Article especialment per a marx21.net · Versión en castellano
Manel Barriere Figueroa
@manelbarriere
“Jo volia ser pintor i he arribat a Picasso”. Amb aquesta declaració l’artista malagueny donava mostres d’una consciència de si mateix que potser conjugava supèrbia i malenconia a parts iguals. D’una banda saber-se al cim de l’èxit convertit en el geni de l’art del segle XX; de l’altra, viure en una torre d’ivori lluny de l’abast dels mortals comuns i d’aquest incipient desig d’infància i joventut. El 2013 es va publicar en castellà un llibre de John Berger titulat Fama y soledad de Picasso, un títol que expressa de manera elemental aquesta dualitat aparentment contradictòria. No obstant això, l’obra original en anglès, així com la seva versió espanyola de 1990, es titula en realitat Èxit i fracàs de Picasso. Les diferències entre un i altre títol van més enllà dels matisos.
A pocs dies de la mort de John Berger, després d’haver llegit ja diversos articles laudatoris de la seva figura i la seva obra, no puc evitar recordar el moment en què vaig aconseguir una reproducció de la primera edició d’aquest fabulós llibre escrit el 1965. Fa una mica menys de 10 anys visitava amb la meva companya la casa museu de Pablo Picasso a Màlaga. Ella és professora de dibuix a la UCM i gràcies a les seves credencials va poder fotocopiar el llibre allà mateix per després regalar-me’l degudament enquadernat. Des de llavors, Berger ha estat profusament publicat al ritme al qual ell mateix seguia escrivint, gairebé fins als seus últims dies, i si bé no se’l pot considerar un autor famós, l’abast de la seva obra també s’ha multiplicat.
Hi ha dues paraules, entre tantes altres, que serveixen per esbossar el que l’obra de John Berger ha significat i significa per a mi: marxisme i compromís, conceptes que en l’obra de l’autor londinenc s’entrecreuen, es fonen i s’identifiquen l’un amb l’altre. El seu llibre sobre Picasso va provocar reaccions adverses i va ser qualificat, fins i tot, de mal gust. No només s’atreveix a considerar un fracàs part de la trajectòria del que ha estat potser l’artista més valorat del segle XX, sinó que comença parlant de la riquesa del pintor, de com aquesta riquesa el va catapultar i el va distanciar de l’impuls revolucionari de les seves etapes anteriors, especialment la cubista. Picasso, reflexiona Berger a partir d’una anècdota segons la qual aquest va intercanviar el dibuix d’una casa per la casa de veritat, és l’únic pintor de la història que ha aconseguit fer realitat el que pinta. Encara més, el llibre analitza des d’una òptica econòmica les causes que van portar a l’augment astronòmic del preu de les obres d’art, que després de la Segona Guerra Mundial es van convertir en objectiu per a petits i mitjans inversors. Dos mites —el del gran geni modern i el de la grandesa elitista de l’art— enderrocats en unes poques pàgines.
Com marxista, Berger va ser un individualista. Mai es va afiliar a una organització ni va abordar als seus escrits qüestions estratègiques. Com a intel·lectual, tampoc es va acostar a escoles ni acadèmies ni a cap de les seves institucionalitats. Es diu d’ell que va ser una ànima lliure, que va abordar tots els gèneres, novel·la, conte, crítica, assaig, poesia, que ens va ensenyar una altra manera de mirar més humana i crítica; es ressalta especialment el seu compromís amb la gent de baix, amb les víctimes de la descomposició del món, amb els que pateixen la barbàrie del capitalisme contemporani. A mi m’agrada veure’l, també, d’una altra manera.
En una conversa televisiva amb Susan Sontag, Berger parla de l’acte d’explicar històries, i el defineix com un refugi, un espai on aixoplugar-se de les experiències de la vida. Aquest entorn, que adquireix la categoria de llar, es converteix mitjançant la narració d’aquestes experiències en un altre tipus de refugi, que ens protegeix de l’oblit, la desmemòria i la indiferència. Per a mi, John Berger és, per sobre de tot, un narrador d’històries, un escriptor compromès amb la construcció i la cura d’aquest refugi. Per això els seus escrits van més enllà del gènere i podem emocionar-nos amb un assaig i il·lustrar-nos amb una novel·la o un poema. Però el refugi d’en John Berger no té res a veure amb aquell cim on es va aïllar Picasso, perquè és un espai col·lectiu que no existeix sense l’experiència ni sense la generositat de compartir-lo. Un espai per a l’esperança.
Potser la major lliçó de qui ens n’ha deixat moltes i imprescindibles, sigui la necessitat de seguir construint i cuidant aquest espai que el capitalisme devora dia rere dia. Quan no cessen les imatges de les persones refugiades mortes de fred als camps nevats de la frontera europea, no hi ha cap dubte de per on començar.
