David Karvala
1. El valor de les coses
2. Explotació: l’origen dels beneficis
3. El perquè de les crisis
4. Respostes a la crisi
Aquesta sèrie de columnes va aparèixer al diari En lluita al llarg de quatre mesos, el 2012-13.
1. El valor de les coses
Amb aquesta columna iniciem una sèrie dedicada a l’anàlisi marxista de l’economia. L’objectiu, evidentment, és explicar les arrels de la crisi actual, i avaluar les respostes que es proposen per resoldre-la. Als mitjans, es parla de la crisi com del producte de forces més enllà de la intervenció humana.
El marxisme, en canvi, l’analitza precisament com el resultat de les accions (si bé descoordinades i sovint inconscients) dels éssers humans.
Però per entendre la crisi, cal entendre el funcionament bàsic de l’economia capitalista. I per fer això, cal establir les bases de la visió marxista, que és la teoria del valor.
Els “economistes” que apareixen a la TV (i a la majoria de les aules universitàries) no solen parlar mai del valor de les coses, només parlen dels preus. I presenten aquests com el resultat accidental de la interacció entre l’oferta i la demanda. Però no ofereixen cap explicació objectiva sobre per què un Rolls Royce, per exemple, costa més que un sandvitx.
Marx, en canvi, va mantenir que les coses —o per ser més exactes les mercaderies— sí tenien un valor objectiu, més enllà del preu que tinguessin en un moment donat. Per a ell, el valor d’una mercaderia venia determinat per la quantitat de treball humà necessari per produir-la.
Abans de continuar, s’ha de fer un aclariment. Aquí del que es tracta és del valor de canvi. El valor d’ús és una altra cosa; l’aire, per exemple, no té valor de canvi, perquè (per ara) no es produeix com a mercaderia, però òbviament té moltíssim “valor d’ús”. També tenen valor d’ús els productes alimentaris, els cotxes, els bolígrafs… però aquests valors d’ús no són calculables, ni són intercanviables. Si t’estàs morint de set, cap quantitat de vestits Armani et solucionarà el problema. El valor d’intercanvi, en contrast, se centra en alguna cosa que tota mercaderia té en comú, que és el fet de ser el producte d’una quantitat determinada de treball humà.
Així que una cadira i un sopar són totalment diferents físicament, però poden equiparar-se en valor, si requereixen la mateixa quantitat de treball humà per produir-los. El mateix es podria aplicar a coses tan diferents com a un llibre i a una peça d’ordinador.
La quantitat de treball humà a què es refereix és a la de tot el procés de producció. És a dir, una fàbrica moderna pot ser molt eficaç, produint una gran quantitat de mòbils o llaunes de refresc en poc temps. Però no s’ha de calcular només el temps emprat en l’última etapa del procés. També s’ha d’incloure la part proporcional del desgast de les màquines. I aquestes són en si el resultat del treball humà anterior, el valor del qual es transfereix a la mercaderia produïda. El mateix s’aplica a les matèries utilitzades en aquesta fàbrica, que també són producte de processos anteriors de producció, una altra vegada, en darrer terme, productes del treball humà.
L’aspecte més important d’aquest argument no és quantitatiu, no es tracta de calcular exactament quantes hores de treball són necessàries per produir cada mercaderia. El punt clau és més aviat polític.
Això ho veiem clarament en la resposta a la teoria que donen els capitalistes, o millor dit, la que donen els seus lluitadors ensinistrats, els economistes de la TV. S’afanyen a rebatre l’anàlisi, al·legant que, si bé el treball humà produeix valor, també ho fa la maquinària. Per posar aquesta teoria a prova, només cal deixar en un taller una màquina i una mica de matèria primera, i esperar a veure quant valor produeix. El resultat, evidentment, és zero.
El capital de per si no produeix cap valor. És més, tot capital existent és en si mateix producte del treball humà anterior, adquirit mitjançant l’explotació a la qual se sotmet a la classe treballadora. A això tornarem a la següent columna.
De moment, acabem amb aquest punt. L’esforç de la classe treballadora crea tot el valor que hi ha al sistema. Aquesta classe, la mateixa a la que els capitalistes volen fer pagar la crisi, és la que ha produït tota la seva riquesa. Això és el que demostra la teoria marxista. Per alguna cosa no volen que s’expliqui a la TV.
