Una visió anticapitalista del nou reformisme

Arran de la crisi que va començar el 2008 i els moviments populars que van esclatar poc després arreu del món, s’han anat configurant nous projectes polítics tant dins com fora dels vells partits. Atrapats entre l’impuls des de baix que els va crear i el límit que imposa l’espai reformista que pretenen recuperar, suposen un nou marc per al conflicte social.

Artículo en castellano

Santi Amador
@SantiagoJosAmad

La crisi econòmica que va esclatar el 2008 no només ha provocat un deteriorament de les condicions de vida de les classes populars arreu del món; com en totes les grans crisis econòmiques en la història del capitalisme, també ha vingut acompanyada d’un terratrèmol polític que ha posat en qüestió l’status quo. La indignació es va manifestar a través de mobilitzacions populars massives com les revolucions àrabs, que van enderrocar dictadures que havien oprimit als seus pobles durant dècades –com els casos de Tunísia, Egipte o Líbia; el moviment 15M a l’Estat espanyol, que va obrir una crisi de règim que encara no s’ha tancat; el moviment Ocuppy Wall Street a Estats Units, que va assenyalar el poder de les corporacions (l’1%) enfront del poble (el 99%) o les nombroses vagues generals i sectorials a Grècia contra la imposició de brutals mesures d’austeritat per part de la troica.

Les mobilitzacions o revoltes socials són vitals per passar d’un mer enuig, del cabreig amb l’ordre existent, a un nivell de consciència que identifiqui els interessos i problemes individuals amb els problemes col·lectius de la majoria social. Més tard, la recerca d’alternatives més enllà de la protesta, porta a la construcció de subjectes polítics nous, com és el cas de Podem a l’Estat espanyol o Syriza a Grècia, o fins i tot dins d’organitzacions clàssiques com el cas de Jeremy Corbyn en el Partit Laborista a Gran Bretanya o Bernie Sanders en el Partit Demòcrata als Estats Units. Aquests exemples no constitueixen propostes de ruptura amb el sistema, atès que la consciència política de la majoria de la gent no ha sortit dels límits del reformisme, i es limiten a exigir una gestió més justa i eficient del capitalisme. La gent no es torna revolucionària d’un dia per l’altre, però sí que és capaç de qüestionar aspectes del neoliberalisme que s’han implementat fins ara per qualsevol dels partits tradicionals en el govern. Aquest gir progressista arrossega amb ell la possibilitat d’un nou escenari de confrontació, a partir del qual generar nous impulsos que desbordin els seus propis marcs.

Liberal, populista o socialdemòcrata

Aquestes organitzacions, que busquen representar la gent de baix desencantada amb el sistema en un moment concret, no solen sorgir d’una base ideològica pura. Bernie Sanders és el polític independent amb més antiguitat en la història del Congrés dels Estats Units, que l’any 2015 decideix unir-se als demòcrates per lluitar per la nominació a candidat a la presidència per aquest partit. Les seves constants denúncies a la democràcia americana com un sistema dominat per uns pocs multimilionaris, i el fet que es reconegués com a socialista en un país amb una tradició anticomunista com Estats Units, li han permès arribar a desenes de milers de persones decebudes amb el bipartidisme nord-americà. El finançament de la seva campanya, basada en petites contribucions de la gent corrent i no en les aportacions de les grans empreses i bancs, l’han diferenciat de la resta de pre candidats o pre candidates a la presidència en els grans partits[1].

El cas de Jeremy Corbyn és diferent. Veterà diputat des de fa més de 30 anys pel Partit Laborista, sempre ha estat membre de l’ala esquerrana del mateix, oposant-se a la política militarista dels anys de Tony Blair al poder. Ha defensat tota mena de causes per la llibertat dels pobles, des de Palestina a Sud-àfrica, o pels drets de la classe treballadora. Després de la dimissió d’Ed Miliband, el candidat Laborista que va perdre les eleccions generals del 2015, es va postular com a candidat per liderar el partit[2]. Ni ell ni el seu cercle pròxim esperaven que pogués arribar molt lluny en aquesta competició, però la reforma del procés de primàries, afavorida per l’ala dretana del partit per treure poder als sindicats, en què els simpatitzants van poder elegir el líder, li va donar un ampli marge sobre els altres candidats recolzats per l’establishment laborista.

En el cas de l’Estat espanyol, Podemos sorgeix davant la falta d’un referent polític que pogués representar els centenars de milers de persones mobilitzades i conscienciades a través del 15M, les Marxes per la Dignitat o les marees. El gener de 2014, un grup de professors de la Universitat Complutense de Madrid, amb el suport de l’organització Esquerra Anticapitalista i altra gent del món de l’activisme, aconsegueix mobilitzar milers de persones en assemblees de base, els anomenats Cercles, per construir una candidatura de cara a les eleccions europees de 2014. L’ascensió meteòrica de Podemos quedarà confirmada després de les eleccions municipals i autonòmiques del 2015, i posteriorment a les eleccions generals de desembre d’aquell mateix any i de juny d’enguany, consolidant un espai electoral al costat d’altres partits a l’esquerra del PSOE de més de cinc milions d’electors.

