Santi Amador
Assistim durant les últimes hores al principi de la fi del govern de Gaddafi. A través dels mitjans de comunicació es difon com les forces rebels prenen Trípoli, la capital de Líbia, i fins i tot un dels molts palaus amb què comptava el president libi dels últims 40 anys. Així mateix, insisteixen de manera frívola en la personalitat de l’ara vilipendiat Gaddafi, el mateix amb qui han tingut acords econòmics i repressius (presons per a immigrants a Líbia) les autoritats i empreses de la UE i dels Estats Units el dia abans i fins i tot quan gran part del poble libi es va aixecar contra el tirà.
En aquest article faré un primer lloc una breu anàlisi del règim de Gaddafi, passant successivament a descriure el caràcter de l’aixecament de les masses líbies. A continuació m’acostaré a les característiques del conflicte, que ens porta inevitablement a un nou escenari al país nord-africà.
El règim de Gaddafi
No descriuré exhaustivament les característiques socio-econòmiques i polítiques de la dictadura encapçalada per Muammar al-Gaddafi i la seva família. A grans trets, podem descriure el règim libi, resultat d’un cop d’estat executat el 1969 per un sector de l’exèrcit inspirat en Nasser i el nacionalisme àrab, com un règim capitalista. Una elit va lluitar en nom del poble libi contra el règim colonial del rei Idris. Com a resultat, aquestes mateixes elits van copar el poder, amb Gaddafi al capdavant. Des d’una òptica revolucionària, només la gent pot alliberar-se a si mateixa, no a través ni de l’OTAN ni de cabdills il·luminats.
Al principi, el règim libi va mantenir un règim de capitalisme d’estat, oprimint el seu propi poble i atacant a països veïns per prendre’ls els seus recursos naturals, com el cas de l’agressió a Txad pel seu urani. Però els interessos d’aquest règim capitalista van entrar en conflicte amb els dels Estats Units i altres països occidentals, de la mateixa manera (encara que no de manera tan crua) que apareixen disputes i competències entre països capitalistes emergents com Brasil i Sud-àfrica amb els països occidentals en el domini dels mercats del Tercer Món. Ja a principis d’aquest segle, el règim de Gaddafi va optar per seguir un règim capitalista amb una forta intervenció estatal, però on multinacionals com Repsol o Abengoa han obtingut milionaris beneficis. No és que Gaddafi canviés el règim de la nit al dia; la mateixa oligarquia que s’ha enriquit a costa del poble libi ha seguit mantenint els mateixos privilegis. Una cosa semblant al que va passar, salvant les distàncies, amb els antics països capitalistes, autodenominats “socialistes” d’Europa de l’Est, on els buròcrates de l’estat van ser els nous governants i amos de les empreses privatitzades.
Per tant, resulten sorprenents, si no xocants, les paraules de líders com Chávez o Daniel Ortega, que no deixen de donar suport a Gaddafi com si aquest fos un líder revolucionari. Igual que els anteriors, part de l’esquerra estatal i mundial veu en la revolta líbia un invent de la CIA i, per tant, una mera conspiració, en comptes de l’aixecament d’un poble fart de la precarització de les condicions de vida i la manca de llibertats democràtiques.
Caràcter de l’aixecament
Les teories conspiranoiques que veuen el braç de la CIA o d’Occident en qualsevol aixecament popular encaixen més amb la visió del món que té la dreta que amb la que hauria de tenir l’esquerra. És reaccionari pensar que la gent no pot aixecar-se simplement perquè està farta, que mentre ells són condemnats a una vida cada vegada més precària i a la repressió, els seus líders s’enriqueixen cada vegada més. Inspirada en els aixecaments a Tunísia i Egipte, la gent líbia ha vist que l’acció col·lectiva pot canviar la seva realitat, igual que la població d’altres dictadures nord-africanes o de l’Orient Mitjà, com la d’Algèria o la de Bahrain. Salvant les distàncies, comparteixen les característiques de ser règims capitalistes amb una major o menor intervenció estatal en les seves economies i on una elit, un grup de poder –sigui la família Gaddafi a Líbia, la família reial saudita a l’Aràbia Saudita o el règim hereditari dels Assad a Síria– s’enriqueix a costa de la carestia de la vida de la majoria dels seus ciutadans.
