Islamisme, esquerra i mobilització al Marroc

Entrevistem la Fatiha El Mouali, activista d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme. És coautora del llibre “Combatir la Islamofobia”. Va néixer i créixer al Marroc, i segueix l’actualitat del país de molt a prop. 

Artículo en castellano

Per a la gent que no coneix el país, pots resumir breument la situació política al Marroc?

És complicada. D’una banda creix la llibertat d’expressió; la gent cada vegada parla més obertament de temes que eren tabús, sobretot d’aquells relacionats amb la monarquia. Però de l’altra, no hi ha cap millora real en les condicions socials ni en els drets bàsics de la ciutadania, com l’educació i la sanitat.

El rei té moltes competències: té la primera i l’última paraula. Hi ha un govern elegit democràticament (tot i que amb una participació poc representativa), tot i que ha d’exercir els mandats del Banc Mundial, el FMI i del rei. Poques vegades s’arriben a complir les promeses electorals.

Hi ha hagut unes lluites socials importants recentment. Les pots explicar?

Sempre hi havia lluites al Marroc a l’època colonial en contra dels ocupadors i després per reivindicar igualtat ciutadana i millors condicions socials i polítiques.

Darrerament els principals temes són:

– manifestacions per defensar el dret a l’educació i la sanitat, que van ser reprimides violentament per l’Estat.

– al Nord del Marroc hi va haver enormes manifestacions contra l’empresa francesa Amandis, per emetre factures abusives i falses de llum i aigua. Al final l’Estat va intervenir per manipular i fer callar la gent.

– manifestacions contra la llei que vol pujar l’edat de jubilació.

– les reivindicacions de sempre per revisar la constitució i limitar les competències del rei, per més poder per al parlament, així com per la separació de poders i l’autonomia de la justícia.

– finalment també s’han descobert casos de persones influents amb diners a Panamà i altres que s’han apropiat de bens comuns.

Hi ha més temes relacionats amb la privatització i cessió de competències al sector privat; com el que està passant a l’Estat espanyol, empreses de gent al poder que compren serveis estatals per treure’n profit i poder enriquir-se més. És la lògica capitalista.

Recentment s’ha parlat molt de les deixalles nuclears italianes que la ministra de medi ambient ha deixat que es llencin al Marroc.

Va arribar la “primavera àrab” al Marroc?

Com a la majoria dels països àrabs, la gent al Marroc va sortir a demanar més llibertat i més drets. Les protestes, sota el lema “20 de febrer”, van durar bastant temps.

Hi va haver una reacció molt ràpida per part del “Makhzen” [la cúpula al voltant del monarca]; el rei va fer un discurs demanant la revisió de la constitució i els islamistes del PJD —que en principi es presentaven com defensors de les reivindicacions del poble— van guanyar unes eleccions molt renyides. La gent es va calmar pensant que aquest partit podria millorar una mica la situació; també hi van influir els retrocessos de les revolucions de Líbia, Síria i Egipte.

Quina mena d’esquerra hi ha al Marroc?

Difícilment es pot parlar d’esquerra al Marroc, al món àrab o musulmà: és el meu parer basat en la meva experiència universitària, on vaig conèixer de molt a prop gent d’esquerres.

Veia persones obsessionades amb la religió dels altres i amb el mocador de les dones, interpretant aquest com un signe de manca de llibertat i intel·ligència. No veien la utilitat de la religió en la vida de la gent, només com “l’opi del poble” de la famosa frase de Marx. En funció d’això tractaven les persones, i sobretot les creients, des de la superioritat intel·lectual, menyspreu… Això que es viu ara amb la comunitat musulmana a Europa, ja ho vam viure al nostre país i a les nostres universitats. I això ha estat, al meu parer, un dels motius de la radicalització dels islamistes perquè responien a aquests discursos dels països colonials.

Amb el seu discurs, l’esquerra no va poder sumar per fer front al veritable culpable de la situació de misèria del país, sinó que va dividir. Amb això, l’únic que es beneficia és el règim.

Quines són les principals forces islamistes al país?

Hi ha un sol partit islamista legalitzat, el PJD. Es considera moderat i s’autodefineix d’islamista; de fet, és molt monàrquic.

