És innegable que la xenofòbia està creixent, com es va veure amb la victòria electoral de Donald Trump. Pitjor encara: Norbert Hofer, candidat presidencial a Àustria, és feixista. No va guanyar però al voltant de dos milions de persones, més del 46%, el van votar.
I hi ha un altre perill encara més gran a França; l’avanç electoral de la feixista, Marine Le Pen, candidata del Front Nacional per a les presidencials a la primavera de 2017.
Unitat
No hi ha excuses; la construcció d’un moviment unitari contra l’extrema dreta és una tasca urgent arreu d’Europa.
La seva efectivitat s’ha demostrat diverses vegades a Gran Bretanya, on gairebé ningú es recorda ja del Front Nacional britànic, derrotat el 1981, i on fa poc el BNP va perdre el seu últim regidor, gràcies al treball incessant d’Unite Against Fascism, UAF. A Catalunya, les mobilitzacions unitàries d’UCFR han contribuït a l’estrepitosa caiguda del partit feixista disfressat, Plataforma per Catalunya. A Grècia, el partit neonazi Alba Daurada és perillós, però el moviment unitari antifeixista KEERFA ha frenat el seu creixement.
Però fins i tot dins de l’esquerra i els moviments socials, molta gent veu l’auge del feixisme com una cosa inevitable. Potser acceptin la idea que la classe treballadora ja no existeix, que als barris obrers habiten “canis” i “chonis” ignorants.
“Euroescepticisme”
Moltes reaccions davant els referèndums i els resultats electorals reflecteixen aquest prejudici. Tant en els mitjans com en alguns sectors de l’esquerra es titlla l’oposició a la UE de populisme xenòfob i d’“euroescepticisme”. És un greu error.
En el referèndum del “Brexit” hi va haver molt racisme; d’ambdues campanyes oficials, tant la del No com la del Sí. L’única veu realment antiracista va ser la petita campanya d’esquerres que exigia el no a la UE neoliberal, no a la fortalesa Europa, no als milers de morts a la Mediterrània… i sí a l’acollida de gent refugiada. Milions de persones pobres i treballadores a Gran Bretanya van votar contra la UE per bons motius.
Tampoc es pot presentar el no en el referèndum d’Itàlia de diumenge passat com quelcom reaccionari; la gent va rebutjar les mesures del primer ministre italià per voler centralitzar més poder a les seves mans.
Alternativa
La gran pregunta és: on és l’esquerra? Per què no planteja una alternativa?
Hi ha una nova esquerra, sota la forma de Podem, Jeremy Corbyn, Bernie Sanders… però té greus limitacions. La gran esperança fins fa poc va ser Syriza; la seva acceptació de l’austericidi deixa en entredit tot el projecte del nou reformisme. Les úniques opcions reals són gestionar el sistema sota les seves regles; o trencar amb el capitalisme, i aquesta ruptura no es pot dur a terme des de les institucions, és imprescindible la lluita social.
El repte, doncs, és construir una esquerra capaç d’unir forces en les lluites immediates i urgents —com la lluita contra el feixisme— alhora que planteja una alternativa radical i coherent al sistema.
Marx21 és poc més d’una proposta, però la seva orientació és aquesta; treball ampli dins dels moviments, combinat amb una veu independent a favor d’un canvi radical des de baix.
Grup promotor de Marx21
