Maria Dantas

[català] [castellano] [Deutsch] [English] [português]

El passat dissabte, 26 d’agost, una manifestació massiva va sacsejar Barcelona en resposta als atemptats del 17 d’agost, que han causat 16 morts i molts més ferits. La mobilització va ser un enorme èxit per als moviments socials i el poble català.

Els atacs podrien haver conduït a un auge de la islamofòbia i dels moviments feixistes, en l’actualitat molt debilitats a Catalunya per la feina d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme. La pròpia manifestació podria haver estat un brou de cultiu per sentiments racistes i suport a la intervenció repressiva de l’estat, com va passar a França després de l’atac a la revista Charlie Hebdo.

També existia el precedent de les manifestacions antiterroristes dels vuitanta i noranta, contra accions d’ETA. En aquestes, no només el PP i el PSOE, sinó també Esquerra Unida mostrar el seu suport a la brutal repressió contra el moviment nacionalista basc.

La manifestació, convocada ràpidament per l’ajuntament de Barcelona, i posteriorment amb el suport de la Generalitat, es va presentar com un acte per la pau i la solidaritat. Partint d’aquesta base, l’ajuntament va convidar els moviments socials a participar activament en la preparació.

No obstant això, aviat va sortir a la llum que el govern espanyol, alt càrrecs del Partit Popular i la família reial dirigirien la marxa. Això va canviar les coses.

A causa de la pressió de l’esquerra, especialment l’anunci de la CUP que no participaria en la marxa en aquestes condicions, els organitzadors van acordar que el PP i el rei no encapçalarien la marxa. No obstant això, encara que en un segon lloc, encara estarien presents.

Això va plantejar un dilema per als moviments socials i l’esquerra.

Debats

Alguns van argumentar que no era el moment per a embrancar-se en discussions polítiques i que la nostra presència a la marxa s’hauria de limitar a recordar a les víctimes.

Altres van mantenir la postura que la manifestació inevitablement reforçaria la imatge i els interessos del govern i es van negar a participar-hi.

No obstant això, la posició majoritària va ser que hi havia marge suficient per donar a la manifestació el significat que hauria de tenir: és a dir, per disputar-la al govern.

Una setmana frenètica de reunions entre representants de diferents moviments, incloent sindicats, entitats independentistes, el moviment contra la guerra i, especialment, el moviment contra el racisme, incloent Unitat Contra el Feixisme i el Racisme i els organitzadors de la multitudinària manifestació a favor de l’acollida de refugiats el passat 18 de febrer, va tenir com a fruit una declaració acordada per prop de 200 grups.

La declaració denuncia el nefast paper del PP a la guerra de l’Iraq i l’ocupació que va establir les bases per al sorgiment d’ISIS. També critica la família reial espanyola, íntims amics de la monarquia saudita y activa en la venda d’armes a aquest país. El text rebutja la implantació de mesures «de seguretat» repressives i exigeix que s’acceptin més refugiats.

En un temps rècord, es van fabricar unes 50.000 pancartes amb missatges a favor de la pau i en contra de la islamofòbia en un temps rècord. Dues pancartes de 15 metres de longitud resumien els missatges principals: «Les seves polítiques, les nostres morts» i «Pau, solidaritat, convivència en la diversitat».

La manifestació va estar plena del color blau acordat per les entitats convocants (en samarretes, pancartes …) i els eslògans dels moviments, amb crits contra la islamofòbia i la guerra i denunciant la hipocresia del govern i el rei; per exemple, «Qui vol pau no trafica amb armes». Alguns manifestants van sostenir una pancarta enorme amb aquest missatge darrere dels caps del bloc governamental.

Èxit

La dreta ha reaccionat de dues maneres contradictòries. D’una banda, han decidit ignorar aquestes imatges; mitjançant angles de càmera acuradament escollits -quan no simple Photoshop-, han intentat amagar les pancartes crítiques i les banderes independentistes que també van estar presents. De l’altra, acusen els independentistes d’haver segrestat, boicotejat, destrossat… la manifestació.

Un simple cop d’ull a les imatges de les manifestacions contra ETA orquestrades pel govern, saturats de banderes espanyoles i missatges nacionalistes, revela la hipocresia d’aquests atacs. Des del primer moment, el PP ha tractat d’utilitzar la commoció causada pels atemptats per enfortir-se i debilitar el moviment independentista.

El seu fracàs és patent, i la manifestació va suposar una gran victòria per als moviments socials.

No obstant això, l’actuació de l’ajuntament barceloní i el govern català planteja seriosos qüestions per a l’esquerra. Si els polítics catalans no han estat capaços de posar en qüestió la participació del rei i el PP a la manifestació, ho seran d’afrontar els reptes molt més grans que sorgiran d’acord el referèndum l’1 d’octubre s’aproximi?

D’altra banda, tot i que els missatges contra el racisme van inundar la manifestació, no hi ha lloc per a la complaença. La lluita contra la islamofòbia i el feixisme ha de continuar i augmentar.

Però la lliçó que deixa la manifestació és que el resultat d’aquestes lluites no depèn només d’una minoria d’activistes d’esquerres. Podem obtenir suport massiu si sabem com buscar-lo i construir-lo.

Maria Dantas és membre de Marx21 i activista d’UCFR. Va participar en la organització de l’acció dels moviments socials.