Yorgos Konstantinou

  • Publiquem aquesta reflexió feta per un ferm defensor de la independència. És una aportació valuosa i molt interessant al debat que necessitem dins el moviment i dins la societat.
  • La foto a dalt és del bloc dels CDR de Nou Barris, Sant Andreu i Santako, baixant per La Meridiana, la tarda de la vaga general, el 3 d’octubre.

Un cop assumida la decepció per la indiferència oficialista arreu d’Europa, i davant la consolidació del unionisme en un bloc compacte pro 155, crec que seria útil si la gent independentista féssim unes reflexions sobre la etapa finalitzada.
Cal un pel d’autocrítica que ens ajudi a seguir amb lliçons apreses per aconseguir a superar l’actual situació.
Una cosa que queda ben clara des de la llunyania és que el magnífic moviment independentista ha estat massa autoreferencial i no ha sabut fer arribar el seu missatge a la gent no afina i a l’exterior. Ens hem d’obrir l’horitzó, deixar de mirar-nos el melic i de reduir la problemàtica en el binomi Espanya Catalunya. No podem confiar el creixement del bloc indepe en les bestieses que farà Madrid.
Prou de cofoisme, prou de consumir energia enarborant estel·lades, autobombejant o criticant-nos els uns als altres. El que cal fer (apart de defensar-nos de les agressions) és centrar-nos en els no convençuts.
Ens ha de preocupar per què tanta gent no ha volgut anar a votar. No em refereixo als que són espanyolistes convençuts, sinó a tota aquesta gent que ha tingut la sensació que el tema no li afectava, que no veu ni el problema ni la solució. Alguna cosa fem malament (o com a mínim no prou bé) si un 30% del nostre poble passa del tema.
Llavors…
1. La primera cosa que hem de fer és buscar aquesta gent per escoltar el que diu, no per fer proselitisme sinó per rumiar quines han de ser les nostres respostes a les seves preocupacions.
2. Hem d’escoltar i posar el focus sobre el que diu un altre 10-15% de la població: tota aquesta gent que no ha pogut votat, els centenars de milers de persones, que tot i portar mitja vida aquí, tenen menys drets que qualsevol català amb DNI espanyol, perquè són “estrangers” i la seva opinió no compta. Si els catalans amb DNI senten indignació perquè un cop no els deixen votar, com s’han de sentir els que mai no ho poden fer? Què deuen pensar de les llàgrimes blanques del vídeo amb la noia catalana, de les exageracions sobre el infinit patiment dels catalans, de segons quines comparacions gratuïtament repetides? (Parlem massa sovint de repressió, discriminació, brutalitat, apartheid, dictadures… sense ser conscients que moltes persones han patit i pateixen això cada dia.)
3. Hem d’entendre com ens hem d’explicar per poder guanyar la simpatia i solidaritat de la gent de fora del país.
El típic discurs nacionalista català ens tanca portes!
La frase “Espanya ens roba” ens fa semblar uns típics egoistes rics que no volen ser solidaris!
Hem de parlar de l’ultranacionalisme borbònic-espanyol, explicar la història que no coneixen: parlar de la república confederal, del cop d’estat feixista, de la repressió, d’assassinats, fosses comunes, tortura, garrote vil, de la impunitat i continuïtat del franquisme. Hem de tenir molt clar que molta gent fora d’Espanya entén l’independentisme català com quelcom similar als fatxes identitaris odiosos de la Lega Nord, al populisme antieuropeu d’UKIP o a la xenofòbia del Wilders i Le Pen.
Hem de parlar del moviment pro acollida de persones refugiades i del caràcter i origen divers de la societat catalana.
Hem d’explicar també que la generalitat ha tingut ja segles d’autogovern, amb 130 presidents, lleis pròpies i una cultura amb caràcter propi. Parlem de castellers i cultura de barri, del moviment obrer, anarquista, anticlerical, republicà, parlem d’un poble mediterrani amb la mentalitat d’un país que ha viscut la revolució industrial… I deixem de parlar de diners! Parlem de dignitat, de democràcia i de respecte!
4. Hem de ser conscients que els nostres aliats ara i en el futur seran les esquerres i les forces progressistes. Tenir clar que a Espanya i a tot el món, les dretes son amigues dels peperos! Hem de sortir al carrer massivament per defensar causes socials,  internacionalistes, feministes, antiracistes, lluitant pels drets laborals, i un munt de temes que normalment a gran part dels indepes no els fan moure del sofà, però que mereixen tot el seu suport. Com coi esperes que els altres es solidaritzin amb tu i que t’ajudin, si tu només et mous per acompanyar processons de senyeres?
5. Entenem que l’enemic no son els espanyols ni España, sinó el regne i les seves institucions! Cada cop que un independentista parla contra España, el PP guanya un vot! Dir “puta Espanya” és com un tret froilanic al propi peu! Amb un munt de gent de les espanyes ens uneixen la memòria i els somnis de república, la repressió viscuda, el mateix espoli i sentiments de ser víctimes d’abusos.
La llibertat de Catalunya és una causa que moltíssims espanyols, andalusos, bascos, gallecs, asturians, etc. entenen com la mateixa lluita que fan o haurien de fer ells. Parlem del sindicat de treballadors de la terra andalusos i el seu suport a la nostra causa! Donem ànims i suports a la gent republicana! Ens fan falta aliats: no girem l’esquena al sentiment republicà i federalista, no entenem la república catalana com l’enemic de la república espanyola, sinó com el seu detonant! Desemmascarem el pseudofederalisme i diem obertament que la república catalana seria orgullosa d’ajudar a crear i formar part d’una confederació republicana!
6. Donant-nos de baixa d’empreses enemigues: bancs i proveïdors d’energia, supermercats, etc. No serveix per res anar a votar a favor de la independència, si desprès els nostres diners van a mans dels que hi són en contra!
Resumint:
Així, proposo que cada cop que veiem un català amb ganes de enarborar la seva bandera, a cridar independència, o descarregar renecs contra España, recordem-li si ha fet alguna d’aquestes 6 coses que segurament ajuden més a la causa que un drap o un crit al cel!