Notes des de la lluita per Catalunya

David Karvala

[En castellano]

Vivim temps convulsos i difícils. Moltes persones portem dies, setmanes, mesos… portant a terme una  activitat frenètica. Però, a diferència dels que dirigeixen les institucions i els grans partits, els i les activistes dediquem poc temps a desenvolupar les nostres anàlisis d’allò que està passant per poder plantejar les nostres pròpies estratègies, des de baix. Hem de robar temps a l’activisme per fer-ho. Hem de debatre col·lectivament, i des d’una visió anticapitalista, sobre els fets de les últimes setmanes i sobre com podem lluitar millor per les nostres llibertats, tant nacionals com socials.

Aquestes notes són una aportació a aquests debats.

El PP i els seus aliats s’han tornat bojos

Fa bastants setmanes vaig escriure que el PP faria qualsevol cosa per impedir que el poble de Catalunya votés. Però els fets superen les prediccions. Ja s’havia convertit en norma anul·lar lleis i denunciar líders polítics, però ara la intensitat de la repressió ha augmentat exponencialment. Ja hem vist les batudes de la Guardia Civil a oficines governamentals, i l’intent d’entrar a la seu de la CUP, amb caputxes però sense ordre judicial; un intent resistit magníficament per una resposta gran i unitària. Ja perdem el recompte dels webs intervinguts pel mateix cos policial-paramilitar; una mesura que no s’ha pogut aplicar a webs feixistes. En el moment d’escriure sembla que intenten fomentar la por entre el poble de Catalunya; diuen que poden allotjar 6.000 Guardies Civils als vaixells (els mateixos als que els sindicats portuaris s’han negat a subministrar).

Aquestes accions del PP són segurament irracionals; només fomenten el rebuig i exclouen la possibilitat d’una sortida negociada amb el sector més moderat del moviment.

Vèncer la por

Dit això, sí que poden produir por. Hem de pensar amb claredat, però.

Davant una manifestació d’uns milers o fins i tot desenes de milers de persones, 6.000 Guardies Civils (i l’equipament d’antiavalots que exhibeixen sempre que poden) podrien fer moltíssim mal. Però davant un país de 7 milions i mig, del qual una part important s’està mobilitzant, poden fer mal a uns quants individus, però no poden aturar el moviment.

Fins i tot si els Mossos en el seu conjunt se sumessin a la repressió (cosa que confirmaria que hi ha moltes més coses de l’estat autonòmic que hem de canviar del que es voldria plantejar JuntsxSí), només arribarien a 3 agents per cada mil persones. Segurament hi ha pastors que s’enfronten a les ovelles amb aquestes proporcions, però la població catalana actual no som ovelles.

La solució tant a la repressió com a la por és la mobilització àmplia. La clau no serien els actes heroics i guerrillers d’uns pocs. Necessitem un heroisme d’un altre tipus; el de les persones que normalment no es manifesten (excepte potser en les Diades o l’1 de maig, i moltes que ni tan sols llavors) però que aquesta vegada sí surten al carrer.

Els Comuns se sumen a la defensa de la democràcia

Ja ho dèiem, que l’estat espanyol és capaç de qualsevol bestiesa per intentar evitar que el poble català voti sobre la independència. Però Podemos insistia que la solució era esperar, negociar amb aquest estat. (Realment, estaven dient que l’única solució era votar-los a ells.) Ara s’ha demostrat què està en joc.

Com han dit moltes persones, molt diverses, ja no es tracta d’independència sí o no, sinó de democràcia sí o no.

És molt positiu doncs que Catalunya en Comú (CeC) hagi adoptat una posició tan clara davant la repressió. (Cal reconèixer que Podem Catalunya, liderat per Albano Dante-Fachín, que no forma part de CeC, ja estava en aquesta via).

Ja hi haurà oportunitats per criticar les posicions defensades al Parlament per la direcció de Catalunya Sí Que Es Pot fa molt poc temps. Ara es tracta de cercar la màxima unitat en les lluites que tenim per endavant.

