França: unitat contra el feixisme

David Karvala

A la segona ronda de les eleccions presidencials franceses, la clau no és ni demanar el vot per al neoliberal Macron, ni promoure l’abstenció, sinó mobilitzar-se contra el partit feixista, Front National.


[En castellano]

El diumenge 23 d’abril es va celebrar la primera volta de les eleccions presidencials franceses.

El guanyador —amb 8.657.326 vots, el 24,01% — va ser Emmanuel Macron. Es va presentar com un candidat innovador, algú de “fora del sistema partidista”. En realitat va ser ministre d’economia en el Govern de Manuel Valls i el responsable d’un programa de polítiques neoliberals.

Però el xoc de la nit electoral (per molt que fos previsible) va ser el segon lloc per a la Marine Le Pen. La candidata del feixista Front National (FN) va obtenir 7.679.493 vots, el 21,30%.

François Fillon, el conservador implicat en casos de corrupció, es va emportar el 20,01%, i Mélenchon, el candidat de l’esquerra reformista, el 19,58%.

El 1,09% de Philippe Poutou, candidat del Nou Partit Anticapitalista, seria en altres circumstàncies un resultat digne per a l’esquerra revolucionària, però és una forta caiguda per a l’NPA respecte a comicis anteriors. La seva antecessora, la LCR, va obtenir el 4,25% en les presidencials de 2002, per exemple. Dit això, si bé el resultat no compta gaire en termes electorals, en termes de lluita social les gairebé 400.000 persones que el van votar sí que podrien ser un actiu molt i molt important. A això hi tornarem.

El mal menor?

El diumenge 7 de maig se celebrarà la segona volta, entre el neoliberal Macron i la feixista Le Pen. Planteja un greu dilema per a l’esquerra, i sembla que no hi ha una solució fàcil.

Algunes persones (correctament) prenen seriosament el perill del feixisme, però conclouen que cal demanar el vot per a la dreta neoliberal de Macron.

Davant d’aquesta opció, hi ha el precedent de les eleccions de 2002. Va ser llavors quan el feixista Jean Marie Le Pen va passar a la segona volta i gran part de l’esquerra va votar a Jacques Chirac ( “tapant-se el nas”); aquest va aconseguir una victòria aclaparadora. També hi va haver una explosió de protestes contra Le Pen, però no es va crear cap moviment durador contra l’extrema dreta. Pel que es referia a Chirac, alguns tenien esperances que aquest respectaria la naturalesa especial de la seva victòria en comptes d’aprofitar-la per aplicar polítiques de dretes. No va ser així.

Amb aquesta experiència, i amb l’argument que és l’austeritat la que crea les condicions per al feixisme, altres persones d’esquerres es neguen a demanar el vot per a Macron. El problema és que de vegades aquesta posició va acompanyada d’una minimització del perill que existeix. Tot feixisme sorgeix del context del capitalisme, però no per això ens hem d’oblidar del feixisme per només combatre el capitalisme; el que seria com dir “espera a la revolució”. La lluita antifeixista és necessària perquè el feixisme representa una amenaça específica, més enllà del capitalisme “normal”.

F de feixista; N de neonazi

El Front National no és només un partit més. Té la seva branca paramilitar, grups de matons que ataquen, fins i tot assassinen, els enemics de la “raça superior”. Per tot Europa es retallen drets civils, però els anys 30 —quan també s’anaven minant els drets— demostren que el feixisme representa un salt qualitatiu; la supressió total de la democràcia —limitada, cert— que tenim avui.

Ignorar la diferència entre un Hollande o un Valls, un Sarkozy o un Macron, i el feixisme de l’FN, és repetir el desastrós error del Partit Comunista Alemany davant Hitler; a ell també el van veure com “més del mateix”, fins que va ser massa tard. També cal preguntar-se si les relacions cordials entre la Rússia de Putin i els feixistes de l’FN juguen un paper en l’actitud despreocupada de part de l’esquerra.

Unitat contra el feixisme

Tota l’experiència recent a Europa demostra que la millor resposta al feixisme és un moviment unitari que es mobilitzi en contra seu, que ho denunciï i ho assenyali clarament com el que és.

Aquesta és l’experiència de la Gran Bretanya des de finals dels anys 70, quan l’Anti Nazi League (ANL, Lliga Anti Nazi) va derrotar el Front Nacional britànic. Ara ningú se’n recorda d’aquest partit, que llavors era molt més fort que la còpia francesa, perquè la lluita unitària de l’ANL el va derrotar el 1981. Més recentment, el successor de l’ANL, Unite Against Fascism, ha derrotat el British National Party. Abans tenia mig centenar de regidors i dos eurodiputats; ara no té presència institucional.

