Alex Callinicos
La intervenció dels països occidentals a Líbia ha causat divisions en el si de l’esquerra genuïna, la qual cosa no és sorprenent. Si fem un cop d’ull al món àrab, veurem una combinació de repulsió generalitzada envers Muammar Gaddafi i de suport cap a les revolucions que ha limitat l’oposició a l’ús de les armes occidentals contra les forces del dictador.
La raó més intel·ligent a favor de la intervenció l’ha donada el meu vell amic Gilbert Achcar, un oponent constant de l’imperialisme occidental que afirma que, en una ocasió com aquesta, els antiimperialistes haurien d’estar preparats per arribar a un compromís (1).
Gilbert té raó, els revolucionaris han acceptat, de vegades, l’ajuda de poders imperialistes. Poc després de la Revolució Russa de 1917, els exèrcits alemanys invasors amenaçaven la supervivència de la tot just nascuda República Soviètica. Llavors, la Gran Bretanya i França van oferir ajuda. Lenin va escriure al comitè central bolxevic: “Si-us-plau, compteu amb el meu vot a favor d’acceptar les patates i les armes dels lladres imperialistes anglo-francesos” (2).
Gilbert també té raó quan rebutja els arguments d’algunes veus entre l’esquerra que afirmen que Gaddafi, fins a cert punt, és “progressista”, i que els líders de la revolució a Bengasi donen suport a al-Qaida. Ell es pregunta: “És que algú que es creu d’esquerres pot ignorar la súplica de protecció d’un moviment popular, fins i tot si la demanen dels policies-bandits imperialistes, quan el tipus de protecció que demanen no és el que podria utilitzar-se per controlar el seu país?”.
Llegint això és quan jo m’he començat a inquietar, sobretot perquè Gilbert afegeix que EUA, França i la Gran Bretanya han intervingut gràcies a la pressió de l’opinió pública per evitar una massacre a Bengasi.
Comparem-ho amb els comentaris del “filòsof” conservador francès Bernard Henri-Lévy (BHL). En l’últim número del Sunday Observer es vantava de la seva influència per convèncer el president Sarkozy d’empènyer endavant la intervenció occidental: “Allò que importa és que s’ha reconegut el devoir d’ingérance” (el dret de no respectar la sobirania d’un país si es produeixen violacions greus dels drets humans) (3).
Defensa
Per a “BHL”, tal com se’l coneix a França, allò que compta és la política rere la intervenció: es tractaria d’una oportunitat, després del desastre a l’Iraq, de reconstruir el suport de la idea —defensada per Tony Blair— que els poders occidentals tenen el dret d’atacar els estats que —segons el seu parer— han infringit les seves normes.
Però aquesta no és la raó més important a favor de la intervenció, al menys pel que fa a EUA. Gilbert es desfà de l’argument que diu que Gaddafi no hauria continuat permetent l’accés de les companyies occidentals al petroli libi. Hi estic d’acord: el petroli, aquí, no és la qüestió principal. Per a EUA, es tracta de fer mans i mànigues per poder parar els peus a l’onada revolucionària que amenaça d’arruïnar el seu sistema de dominació.
Un assessor de la Casa Blanca va parlar amb el Financial Times. “El lloc de l’Orient Mitjà que menys ens interessa és Líbia”. Pel que fa al regne insular on s’estaciona la Cinquena Flota d’EUA, i que corre el risc de veure’s atrapada en una guerra entre l’Aràbia Saudita, una terra rica en petroli, i l’Iran, l’assessor afegeix: “El lloc que més ens interessa és Bahrain” (4).
La repressió a Bahrain per part de tropes saudites representa la temptativa dels dirigents de l’Aràbia Saudita i de la resta d’autocràcies del Golf de suprimir l’embat revolucionari.
Barack Obama i la seva administració han criticat durament la repressió en aquest país i també al Iemen: la seva esperança és que les revolucions seran un mitjà per reestructurar les societats àrabs fins que en sorgeixin estats neoliberals més estables. L’atac a Gaddafi és un gest que els associa a les revolucions, i que, sobretot, els facilita la intervenció política.
BHL descriu com va participar en un míting de revolucionaris a Bengasi, i els va convèncer de demanar el suport occidental. Per descomptat que és una fanfarronada, però l’anècdota il·lustra els esforços immensos que s’estan fent per assimilar les revolucions.
Hi ha un últim argument, que utilitzen tant Gilbert com BHL: la intervenció ha evitat una matança a Bengasi. La trista veritat és que les matances són un tret crònic característic del capitalisme. L’esquerra revolucionària, per desgràcia, és massa feble per impedir-les.
Fins que no siguem més forts, al menys hem d’oferir claredat política sobre les implicacions i les conseqüències dels esdeveniments.
Article publicat l’any 2011 a Socialist Worker, diari del Socialist Workers Party, organització germana de Marx21 a la Gran Bretanya.
Notes
(1) Gilbert Achcar, “A Legitimate and Necessary Debate from an Anti-Imperialist Perspective”, ZNet, 25 March 2011, www.zcommunications.org/libya-a-legitimate-and-necessary-debate-from-an-anti-imperialist-perspective-by-gilbert-achcar
(2) The Bolsheviks and the October Revolution: Central Committee Minutes of the Russian Social-Democratic Labour Party (Bolsheviks) August 1917-February 1918 (London, 1974), p.215
(3) K Willsher, “Libya: Bernard-Henri Lévy Dismisses Criticism for Leading France to Conflict”, Observer, 27 March 2011, www.guardian.co.uk/world/2011/mar/27/libya-bernard-henri-levy-france
(4) Richard McGregor and Daniel Dombey, “Foreign Policy: A Reticent America”, Financial Times, 23 March 2011, www.ft.com/cms/s/0/3ddd2d0c-557e-11e0-a2b1-00144feab49a.html#axzz1Hzhs8sHI
