Alliberament LGTB: L’opressió continúa, la lluita també

En castellano

Xoán Vázquez

La visibilitat creixent de les persones LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals) i els avenços legislatius dels darrers anys no han posat fi a les opressions. Gais i lesbianes han aconseguit una teòrica igualtat legal (les persones transsexuals ni tan sols això) però segueixen sent víctimes de discriminacions i agressions. Això demostra, com assenyala el sociòleg i activista Vélez Pellegrini que “el matrimoni no soluciona la homofòbia socia, simplement suposa un determinat grau de tolerància a la visibilització d’un cert tipus de gai o lesbiana amb ‘les plomes ficades al bagul. Al mateix temps que això succeeix assistim a la armarització, imposada per la pressió del gai business, d’un altre tipus de gais, lesbianes i transsexuals (pobres, precàries, minusvàlides, migrants)”.

Des de l’aprovació de la Llei del Matrimoni l’any 2005 la persecució contra els qui es fan visibles com gais, lesbianes o transsexuals no ha deixat d’augmentar. Només a Catalunya i segons dades de l’última memòria de l’Observatori contra l’Homofòbia, del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), a l’últim any hi va haver 351 denúncies, fet que suposa un increment de més del 7% en relació amb l’any anterior.

Aquestes dades no són fruit del “victimisme” del que de vegades s’acusa a gais i lesbianes. Bona prova d’això és l’últim estudi realitzat pel CIS, segons el qual el 77,4% dels joves ha escoltat insults homòfobs i un 18,2% ha presenciat cops o empentes a homosexuals. Aquest informe conclou que a l’entorn juvenil persisteixen trets molt forts i evidents d’homofòbia.

D’altra banda, ja a l’agost de 2009, el FAGC denunciava que el 16% de les agressions patides per homosexuals i transsexuals tenen com a escenari els centres de treball, una taxa que no ha deixat d’augmentar als últims 4 anys. Donada la por de perdre la feina, sobretot en temps de crisi, és probable que moltes més persones pateixin aquestes situacions i que no les denunciïn.

L’Estat espanyol, amb una de les legislacions més avançades en igualtat LGTB, hauria de ser una espècie de “santuari de la tolerància”. Però la veritat és que, fora dels guetos de les grans ciutats, i malgrat els avenços, hi ha una homofòbia social. Aquesta és la realitat quotidiana per a les persones LGTB. Des de les més “banalitzades” (l’ús generalitzat com insult de les paraules “maricón” o “a prendre per cul”, fins i tot a manifestacions polítiques, o les expressions pejoratives amb què es descriu a lesbianes i transsexuals en converses quotidianes) a les agressions físiques més violentes porta a molts a pensar que les opressions sofertes per gais, lesbianes i transsexuals són resultat de “prejudicis ancestrals” i d’una naturalesa humana hostil a la diferència i impossibles d’eradicar.

Res més lluny de la realitat. Aquestes opressions estan arrelades a un model de societat, la capitalista, que s’erigeix en norma l’heterosexualitat i la parella procreadora. Un ordre moral que als 80 varem creure que estava a punt d’extingir-se i que ha tornat amb més força.

Un model de societat heterosexista i masclista que malauradament també han interioritzat perfectament molts/es d’aquells amb els que compartim les lluites. Aquesta gent d’esquerres que Alberto Mira va anomenar molt encertadament “homòfobs liberals”. Una homofòbia que accepta l’homosexualitat mentre es mantingui oculta.

La fecunditat de la còlera

Cal una resposta, però el panorama associatiu amb què comptem no pot ser més desolador. Convertits els collectius LGTB assimilacionistes en entitats de serveis i oci, dirigits per una “homocràcia” a l’ombra del poder i, entretingut la majoria de l’activisme queer en interminables discussions teòriques dins l’àmbit universitari, cal preguntar-se si hi ha raons per ser optimistes i sobre quin és el camí a seguir.

La reconstrucció o reanimació de les diverses coordinadores —Xarxa contra l’Homofòbia, Bloc Alternatiu per a l’Alliberament sexual, Bloc Orgull Crític— ara desaparegudes o congelades, sembla impossible. Llavors, què fer?

Correspon a l’activisme anticapitalista impulsar plataformes àmplies a les que puguin convergir des de l’activisme LGTB més reformista als grups queer, plataformes organitzades entorn a un o dos temes prioritaris als que hi pugui haver certa unanimitat. Potser una possibilitat seria rellançar el tema de la lluita per una llei integral contra l’homofòbia.

Aquest és un tema del que es ve parlant des dels ‘70, que tant l’activisme més radical com l’esquerra transformadora han promès tirar endavant, però que amb el pas dels anys s’ha convertit en un gran globus sonda que no acaba de trobar concreció legislativa.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s