Dani Romero
[Castellano]
A hores d’ara, es fa impossible recordar quants escàndols de corrupció porta el Partit Popular al llarg dels últims anys. Des de la Gurtel, Bárcenas, Púnica, Lezo… Tots ells implicant a alts càrrecs, fins al punt que costa trobar a un dirigent del PP que no aparegui, com a mínim, relacionat amb algun cas de corrupció.
La idea d’un govern que manté una estructura mafiosa, cobrant suborns d’empresaris als quals beneficia, col·locant i subornant al seu torn jutges i fiscals afins per ocultar la corrupció i comprant periodistes per tal que els defensin als mitjans, ja no és una idea o una suposició. És la realitat amb la que despertem cada dia en veure les notícies.
I això mateix podria haver-se dit quan es va destapar per exemple el cas dels pagaments en B dins del PP. La corrupció és tal que hem viscut ja diverses vegades la sensació de “això farà caure al govern.”
“Mariano, Mariano, no arribes a l’estiu!”, es cantava en alguna concentració espontània a la primavera de 2014 quan ja afloraven casos de corrupció d’immensa magnitud per al PP. Però Mariano va arribar, va aguantar, van arribar les eleccions i fins i tot perdent milions de vots, va seguir sent el partit més votat.
I va seguir per descomptat la desfilada interminable de casos de corrupció, que no deixen de minvar la confiança en el PP, i en el sistema polític, però sembla que sempre tornem a estar al límit del que és tolerable i mai no s’acaba de superar. Fins quan?
Potser caldria plantejar-se la qüestió des d’una òptica negativa i preguntar-se “per què ha de  dimitir el govern més corrupte de la història, on trobem més alts càrrecs implicats que lliures de sospita?” Mentre no sigui legalment inviable, mentre no hi hagi ministres o presidents empresonats, per què ha  de caure un govern corrupte?
La classe dirigent no té cap problema amb que hi hagi corrupció; de fet, ells són la corrupció. Les grans empreses de l’Ibex 35, els corruptors, els que tenen el poder econòmic i controlen el polític, no van a forçar la caiguda del “seu” govern. Mentre serveixin els seus interessos, els donaran suport. I a dia d’avui, el PP, amb el suport de Ciutadans i, fins i tot amb les seves divisions, del PSOE, segueix tenint la força necessària per implementar les polítiques d’austeritat que exigeixen la UE (Brussel·les va donar de termini fins a 2018 al nou govern per aprovar més retallades), així com la burgesia de l’Estat espanyol.
El problema no és la falta d’informació, ni de consciència, ni tan sols d’alternatives polítiques al pla electoral. El problema és que no hi ha un moviment popular que veritablement estigui posant en perill la “estabilitat” del seu sistema corrupte. Diuen que al PP la corrupció no li passa factura… però és que som la classe treballadora qui hem de cobrar-se-la.
De fet, van ser els moviments socials i les marees les que van detenir la privatització del Canal d’Isabel II, epicentre de l’últim gran cas de corrupció del PP de Madrid. O la Marea Blanca la que va paralitzar la privatització d’hospitals públics, sobre el procés havia també ombres d’empreses opaques i paradisos fiscals.
No n’hi ha prou amb tenir informació i conscienciar la gent sobre els veritables interessos dels qui governen. Necessitem mobilització i organització social perquè es comencin a preocupar de veritat. Mentrestant, es faran un rentat de cara fins a la següent.
De moment, hi ha hagut una cassolada a la seu del PP. Aquest és el tipus d’acció que necessitem per començar a posar contra les cordes a un govern corromput fins a la medul·la, i a partir d’aquí obrir la porta a un canvi de règim que miri pels interessos de la majoria.