Una cosa sí que es podria demanar a l’espai dels Comuns: que exigeixin la màxima fermesa a Podemos a nivell estatal, en la defensa dels drets democràtics, contra la repressió, però també específicament en defensa del referèndum de l’1-O. Ja sabem que voldrien que les coses haguessin anat per un altre camí. Però l’exercici democràtic que el PP intenta impedir és aquest i no pas un exercici hipotètic avalat per la cúpula de Podemos. Si es defensa l’autodeterminació, s’ha de defensar l’1-O (amb les crítiques que es vulguin; això és una altra cosa); si no se’l defensa, vol dir que realment no es defensa l’autodeterminació.

Els feixistes surten del clavegueram

Com ha denunciat Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR), les accions repressives de l’estat contra el referèndum estan donant oxigen als grups feixistes, recentment molt debilitats a Catalunya, en gran part per la feina de la pròpia UCFR. Arran dels atemptats d’agost els feixistes van  començar a sortir al carrer; ara hi ha cada vegada més accions, generalment molt petites.

Una excepció, però, va ser la concentració davant la seu nacional de l’ANC el passat divendres 22 de setembre, que va aplegar centenars de persones. No es tractava exclusivament del nucli dur neo nazi. Hi participava gent de Societat Civil Catalana (SCC), un espai que combina moltes persones no feixistes amb altres que són clarament d’extrema dreta. La part positiva és que ara per ara no són capaços de mobilitzar 500 feixistes de Barcelona i rodalies; la negativa és que hi ha sectors espanyolistes que, sense ser feixistes, estan disposats a participar en un acte liderat per feixistes que han dut a terme brutals agressions.

L’acció a Zaragoza contra la trobada impulsada per Podemos va tenir una naturalesa semblant. Va aplegar uns centenars de persones, tant feixistes com no, i van colpejar la presidenta del Parlament d’Aragó amb una ampolla.

Hem de criticar la gent no feixista d’espais com SCC pel fet de fer-li el joc al feixisme. En canvi, si tractem de feixistes les persones que no ho són, provoquem confusió i també desmoralització. Fa semblar que el feixisme té més forces de les que realment disposa.

Tot plegat, confirma una cosa que UCFR Catalunya porta dient des de 2010; que el feixisme és una amenaça. Evidentment, el PP i l’estat també ho són, però el feixisme és un enemic qualitativament diferent, com demostren els terribles esdeveniments dels anys 30.

Calen moviments unitaris contra el feixisme arreu d’Europa, a les diferents parts de l’estat espanyol. I igual que UCFR Catalunya, aquest moviment no pot limitar-se a les persones i forces que tinguin una posició determinada sobre la qüestió nacional. No combatem els grups feixistes espanyolistes pel fet de sentir-se espanyols, sinó perquè són feixistes; igual que hem de combatre els petits grupuscles feixistes catalanistes.

Lluita obrera per la democràcia

A un sector de l’esquerra tradicional li agrada contraposar la lluita pel dret a decidir i “la lluita de classes”… (com si la lluita de classes només anés de sous i feines dins una fàbrica).

És clar que la lluita de classes és un element clau per a qualsevol canvi social; això és una idea fonamental del marxisme. El propi Lenin (que se suposa que és prou ortodox per a aquest sector) va escriure que l’ideal del marxisme revolucionari “no debe ser el secretario de tradeunión, sino el tribuno popular, que sabe reaccionar ante toda manifestación de arbitrariedad de opresión, dondequiera que se produzca y cualquiera que sea el sector o la clase social a la que afecte”.

Aquesta visió també és present en “la teoria de revolució permanent” de Trotski, segons la qual (en breu) la lluita per l’alliberament nacional l’haurà de liderar en última instància la classe treballadora (que no és limita, cal insistir, als tradicionals obrers masculins de fàbrica), perquè només aquesta té la força col·lectiva per aconseguir un canvi real i l’interés en promoure’l.

Doncs bé, aquests dies hem vist mostres de les dues coses. Les i els estibadors s’han negat a subministrar els vaixells on (se suposa) s’allotgen milers de Guàrdies Civils. Les i els Bombers de Barcelona s’han compromès amb la lluita pel referèndum i s’han ofert com a escut protector per a les manifestacions.

I finalment, 4 centrals sindicals han anunciat una vaga general per al dimarts 3 d’octubre.

Si es produeix una vaga general de veritat, es confirmarà el que ja es deu saber; que tot allò que es mou en aquesta societat ho fa gràcies a la feina de persones, gràcies a la classe treballadora. Sense aquesta classe, no hi ha busos o pa; ni tant sols hi ha electricitat o internet. El Manuel Delgado va escriure: “d’aquesta eina suprema de la mobilització social que és la vaga general política. I el tema ens interessa perquè s’acosten moments d’una intensitat i d’una efervescència extraordinàries. Davant de certes agressions haurem de pensar quins són, com a poble, els nostres recursos d’última instància.”

