Trump i l’amenaça de la nova dreta

Article procedent de Socialist Worker, GB · En castellano

La política de la classe dominant està immersa en una profunda crisi a mesura que la desil·lusió amb el sistema s’aguditza. Però aquest descontentament no ha d’anar a la dreta.

Les certeses polítiques convencionals estan sent escombrades. Els partits que creien tenir bases de suport massives i segures de cop i volta les estan perdent.

El “centre” polític s’està enfonsant. La profunda indignació —davant la crisi econòmica, l’estancament o el col·lapse dels nivells de vida, i una elit política antidemocràtica i irresponsable— està sortint a la superfície de maneres impredictibles.

El diari Financial Times va escriure després de la victòria de Donald Trump: “El poble nord-americà ha parlat —o potser cridat— i res tornarà a ser el mateix. El simple fet de la victòria del senyor Trump posa aquest a mig camí de l’eliminació d’un establishment que estava en gran mesura unit en el seu rebuig a la seva candidatura.

“Totes les enquestes van malinterpretar el públic nord-americà. En triar un home que els votants sabien que era irrespectuós amb les subtileses constitucionals d’EUA, Amèrica ha enviat a Washington l’equivalent electoral d’un terrorista suïcida. El mandat del senyor Trump és fer esclatar el sistema.”

Més encertadament l’ambaixador francès a EUA va piular: “Tot és ara possible. Un món s’esfondra davant els nostres ulls.”

La qüestió és si aquesta ràbia contra les grans empreses i l’elit política gira cap a l’esquerra o és aprofitada pels racistes i la dreta. Pot estimular importants nous moviments socialistes que ofereixin esperança o donar impuls als feixistes.

Aquesta és l’època de Trump i Jeremy Corbyn

El capitalisme no ofereix solucions, i és cada vegada menys creïble dir que amb només unes poques petites reformes es pot fer que funcioni en benefici de tothom.

Durant un període, als anys 50, circumstàncies especials van permetre que el sistema ampliés i oferís algunes millores, almenys per a una part de la gent corrent del món. Però això va passar fa molt de temps.

Avui en dia hi ha molts paral·lelismes amb la dècada de 1930, quan els moviments feixistes van aflorar en el context d’una devastadora crisi econòmica.

L’amenaça del feixisme s’ha de prendre molt seriosament.

El règim responsable de l’Holocaust va ser destruït, però el sistema que el va crear encara viu. No obstant això, la dècada de 1930 no va ser només l’època de Hitler, Mussolini i Franco; al llarg d’ella també es van viure vagues de masses sense precedents a França i el punt més àlgid del moviment obrer nord-americà fins al moment.

També va veure la revolució espanyola i poderoses lluites obreres a Alemanya que podrien haver tancat el pas als feixistes i lluitat per un canvi socialista.

Un dels elements clau avui dia és el fracàs dels partits socialdemòcrates tipus PSOE; a l’Estat espanyol, Grècia, França i Gran Bretanya van implementar l’austeritat i han pagat un alt preu.

En alguns casos això ha impulsat partits més a l’esquerra com —durant un període— Syriza i Podem.

En altres llocs ha crescut l’extrema dreta, com el Front National de Marine Le Pen a França.

Els dirigents sindicals —que en general han frenat les lluites, tant a Europa com a Estats Units— també han facilitat el creixement de la dreta.

Quan hi ha grans vagues la classe treballadora sent la seva unitat, i la seva ràbia s’adreça cap amunt contra la patronal i l’Estat.

Quan es reprimeix la lluita, és més fàcil que sorgeixi l’individualisme i la divisió.

És possible que proper 4 de desembre, el dirigent d’UKIP, Nigel Farage, lideri una marxa a Londres, al mateix temps que el feixista Norbert Hofer guanya les eleccions presidencials austríaques.

També és important dir que les àmplies similituds entre els esdeveniments a diferents països poden amagar diferències fonamentals.

La victòria de Donald Trump no és el mateix que el vot per abandonar la Unió Europea a la Gran Bretanya.

És cert que tots dos descansen sobre una profunda insatisfacció entre amplis sectors de la classe treballadora. Però hi ha un argument fortament progressista per oposar-se a la Unió Europea neoliberal, austericida i antimigrants.

No hi ha cap argument progressista per donar suport a Trump.

Per molt contradictòries que siguin les raons de la gent, votar un empresari intolerant no és el mateix que votar en contra de la UE de la patronal.

Les eleccions presidencials d’Estats Units van tenir una participació del 57 per cent, seguint amb la tendència a llarg termini que la meitat de la població no vota. En el referèndum del Brexit, en contrast, hi va haver l’enorme participació del 72 per cent.

Tot i que la candidatura de Trump va allunyar molts líders republicans, el partit i els seus votants en gran mesura es van unir darrere d’ell. El Brexit va dividir el partit conservador per la meitat, amb molts ministres, activistes i votants que van donar suport a la campanya per la permanència.

