreta, resta importància als grups feixistes.

Quan es va començar UCFR l’any 2010, aquests arguments eren hegemònics. El creixement del moviment unitari al llarg d’aquests anys demostra que hi ha més gent que entén l’amenaça que representa el feixisme i la necessitat (i possibilitat) de combatre’l.

Però és evident que cal tornar a insistir en aquest punt bàsic.

Ens pot (ens ha de) desagradar allò que fa el PP, amb el suport de C’s i el PSOE, però el feixisme és mil vegades pitjor. A finals del anys 20 i a principis dels 30, el partit comunista alemany  argumentava  que els partits institucionals (conservadors i socialdemòcrates) representaven el feixisme al poder. El canvi qualitatiu que va representar Hitler —en una paraula, Auschwitz— va demostrar, tràgicament, el seu error. No repetim aquella terrible experiència. Com va dir la crida per a la mani “el feixisme no és un punt de vista ni un sentiment nacional; és un crim contra la humanitat en potència”.

La mani va ser massa moderada?

En un tuit posterior a la mani, un grup llibertari (que, per més inri, havia participat en la preparació de l’acció) la va criticar per diferents motius.

Una crítica era que les persones que hi van participar van ser “en la seva majoria de mitjana edat”. Als moviments i l’esquerra anglosaxons es reconeix la necessitat de combatre els perjudicis i les discriminacions en funció de l’edat; sembla que a Catalunya encara manca consciència d’aquest tema.

Però la crítica central va ser que el feixisme “no el combatrem des de la por, el simbolisme ni una ‘unitat’ monolíticament ancorada a l’estratègia de la passivitat camuflada de pacifisme”. (Només després planteja la qüestió realment clau: “què es va fer malament per convocar a tan poca gent”.)

La qüestió de la por s’ha de considerar. És difícil saber-ho, però és molt possible que les recents agressions feixistes, i el fet que s’hagués convocat una contramanifestació d’extrema dreta, fes que algunes persones decidissin no acudir a la protesta d’UCFR.

Una altra possible font de por podria ser la desconfiança davant la visió estesa de “lluita antifeixista”. Alguna gent l’associa amb joves radicals amb caputxes que s’enfronten físicament al carrer amb feixistes (amb estètiques sovint indistingibles). El model de lluita contra el feixisme d’UCFR és molt diferent, però per a les persones que no saben això, l’estereotip pesa molt.

Finalment, entre bastant gent treballadora de l’estat espanyol queda una por residual com a resultat de la dictadura franquista. Aquesta no només va provocar resistència; entre moltes persones va deixar un sentiment de “no et fiquis en problemes”. Si de la part alta de Barcelona surten feixistes violents, que a més gaudeixen d’impunitat davant l’estat (recordem que els neonazis que van atacar la Blanquerna, seu de la Generalitat a Madrid, acaben de ser salvats d’entrar a la presó per enèssima vegada) doncs, segons aquesta visió, cal que ens hi resignem i no hi intentem fer res.

Dit això, aquestes preocupacions haurien afectat més les persones suposadament més “moderades” i d’edat mitjana, precisament les que van molestar a alguns individus amb la seva participació tan visible.

No és només el tuit citat, alguns sectors de l’esquerra radical es neguen a participar a les mobilitzacions d’UCFR precisament perquè no se semblen a l’antifeixisme clàssic.

En aquest sentit, durant la mani es van sentir algunes crítiques davant la presència, molt visible, de banderes de CCOO i UGT. De fet, dies abans els sindicats havien consultat amb UCFR sobre si es podien portar banderes i se’ls va dir que sí, en quantitats raonables. La norma a Unitat és fer visible la pluralitat del moviment, mitjançant les senyes de les diferents entitats adherides, no intentant censurar-les com fan alguns moviments socials. Si l’assistència hagués estat de milers de persones com s’esperava, les 15 banderes que portava cada sindicat no haurien destacat.

Es poden fer moltes crítiques als sindicats majoritaris, però no es pot criticar el fet que assistissin a la convocatòria amb una delegació que incloïa, en cada cas, el seu secretari general. Els dos també van fer campanyes de Twitter i van publicar notes pròpies al seu web animant a la participació (aquí, però, destaca CONFAVC que va escriure a cada entitat adherida animant-les a participar a la mani).

Twitter no és el món real

La setmana anterior a la mani, si es mira el món mitjançant el prisma de Twitter, donava a pensar que la protesta seria enorme.

