ES CA

Santi Amador

Després de la rebel·lió del poble libi, la posterior brutal repressió de les forces armades gaddafistes, la intervenció imperialista de l’OTAN i de la caiguda del Govern de Gaddafi, la captura i assassinat del dirigent més longeu dels països africans copa de nou tots els mitjans de comunicació i declaracions de governs del món.

En altres articles publicats en aquest web s’ha caracteritzat el caràcter de la rebel·lió, la naturalesa del règim de Gaddafi i la posició més coherent dels i les revolucionàries pel que fa a una qüestió que ha dividit l’esquerra internacional. L’autor d’aquestes línies, més enllà dels mitjans de comunicació burgesos, s’ha recolzat en l’experiència de l’esquerra de la regió (casos del PCOT a Tunísia o els Socialistes Revolucionaris a Egipte) o la realitat de les posicions del govern libi en determinats temes (aliances amb la UE en la repressió a la immigració, l’enriquiment de la família del dictador, les concessions a les multinacionals estrangeres o el suport de Gaddafi als dictadors Mubàrak o Ben Ali quan els seus respectius pobles van dir prou), i sense cap mena de dubte l’existència d’una rebel·lió que els mateixos portaveus i fills de Gaddafi van reconèixer d’una manera o altra.

Però, centrant-nos en la qüestió que ens ocupa, farem una lectura política d’aquesta execució. En primer lloc, i igual que l’aixecament que va tenir lloc fa uns mesos, aquesta circumstància no s’hagués produït sense la ingerència del braç armat dels països occidentals, l’OTAN. Encara que no sentim cap llàstima per la mort d’un sàtrapa –i, és més, és una cosa a celebrar–, no podem obviar que per a aquesta captura i execució l’ajuda de l’OTAN ha estat fonamental. Segons totes les fonts, quan Gaddafi intentava fugir de la seva ciutat natal, Sirte, el seu comboi va ser assetjat per les forces occidentals. El dictador va poder fugir, però ferit, va ser capturat hores després i ajusticiat.
Com a marxistes revolucionaris, creiem que les revolucions i canvis radicals a favor d’una societat més progressista vénen de l’acció conscient i decidida de les classes populars; si no és així, la naturalesa dels règims instal·lats a continuació no reflectiran les aspiracions d’aquestes. Atès com de decisiva ha estat l’agressió occidental en els canvis de règim a Líbia, no podem esperar que el nou règim libi respongui a les aspiracions de la majoria de la població, tal com hem vist en les concessions petrolíferes del CNT (Consell Nacional de Transició) a França, entre altres qüestions.

Així mateix, ara tots els portaveus del sistema (inclòs el nou govern del país nord-africà) parlen de la necessitat d’incorporar les milícies rebels en les estructures de seguretat del nou règim, que en molts casos no obeeixen a les ordres del CNT. Volen sotmetre a totes i cadascuna de les formes d’autoorganització (armades o no) del poble als interessos d’una minoria líbia i d’Occident. Donat que no podem ser neutrals en aquest tren en marxa, sens dubte donem suport a l’acció conscient de les masses i animem al poble libi a enderrocar els col·laboracionistes del CNT.

D’altra banda, es clama per justificar la prolongació de la intervenció occidental, en absència d’una “societat civil” a Líbia i d’un poble no preparat per a la democràcia. Aquells qui auguren aquestes declaracions no fan més que reafirmar el seu caràcter reaccionari, en considerar que els i les líbies són éssers humans infantilitzats, que necessiten de la tutoria d’adults responsables (és a dir Estats Units, Regne Unit o França) per poder autogovernar-se. Com van demostrar quan van donar suport a Gaddafi, els demòcrates Zapatero, Sarkozy o Cameron –igual com quan donen suport al sàtrapa d’Aràbia Saudita o de Guinea Equatorial–, aquests països aposten per una nova dictadura amb certs retocs que no vagin més enllà de l’estètica.

Cínicament, diaris com El País, advoquen per la depuració de l’aparell de l’estat libi. A l’Estat espanyol vam fer una Transició pactada amb els franquistes i la majoria de torturats i assassins van seguir en els seus llocs. Com no podia ser d’altra manera, la doble moral d’Occident és una cosa que no deixa lloc a dubtes quan ho demanen a Líbia i no aquí.

I per acabar, des d’aquestes línies no podem obviar les opinions del president veneçolà, Hugo Chávez. Igual que altres líders llatinoamericans, en comptes de posicionar-se des del principi al costat del poble libi, van donar suport al “antiimperialista” Gaddafi. En aquesta ocasió Chávez ha lamentat la mort del “màrtir” ex governant libi. De nou queda en dubte la unitat entre la gent que lluita contra l’imperialisme i els seus sequaços a Llatinoamèrica i els països àrabs, i a més posa en safata de plata als hipòcrites occidentals l’equiparació falsa dels processos i governants llatinoamericans amb la dictadura de Gaddafi.

 

Referències:

https://internacional.elpais.com/internacional/2011/10/21/actualidad/1319174654_727531.html

http://multimedia.telesurtv.net/20/10/2011/54601/chavez-lamento-el-asesinato-de-muammar-al-gaddafi/


Aquest article es va publicar a En lluita a l’octubre de 2011