Protesta obrera, Jakarta, Indonesia, 2015

El marxisme davant el mil·lenni

Tony Cliff

Aquest llibre recull textos que en Cliff va escriure durant l’any abans de la seva mort, a l’abril de 2000. Són articles dirigits a organitzacions revolucionàries a Alemanya i a Turquia però, lluny de reflectir un intent d’imposar ordres des de dalt, el seu objectiu va ser ajudar activistes en aquests països a aplicar per si mateixos l’herència marxista al seu propi context. Abracen molts temes, des de la revolució russa de 1917 fins l’explicació de la seva derrota; des de la lluita contra el feixisme fins els mites i la realitat de la globalització; des d’explicar la necessitat d’una organització revolucionària fins a respondre als dubtes respecte a la possibilitat d’una revolució avui; entre molts altres.

Publicat en català pel llavors grup anticapitalista, En lluita, abril de 2010. Títol original: Marxism at the Millenium, Bookmarks, Londres, 2000.



Introducció

Ygael Gluckstein (el nom real de Tony Cliff) va néixer a Palestina l’any 1917, al si d’una família sionista. Des dels 14 anys va militar al sionisme d’esquerres, però al cap de pocs anys ell i altres companys es van passar al marxisme revolucionari, i van començar a construir una organització trotskista a Palestina. Van publicar una revista en àrab i una altra en hebreu, a més d’octavetes en anglès dirigides a les tropes ocupants britàniques.

Després de la Segona Guerra Mundial, es va traslladar a Londres, i la resta de la seva vida política es va desenvolupar a Gran Bretanya, on ell adoptà el pseudònim de Tony Cliff.

Aquí, Cliff va començar a una tasca teòrica de donar una explicació a l’estable Europa de postguerra i a l’afermament de la URSS de Stalin després de la Segona Guerra Mundial, cosa que xocava amb algunes de les projeccions que havia fet Trotski deu anys abans.

L’any 1948, Cliff va publicar el document La naturalesa de classe de la Rússia estalinista, que suposava una nova explicació, refutant la definició de la URSS com un “estat obrer degenerat”.

Al cap de pocs anys Cliff, des de fora de la Quarta Internacional, va començar conjuntament amb alguns altres companys un grup socialista revolucionari que va saber com anar-se desenvolupant i creixent en la difícil conjuntura de finals dels anys 40 i la dècada dels 50, un moment en que el sostingut creixement econòmic enfortia les idees del reformisme i aïllava els revolucionaris.

El grup entorn a Cliff també va trencar amb el trotskisme ortodox mitjançant l’anàlisi de les revolucions antiimperialistes, com a l’Àfrica i a Cuba, negant que les lluites guerrilleres haguessin aconseguit trencar amb el capitalisme. Insistien que no es podia crear el socialisme, ni un estat obrer, sense una revolució obrera des de baix. I a diferència de gran part de l’esquerra radical, van analitzar les arrels del boom econòmic de la postguerra, en lloc de negar la seva existència.

Aquesta obra teòrica, lligada a un treball continu d’organització, va permetre la creació d’allò que es convertiria en el corrent socialisme internacional (IST), del que el grup En lluita forma part. Primer amb el grup socialisme internacional a Gran Bretanya, que l’any 1977 es convertí en el Socialist Workers Party, la principal organització de l’esquerra revolucionària a aquell país. Poc a poc s’hi van sumar grups de diferents països de tots els continents del món; alguns d’ells eren grups nous establerts per individus que compartien les idees de Cliff, altres eren organitzacions existents que havien evolucionat cap a la política del corrent. L’IST actualment agrupa organitzacions revolucionàries a més de trenta països.

On molts corrents de l’esquerra radical es van enfonsar després de la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de la URSS, l’IST va créixer i estendre’s. I al llarg de la dècada dels 90, davant el desencís de molts, aquest corrent va identificar els nous brots de lluita anticapitalista.

Per tots aquests motius, en Cliff va dedicat molt de temps a transmetre el marxisme revolucionari a nous activistes i grups de diferents països.

Aquest llibre recull textos que en Cliff va escriure durant l’any abans de la seva mort, a l’abril de 2000. Són articles dirigits a organitzacions revolucionàries a Alemanya i a Turquia però, lluny de reflectir un intent d’imposar ordres des de dalt, el seu objectiu va ser ajudar activistes en aquests països a aplicar per si mateixos l’herència marxista al seu propi context. Abracen molts temes, des de la revolució russa de 1917 fins l’explicació de la seva derrota; des de la lluita contra el feixisme fins els mites i la realitat de la globalització; des d’explicar la necessitat d’una organització revolucionària fins a respondre als dubtes respecte a la possibilitat d’una revolució avui; entre molts altres.

En Cliff els va escriure de la manera en què parlava; de forma planera, amb anècdotes per demostrar els seus arguments.

Aquesta col·lecció, publicada aquí en català per primera vegada, representa una introducció única a les idees marxistes del socialisme des de baix, a la vegada que donarà inspiració i arguments a les persones ja familiaritzades amb el marxisme.