Fa 6 anys, diversos “experts” teoritzaven sobre la “excepcionalitat catalana” que havia permès l’èxit electoral de Plataforma per Catalunya. Aquesta versió bonsai de l’FN francès gairebé va entrar al Parlament català amb 75.000 vots al novembre de 2010, i va obtenir 67 regidors al maig de 2011. Des de llavors, Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR), una plataforma de més de 500 entitats, ha gairebé eliminat PxC dels ajuntaments (només van mantenir 8 regidors a les municipals de 2015, a llocs on UCFR no tenia molta força). Els mateixos feixistes reconeixen el paper d’UCFR, mitjançant insults i amenaces.

En les seves campanyes, UCFR no demana el vot per a cap candidatura, ni presenta cap programa polític. Habitualment, UCFR produeix 100.000 o 150.000 octavetes amb un lema molt senzill com “PxC són feixistes, no els votis”, i informació sobre la naturalesa real del partit i els seus candidats. A més, els grups locals d’UCFR organitzen protestes contra PxC i actes públics propis. Potser no és gaire sofisticat però ha funcionat.

I per què no a França?

És evident que no hi ha consens entre l’esquerra francesa sobre què fer en la segona votació: promoure el vot (“crític”) a Macron o l’abstenció. Però les experiències esmentades (i hi ha cada vegada més, com un nou moviment antiracista a Alemanya, Aufstehen Gegen Rassismus, que ja està fent mal al partit xenòfob, AFD) demostren que és un debat fals.

La clau no és ni demanar el vot per al neoliberal ni l’abstenció (com si una baixa participació electoral pogués canviar res) sinó mobilitzar-se contra l’FN.

No hi ha temps, segurament, per imprimir els milions d’octavetes que farien falta (si s’apliqués la regla de tres entre les campanyes d’UCFR i l’amenaça existent a França).

Però sí es podrien preparar protestes unitàries, amb pancartes fetes de cartró si cal, davant els actes electorals de l’FN. No té sentit convocar una protesta amb una llarga llista de punts programàtics. Tampoc serveix treure només la gent molt compromesa, els grups radicals antifeixistes de sempre. El repte per a la “gent de sempre” és canviar el xip; proposar una lluita simplement per aturar als feixistes. Una lluita on càpiguen els seguidors del partit socialista que ara pensen votar Macron; les i els votants d’Melenchón que ara volen abstenir-se; les 400.000 persones que van votar l’NPA…

Una mobilització d’aquest tipus suposaria un fort cop contra l’FN; se sap que gran part dels votants d’aquests partits no són feixistes. Quan veuen què representen realment, deixen de votar-los; aquesta és l’experiència de Catalunya, per exemple.

A més a més, amb aquesta lluita es crearien complicitats entre gent diversa d’esquerres, en el sentit més ampli. Això contribuiria a establir les bases per a futures mobilitzacions; contra el racisme, contra l’austeritat…

Una esquerra revolucionària conseqüent

Tot això hauria de ser obvi. Un moviment així s’hauria d’haver posat en marxa a França fa 35 anys. No es va fer, perquè qui ho hauria d’haver fet, l’esquerra revolucionària, no va estar a l’altura.

És un tòpic dir que l’esquerra radical és una sopa de lletres, amb mil faccions que discrepen sobre punts incomprensibles. La situació actual a França demostra que aquestes diferències sí importen.

Marx21 pertany a un corrent internacional que porta anys treballant a favor de moviments unitaris contra el feixisme, i més recentment, contra la islamofòbia. És un corrent internacional implicat en aquests moviments tant a Europa (Gran Bretanya, Irlanda, Polònia, Grècia… Catalunya) com en altres països del món, des de Canadà fins a Corea del Sud.

La part dominant en la LCR francesa, i ara l’NPA, representa una altra visió, que mai s’ha pres això seriosament; potser ni tan sols ho ha entès. Davant la islamofòbia, s’ha escudat en un fals “laïcisme”. I davant el feixisme, s’ha dedicat a presentar el seu propi programa anticapitalista, sense ni tan sols plantejar-se la creació d’un moviment realment ampli i plural.

A Madrid, la recent iniciativa de Podemos, “Ponts No Murs” reprodueix el mateix esquema. És positiu que Podemos vulgui oposar-se al feixisme i a l’austeritat, però més de 80 anys d’experiència demostren que no es derrotarà el feixisme amb el programa d’un partit. Donada la gravetat de la situació, és perillós repetir estratègies que han fracassat tantes vegades ja, com a França.

El cas francès subratlla la importància d’una esquerra revolucionària conseqüent, que defensi posicions coherents, i ofereixi propostes útils per al moviment, des de la lluita antifeixista als nostres barris, fins a una resposta davant les matances a Síria. Amb les nostres poquíssimes forces, en Marx21 treballem en aquesta direcció.


Si vols saber més, posa’t en contacte, amb e-mail a info@marx21.net  o mitjançant el formulari.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s