David Karvala
Nota: Aquest article es va escriure originalment en anglès, adreçat a activistes de l’esquerra anticapitalista internacional. De l’anglès es va traduir al castellà i en últim lloc al català. Als propers mesos tindrem feina a casa, organitzant el referèndum. Però també tindrem feina a l’àmbit internacional. Una part important de la nostra lluita serà demostrar a la pràctica que ‘El referèndum català no és un enfrontament entre «nacionalisme» i «internacionalisme», sinó una qüestió de defensar el dret de les persones a decidir sobre la seva vida’.
Per guanyar el dret a decidir i —si així ho decidim col·lectivament— la independència, necessitarem una amplitud de mires, una visió autènticament internacionalista. Res d’actituds mezquines, de visions tancades. Hem de tenir clar que necessitem i podem aconseguir molt suport fora de Catalunya, si el busquem i si ens expliquem bé.
L’anunci del president català, Carles Puigdemont, que se celebrarà un referèndum sobre la independència de Catalunya el diumenge 1 d’octubre, respon a una demanda llargament defensada per la gran majoria del país. Arriba després de moltes mobilitzacions massives al llarg dels últims anys, amb manifestacions de fins a 2 milions de persones i innombrables accions.
Actualment, al voltant del 80% de la població catalana està a favor d’un referèndum. Alguns d’ells preferirien que s’organitzés d’acord amb el govern espanyol.
Amb aquest objectiu, durant els últims tres mesos, una campanya molt àmplia, el Pacte Nacional pel Referèndum, ha recollit mig milió de signatures a favor que els governs català i espanyol arribin a un acord sobre aquest referèndum. Aquesta campanya inclou els partits independentistes, però també els «comuns», el nou espai polític d’esquerres a Catalunya que combina activistes dels moviments socials i de Podem amb els partits Iniciativa per Catalunya Verds i EUiA. Sobretot, el pacte involucra milers d’organitzacions socials i culturals, incloent CCOO i la UGT.
Malgrat aquesta àmplia crida, el govern espanyol s’ha negat repetidament (18 vegades, segons l’últim recompte) fins i tot a parlar de celebrar un referèndum. A més, han perseguit sistemàticament líders polítics favorables al dret a decidir de Catalunya. La presidenta del parlament català, Carme Forcadell —que no prové de les estructures partidistes, sinó que abans era presidenta d’Assemblea Nacional Catalana— està sent perseguida per haver permès que el parlament català votés sobre aquestes qüestions. El dilluns que ve, el Joan Josep Nuet, un comunista de llarg recorregut —i també membre de la Mesa del Parlament— està citat al «Tribunal Superior de Justícia de Catalunya» pel mateix motiu.
Així que l’anunci d’avui és un important pas endavant en una llarga batalla i planteja reptes al govern de Madrid i a totes les forces polítiques, tant de Catalunya com de la resta de l’Estat espanyol.
Haurem de veure fins on arriba Madrid; Tractaran de reprimir físicament el referèndum? Mantindrà el partit de Puigdemont, el Pedecat (anteriorment Convergència), una posició ferma? Dit això, dins de l’independentisme la dreta catalana es troba en declivi, mentre que l’esquerra creix de manera important. ERC creix a costa de Convergència / Pedecat, mentre que la formació anticapitalista, la CUP, actualment té 10 escons en un parlament de 135.
Una altra gran pregunta és com reaccionen els «comuns» a Catalunya. Han insistit que donen suport al dret a decidir, però també que qualsevol referèndum ha de ser acordat amb Madrid. Ara que és evident que un acord és impossible, han de o bé donar suport al desafiament, o bé abandonar qualsevol defensa del dret democràtic a decidir, simplement perquè la classe dominant espanyola està en contra. Amb aquesta última actitud el seu programa d’esquerres ja no tindria sentit, perquè la classe dirigent espanyola també estaria en contra d’ell.
I l’altra pregunta és per a l’esquerra de la resta de l’Estat. Davant un conflicte entre els drets democràtics de la població catalana i el govern dretà de Madrid, prendran part; i si és així, de quin costat estaran? Històricament, han tendit a utilitzar arguments abstractes «internacionalistes» per efectivament donar suport a la unitat forçosa de l’Estat espanyol.
La victòria de la independència a Catalunya augmentaria les possibilitats d’un canvi radical: dins del país, mitjançant un procés constituent; en el que quedi de l’Estat, perquè es posaria en qüestió tota la seva estructura; i a l’àmbit internacional, perquè seria un nou exemple que les coses poden canviar.
El referèndum català no és un enfrontament entre «nacionalisme» i «internacionalisme», sinó una qüestió de defensar el dret de les persones a decidir sobre la seva vida enfront de les imposicions d’un Estat cada vegada més autoritari. L’esquerra no ha de tenir dubtes sobre en quin costat posicionar-se.