En lluita, abril de 2010

1. Encara té importància el marxisme?

A l’escola aprenem la història com una història de grans homes: reis, generals, emperadors. Recordo haver après que Cleopatra es banyava en llet. No obstant, el mestre mai ens va dir qui produïa la llet ni quants nens egipcis havien patit malnutrició per manca de llet. Se’ns va explicar que Napoleó va anar a Rússia el 1812. Per contra, no se’ns mencionà quants camperols russos o camperols francesos amb uniforme van morir com a resultat.

El Manifest Comunista deixa clar que allò rellevant és l’acció de les masses:

La història de tota la Societat fins ara és la història de lluites de classes. Home lliure i esclau, patrici i plebeu, senyor i vassall, mestre de gremi i fadrí, en una paraula, opressors i oprimits, han estat en un antagonisme constant, han sostingut una lluita ininterrompuda, ara dissimulada, ara franca, una lluita que acabava cada vegada amb una transformació revolucionària de tota la societat o amb la destrucció comuna de les classes en lluita.

Tan el “socialisme” estalinista com el “socialisme” socialdemòcrata és socialisme des de dalt. Amb els estalinistes això és obvi. Quan Stalin esternudava, cada membre del partit havia de treure el mocador.

El “socialisme” socialdemòcrata sembla, a primera vista, democràtic, si bé en realitat és completament elitista. S’espera que l’home i la dona corrents vagin a votar a les eleccions parlamentàries una vegada cada quatre o cinc anys, però que deixin la resta a d’altres. Si una persona vota deu vegades durant tota la seva vida, podem dir que dedica uns 30 minuts a l’exercici democràtic. Abraham Lincoln deia: “No podeu tenir una societat mig lliure i mig esclava”. Els dirigents socialdemòcrates esperen que la majoria de la població visqui tota una vida en l’esclavatge i 30 minuts en democràcia.

Les contradiccions sota el capitalisme

Sota el capitalisme els qui treballen no posseeixen els mitjans de producció i els qui posseeixen els mitjans de producció no treballen. Sota el capitalisme la producció és social. Els treballadors treballen en grans unitats -fàbriques, ferrocarrils, hospitals– que apleguen grans quantitats de treballadors. La producció és social, la propietat no. La propietat es troba en mans d’individus, de companyies capitalistes o d’estats.

Cada unitat individual de producció disposa d’una planificació. No obstant no hi ha cap pla per coordinar les diferents unitats de capital. A l’empresa Volkswagen produeixen un motor per cotxe, una carrosseria per cotxe, quatre rodes (o una addicional de recanvi) per cotxe; existeix una coordinació entre els diferents aspectes de la producció. Però, no hi ha cap coordinació entre la producció de Volkswagen i la de General Motors. La planificació i l’anarquia són les dues cares de la mateixa moneda en el capitalisme.

És útil comparar el capitalisme amb el feudalisme que el va precedir i amb el socialisme que el succeirà.

Sota el feudalisme la producció i la propietat eren individuals. Sota el socialisme la producció i la propietat seran socials.

Sota el feudalisme no es pot parlar de cap tipus de planificació, ni en la unitat individual ni en el conjunt de l’economia. Amb el socialisme la planificació s’aplicarà a cada unitat de producció i a l’economia en el seu conjunt.

Degut a que l’enorme dinàmica i productivitat del capitalisme existeix al mateix temps que l’anarquia, ens trobem amb el fenomen de la pobresa en el si de l’abundància. Durant milers d’anys la gent moria de gana perquè no hi havia prou aliments. El capitalisme és l’únic sistema social on la gent passa gana perquè hi ha masses aliments. Als Estats Units construeixen bucs especials per a transportar gra en els que es pot obrir el fons i llençar el gra al mar per tal de mantenir alts els preus.

La pobresa i la riquesa prenen formes extremes com mai abans en la història. S’ha calculat que 58 multimilionaris tenen una riquesa equivalent als ingressos de la meitat de la humanitat. Aquesta meitat de la humanitat no tan sols inclou els pobres sinó també els relativament acomodats.

Competència entre capitals i explotació de la classe treballadora

Sota el feudalisme el senyor feudal explotava i oprimia els serfs com un mitjà per millorar la seva pròpia qualitat de vida. Com Marx va assenyalar, “les parets de l’estómac del senyor feudal són el límit de l’explotació dels serfs”.

El que motiva l’empresa Ford a explotar els seus treballadors no és pas el seu interès en el consum. Si aquest fos el cas, el pes dels capitalistes seria ínfim. Ford dóna feina a 250.000 treballadors a tot el món. Si cada treballador produís una lliura al dia en forma de plusvàlua, n’hi hauria prou per a satisfer els propietaris de la Ford.

No només això. Com que el dinamisme de l’economia és molt més gran que el dinamisme de consum de qualsevol persona, la càrrega sobre els treballadors hauria davallat amb el temps. Però el motiu de l’explotació no és el consum del capitalista, sinó l’acumulació de capital. Per sobreviure a la competència amb la General Motors, Ford ha de renovar les fàbriques contínuament i invertir-hi més i més capital. L’altra cara de l’anarquia de la competència entre els capitalistes és la tirania que els treballadors pateixen a cada unitat capitalista.

