L’antisemitisme creix una vegada més, un vil racisme impulsat per l’extrema dreta europea. A Europa de l’est i a Grècia, els partits populistes i neo-nazis el promouen obertament. A l’Europa occidental, els feixistes gosen cada vegada més revelar la seva naturalesa antisemita.
Per Rob Ferguson, militant del Socialist Workers Party i activista de Stand Up To Racism (GB). Treballa activament contra l’antisemitisme i la islamofòbia.
A Hongria, els partit neonazi Jobbik, que va rebre el 20% dels vots a les legislatives de 2014, culpa a la gent jueva — “sionistes” — de la crisi financera i de la crisi dels refugiats.
A Eslovàquia, el partit antisemita i feixista, “Partit del Poble – La nostra Eslovàquia”, acaba de guanyar un 8% dels vots. A Ucraïna, feixistes i neonazis promouen discursos antisemites, tant a Kíev com a Donbass. Els nazis grecs d’Alba Daurada també culpen la gent jueva de la crisi. A Bèlgica, Laurent Louis, líder de “Debout Les Belges!” (“En peu els belgues”), manté que l’Holocaust va ser finançat pels sionistes. A França Jean-Marie Le Pen persisteix en el seu missatge, poc disfressat, antisemita.
Aquest auge de l’antisemitisme dins la dreta exigeix anàlisi i estratègia.
No obstant això, la qüestió de l’antisemitisme no es limita a una lluita contra l’extrema dreta. L’esquerra i el moviment antiimperialista es troben sotmesos a acusacions d’antisemitisme per part dels defensors de l’Estat d’Israel i del lobby pro-guerra.
A més a més, una minoria de musulmans es deixa portar per idees antisemites. Són casos concrets i no s’han d’exagerar, però tampoc poden ser ignorats.
Finalment i el més important, l’antisemitisme sorgeix en el context de la marea islamòfoba i racista que està alimentant l’ascens del feixisme i de l’extrema dreta populista.
En aquest context, és essencial comprendre tant la naturalesa de l’amenaça com el seu caràcter polític. Hi ha molt en joc.
L’antisemitisme: una arma de reacció
L’antisemitisme va sorgir com una arma de reacció al s. XIX. Les seves arrels van ser el rebuig a la Il·lustració i a la Revolució Francesa de 1789. Mentre les revolucions s’estenien per Europa el 1848, es va utilitzar l’antisemitisme per combatre les demandes de drets civils i sufragi universal. Els antisemites van presentar aquestes lluites com una conspiració jueva “des de fora” que buscava la dominació i la destrucció de l’ordre establert. Els nazis van desenvolupar aquesta mateixa formulació.
Hem d’entendre aquesta història per abordar l’augment de l’antisemitisme a Europa avui.
Hongria va ser un dels estats més afectats per la crisi de l’any 2008. Un terç de les llars hongareses va treure hipoteques a baix interès en francs suïssos o euros. La meitat de les llars tenia préstecs en moneda estrangera. Quan el florí hongarès es va ensorrar, el pagament d’interessos es va disparar. La classe mitjana es va veure empobrida, igual que molts treballadors amb salaris baixos.
Jobbik va sorgir del no-res per convertir-se en el tercer partit més gran del parlament i el partit més popular entre els votants joves. La seva ala paramilitar, la Guàrdia Hongaresa, utilitza l’emblema feixista de la SGM, la Creu Fletxada, que va impulsar l’Holocaust a Hongria.
Manegen una terminologia suposadament “antisionista” per ocultar el seu odi vers la gent jueva, amb referències a un “lobby sionista” i al control “jueu” de la política exterior d’EUA. Aquest és l’antiimperialisme dels ximples, com quan l’Alemanya nazi va presentar els seus rivals imperialistes, EUA i Gran Bretanya, com a titelles de “la banca jueva”.
Això queda de manifest en la croada que porta a terme Jobbik contra la gent refugiada. Els seus diputats van exigir lleis per permetre que l’exèrcit disparés contra les persones que creuessin la frontera.