Tot i que les diferències entre els tres projectes comentats són òbvies, sí que n’hi ha trets comuns. En primer lloc, és interessant ressenyar l’organització interna d’aquests. En tots els casos hi ha hagut una apel·lació constant a la participació de la gent corrent, a la identificació d’aquests projectes amb la gent de baix front les elits econòmiques i polítiques. Aquesta crida s’ha traduït en inscripcions massives –que no en afiliacions, com en les organitzacions tradicionals. Aquest tipus de militància és, alhora, més flexible, la qual cosa ha permès connectar amb un gran sector del jovent a través d’Internet; però també suposa un menor control i una menor implicació de les bases en la vida interna i en les decisions d’aquestes organitzacions. En molts casos, la cibermilitància no permet més que una acceptació o reprovació de les postures de la dirigència, sense el procés d’empoderament popular que implica la discussió d’idees, el contrast de les mateixes i el posicionament final.

Un altre aspecte que comparteixen aquests projectes és el pes del personalisme, que eclipsa en molts casos a les propostes programàtiques. El carisma de Pablo Iglesias o Bernie Sanders té la capacitat d’atraure milers de persones perquè parlen dels problemes de la gent corrent, però alhora aquest magnetisme impedeix que el diagnòstic i la denúncia puguin cristal·litzar en una proposta concreta. Així mateix, la dependència de certs lideratges aprofundeix la fragilitat dels projectes, vulnerables als vaivens i pressions externes sobre aquestes persones.

Tot el que s’ha exposat anteriorment no pretén obviar les repercussions positives que la irrupció d’aquests fenòmens han suposat en el panorama polític. Que la paraula “socialisme” sigui vista amb simpatia per un ampli sector de la gent jove a Estats Units, o que el rebuig a l’ordre existent no hagi estat capitalitzat per una organització de la dreta populista o feixista a l’Estat espanyol, és quelcom que cal celebrar. Com també cal veure amb bons ulls com s’han posat en qüestió els privilegis d’una classe política que serveix clarament a una minoria de rics, el rebuig del pacte anti gihadista –que significava més islamofòbia i el suport a les guerres imperialistes–, el suport explícit a un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, o el focus que s’ha posat sobre les situacions de pobresa o degradació dels drets laborals de la gent de sota.

El reformisme i les seves limitacions

Les idees reformistes són capaces de connectar amb aquest “sentit comú” que té la majoria de la gent, que es pot gestionar de manera més justa i eficient el sistema; que el problema no és la pròpia naturalesa depredadora del capitalisme sobre l’ésser humà i el medi ambient, sinó posar en les millors mans el seu funcionament. Però cal ser conscients de l’aprenentatge col·lectiu que implica trencar amb aquestes idees, un procés que suposa molt de temps i esforç i que comporta una sèrie d’experiències que en molts casos acaben en decepcions.

Les propostes d’aquest nou reformisme, canalitzades a través de la via electoral, són així perfectament assumibles de manera limitada pels vells partits del social-liberalisme. Això ho podem veure en el cas de Sanders, que ha acabat donant suport a la candidatura de Hillary Clinton a canvi de certes concessions d’esquerra en el programa demòcrata[3]. En altres ocasions, les propostes genuïnament keynesianes d’un estat del benestar de tall clàssic, són vistes com una utopia en una era de crisi del capitalisme, incapaç d’assumir el que podia fer fa 30 o 40 anys. D’aquí la campanya de l’ala dretana del laborisme per destituir Corbyn –a dia d’avui sense èxit–, o la negativa del PSOE a un pacte de govern amb Podemos i els seus aliats a nivell estatal si no renuncien als seus principals plantejaments.

L’esquerra anticapitalista té diverses opcions. Una d’elles és actuar de manera sectària i no connectar amb els milions de persones que s’identifiquen amb aquests projectes, i denunciar de manera abstracta les seves polítiques reformistes. Una altra opció és diluir-se dins dels mateixos, acceptant prebendes, renunciant a un programa de ruptura i deixant-se portar per la voràgine institucional. Però hi ha una altra posició. Significa intervenir en les assemblees de base de les candidatures municipalistes o els Cercles, sense renunciar a la nostra pròpia independència política i a les nostres posicions, sempre que aquests espais siguin permeables i no meres corretges de transmissió de les burocràcies. Aquesta discussió fraterna ens pot portar a guanyar a gent a les idees anticapitalistes, alhora que no ens diluïm en el joc institucional.

Això vol dir deixar clar que no es pot acabar amb la precarietat, amb els desnonaments, amb el racisme i tenir serveis socials de qualitat sense la implicació i mobilització des de baix que suposi una ruptura democràtica amb el règim del 78 i els partits que el sostenen. No podrem acabar amb les polítiques d’austeritat sense la ruptura de la UE capitalista i l’euro, la qual cosa implica una coordinació i suport internacional[4]. Aquesta és la nostra tasca.

[1] http://enlucha.org/articulos/bernie-sandres-un-nuevo-discurso-para-el-viejo-imperialismo/#.V57mFvmLTIU

[2] http://isj.org.uk/a-house-divided-jeremy-corbyn-and-the-labour-party/

[3] http://internacional.elpais.com/internacional/2016/07/26/estados_unidos/1469500886_879943.html

[4] http://lahiedra.info/cargos-electos-rupturistas/


Aquest article es publica a la revista L’Heura, No. 2, que ara és a la venda.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s