El passat 17 de desembre, Obama va declarar que “dècades d’aïllament de Cuba per part d’EUA” no havien funcionat i que canviaria la seva estratègia. Raul Castro va donar la benvinguda a aquest canvi i es van restablir les relacions diplomàtiques entre els dos països, trencades des de fa mig segle. Castro va exigir, a més a més, la fi del bloqueig econòmic; Obama hi està d’acord però això ha de passar pel Congrés i el Senat d’EUA.
La política d’EUA contra Cuba durant aquest mig segle ha estat clarament imperialista i sens dubte ha tingut efectes nocius sobre la població cubana. Què podem esperar ara?
Cuba des de la revolució
La revolució cubana de 1959 va arribar amb promeses de reformes socials i econòmiques. Però la moderació del programa no va evitar el xoc amb EUA, que havia dominat l’illa durant molts anys, i es va arribar ràpidament a la ruptura. A finals de 1960 EUA va declarar el primer embargament comercial i al gener de 1961 va trencar relacions amb Cuba. El 20 desembre 1961 Fidel Castro va declarar que la revolució s’havia convertit “de fet, [en] marxista-leninista”.
És innegable que la revolució va portar importants avenços socials per a Cuba, però l’autoorganització des de baix, acompanyada pel canvi de consciència —la ruptura amb les idees racistes, masclistes i homòfobes—, que va caracteritzar els primers anys de la revolució bolxevic, no va aparèixer a l’illa. La revolució cubana s’assemblava més a les lluites anticolonials a l’Àfrica, mitjançant les quals sectors de la classe mitjana local es van erigir en els nous dirigents. El que es va instaurar a Cuba no va ser el socialisme, sinó el capitalisme d’Estat.
Després d’uns anys d’intentar seguir una línia independent, amb una retòrica molt radical, a principis dels anys 70 Cuba es va integrar al COMECON, el bloc econòmic de l’URSS. El país es va burocratitzar encara més, però va començar a rebre ajudes econòmiques multimilionàries russes. Si als anys 50, Cuba tenia una relació de dependència amb EUA, ara la tenia amb l’URSS, per a la qual l’illa era una manera relativament barata de millorar la seva imatge i guanyar influència a la regió.
Es va veure el cost d’aquesta dependència quan l’URSS es va enfonsar l’any 1991 i Cuba va perdre el seu principal suport econòmic. El govern cubà, llavors en la quarta dècada de lideratge de Fidel Castro, va aplicar un programa d’austeritat, retallades socials, anomenat el “període especial”. Més tard, la Veneçuela de Chávez es va convertir en el principal soci comercial i aliat polític de Cuba, proporcionant petroli a canvi de personal mèdic i docent.
El problema fonamental per a Cuba és que mai ha estat possible construir una illa socialista dins d’un món capitalista, i menys encara sense el poder des de baix, el poder popular de veritat.
Què passa a EUA?
La incapacitat d’EUA de sotmetre a Cuba és un símptoma que no és totpoderós, ni tan sols al seu “pati del darrere”. D’altra banda, cap dirigent nord-americà sensat pot mantenir que l’illa representa una amenaça real per als seus interessos. La retòrica revolucionària dels anys 60 queda molt, molt lluny.
Cuba és un país pobre però ofereix cada vegada més beneficis al capital estranger. El 1996, Fidel Castro va aprovar la llei de zones franca, que afavoreix la inversió estrangera. Ara, empreses com la minera canadenca Sherritt International; l’hotelera Sol Melià; la Nestlé… tenen importants interessos a l’illa. Aquest any, s’ha inaugurat a Mariel l’enorme port, de comerç lliure, construït amb capital brasiler. El bloqueig suposa que les empreses d’EUA no poden obtenir un tros d’aquest pastís; la lògica econòmica exigeix un canvi. La iniciativa d’Obama xocarà amb una oposició purament ideològica, no basada en els interessos materials del capitalisme nord-americà. Està per veure si aquesta dreta neoconservadora —que fa pocs anys estava endurint el bloqueig— aconsegueix impedir l’obertura.
Cap a on anirà Cuba?
Si el bloqueig realment fos el principal impediment per al socialisme a Cuba, amb la seva fi podríem esperar un avanç en aquest sentit. Ningú s’ho planteja. La població cubana va celebrar les declaracions d’Obama i Castro, però probablement més pel desig d’obtenir lleugeres millores en la seva vida quotidiana que per l’esperança d’un gran salt cap endavant. Les celebracions oficials es van centrar en l’alliberament dels 3 presumptes espies cubans, empresonats a EUA des de 1998.
Amb tot, la fi del bloqueig contra Cuba seria una bona notícia, però s‘obren diversos dubtes.
L’endemà de l’anunci del canvi de política vers Cuba, Obama va aprovar sancions contra Veneçuela. Se li planteja un dilema a Castro: com pot establir bones relacions amb EUA si aquest està fustigant al seu principal aliat? En molts aspectes, haurem de veure fins a quin punt canvia la dinàmica política a Amèrica Llatina, polaritzada durant mig segle entre els aliats d’EUA i els de Cuba.
Dins de Cuba, tot indica que es mantindrà la dinàmica de les dues últimes dècades: la gradual extensió del capitalisme de mercat combinat amb el manteniment del control per part del partit comunista, i el paper destacat, fins i tot a l’economia, de les forces armades. En efecte, a petita escala, s’aplica el model xinès.
La continuada integració de Cuba en el mercat mundial —potser fins i tot amb préstecs del Banc Mundial o l’FMI— només pot portar encara més retallades socials i la pèrdua del que queda de l’Estat del benestar a l’illa. Però l’alternativa a aquest destí no vindrà de cap sector del règim que defensi la tornada al capitalisme d’Estat dels anys 60 o 70; aquesta opció simplement ja no existeix.
L’única alternativa és la lluita social des de baix, per defensar els interessos de la gent treballadora davant de tots els atacs, vinguin en nom del “socialisme i la pàtria” o de la “llibertat” (empresarial) i la “obertura” (al capital).
Ja és hora que les persones cubanes que realment creuen en els principis del socialisme —i sí que n’hi ha, fora de la cúpula dirigent— lluitin per ells, però aquesta vegada per un socialisme autèntic, centrat en l’alliberament des de baix, en el poder de la majoria.