No és casualitat que l’antisemitisme sigui més fort allà on la crisi financera de 2008 va colpejar més fort. Hongria i Grècia serveixen com a exemples importants. No obstant això, difereixen en un aspecte clau. Alba Daurada està, per ara, molt més aïllada que Jobbik. Això és una conseqüència directa de l’activitat de l’esquerra grega, del moviment antifeixista, KEERFA, així com de l’impacte de la lluita obrera de masses.
A Europa occidental, la major part de l’extrema dreta (encara que no tota) evita l’antisemitisme obert. No obstant això, seria un error pensar que això no pot canviar. Les organitzacions feixistes sempre minimitzen o fins i tot neguen el seu antisemitisme quan ho consideren necessari.
En qualsevol cas, hi ha moltes proves de la contínua influència de l’antisemitisme al Front National (FN). Mostra d’això són les seves campanyes contra la “matança ritual” (halal i kosher) i la circumcisió masculina, impulsades també per Alternativa per a Alemanya.
Tot i que les idees de la “islamització” d’Europa i Amèrica ens recorden l’antisemitisme del s. XX, és poc probable que l’islam reemplaci completament la gent jueva com l’arxienemic del feixisme. Poden presentar l’islam com una amenaça per a la “cultura”, els “valors” i la “seguretat”; més difícil seria presentar la immigració musulmana com qui controla les finances del món o com la mà oculta darrere del poder militar d’EUA!
Per tant, seria un error suposar que l’auge antisemita als països europeus més afectats per la crisi no es pot estendre a l’Europa occidental.
“El nou antisemitisme”: Els perills de la divisió
L’amenaça plantejada pel ressorgir de l’antisemitisme a l’extrema dreta ha de ser el punt de partida per a l’esquerra. No obstant això, el terreny polític s’ha complicat.
El primer problema és que l’acusació d’antisemitisme es dirigeix, amb creixent ferocitat, contra l’esquerra. Fa temps que les i els defensors de l’Estat d’Israel demostren que no tenen cap inconvenient en confondre el antisionisme i l’antisemitisme. Després de la guerra araboisraeliana de 1967, deien que l’esquerra i les persones que defensaven el poble palestí promovien l’odi contra els jueus, darrera d’una màscara antisionista.
Aquest discurs s’ha reconfigurat davant els nous desafiaments per al sionisme i l’imperialisme: la revolució iraniana; les dues intifades; l’ascens de Hamàs; el moviment pel Boicot, Desinversió i Sancions… y sobretot amb la llarga guerra contra el terror. Abunden textos que presenten l’esquerra, la gent musulmana, els Estats àrabs, la solidaritat amb la lluita palestina i el moviment anti-guerra, com els impulsors de l’hostilitat vers la gent jueva.
La islamofòbia és un factor clau en aquest atac. Els seus impulsors promouen sistemàticament la noció d’una comunitat musulmana hostil als valors liberals occidentals i “vulnerable a l’extremisme”. Denis MacShane, que va ser ministre amb Tony Blair i va presidir l’Inter-Grup Parlamentari contra l’Antisemitisme, va declarar que “l’islamisme ha desfermat el nou antisemitisme del s. XXI”.
Deixant de banda les seves manipulacions sobre Israel, el discurs del “nou antisemitisme” ens divideix davant l’antisemitisme de la dreta. Roger Cukierman, president del CRIF (la principal organització de la comunitat jueva a França) va escriure l’any 2002 que l’èxit electoral de Jean-Marie Le Pen del FN “servirà per reduir l’antisemitisme islàmic i el comportament anti-israelià, ja que el seu vot envia un missatge als musulmans perquè es comportin pacíficament”. Va haver de retirar les seves paraules, però va afirmar l’any 2015 que Marine Le Pen era “irreprotxable personalment” respecte a l’antisemitisme.
