Marx21
[En castellano]

El referèndum sobre la independència de Catalunya esdevé una possibilitat cada vegada més real. El compromís de Puigdemont i Junts pel Sí (JxSí) de dur a terme el referèndum va ser una de les condicions clau que van fer que el 28 de gener la CUP acceptés (amb crítiques) votar els seus pressupostos.

La situació actual planteja molts debats i reptes.

El dilema de la CUP

Una minoria de la CUP va exigir el “no”, argumentant, amb molta raó, que fins i tot amb millores com l’increment de la plantilla d’educació en 4.714 places per al curs 2017-18 (millora obtinguda, que consti, gràcies a la convocatòria d’una vaga del sector) segueixen sent pressupostos neoliberals. En el mateix apartat educatiu, els pressupostos inclouen milions d’euros per a les escoles de l’Opus Dei. D’altra banda, JxSí va rebutjar augmentar els impostos als rics com exigia la CUP.

La majoria que va optar per acceptar els pressupostos insisteix que no es dóna un xec en blanc a JxSí i que es mantindran les crítiques i les exigències durant el debat parlamentari. Diuen que “és un ‘sí’ condicional per fer el referèndum unilateral i el procés constituent” i que, de no tirar endavant amb aquests la CUP pot retirar el seu suport i provocar noves eleccions.

De fet, més enllà del dilema de la CUP, cal condemnar la insistència de JxSí a elaborar pressupostos en tota regla per a un organisme autonòmic que (se suposa) aviat deixarà d’existir. En realitat, tenen almenys dos motius. Primer, per fer xantatge polític a la CUP, intentant domesticar-la. Segon, com una mostra de “responsabilitat” vers el sector més burgès i dretà de l’independentisme; l’1%.

Amb tot, la CUP s’ha sentit obligada a acceptar uns pressupostos que en l’aspecte social i econòmic són de continuïtat, no de ruptura. Si això és un reflex del balanç de forces, la qüestió és com canviar la situació. En això, la clau no és el Parlament, sinó la mobilització social necessària per aconseguir al carrer allò que l’aritmètica parlamentària no va permetre a les institucions.

I els comuns, què?

Però no és només ni principalment a la CUP a qui li toca actuar, també han de fer-ho Podem, Esquerra Unida (IU) i Iniciativa per Catalunya (ICV): “els comuns”. Als pocs minuts d’anunciar-se l’acceptació dels pressupostos, certs seguidors dels “comuns” es van bolcar a les xarxes socials per denunciar els pecats de la CUP.

Fa anys que IU i ICV governen en col·laboració amb el PSOE en una infinitat d’institucions, sense haver trencat mai amb la lògica institucional capitalista. Podem, per la seva part, explícitament va donar suport a Tsipras i Syriza quan van aplicar les seves receptes d’austeritat a Grècia. Cap d’aquests partits té dret a criticar la CUP.

En tot cas, en comptes de culpar-se mútuament, el repte per al conjunt de l’esquerra és impulsar les lluites per la ruptura que són necessàries, i possibles. L’enemic no és ni la CUP ni els comuns, sinó els gestors i defensors actuals d’un Estat espanyol “atado y bien atado”.

Trencar amb el règim del 78

Fa forces anys que es parla d’una nova transició, o millor dit, d’un procés constituent.

L’exigència, d’una gran part de la població de Catalunya, del dret a decidir sobre el seu futur —i la seva possible independència— és actualment el principal actiu d’aquest desig de canvi, al conjunt de l’Estat espanyol. Si Catalunya aconsegueix la seva independència i comença a construir un nou país, amb noves propostes —hi ha, per exemple, un consens bastant ampli a Catalunya en contra de tenir exèrcit—, obrirà el camí per al que queda de l’Estat espanyol.

Per tant, l’esquerra espanyola no ha de rebre les demandes d’independència amb recels o sospites. Al contrari, cada persona d’esquerres o dels moviments socials del conjunt de l’Estat ha de ser un actiu a favor del dret de decidir de Catalunya, i contra totes les mesures repressives que ja estan en marxa i que aniran en augment.

Si els nostres enemics aconsegueixen ofegar aquesta demanda democràtica de Catalunya, tindran més forces per reprimir totes les altres demandes democràtiques i socials que existeixen a qualsevol territori. En canvi, la victòria de Catalunya, davant tot el ranci de l’Estat espanyol, seria una victòria per al progrés a Madrid, Sevilla, Saragossa…