David Karvala
Apunts ràpids
1. L’empresonament dels dos Jordis és un altre salt endavant en la repressió. Cada persona val igual com ésser humà però el simbolisme polític d’empresonar els dirigents de l’ANC i d’Òmnium Cultural per haver participat en una protesta pacífica (i haver animat constantment perquè fos pacífica) és enorme. El PP i cia. estan dient que amb el seu poder judicial i policial poden fer allò que vulguin, igual que ho van intentar l’1 d’octubre. La resposta ha de ser massiva i popular com el dia 1. Hem de demostrar que no tenen el poder que pensen; que nosaltres col·lectivament tenim més força.
2. Una part d’aquesta força és la unitat; és un element clau. Però ha de ser unitat en la lluita conjunta (compartida); no pot ser unitat en temes on tinguem interessos radicalment oposats. Als últims 12 o 18 mesos, en la lluita per la independència, hem coincidit forces molt diferents. Sovint aquesta diversitat ha contribuït a la nostra força. Però la declaració suspesa del dia 10 és una mostra de les diferències de fons que existeixen. Per a alguna gent va ser una jugada magistral d’escacs, o de tennis. Però els milions de persones que lluitem per la democràcia no som espectadors observant com juguen dos estrelles a la pista; som actors. Som una força (canviant d’analogia) que no es pot obrir i tancar com una aixeta. Es tracta de dues visions oposades de la política. Hi ha la que es fa des de dalt, mentre nosaltres mirem. I hi ha la que nosaltres fem des de baix. Les victòries importants de les últimes setmanes han vingut gràcies a la lluita de la gent des de baix. Sense això, ni referèndum, ni vaga general, ni vot pel Sí.
3. Amb aquestes detencions, i l’amenaça del famós 155, el PP està deixant clar que no hi ha marge de maniobra per pactar. O millor dit, que no hi ha cap possibilitat de pacte que no acabi perjudicant la majoria de la població. Qualsevol pacte comportaria una derrota per a nosaltres.
4. Pel que fa al possible paper de la UE com a mediador, no hi tinguem cap il·lusió. Ja han expressat el seu suport a Rajoy. No oblidem que aquesta és la mateixa UE que ha convertit el Mediterrani en una fosa comuna, la que tortura Grècia amb l’austeritat…
5. Parlant de Grècia, recordem el paper de Tsipras quan el poble grec acabava de rebutjar les retallades en un referèndum. Va traïr aquella decisió. Però no va ser una traïció personal, perquè fos una mala persona; va ser el resultat de l’intent de fer el joc segons les regles dels poderosos. Les pressions sobre Puigdemont seran igual de fortes. No es tracta, insisteixo, de cridar traïdor sinó de saber que ell pot acabar responent a aquestes pressions, una altra vegada, com ja ho va fer el 10 d’octubre. Nosaltres hem de mantenir la resistència davant les pressions, amb la lluita de la gent des de baix… que en el fons és la lluita de classes, en les seves diverses formes.
6. La mobilització als barris obrers i les ciutats de la mal anomenada “perifèria” han estat magnífiques. Inclouen moltes persones que rebutgen la repressió i simplement defensen la democràcia, sense necessàriament estar a favor de la independència. A diferència de la petita (minúscula) part dels rics que (pel moment) donen suport a la independència, la unitat dins la classe treballadora és essencial. Però no ha de ser una unitat en silenci; ha de ser una unitat que es desenvolupi, que es debati. La situació està demostrant que no hi ha cap tercera via, o via federal. No podem esperar un hipotètic futur govern de Podemos a Madrid. Ens ho juguem aquí i ara. Això ho hem d’explicar pacientment les vegades que faci falta.
7. O guanyem la independència —no com un canvi de bandera, sinó com l’inici d’un autèntic procés constituent— o perdem drets democràtics, socials, laborals de manera dràstica. La victòria d’aquest canvi real no vindrà de la mà de pactes, ni de mediació per part de la UE o d’uns Premis Nobel, vindrà de les nostres lluites. La situació actual tendeix a tot o res.
8. Hem de radicalitzar la lluita; no en el sentit de tirar pedres, això no servirà per res, sinó en el sentit social. Hem de qüestionar l’autoritat de l’estat; si no, ells s’imposaran. Però ens hem de plantejar, si qüestionem aquesta autoritat, amb què la reemplacem? Amb les forces que volen una independència que no canviï res; les que volen seguir amb la UE, la Troika, Frontex… i segons Artur Mas, fins i tot amb l’OTAN? Les persones que vam defensar els col·legis electorals, que vam fer una vaga general massiva sense ni trencar un vidre, tenim la capacitat de fer-ho millor que aquella gent que ha manat des de 1978, tant a Madrid com a Barcelona.
9. Ja ho sabíem, i no ho hem d’oblidar. Lluitem perquè ho volem canviar tot.