França té les poblacions jueva i musulmana més grans d’Europa; els feixistes del Front National van acumular set milions de vots a les eleccions regionals de l’any passat. Si algun país demostra la necessitat d’unir-nos contra el feixisme i l’extrema dreta, és França. Malauradament, el fet que gran part de l’esquerra francesa no ha lluitat contra la islamofòbia estatal —donant suport a la prohibició de vel i del nicab, i equiparant el “terrorisme” a la força militar de l’imperialisme— només ha empitjorat les coses.
L’esquerra ha de tornar a aprendre les lliçons. La unitat no és automàtica. El discurs del “nou antisemitisme” pot arrelar entre la gent jove jueva que l’esquerra hauria de mobilitzar contra el FN, i contribueix a allunyar la joventut musulmana. Així se sembren divisions en el nostre bàndol i es dóna via lliure als antisemites de veritat.
Finalment, això ens porta a un altre repte. Una minoria dins la comunitat musulmana ha respost a la marea reaccionària de l’imperialisme i la guerra, la islamofòbia, i l’expulsió del poble palestí, amb actituds que minimitzen o relativitzen l’Holocaust, o encara pitjor, negant l’Holocaust i fomentant mentides obertament antisemites, per exemple d’una conspiració sinista/jueva.
A l’Orient Mitjà, els Estats del Golf, en particular, impulsen discursos brutalment antisemites, no antisionistes. Hem de condemnar-los fermament. El seu antisemitisme serveix precisament per ocultar els seus tractes i aliances amb l’imperialisme i la seva llarga història de traïció abjecta; utilitzen la lluita palestina per promoure els seus propis objectius regionals. Per sobre de tot tenen por, i amb raó, que la lluita palestina pugui actuar com el detonant de la revolució que els enderroqui. L’antisemitisme els permet presentar-se com a enemics del sionisme, alhora que frena les polítiques de classe.
D’altra banda, equiparar el sionisme i el nazisme és un greu error que només reforça els arguments dels que defensen l’Estat d’Israel. No ajuda que cada aventura imperialista es justifiqui dient que ha sorgit un “nou Hitler”, o amb acusacions buides de “islamofeixisme”. No obstant això, aquestes equiparacions no ens ajuden a entendre el caràcter del sionisme ni del feixisme o a lluitar contra ells.
En quins principis, llavors, s’ha de basar l’estratègia de l’esquerra? Primer, i sobretot, cal insistir que l’antisemitisme és una arma de la dreta, com sempre ho ha estat. És una amenaça per a la gent jueva, musulmana, d’esquerres i per a tot el moviment obrer.
En segon lloc, la islamofòbia és ara la principal arma del feixisme europeu i ha de ser combatuda incondicionalment. Forjar la unitat i la confiança mútua amb les comunitats musulmanes és una precondició per a qualsevol victòria contra el racisme i el feixisme.
En tercer lloc, la utilització d’acusacions d’“antisemitisme” per justificar la islamofòbia, els atacs contra el poble palestí o per calumniar l’esquerra, només afavoreix aquells que realment amenacen la gent jueva, musulmana i a tothom.
En quart lloc, no podem permetre que la ràbia contra el sionisme i els crims de l’Estat d’Israel donin pas a la idea que “els jueus” són el problema.
No obstant això, la clau de l’èxit resideix en la construcció de moviments unitaris com KEERFA a Grècia, Unite Against Fascism a Gran Bretanya o UCFR a Catalunya. Això suposarà que persones que donen suport a la lluita palestina col·laborin amb altres persones —jueves i no jueves— que creuen en la necessitat d’un Estat jueu, però que estan disposades a unir-se contra les forces que ens amenacen a totes.
És la tasca dels i les activistes socialistes i revolucionàries lluitar per la unitat de la gent: jueva, musulmana, blanca, negra…
Alhora que defensem obertament les nostres pròpies idees, no hem de perdre de vista l’enemic principal, el feixisme, i lluitar per la unitat allà on sigui que aquest tregui el cap.
Una versió retallada d’aquest article es va publica a la revista L’Heura, No 1.
