Turisme massificat: cal punxar les rodes del sistema

Marx21.net

[En castellano]

Les accions del grup de jovent independentista, Arran —contra un autobús turístic, punxant les rodes d’unes bicicletes…— han provocat moltes reaccions. Aquest text tracta breument el problema de fons de la massificació turística; la hipocresia de moltes de les crítiques contra Arran; i al final suggereix una manera més col·lectiva de lluitar contra aquest problema.

El turisme: una qüestió de classe

Només cal intentar fer la compra a la Boqueria per tenir clar que Barcelona té un problema d’excés de turisme. Les xifres confirmen aquesta sensació.

Segons Estadístiques de turisme 2016. Barcelona: ciutat i entorn, la ciutat de Barcelona (amb una població de 1,6 milions de persones) va tenir vora deu milions de turistes l’any 2016. En comparació, l’any 1990 van ser al voltant de dos milions; i l’any 2000 potser uns tres milions i mig. Les xifres per a 2017, fins al mes de juny, indiquen un augment d’un 12% respecte a 2016.

Ens diuen que aquest turisme beneficia la ciutat econòmicament. És cert?

Al diari 20 Minutos del 27/02/17 podíem llegir: “El Mobile World Congress tendrá un impacto económico de 465 millones de euros”. La gran pregunta és, on van a parar tots aquests diners? Se suposa que principalment a hotels, restaurants de luxe, sales de conferències… Tampoc oblidem les ETTs que segurament s’enriqueixen amb la diferència entre allò que cobren als seus clients i els sous que paguen als exèrcits sencers de persones que fan possibles els grans esdeveniments.

El mateix principi s’aplica al gran “èxit” de Barcelona com a base de creuers. En un dia donat, desenes de milers de persones poden arribar en aquestes fàbriques flotants de canvi climàtic i pujar la Rambla. Les persones que treballen als quioscos de la Rambla estan agobiades pel flux de gent, però els seus ingressos personals no augmenten com a resultat; se suposa que els amos dels quioscos sí que en treuen alguna cosa, però tampoc és tant.

On sí se socialitzen una mica els ingressos del turisme massificat és amb el lloguer de pisos. Aquí sí, les persones que poden llogar a turistes en poden treure beneficis. El criteri de classe segueix aplicant-se, però. No és el mateix una persona gran que lloga una habitació a casa seva per poder arribar a fi de més, que un empresari que obté molts diners de gestionar tot un seguit de pisos sencers (com és el cas de Mark Serra, conegut tuitero de dretes, destapat fa uns mesos en La Directa). I tot plegat qui més s’enriqueix són les empreses, com AirBnB, que preveu beneficis de vora 400 milions d’euros per a 2017; algunes previsions diuen que arribarà a beneficis de tres mil milions d’euros l’any 2020.

Tot això fa pujar el preu de l’habitatge. Una persona que vol un pis per viure-hi, mentre treballa per un sou indigne, no pot competir amb allò que poden pagar turistes per l’allotjament de vacances. El turisme es converteix en un element clau de la gentrificació que des de fa anys afecta ciutats com Barcelona. Els barris anteriorment barats i pobres —sovint prop del centre i amb molt caràcter— atreuen l’atenció de gent amb diners, que comença a adquirir pisos, muntar negocis a costa del comerç de proximitat per a residents, fer pujar els preus… Al final, com a la pel·lícula La invasió dels lladres de cossos, a l’ocupar el cos, el convertiran en una altra cosa, sense ànima… però el mal ja estarà fet. Aquest procés ja ha començat a Barcelona.

Finalment, cal dir que el problema és el negoci del turisme, no principalment els clients d’aquest negoci. Les pintades que es veuen a Barcelona de “Tourist, you are the terrorist”, o “Tourist, go home”, són simplement estúpides. Alguns turistes són francament uns maleducats i impresentables, però la majoria són persones normals i corrents que treballen gran part de l’any i volen descansar uns dies o unes setmanes. Avui dia la majoria de la classe treballadora europea es pot permetre sortir de casa per fer vacances. No són l’enemic, de la mateixa manera que una persona treballadora barcelonina que va de viatge a Londres o Venècia no té la culpa de la gentrificació que està causant tants problemes en aquestes ciutats. De fet, el propi grup Arran ha declarat que “La gran majoria dels turistes són classe treballadora, com nosaltres”.

Tant el bo com el dolent de les persones que arriben com a turistes a Barcelona reflecteix allò que el capitalisme ens ha fet com a éssers humans: una part de solidaritat, però també sovint un bon tros d’alienació.