Tornant a la revolta líbia, igual que a Egipte o Tunísia, diversos sectors heterogenis de la societat van participar en les revoltes que es van iniciar el febrer, creant comitès de base que organitzaven la societat a nivell local, com la seguretat o la distribució d’aliments. Des de religiosos a laics, passant per exmembres de l’antic règim, la composició social de la revolta no dista gaire de les esdevingudes en altres països de la zona. Sí és cert, i igual que han fet en altres països de la zona com Egipte, que els Estats Units i la UE han donat suport a un sector dels contraris a Gaddafi, el Consell Nacional de Transició (CNT), que des del principi ha assegurat ser el garant dels interessos econòmics i geopolítics d’Occident. Això no vol dir, però, que els rebels siguin tots uns mercenaris ni res per l’estil. De fet, hi ha milícies que no reconeixen l’autoritat del CNT o fins i tot han assassinat a membres del mateix per ser antics col·laboradors de Gaddafi.
La major diferència amb Egipte o Tunísia és que Gaddafi, en veure el que va passar a Mubàrak o Ben Ali (als qui va oferir ajuda en les revoltes dels seus respectius països), va augmentar la maquinària de repressió del seu règim, reconeixent centenars d’assassinats. D’altra banda, els Estats Units i la UE han sabut reaccionar com no van fer en els casos anteriors, no deixant que la gent es mobilitzi i guanyi quotes de poder i canviant a Gaddafi per un altre sàtrapa que mantingui intactes els seus interessos i els serveixi com a punta de llança per cooptar els processos egipci i tunisià.
Enfrontaments i suport d’Occident
Com ja s’ha comentat, des del principi Gaddafi va massacrar a la població que es va revoltar en contra de les escassetats en la seva vida quotidiana i la falta de llibertats. Obama o Cameron, en un principi, van dubtar sobre a qui calia donar suport, si al seu antic aliat o pujar-se al carro i intentar manipular el moviment contestatari. No van dubtar que havien de preservar els seus interessos, amb o sense Gaddafi. D’aquesta manera, l’OTAN ha bombardejat Líbia, assassinant a milers de persones, incloent no només gent que dóna suport al govern de Gaddafi, sinó als propis rebels libis.
Com a revolucionaris, no podem deixar de condemnar en cap cas les agressions dels països imperialistes d’Occident, amb el seu braç armat (l’OTAN), contra qualsevol país, com ja hem fet rebutjant les agressions a l’Afganistan o l’Iraq. Com en el cas libi, no donem suport al règim fonamentalista i misogin dels talibans o la brutal dictadura de Saddam. Encara que siguin els enemics del meu enemic, no són els meus amics, com els casos de Mugabe a Zimbabue o Bashar Al-Assad a Síria. Però, a diferència dels casos de l’Iraq o Afganistan, a Líbia ha existit un moviment popular des de la base per enderrocar el règim. D’aquí la insistència de denunciar doblement la repressió de Gaddafi i la dels països occidentals. El nostre únic aliat, en qualsevol dels escenaris, són les classes populars en lluita pels seus interessos.
Un nou escenari
La més que imminent caiguda del règim i la posterior captura de Gaddafi ens situa en un nou escenari. No han estat les classes populars líbies massacrades per Gaddafi les qui han tombat el seu govern. Això probablement no hauria passat sense l’ajuda interessada de l’OTAN. En conseqüència, el nou règim amb el suport d’Occident no és més que un garant dels interessos europeus i nord-americans a la zona, igual que ho va ser el de l’ara anomenat dictador Gaddafi, l’amic d’Aznar, Zapatero o el rei Juan Carlos.
Però, com s’ha expressat en línies anteriors, el nostre suport continua sent indestructible per al poble libi, per als sectors que no accepten l’autoritat del CNT, gendarme d’Occident. La millor forma de donar-los suport és, d’una banda, solidaritzant-nos i animant-los a la lluita de la manera que vegin convenient contra els invasors occidentals i contra les noves autoritats. Hem d’exigir als nostres governs la retirada de les tropes d’ocupació del país i el cessament de les agressions, que podem connectar amb els enormes recursos estatals que absorbeix aquesta agressió imperialista en detriment dels milions d’aturats i aturades de l’Estat espanyol, a qui se’ls nega una mínima dignitat en les seves condicions de vida. Però, sens dubte, de la millor manera que podem ajudar els altres pobles del món a alliberar-se és alliberant-nos nosaltres aquí de la dictadura neoliberal que ens maltracta. Amunt els i les que lluiten.
Aquest article es va publicar originalment al diari En lluita, setembre de 2011.
