La mort de Fidel Castro

John Molyneux

De Socialist Worker (Irlanda), 26-11-2016

En castellano

Milions d’activistes radicals, esquerrans, socialistes i antiimperialistes d’arreu del món se sentiran tristos per l’anunci de la mort del líder de la revolució cubana, Fidel Castro, a l’edat de 90 anys. Evidentment, el trobaran a faltar especialment a l’Amèrica Llatina, l’Àfrica i en altres parts del “tercer món” que s’identificaven amb el seu desafiament a l’imperialisme nord-americà.

La història de la revolució cubana i la dels seus dos líders principals, Castro i Che Guevara, és alhora romàntica i genuïnament heroica. Un grup de només 82 guerrillers, encapçalats per Fidel, va navegar en un petit bot, el Granma, des de l’est de Mèxic, i va desembarcar a la costa de Cuba el 2 de desembre de 1956. Immediatament van ser atacats per la força aèria cubana, van patir nombroses baixes i van ser dispersats. Quan finalment es van reagrupar a les muntanyes de Sierra Maestra, el seu nombre havia quedat reduït a 12. No obstant això, dos anys més tard, al gener de 1959, Batista, el corrupte i brutal dictador, va fugir de Cuba i l’exèrcit revolucionari de Castro va entrar triomfal a l’Havana.

Al començament Castro i el seu moviment eren nacionalistes democràtics, no socialistes o comunistes, però l’hostilitat de la vella classe dominant cubana i l’imperialisme nord-americà van empènyer Castro i Cuba a la nacionalització de diverses indústries i a entrar en l’òrbita soviètica. El 1961 Castro va anunciar que la revolució cubana era socialista.

Aquesta història de per si sola bastava per inspirar milions de persones en l’època de la revolta antiimperialista arreu del món, la guerra del Vietnam i les lluites dels anys seixanta. Però altres dos èxits van assegurar l’estatus de Castro. Primer la supervivència del seu govern i del seu règim davant cinquanta anys de pressió incessant per part d’Estats Units: pressions que abasten des de la intervenció militar a Platja Girón el 1961 i intents d’assassinats de la CIA, fins a embargaments econòmics i prohibicions de viatges. En segon lloc, l’establiment a Cuba d’una sanitat i educació públiques, en clar contrast amb altres estats del Carib i l’Amèrica Llatina i, de fet, amb Estats Units mateix.

No obstant això, hi va haver greus problemes, des del seu començament, tant a la pròpia revolució cubana com al règim revolucionari del país.

Tant per a la gent socialista, com per al propi Marx, la revolució socialista és l’acte de la pròpia classe obrera, és un procés d’autoemancipació en el qual la gent treballadora pren el control de la societat i la dirigeix democràticament per aconseguir els seus propis interessos. Això no va succeir a Cuba. Més aviat, el petit exèrcit guerriller de Castro va actuar “en nom del poble” i va establir, juntament amb l’antic Partit Comunista de Cuba, el seu govern des de dalt. Això es va convertir —i així s’ha mantingut— en un estat de partit únic sense democràcia real i amb molt poca llibertat política. Era capitalisme d’estat més que una societat socialista real.

També cal tenir present el greu problema de l’aïllament de la revolució cubana i la seva dependència de l’URSS. En aquest estat de setge, Cuba va romandre atrapada en la pobresa i incapaç de desenvolupar-se eficaçment. I quan la Unió Soviètica es va esfondrar el 1991, el seu suport a Cuba va desaparèixer i l’economia cubana es va enfonsar en una crisi a la qual tot just va sobreviure i de la qual mai es va recuperar completament. Això la va empènyer a una política d’acostament a Estats Units i al capitalisme occidental.

Una vegada més, els i les socialistes, començant per Marx, sempre han comprès que mentre una revolució pot començar en un país, la construcció reeixida del socialisme ha de ser internacional: la revolució ha d’estendre a altres països. La idea de construir el socialisme en un sol país va ser un invent de Stalin el 1924 que li va servir per legitimar l’establiment de la seva pròpia dictadura.

El camarada de Castro, el Che Guevara, va comprendre la necessitat d’estendre la revolució cubana i, amb gran heroisme, va emprendre aquesta tasca. Però l’intent va fracassar. El mètode de Guevara era intentar repetir a Bolívia la lluita guerrillera a les muntanyes que havia triomfat a Cuba. Però Estats Units, que al principi va pensar que podia treballar amb Castro i no es va mobilitzar per derrotar el seu moviment en les seves primeres etapes, no va repetir el mateix error a Bolívia o a qualsevol altra part d’Amèrica Llatina on es van iniciar lluites guerrilleres. El Che va ser capturat i assassinat el 1967 i no es va repetir la victòria cubana. En conseqüència, Cuba va romandre aïllada i empobrida.

Avui dia, els partidaris acrítics de Cuba i els que adoren a Castro culparan d’aquests problemes a Estats Units, la qual cosa és justa, i comparen favorablement Cuba amb els seus veïns d’Haití i Jamaica, etc., el que també és raonable. Però també tendeixen a tancar els ulls davant la falta de democràcia i llibertat política, davant l’opressió durant anys de les persones LGBTI, davant les divisions de classe i la desigualtat i davant la creixent entesa amb Estats Units. Aquesta és una actitud equivocada.

Avui les i els socialistes d’arreu del món podem reconèixer els èxits de Castro, i al mateix temps explicar que tenim una concepció molt diferent del socialisme; ho veiem com una democràcia popular real d’igualtat i llibertat, basada en el control obrer dels centres de treball i les comunitats.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s