Violeta Benítez
És possible fer la revolució sense prendre el poder? Aquesta qüestió se la plantegen, ara mateix, molts moviments socials que lluiten per crear espais aliens i allunyats de la lògica del sistema capitalista.
La creació d’espais de ‘contrapoder’ consisteix en la generació de nuclis socials on la forma de funcionar, produir o relacionar-se suposen un rebuig al sistema actual, actuant de forma oposada a la lògica capitalista: creació d’horts ecològics, ocupació de cases buides, centres socials, comunes, etc.
Tot això estableix un punt de trobada de persones que volen canviar el món, esdevenint a més llocs de creació de pensament crític i social. Per això, la seva existència constitueix un avanç més en la lluita i se’ls ha de promoure i donar suport perquè continuïn exercint la seva tasca transformadora.
El problema es troba en creure que amb la creació d’espais de ‘contrapoder’, a mesura que aquests es multipliquin i s’uneixin per coalescència, podem fer una xarxa d’espais ‘alliberats’ que acabin per minar i fer desaparèixer el sistema capitalista. Aquesta idea xoca de ple amb la realitat.
Aquests espais són una mostra de l’ascens del moviment. Amb les creixents lluites socials es pot generar una onada de mobilitzacions i autoorganització que xoquin frontalment amb el poder estatal. Aquesta situació es diu ‘poder dual’.
Es tracta d’una situació inestable a la qual el nostre poder i el de l’Estat mesuren les seves forces. Només hi ha dues sortides: o la presa del poder des de baix per part de la gent, creant un nou ordre social; o el cansament i la destrucció del moviment per part del sistema opressor.
Si no prenem el poder, mai podrem destruir el capitalisme. Hem de ser concients que el sistema té un gran aparell repressor, ben organitzat i estructurat, que si no és destruït serà utilitzat en contra nostre quan senti que els seus fonaments trontollen.
Els espais alliberats mai podran arribar a créixer fins al punt de generar una xarxa que aconsegueixi enderrocar el sistema, sense que aquest els destrueixi abans.
Quan el sistema ha volgut desallotjar cases que portaven ocupades més de 5 anys, ho ha fet fent servir la violència policial y judicial.
La possibilitat de canviar el sistema, de fer una revolució real, i que aquesta triomfi, passa sense miraments per la necessitat de prendre el poder per evitar que el sistema ens reprimeixi i canviï el rumb dels moments potencialment revolucionaris. Moments en què el poble realment podria arribar al poder, arrabassant-se’l a la minoria que ens explota i oprimeix.
Aquests espais de ‘contrapoder’ poden ser exemples vius de com volem que funcioni el nou món que està per construir, d’aconseguir aniquilar al capitalisme. Però no podem perdre de vista les limitacions d’aquests exemples: esquivant la qüestió de la presa del poder, aquestes experiències poden quedar aïllades i criminalitzades.
No hem de confondre la creació d’aquests espais amb el ‘fer la revolució’, no podem canviar el sistema si no aconseguim acabar amb ell.
La creació d’aquests espais és quelcom progressiu, però no deixen de ser mesures a mitjes, dins d’un sistema que segueix oprimint, en major o menor mesura, a gairebé totes les persones que vivim en ell.
Mentre alguns viuen en una comuna al mig del camp, la repressió i la destrucció del planeta continuen a altres indrets; d’altra banda, no tothom pot anar al camp a viure.
En definitiva és necessari construir espais de generació de pensament crític i revolucionari. És positiu que hi hagi llocs on ens puguem permetre el luxe de donar-nos un descans i experimentar noves maneres de relacionar-se i viure, contradient als que diuen que no hi ha alternatives.
Però no podem perdre de vista el nostre objectiu principal, que ens permetrà el descans definitiu i real per a tothom: hem de lluitar per la construcció d’un moviment revolucionari al qual la majoria de la gent es conscienciï per prendre el poder, i és llavors quan començarem a parlar de la construcció d’un món millor.