Això ens ha de recordar, una vegada més, que un retuit, o un m’agrada, és un nivell de compromís molt baix. Últimament, en molts moviments socials, sembla que la gran prioritat és la campanya de Twitter, amb els seus hashtags, llista de tuits, hora de llançament, etc… com si això fos el centre de la lluita. Les xarxes socials tenen la seva utilitat, evidentment, però no substitueixen les formes més tradicionals de mobilitzar-se. La més important és la més antiga, parlar amb persones de tu a tu, per convence’ls a participar a l’acció. Les grans mobilitzacions per la independència són el resultat de milers de debats personals, al llarg de molts anys. Fins i tot avui, la assistència massiva no s’obtén únicament gràcies a les xarxes socials o els mitjans; la infinitat de converses dins les famílies, la feina, els grups d’amistats… segueixen jugant un paper clau.

La clau, doncs, és enfortir aquesta organització real, del dia a dia, allà on viu i treballa la gent.

Cal tornar a l’antifeixisme clàssic?

Alguna gent de l’esquerra radical planteja una altra opció; la de tornar a l’estratègia clàssica antifeixista, la d’una minoria que s’enfronta físicament amb els feixistes. És una alternativa falsa, per diferents motius.

El més important és que UCFR sempre ha inclòs persones procedents de l’antifeixisme clàssic, de la mateixa manera que inclou gent de partits institucionals, d’ONGs, de grups molt diversos. El fet de participar en un espai ampli no suposa que ja no es puguin dur a terme activitats pròpies, des del teu propi espai. Sí suposa que no es pugui instrumentalitzar UCFR per a estratègies alienes que no siguin de consens. Si un partit institucional intentés utilitzar UCFR per a motius propis, se li hauria de plantar cara; el mateix s’aplicaria si ho intentés d’algun altre sector. Tothom que vulgui participar a la lluita unitària és lliure de fer-ho, sense abandonar la seva pròpia visió. Les persones que no comparteixen l’estratègia d’UCFR no estan obligades a fer-ho. Són lliures de prendre el seu propi camí; però no poden obligar UCFR a deixar de ser Unitat i a seguir-los.

Segon, com s’ha insistit abans, perquè l’antifeixisme clàssic per si sol té una efectivitat limitada. Pot funcionar davant un grup aïllat de matons, però no davant un feixisme en auge, amb creixent base social, i fins i tot el suport tàcit de sectors de l’estat. Davant d’aquesta situació, és il·lusori pensar que es pugui guanyar només amb la força física i el pes social d’una part minoritària de l’esquerra radical.

Com sempre: cal construir UCFR

I en termes pràctics, el repte d’enfortir-nos a les comarques i als barris comporta crear o reactivar grups locals d’UCFR. L’any 2015, es va fer fora PxC de gairebé tots els ajuntaments del país gràcies a la feina local. Amb aquest èxit, ens vam relaxar una mica en la lluita contra el feixisme.

Ara, cal tornar a establir aquests grups. Necessitem espais on puguin conviure persones de diferents procedències, diferents opinions, diferents edats (!), persones que únicament han de compartir el seu rebuig al feixisme i al racisme, i la seva disposició a mobilitzar-se en contra.

Construir una xarxa així requereix temps i dedicació. A Gran Bretanya, porten 40 anys de lluita unitària contra el feixisme. Allà tenen un gran avantatge que sovint no es reconeix com a tal; hi ha una organització revolucionària fermament compromesa amb aquest projecte i que ha aconseguit activar i reactivar aquest moviment cada vegada que ha estat necessari. Aquest mateix partit, el Socialist Workers Party (SWP), va jugar un paper clau en construir el moviment unitari contra la guerra de l’Iraq, i en molts altres fronts.

UCFR a Catalunya va ser impulsada als seus inicis pel llavors grup germà de l’SWP, En lluita. Però aquest grup ja no existeix; ara només hi ha una xarxa molt més reduïda, Marx21. Tot i això aquest petit espai sí que dedica molts esforços a la construcció d’UCFR. Perquè pugui jugar un paper més efectiu a les lluites, Marx21 haurà de créixer. No obstant això, la feina d’impulsar un espai unitari no pot recaure només en una organització, encara que aquesta fos més gran.

Qui comparteixi la visió global de Marx21 —la de la lluita contra el capitalisme i tota mena d’opressió, i a favor del socialisme des de baix— que s’hi sumi. Però tothom que reconegui l’amenaça que representa el feixisme i entengui la necessitat i la possibilitat d’aturar-lo mitjançant la lluita unitària, ha d’ajudar a construir UCFR. Hi ha molt en joc.


Més lectura sobre la lluita contra el feixisme:

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s