2. Explotació: l’origen dels beneficis
Se sol utilitzar el terme explotació per fer referència a un abús excepcional i tercermundista.
L’anàlisi marxista, en canvi, demostra que l’explotació és la norma sota el capitalisme. És, de fet, l’origen dels beneficis, fins i tot a les empreses més “avançades” i respectables.
Per entendre el perquè, tornem al que es va comentar a la primera columna d’aquesta sèrie (a dalt): el valor d’intercanvi d’una mercaderia es basa en la quantitat de treball humà requerida per a la seva producció.
Molta gent pensa que els beneficis provenen de vendre les mercaderies a un preu superior al seu valor. Però una venda és, al capdavall, l’intercanvi d’una mercaderia per una altra, amb diners pel mig. Si s’intercanvien dues mercaderies, és impossible que ambdues obtinguin més del seu valor. Alguns capitalistes sí aconsegueixen vendre els seus productes a un preu per sobre del seu valor real —mitjançant patents, publicitat, monopolis, poder militar…— però això només comporta que altres productes es venguin per sota del seu valor. No es produeixen així beneficis en el conjunt del sistema.
Per entendre els beneficis, hem de tornar, de nou, al treball humà.
En el capitalisme, la pròpia capacitat humana de treballar és una mercaderia. Com qualsevol mercaderia, té el seu valor, basat en la quantitat de treball humà requerida per (re)produir-la. Perquè una persona pugui treballar —en una fàbrica, oficina, hospital…— ha de descansar i dormir prou, menjar, vestir-se, etc. A llarg termini, l’existència de mà d’obra requereix que es formin les properes generacions de la classe treballadora.
Tot el treball humà pagat necessari per reproduir la força de treball —és a dir, la part corresponent a un dia—constitueix el seu valor d’intercanvi. (Destaquem que, per al capitalisme, les cures familiars són com l’aire: imprescindibles però invisibles, i no produeixen valor d’intercanvi.)
En els inicis del capitalisme, amb una baixa productivitat, una persona podia haver de treballar molt temps —diguem sis hores diàries— només per reproduir les seves pròpies necessitats existencials. Aquí topem amb el joc del capitalisme. Es compra la capacitat per treballar un dia, però l’extensió d’aquest dia és un tema obert. Típicament l’amo exigia que es treballessin no sis, sinó 10, 12 o més hores.
Aquesta diferència entre les hores requerides per cobrir el valor de la força de treball, i les hores que realment es treballen, és la font dels beneficis, és la plusvàlua.
Per il·lustrar com funciona, seguim amb l’exemple històric. Prenguem una treballadora d’una fàbrica tèxtil, amb una jornada laboral de 12 hores. Diguem que en aquest temps gasta matèria primera, així com una part proporcional de la maquinària, per un valor total de 24 hores. Aquestes se sumen a les 12 hores treballades per l’empleada, de manera que el valor del producte total del dia serien 36 hores.
Les 24 hores de matèria primera i de maquinària gastada, l’amo les ha de pagar, en general, al seu valor. La mercaderia produïda la ven pel seu valor. Els beneficis provenen del fet que paga el valor de la força de treball, que són 6 hores, però rep a canvi 12.
Avui dia, s’aplica el mateix principi, encara que amb xifres força diferents. Hi sol haver un valor molt més gran de maquinària; la inversió necessària per establir una fàbrica moderna és molt més alta que fa 150 o 200 anys. En canvi, les jornades laborals solen ser menors de 12 hores.
No obstant això, amb la productivitat actual, el necessari per a la reproducció de la força de treball —el menjar del súper, la roba prefabricada, un pis de 50 o 70 metres, fins i tot un telèfon mòbil i un TV gran— pot produir-se en molt menys temps del que calia el 1850 per a un nivell de vida més bàsic.
El resultat és que fins i tot treballant “només” vuit hores, i podent arribar a comprar el cotxe dels seus somnis (a terminis; no ens passem), el o la treballadora segueix patint explotació.
I això és si té la sort de tenir una feina. Perquè la mateixa lògica del sistema fa que aquest entri en crisi, produint els nivells d’atur que veiem avui. Del perquè d’això, parlarem a la propera columna.