Els partidaris més visibles a favor d’abandonar la UE eren racistes, no molt millors que Trump. Però altres eren més com els que es van sumar a la campanya d’esquerres de Bernie Sanders contra els acords comercials neoliberals.

Marine Le Pen, que podria guanyar la primera ronda de les eleccions franceses del proper any, va animar tant a Trump com el Brexit. Però el seu partit, el Front National, representa un perill diferent.

Trump va irrompre en la campanya al capdavant d’un dels principals partits existents. Le Pen està tractant d’escombrar aquests amb el seu propi moviment, organitzat i actiu. Trump segueix la tradició del famós-convertit-en-president-republicà, Ronald Reagan, i de populistes nord-americans que van guanyar molts vots i després es van esvair. Le Pen és una veritable feixista.

Algunes anàlisis amaguen aquestes diferències. Per exemple, molts articles han tractat d’explicar un augment del nacionalisme en termes psicològics. Diuen que el declivi industrial i la crisi econòmica han fet que una part de la classe treballadora, temorosa, es tanqués en si mateixa. Diuen que els drets civils i l’alliberament de les dones van fer que els homes blancs es ressentissin davant d’una relativa pèrdua de “privilegis”.

Altres estableixen una falsa divisió en la societat. D’una banda hi ha els aïllacionistes retrògrads: els enfadats, els racistes, els “ignorants” i els pobres (o almenys els blancs pobres). De l’altra, les forces d’obertura: la Unió Europea (UE), el Partit Demòcrata nord-americà, la globalització i qualsevol persona progressista. Però això emmascara una veritable guerra de classes.

Les institucions del capitalisme neoliberal no són amigues dels que defensen la llibertat i la igualtat.

Els nacionalistes tòxics no són amics d’aquells que han patit els efectes de la globalització. El demòcrata Barack Obama va supervisar més deportacions que qualsevol altre president a través d’una frontera que ja està en gran part emmurallada.

La UE estableix controls a les fronteres exteriors per evitar els suposats “migrants econòmics”, “falsos sol·licitants d’asil” i “amenaces terroristes”. Aquests mateixos mites van impulsar als racistes a Gran Bretanya contra migrants procedents de la UE. La islamofòbia —una forma “sociablement acceptable” de racisme— de la brutal “guerra contra el terrorisme” també va crear un espai per a l’aparició d’expressions més radicals. Caricaturitzar la situació permet quedar impune una societat que fomenta la desesperació. I evita la qüestió de què podem fer al respecte. Enfrontar-nos a la realitat amb totes les seves contradiccions representa un desafiament enorme, però no impossible.

El boc expiatori racista pot aprofitar-se de les pors de la gent treballadora. Però poques persones treballadores ho accepten completament.

Moltes creuen que hi ha massa immigració en abstracte, per exemple, però defensen a immigrants reals, des dels seus companys de feina fins als nens refugiats. Se sent una debilitat en l’esquerra socialista i el moviment sindical. Però les sobtades onades de suport a Sanders i Corbyn han revelat una demanda molt més gran d’idees d’esquerres del que se sospitava anteriorment. Les protestes massives i les vagues semblen estar revivint a Estats Units. A Europa es mantenen a nivells molt baixos, encara que quan als treballadors se’ls dóna l’oportunitat de lluitar ho fan amb entusiasme.

La situació pot canviar. Al llarg de la història de la classe treballadora, llargs períodes de declivi en les lluites s’han alternat amb onades de vagues massives.

No hi ha cap garantia que això passi de nou, tot i que veiem indicis de lluita, fins i tot entre sectors que se suposava que no podien organitzar-se en sindicats, demostrant que aquesta opció no es pot descartar.

França, on la situació actual sembla més desoladora, ho demostra clarament. L’autoritari president Charles De Gaulle va governar gairebé sense oposició, excepte la de la dura dreta, fins uns mesos abans de la major vaga general, la de 1968. També, les vagues de masses a França, de principis d’aquest any, van ser un recordatori del poder de la classe treballadora, revitalitzant els debats sobre com desencadenar el seu potencial. Així com la crisi econòmica i la volatilitat política que aquesta produeix pot fer augmentar les oportunitats per a tals explosions.

Les persones són menys propenses a confiar en el sistema existent per salvaguardar el seu futur i més propenses a mirar més enllà d’ell, d’una manera o una altra. És perillós imaginar (de manera complaent) que la dreta racista desapareixerà per si mateixa. També ho és la desesperació que exagera la seva força i la nostra debilitat. Totes dues errades són receptes per la passivitat i poden ser letals.

En canvi, necessitem un moviment de masses contra el racisme, una oposició unitària contra els feixistes que s’alimenten d’ell, i una veritable alternativa al sistema que l’engendra.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s