Hipocresia davant les accions d’Arran

Aquest és el context de les famoses accions recents d’Arran. No és cap sorpresa que no hagin agradat als partits institucionals. El conseller de la Presidència, Jordi Turull, les ha condemnat, advertint contra l’ús de la “violència”. El portaveu del PP a l’Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, ha parlat de “turisme borroka” i ha dit que “en els últims mesos s’han repetit les accions violentes contra actius turístics de la ciutat”. El mateix ajuntament, governat per Barcelona En Comú i el PSC, també s’ha sumat a les condemnes.

A l’últim article citat llegim que segons “un turista holandès que… viatjava amb els seus fills”, l’acció contra l’autobús “va crear un gran malestar entre els viatgers, alguns dels quals van creure que es tractava d’un atac gihadista”. De l’obsessió amb atacs “gihadistes” la culpa la tenen els polítics i els mitjans, però sí s’entén que l’acció d’Arran va causar malestar entre les persones al bus.

Però això no treu el fet que les reaccions dels dirigents polítics revelen, com sempre, un grau elevadíssim d’hipocresia. Totes aquestes forces polítiques han justificat l’ús de la violència… per part dels cossos policials; i violència directament contra persones, no accions simbòliques contra objectes. Recordem el cas de l’Ester Quintana, que va perdre un ull a causa d’una intervenció policial autoritzada per Felip Puig de Convergència (ara PedeCat). L’ajuntament és responsable de la Guàrdia Urbana, implicada en diferents casos d’abús físic contra manters, sense anar més lluny. I el PP, ni cal dir-ho, té un llarg historial d’impulsar la violència, com ara la guerra contra l’Iraq de 2003. I si pintar un autobús és violència, no ho és molt més fer fora una família de casa seva, o tallar-li la llum o el gas?

Les declaracions davant les accions d’Arran representen un intent de cacera de bruixes. Existeix el perill de detencions d’activistes per la seva presumpta participació en les accions, i de l’intent de criminalitzar el moviment. Recordem que mitja dotzena d’activistes antifeixistes es troben sota l’amenaça de condemnes de 17 anys de presó per una presumpta baralla amb neonazis en una terrassa de bar, el 12 d’octubre de 2013.

Caldrà respondre davant qualsevol intent de repressió vers Arran i la seva militància.

Però assenyalar la hipocresia de les crítiques de l’establishment i rebutjar la possible repressió no ha de comportar estar d’acord amb les seves accions. Aquestes sí que són criticables políticament. (Fins i tot el Quim Arrufat, del seu secretariat nacional, ha desmarcat la CUP de les accions d’Arran.)

Mobilitzacions veïnals reals

La situació explicada respecte al turisme i la gentrificació associada no ha quedat sense resposta. Entre les primeres protestes notables destaca la de la Barceloneta (Vegeu aquest vídeo de Beteve del 19/08/14, “Els veïns de la Barceloneta es manifesten cada nit des de diumenge per demanar el tancament dels pisos turístics il·legals que, afirmen, hi ha al barri.”)

Actualment, hi ha moltes iniciatives; algunes impulsades per les associacions veïnals tradicionals, altres per espais inspirats en el 15M o semblants. Moltes s’apleguen en espais com la plataforma Pisos Turístics No! o l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS).

Evidentment, no hi ha cap model únic de lluita política, i de fet segurament hi ha moltes diferències entre aquests moviments. El que tenen en comú molts espais com aquests és que representen la participació activa de gent treballadora en la lluita social. Han d’unir els i les habitants dels barris, sigui quin sigui el seu país d’origen, i sense importar si són de l’esquerra radical o del PSC; independentistes, federalistes o unionistes… L’intent de protegir els seus barris davant el negoci turístic pot portar algunes persones a qüestionar més aspectes del sistema, i a voler canviar les seves vides de manera més general.

Aquest procés de participació directa, de conscienciació —en el fons d’autoemancipació— dels i de les treballadores no es pot substituir amb l’acció d’altres persones que actuen “en el nostre nom”.

La crítica més fonamental a les accions d’Arran no és pel “radicalisme” de fer malbé un bus o unes bicicletes, sinó per la seva falta de radicalisme real. En el model dominant de la política, unes poques persones “fan” la política, i la resta les votem o no; les aplaudim o no; les veiem o no a Polònia… però no fem política. La política ens la fan. En la tradició guerrillera, en lloc d’uns pocs polítics institucionals, els protagonistes són uns pocs guerrillers, però la resta segueix igual. La majoria de les persones només observen (i potser cliquen “m’agrada”) mentre altres persones actuen.

Sabem que el negoci turístic és una part més del capitalisme. Cal punxar les rodes del sistema capitalista i per això no hi ha prou amb l’entusiasme d’un grup reduït; només ho pot fer la classe treballadora.


Reportatge de protestes a Venècia

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s