Islàndia: una forma de resoldre la crisi

Dani Bravo

En castellano

Islàndia, irremeiablement, està apareixent en certs mitjans més de l’habitual. La resistència de la seva població a pagar la crisi ha assolit grans fites, però no s’ha seguit ni de lluny com les revolucions en el món àrab. Potser perquè Islàndia és un model més fàcilment identificable i reproduïble per a la classe treballadora a Europa.

Però ja van dos referèndums seguits en què guanya el “No” a pagar el deute generat per unes entitats privades regides pels principis del neoliberalisme més ortodox. I la situació es torna cada vegada més preocupant, sobretot per als governs i bancs creditors (Holanda i Gran Bretanya) i comença a tenir una repercussió notable.

Islàndia va ser la primera gran fallida d’aquesta crisi: el 2008 va anunciar la fallida, quan fins feia un any era un dels millors països del món per viure. La seva bombolla immobiliària havia esclatat, 13.000 habitatges van ser embargats –en un país de 305.000 habitants– i desenes de milers de famílies van entrar en situació de pobresa.

La crisi, igual que a nivell mundial, es venia gestant des de feia molts anys. Islàndia havia estat un país mitjanament ric, amb un nivell de vida elevat i un “estat del benestar” a l’estil dels països escandinaus. Però, sobretot des de finals dels anys 90, el creixement va començar a basar-se en l’economia borsària i l’activitat especulativa. Islàndia es va convertir en un experiment on dur a l’extrem les mesures econòmiques neoliberals. No en va, el mateix Milton Friedman va visitar diverses vegades l’illa per lloar les bondats de la seva reestructuració econòmica. La desregulació, privatitzacions i lliure circulació de tota classe d’actius financers van ser portades a l’extrem.

Així, la banca islandesa (privatitzada l’any 2000) es va dedicar a finançar empreses hipotecàries, especialment al Regne Unit i Holanda, a interessos molt alts. Les entitats financeres van créixer de manera descomunal, però quan va esclatar la crisi es va destapar un deute que supera en 4 vegades el PIB d’Islàndia. El govern va nacionalitzar els tres principals bancs del país, però no va avalar els deutes que aquests havien contret mitjançant les seves filials en altres països.

Es calcula que el pagament del deute equival a uns 60.000 euros per habitant, la qual cosa és completament inassumible. La mobilització social va aconseguir el 2009 que dimitís el president Geir Haarde (del partit conservador) i es convoquessin eleccions anticipades. El nou govern socialdemòcrata encapçalat per Ólafur Ragnar Grimsson ha convocat dos referèndums –en el segon variaven les condicions del deute– perquè els ciutadans decidissin si s’havia d’aprovar la llei que donava llum verda al pagament d’aquest “deute odiós”. En el primer va votar en contra un 90% de la població; en el segon, tot i que el govern demanava el “Sí” i que les condicions del pagament eren més flexibles –menor interès i a més llarg termini–, de nou un 60% es va pronunciar en contra d’assumir el deute dels especuladors.

Durant tot aquest temps s’han succeït les protestes: manifestacions com les que va viure l’Argentina el 2001, cassolades reclamant accés als aliments –el preu dels quals es va tornar desorbitat per la inflació–, la policia utilitzant gas lacrimògen per primera vegada des del 1949, etc. Sens dubte, mobilitzacions massives, però al mateix temps bastant lluny d’allò que ha passat a països com Grècia o França, on la classe treballadora ha organitzat diverses vagues generals en pocs mesos. Sembla difícil creure’s tot el que han aconseguit els islandesos –forçar la dimissió d’un govern, convocatòria de referèndums malgrat els xantatges de l’FMI i les agències de qualificació, etc. – amb lluites menys intenses que les de França o Grècia, on de moment les mesures d’ajust segueixen endavant.
Podríem examinar diversos factors. A primera vista, semblaria que la classe política islandesa és més sensible a la pressió social. Fins i tot la socialdemocràcia estaria bastant a l’esquerra que a la resta d’Europa. Podem sentir declaracions del president Grimsson com: “Les antigues condicions de pagament eren molt injustes; les noves són millors, però si els islandesos hauran de carregar amb un deute dels seus bancs han de tenir dret a decidir. Islàndia és una democràcia, no un sistema financer”(sobre el segon referèndum). Però, realment, les polítiques aplicades els darrers anys deixen clar que la política a Islàndia estava regida pels principis neoliberals que imperen a la resta de països.

És més probable que Islàndia, en ser una economia menor, fora de l’eurozona i no influir tant en l’economia europea, no estigui sent tan pressionada per les classes dominants per acceptar els plans d’ajust. Entre altres coses, perquè si esclatessin conflictes de major dimensió, amb grans vagues, cada vegada costaria més silenciar aquestes protestes i podrien acabar contagiant-se. Però, tot i això, les agències de qualificació –les mateixes que valoraven el sistema financer islandès amb la màxima nota fins tot just abans de la crisi– segueixen amenaçant amb baixar la nota dels bons després de la victòria del “No”.
És possible que es deixi un cert marge d’actuació i de democràcia a Islàndia. Però també és possible que, sota la pressió sobretot dels governs britànic i holandès, la població islandesa sigui forçada a assumir els costos del deute que van generar els bancs privats a l’estranger amb el beneplàcit d’aquests mateixos governs, l’FMI i el Banc Central. En aquesta situació, seria difícil preveure la resposta de la classe treballadora islandesa.

Tot i que políticament Islàndia és un país poc conegut i sense massa episodis convulsos en la seva història, durant els anys 30 hi va haver un moviment de masses que va desafiar l’estat i va aconseguir grans conquestes. Al començament del 1932, el Partit Comunista liderava una campanya contra les retallades salarials i contra la pobresa, al costat de sindicalistes, socialdemòcrates i obrers no sindicats. Reclamaven, així mateix, menjar, gas i electricitat gratis per als desocupats. La resposta inicial de les autoritats va ser la negació absoluta de les seves reivindicacions, adduint que la desocupació era provocat pels sindicats que pressionaven a la gent per no acceptar treballs per sous de misèria.

Hi va haver desenes de detinguts durant les primeres setmanes, fet que va provocar marxes i concentracions massives davant la presó de Reykjavik. A finals de març, els presoners van ser alliberats, però la lluita continuava. Es va convocar una protesta massiva per al dia 9 de novembre a la ciutat de Gutt, quan hauria de signar-se la llei de retallades salarials. La resposta va ser aclaparadora per part de la classe treballadora; es va aconseguir entrar al consistori i forçar els governants a rebutjar el projecte de llei.

Igual com ara, es va aconseguir expulsar un govern que tractava d’imposar duríssimes retallades a les condicions de vida de la classe treballadora islandesa. Però això es va aconseguir en condicions molt més desfavorables, amb una economia subdesenvolupada i un país amb prou feines industrialitzat. Avui, amb la confiança d’haver aconseguit ja diverses victòries, la resistència podria ser molt més gran.

En qualsevol cas, Islàndia està sent un exemple de com aconseguir que la crisi no la paguin els de sempre. L’enorme legitimitat que té aquesta idea entre la classe treballadora de tota Europa fa que el que passi allà tingui una especial rellevància per la possibilitat de contagi i de solidaritat. Hem de seguir treballant per difondre aquesta idea, al mateix temps que animem les lluites que s’estan donant per tot Europa.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s