3. El perquè de les crisis
Quan havia boom, els economistes ho atribuïen a les virtuts innates de l’economia de mercat. Els caps de les grans empreses i de la banca compartien aquesta visió, però al mateix temps es portaven enormes plusos per la seva gran fita en observar aquest procés “natural”.
Però si el boom va tenir molts pares (i unes poques mares), la crisi és òrfena. Donen a entendre que la crisi no és fruit del sistema —ni dels que manen— sinó que és una cosa inexplicable i externa a la família (capitalista) feliç.
La veritat és una altra, per veure el perquè, de nou, cal anar a l’arrel de la qüestió. Com s’ha explicat en columnes anteriors, la font del valor de canvi, i dels beneficis, és el treball humà.
Prenguem l’exemple d’un taller, anomenat Mobles Botín. Diguem que una treballadora —la Fàtima— construeix una taula en una jornada laboral de 8 hores (“treball viu”, en terminologia marxista), gastant matèria primera i maquinària (“treball mort”) per un valor de 16 hores. La taula val, per tant, 24 hores de treball. El cap, el Sr Botín, ha de pagar el cost total del treball mort. Però pel treball viu, només paga el que costa reproduir la força de treball, diguem 4 hores. Les altres 4 hores són la seva plusvàlua, la font dels seus beneficis.
Diguem que aquest taller és un de molts al mateix carrer, tots competint entre ells. El Sr. Botín —què intel·ligent ell—descobreix que invertint en nova maquinària pot produir taules més barates. Amb això, en les mateixes 8 hores, la Fàtima produeix dues taules. Per fer-ho, gasta més “treball mort” o maquinària i matèria primera, diguem el doble, 32 hores. Però al final del dia, amb un total de 40 hores —les 8 del treball viu de la Fàtima més les 32 del treball mort— hi ha dues taules. És a dir, cada taula ara val 20 hores, en lloc de 24. El bo per al Sr. Botín és que les pot vendre per més del seu valor. Si les ven per l’equivalent a 23 hores, treu superbeneficis alhora que els treu clients als seus competidors.
Què fan aquests? Han de donar el mateix pas que Botín, o s’enfonsaran. Al final, tothom haurà fet la mateixa inversió, i no hi haurà superbeneficis ni mercat extra per ningú. Tot torna a la normalitat, de manera que les taules es tornen a vendre pel seu valor, és a dir, per l’equivalent a 20 hores.
Però i els beneficis? Abans, Botín i els altres treien 4 hores de plusvàlua, o beneficis, per una inversió de 24 hores; un 17%. Ara, després de l’augment en la productivitat, i amb més capital invertit, obté 4 hores de plusvàlua sobre una inversió de 40 hores. La taxa de beneficis ha baixat al 10%. El que era una decisió racional per a un capitalista es converteix en irracional per al sistema en el seu conjunt.
Aquest procés passa a escala mundial, i en indústries molt més grans.
Recentment es va anunciar que Samsung, ara el major fabricant de telèfons mòbils del món, ha iniciat la construcció a la Xina d’una nova planta de xips informàtics. El cost de la fàbrica serà de 5,4 mil milions d’euros. Davant aquest tipus de competència, l’empresa líder durant 14 anys, Nokia, es troba en crisi.
El mercat informàtic és un cas extrem en l’augment d’inversió, per augmentar la productivitat i abaixar preus, però es dóna el mateix procés en altres sectors. Una bici és relativament molt més barata ara que fa 20 anys, fins i tot un pollastre o un salmó valen menys, en termes reals, que abans, “gràcies” a la producció industrial.
I el resultat d’aquest espectacular augment en la productivitat és la major crisi que s’ha viscut, almenys des dels anys 30.
La crisi no és només fruit de l’especulació… encara que sí hi ha hagut una especulació obscena. Tampoc l’han produït les errònies decisions de polítics, banquers, consellers delegats… encara que segur que han pres decisions enormement estúpides i no es mereixen els seus salaris, ni molt menys els seus plusos.
No obstant això, el problema és un altre. Si el capitalisme no pot mantenir l’equilibri econòmic en un carrer amb tallers de mobles, encara pot mantenir-lo menys al món sencer. El sistema capitalista produeix crisi com els banquets dels rics produeixen indigestió.
L’única qüestió és qui patirà el mal de panxa, ells o nosaltres. Volen que la crisi la paguem nosaltres, i fer que la taxa de beneficis torni a pujar. Sobre com ho fan —o com ho intenten fer— parlarem a la següent columna.
