Aquest article es va escriure per a al setmanari revolucionari a Gran Bretanya, Socialist Worker, el diumenge, 17 de setembre de 2017
David Karvala
Com gairebé tothom ja sap, el diumenge 1 d’octubre, Catalunya celebrarà un referèndum sobre la independència d’Espanya. Això arriba després de molts anys de protestes massives, amb com a mínim set manifestacions d’un milió o més de persones en un país de 7,5 milions.
També arriba després de diversos intents de Catalunya per acordar un estatut reformat dins l’Estat espanyol, tots bloquejats pel govern de Madrid. Com a resultat, el 80% de la població catalana està a favor del referèndum.
Al voltant de la meitat és partidària de la independència; la resta es divideix entre les persones que donen suport al statu quo i moltes altres que volen una solució federal… un opció descartada per Madrid. En qualsevol cas, l’objectiu del referèndum és veure una majoria vol una república catalana independent.
Repressió
El problema és que l’Estat —i l’actual govern minoritari del PP— està fent tot el possible, no per convèncer amb arguments al poble de Catalunya perquè vulgui seguir formant part de l’Estat espanyol, sinó per impedir que voti.
Han obtingut dictàmens llampec per part del Tribunal Constitucional de revocar les lleis aprovades pel parlament català sobre el referèndum i les mesures transitòries a aplicar en cas d’un vot afirmatiu.
Han fet amenaces legals contra les persones involucrades en fer el referèndum, des dels dirigents polítics fins a les i els treballadors de a peu. Han imputat a més de 700 alcaldes per permetre que locals municipals s’utilitzin com a col·legis electorals.
La Guàrdia Civil ha clausurat la web oficial del referèndum (referendum.cat), mentre que una sèrie de substitutes (l’actual és ref1oct.eu) estan bloquejades dins de l’Estat espanyol.
També s’han dut a terme batudes en impremtes; fins al moment han requisat 1,5 milions de fullets i cartells per al referèndum, incloent publicacions oficials de la Generalitat.
Correus ha bloquejat el lliurament de milers d’exemplars de la revista d’Òmnium Cultural, un dels principals moviments independentistes, perquè portava una domàs amb la paraula “democràcia”.
Les autoritats espanyoles han prohibit diverses reunions referents al referèndum, a Madrid, Gijón, Gasteiz…
Han identificat a activistes que munten parades pel Sí i han requisat el seu material. A diferents municipis la policia arrenca els cartells pro referèndum i fins i tot pancartes que només portaven la paraula “Democràcia”.
Tot això ha passat als primers dies d’una campanya que ha de durar dues setmanes i que va començar poc després de la magnífica protesta d’un milió de persones l’11 de setembre.
L’últim anunci de Madrid ha estat que prenia el control directe de les finances de la Generalitat; un pas més cap a la suspensió de l’autonomia catalana, que seria tota una declaració de guerra contra els drets democràtics de Catalunya.
L’esquerra
Els i les activistes amb més solera diuen que la repressió els recorda el franquisme.
Sorprenentment, una part de l’esquerra espanyola —com els líders del PSOE— accepta l’atac del PP contra la democràcia. Podem i Esquerra Unida s’han negat a reconèixer el referèndum (efectivament van dir “espereu fins que estiguem al poder i mentrestant voteu-nos”), però ara denuncien la repressió.
Un esdeveniment molt positiu va ser la decisió de Catalunya a Comú (CEC) —la coalició de sectors de Podem, ICV i EUiA, activistes dels moviments socials com Ada Colau… — de participar activament en el referèndum. El portaveu de Catalunya Sí Que És Pot, Coscubiela, va ser aplaudit efusivament pel PP i Ciutadans quan va atacar el referèndum al parlament. El 60% que va recolzar la participació en l’1-O a la consulta interna de CEC mostra que la majoria de la seva base vol votar, tot i que opti pel “no”.
Resistència
Però la veritable batalla està als carrers. Aquí cada vegada més persones estan desobeint la llei, la policia… l’Estat.
Les batudes policials han estat respostes amb protestes urgents de centenars de persones burlant a la policia amb cants de “on són les paperetes?” I agitant paperetes impreses a casa. Les reunions prohibides s’han celebrat, de vegades amb un canvi de local, com va ser el cas de la de Madrid. Les escenes de solidaritat massiva davant del teatre de Lavapiés han d’acabar amb qualsevol idea que el dret de decidir de Catalunya vagi contra la gent treballadora de la resta de l’Estat.
El president Puigdemont (@KRLS) twitteó les instruccions per consultar l’últim lloc web oficial del referèndum a través d’un servidor proxy, mentre que les còpies del lloc apareixen més ràpidament del que les poden prohibir.
Qualsevol observador intel·ligent veuria que tot això posa l’autoritat de l’Estat en qüestió fins i tot més del que ho faria un referèndum acordat. Però ningú pensa que el PP canviarà la seva actitud. I a hores d’ara, els molts dubtes que existien sobre si PEDECat i ERC es mantindrien ferms s’estan superant en la pràctica.
Tot i això, molt pot i ha de succeir al llarg dels propers dies i setmanes.
La defensa del referèndum ha d’incloure l’organització i activitat de la gent que treballa a Correus, a les impremtes, a les escoles i altres edificis que faran de col·legis electorals… Hi ha bons arguments a favor d’una vaga de protesta a Catalunya contra la repressió.
L’esquerra internacionalment, i especialment a la resta de l’Estat espanyol, ha d’intensificar la seva solidaritat (cosa que ja està començant).
En el cas d’un vot afirmatiu, haurem de lluitar per fer-lo efectiu i per construir una Catalunya diferent, no només canviar una bandera per una altra. Però la batalla clau durant els propers 10 dies és la lluita per la democràcia enfront la repressió. Si guanyem aquesta batalla amb la mobilització massiva, estarem més ben situats per a les que vindran.
David Karvala és activista a Barcelona i membre de la xarxa anticapitalista, marx21.net