Els altres islamistes són partits no autoritzats i el moviment “Justícia i Espiritualitat” que no accepta entrar al joc polític mentre no es facin canvis reals i radicals en les regles del joc. Tenen molts seguidors malgrat viure sota pressió. La seva líder actual, Nàdia Yassin, és una de les cares visibles del feminisme islàmic.

Com veuen les diferents forces polítiques la qüestió del Sàhara, i també la situació del poble amazigh?

El tema del Sàhara és tabú i sagrat a la vegada; és un tema heretat de l’època colonial que ha costat molt a tothom. És un dels motius del conflicte amb Algèria i també amb un sector dels polítics espanyols. El tema és a la taula de Nacions Unides des de fa molts anys i es veu que no hi ha voluntat seriosa de trobar-li solucions.

Mentrestant, moltes persones estan patint i vivint en condicions infrahumanes.

Els partits no es declaren honestament ni es posicionen firmament ni tampoc protagonitzen accions reals per fer que això s’acabi d’una vegada.

El tema amazigh és molt polèmic: hi ha divergències en la lectura de la història dels amazigh i també respecte a la seva relació amb la cultura que no es considera amazigha.

Hi ha una militància amazigha que vol recuperar la cultura i donar més valor a la llengua i l’herència dels pares i avis, sense trencar amb la identitat àrab i la religió musulmana; hi ha una minoria que vol l’autodeterminació; i pel mig la gran majoria que està més bé pels temes del dia a dia i les dificultats de la vida quotidiana.

En occident existeix la visió de dones musulmanes submises. Quina és la situació de les dones al Marroc ?

És una visió equivocada construïda durant l’època colonial: primer per justificar la colonització, civilitzant uns pobles primitius amb creences arcaiques; en segon lloc per consolidar un sentiment de superioritat cultural i de raça d’un món que s’ha autoconsiderat un model a seguir i l’única forma d’estar i de ser. Aquest estereotip de la dona marroquina i musulmana submisa continua vigent, malgrat els esforços per desmuntar-lo.

A les persones realment interessades en conèixer la dona marroquí els convido a llegir la Fàtima Mernissi i la Yolanda Aixelà, i sobretot a viatjar al Marroc i contactar amb la seva gent.

La mirada vers la dona marroquina a l’occident ha afavorit una política d’immigració que ha reforçat un tracte discriminatori vers moltes dones, fent que es trobin davant barreres gairebé insuperables i que una part d’aquest col·lectiu visqui en exclusió social i al marge de tot.

Hi ha moltes persones refugiades al Marroc que intenten arribar a Europa. Com els tracta l’Estat marroquí i quina ha estat la resposta popular?

El Marroc es un país de pas per a la població subsahariana que aspira arribar a Europa, com va ser l’Estat espanyol quan la gent es dirigia a França i al nord d’Europa abans dels anys 70-80.

Les guerres i les condicions econòmiques i polítiques impulsen les persones a sortir del país d’origen. Ara quan aquestes arriben al Marroc després d’uns trajectes durs, reben un tracte molt hostil de part de l’autoritat marroquina que fa de gendarme, segons tractats signats amb la Unió Europea, per frenar la sortida cap a Europa.

Molts africans es troben aïllats a les muntanyes esperant saltar les tanques, viuen en condicions infrahumanes. Els mitjans i els rumors sobre aquesta gent fan créixer el discurs racista i actituds de rebuig i hostilitat.

Pel que fa als refugiats àrabs, pocs volen viure al Marroc perquè saben que no hi ha infraestructures que els puguin garantir una vida digne i també creuen que en qualsevol moment la cosa pot esclatar.

Al Marroc el teixit associatiu que treballa aquests temes és molt pobre i poc reconegut. La població generalment és molt hospitalària, si no es manipula.

Com veus el futur del país?

Al Marroc hi ha molta injustícia social i els partits polítics no tenen credibilitat, els joves viuen en condicions precàries, viuen en un país on hi ha molta diferència social entre la classe rica que acapara gran part de la riquesa del país i la classe pobre que viu sota mínims.

Hi ha joves oberts al món que veuen les poques oportunitats que els ofereix el país. Però les portes cap a fora estan tancades i hi ha màfies de tota mena que aprofiten aquests ambients per captar la gent i utilitzar-la en causes diverses.

Personalment veig el futur del Marroc molt preocupant.


Aquest article es publica a la revista L’Heura, No. 2, que ara és a la venda.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s