4. Respostes a la crisi
S’ha explicat a les columnes anteriors que la causa fonamental de la crisi sistèmica actual és la caiguda de la taxa de beneficis.
Això es deu a un factor intrínsec al capitalisme. La font dels beneficis és el treball humà, però el creixement de l’economia —impulsat per la necessitat de cada capitalista d’augmentar la seva competitivitat i ingressos— fa que la producció requereixi cada vegada més inversió. Això augmenta la proporció de capital en relació a la mà d’obra que és, recordem, l’origen dels beneficis. Per aquest motiu la taxa de beneficis cau.
Aquí parlem de la crisi sistèmica. Les crisis cícliques de sobreproducció i manca de demanda potser puguin resoldre’s (temporalment) mitjançant mesures keynesianes: més inversió pública, més regulació, etc. La crisi actual no, per la senzilla raó que la causa d’aquesta no són errors puntuals —excessiva especulació, mala gestió per part dels banquers, manca de previsió per part dels polítics…— encara que aquests per descomptat existeixen. La crisi és producte del sistema i per a superar-la caldrà superar el capitalisme.
No cal dir que els capitalistes no ho veuen així, i ells sí cerquen solucions dins del sistema; totes elles més o menys nocives per a la gent treballadora.
La competència internacional entre capitals comporta l’amenaça de guerra, i la guerra és bona per a l’economia. En termes keynesians, augmenta la demanda. En termes de l’anàlisi marxista, en destrossar grans quantitats de capital, la guerra ajuda a restaurar la taxa de beneficis. La guerra també permet augmentar l’explotació laboral.
Aquesta última és, de fet, la resposta preferida de la burgesia davant la crisi. Té diverses maneres de fer-ho.
La menys dolorosa prové del fet que a l’augmentar la productivitat, les mercaderies es fabriquen en menys temps. Així que el necessari per reproduir la força de treball d’un dia —menjar, roba, etc.— potser abans costava 4 hores, deixant 4 hores de la típica jornada laboral com plusvàlua. Si es poden produir les mateixes necessitats vitals en 3 hores, llavors fins i tot mantenint el nivell de vida del o de la treballadora, el capitalista pot extreure 5 hores de plusvàlua. Però això passa més o menys sense que es noti; quan esclata la crisi, aquesta via ja s’ha esgotat.
Les altres mesures impliquen atacs directes a la classe treballadora; passen per reduir els salaris, i/o augmentar la jornada laboral, en ambdós casos amb l’objectiu d’augmentar la taxa d’explotació.
El salari es basa en el valor de canvi de la força de treball: quant costa (re)produir-la. El valor d’un televisor és una qüestió tècnica; reflecteix el temps necessari per produir les peces i ajuntar-les. Però el valor de la força de treball és un tema polític. Forçosament inclou menjar i allotjament, sense els quals la mà d’obra no sobreviu. Però per exemple, inclou vacances pagades cada any? Inclou només protecció bàsica contra els elements, o un habitatge digne, còmode i estable? I un llarg etcètera. Davant la crisi, els caps intenten reduir el valor de la força de treball —tant el salari immediat com el salari social, és a dir, la pensió, les baixes per malaltia, etc.— perquè s’acosti cada vegada més a la mera supervivència.
Intenten augmentar la jornada laboral de diverses maneres. La més explícita és exigint que es treballi més temps al final del dia. De manera una mica més subtil, eliminen o redueixen els períodes de descans; treuen dies festius o “de lliure disposició”, redueixen les vacances… I a part d’estendre el dia laboral, intenten estendre la vida laboral, posposant (fins i tot eliminant) l’edat de jubilació; així el sistema extreu més plusvàlua i alhora estalvia en pensions.
Totes aquestes mesures no sorgeixen perquè els caps siguin cobdiciosos i mancats de cor —encara que solen ser-ho— sinó que són fruit de la mateixa lògica del sistema.
No es pot superar aquesta lògica mitjançant reformes, encara que aquestes poden ser benvingudes. No es tracta de crear empreses més ‘humanes’, perquè aquestes seguiran immerses en un sistema inhumà per naturalesa.
Al capdavall, l’única solució a la crisi és acabar amb el propi sistema capitalista. Aquesta és la lliçó clau de la teoria econòmica marxista.