Aquí, no valen evasions i parlar de “vaga ciutadana”. Una protesta ciutadana pot ser molt positiva, però no és el mateix que una vaga. És un tema molt seriós.

La vaga laboral no és com qualsevol protesta, on l’estat i la classe dominant puguin decidir fer cas o no; els afecta directament. Perquè així sigui, ha de ser una vaga real i àmplia. Això vol dir que hi ha de participar molta més gent que les bases directes dels sindicats més combatius. De ser possible, s’ha d’arrossegar les cúpules de CCOO i UGT a donar-li suport. Si això no pot ser, s’ha de fer tot el possible perquè les bases d’aquests sindicats s’hi sumin, i no ho farien en base a una retòrica sectària vers les seves organitzacions. Queda poc temps, però els dies ara són llargs. S’espera que es facin tots els esforços possibles per aconseguir una vaga general de veritat.

Fonts oficials?

Últimament, s’ha cridat per només difondre informacions de fonts oficials, referint-se al govern, TV3, les grans entitats sobiranistes… Ara mateix, quan s’escampen rumors alarmants, és un bon consell. També s’aplica quan es donen diferents llocs de convocatòria d’una manifestació, possiblement fruit d’un intent de despistar la gent. Cal més seny i pensar abans de donar a  “reenviar a tothom” mitjançant WhatsApp o bé retuitejar.

Però això només s’aplica a rumors i a fets concrets. Quan es tracta de les anàlisis i les propostes polítiques, cal una actitud una mica diferent. També cal seny —de fet cal pensar encara més— però pot arribar el moment en què no es tracti de fets per una banda i falsedats per l’altra, sinó de diferències polítiques respecte a la direcció del moviment. Aquí, molt possiblement hi haurà crides a només seguir la línia oficial, a no fer cas a les distraccions, a les veus que plantegen els moments quan cal lluitar per canvis socials, no només canvis de bandera. Això ens porta al següent punt.

Flors i violes?

El gran marxista britànic, Chris Harman, solia explicar que totes les revolucions comencen amb una gran unitat transversal entre (gairebé) tothom. “Les diferències polítiques ja no importen”, “tothom lluita per la mateixa democràcia”, etc. És veritat fins a cert punt; realment són moments molt macos.

Però  tard o d’hora, en totes aquestes revolucions, arriba el moment en què es fa palès que la gran majoria de la població —que és de classe treballadora— té interessos diferents als de la minoria que mana actualment, la burgesia i els seus representants polítics. (Quan parlem de persones de classe treballadora, cal recordar que poden o no ser conscients d’això; la pertinença a una classe social és un fet objectiu, no depèn de les actituds que es tinguin en un moment donat.)

En aquests moments es desfermen atacs brutals, inicialment verbals, però en alguns casos físics, de part del sector “raonable” del propi moviment, contra el sector “radical”, “extremista”… Se’ls pot acusar fins i tot de ser agent de l’enemic, de voler sabotejar tot allò que s’ha aconseguit, etc. És el que va fer la dreta en la república (impulsada pel PSUC de llavors) contra la CNT i sobretot contra el POUM el 1937.

A una escala merament verbal, ho hem vist en diferents episodis de “Pressing CUP”, a destacar quan la CUP, correctament, es va negar a investir Artur Mas com a President. Avui, poca gent voldria que Mas estigués en el lloc de Puigdemont, però en aquell moment no hi havia límits als atacs de la dreta catalanista contra la CUP; algun tuitero embogit els va acusar de ser agents del CESID.

Segons com vagi la lluita, és molt probable que tornem a veure una situació semblant; com s’ha dit, gairebé sempre passa. Només que no se sap quan, ni qui ho protagonitzarà. Per complicar encara més la troca, sí hi ha “radicalismes” que no ajuden a dur endavant la lluita.

Tot això confirma la importància de fer les anàlisis, des d’un punt de vista anticapitalista; marxista revolucionari, diria jo. I confirma la importància d’un espai polític per desenvolupar aquestes anàlisis i actuar en conseqüència.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s