La naturalesa de l’estat capitalista

A tot arreu se’ns diu que l’estat s’aixeca per damunt de la societat, que l’estat representa la nació. Tanmateix, el Manifest Comunista deixa clar que l’estat és un arma de la classe dominant:

L’executiu de l’estat modern no és ni més ni menys que un comitè de gestió dels afers comuns del conjunt de la burgesia.

En un altre passatge Marx escriu que l’estat són “cossos armats d’homes i els seus còmplices”: exèrcit, policia, tribunals i presons.

Marx també anomenava a l’exèrcit la “indústria de la mort”, i aquesta depèn de la indústria real. Les forces productives determinen les forces destructives. A l’època medieval, quan el camperol tenia un cavall i una arada de fusta, el cavaller tenia un cavall (un de millor) i una espasa de fusta. A la Primera Guerra Mundial, quan milions de persones van ésser mobilitzades a l’exèrcit, altres tants van ser mobilitzats a la indústria per produir armes, projectils, etc. Avui dia, quan un dit pot prémer un botó i d’aquesta forma transferir milers de lliures a l’estranger, un dit en un altre botó també pot aniquilar a 60.000 persones a Hiroshima. La indústria de la mort i la indústria en general s’adapten com un guant a la mà. Si un marcià trobés un guant no entendria perquè hi ha cinc dits, però si sabés que el guant fou dissenyat per a cobrir una mà amb cinc dits, la interpretació seria òbvia. També l’estructura social de l’exèrcit reflecteix l’estructura social de la societat. Si l’exèrcit té generals, coronels… i així fins arribar als soldats rasos, de la mateixa manera, a la fàbrica hi ha gestors, capatassos i treballadors. Una jerarquia s’adapta a l’altra jerarquia.

La revolució proletària

Per tal d’expropiar els capitalistes la classe treballadora ha de prendre el poder polític. Però, com argumentava Marx, els treballadors no poden simplement prendre la màquina estatal existent, perquè l’estat actual és un reflex de l’estructura jeràrquica del capitalisme. Els treballadors han d’esclafar aquesta maquinaria estatal jeràrquica i substituir-la per un estat on no hi hagi exèrcit regular, sense burocràcia permanent, on tots els oficials siguin elegits i puguin ser destituïts, i on cap representant guanyi més que els treballadors als qui representa. Marx va arribar a aquesta conclusió després d’observar la Comuna de París del 1871, on els treballadors van aconseguir precisament això. El Manifest Comunista diu:

Tots els moviments precedents foren moviments de minories, o en interès de minories. El moviment proletari és el moviment autoconscient i independent de la immensa majoria i en interès de la immensa majoria.

Marx va explicar perquè necessitem una revolució: la classe dominant no abandonarà les riqueses i el poder si no és per la força; i la classe treballadora no s’alliberarà de la “porqueria de segles” sense una revolució.

El capitalisme uneix i divideix els treballadors al mateix temps. Competir pels llocs de treball, per l’habitatge, etcètera, divideix la classe treballadora; la lluita contra els patrons uneix els treballadors. La màxima unitat i el cor de la revolució és la vaga general. La revolució no és un esdeveniment d’una sola nit, sinó un procés de vagues, manifestacions, i així successivament, culminant amb la presa física del poder per part dels treballadors.

La violència, tan sovint confosa amb la revolució mateixa, és, com deia Marx, “la llevadora d’una nova societat”. Nota: és la “llevadora”, no la pròpia criatura –simplement un ajut.

L’aspecte més important de la revolució són els canvis espirituals que experimenta la classe treballadora. Per posar un exemple. Sota el tsarisme els jueus foren durament perseguits. Hi hagué pogroms contra ells. No se’ls permetia viure a les dues capitals, Petrograd i Moscou, sense un permís especial, i hi havia una multitud d’altres restriccions importants. Arriba la revolució: el president del Soviet de Petrograd es un jueu, Trotski; el president del Soviet de Moscou es un jueu, Kamenev; el president de la República Soviètica es un jueu, Sverdlov; el cap de l’Exèrcit Roig es un jueu, Trotski.

Una altra manifestació dels immensos canvis espirituals. Durant el 1917, durant el mes de la revolució, Lunatxarski celebrava reunions d’entre 30.000 i 40.000 persones on podia parlar de dues a tres hores sobre temes tan variats com William Shakespeare o el drama grec, entre d’altres.

Les condicions per a la revolució, com va explicar Lenin, són quatre:

  1. una profunda crisi general de la societat;
  2. la classe treballadora evidencia que les coses no poden continuar com fins al present;
  3. la classe dirigent perd la confiança en poder mantenir el poder com fins al moment i, per tant, comença a dividir-se i a enfrontar-se, i
  4. l’existència d’un partit revolucionari.

Socialisme o feixisme

A la citació anterior del Manifest Comunista, Marx escrivia que la lluita de classes “acabava, o en una reconstitució revolucionària de la societat en el seu conjunt, o bé en la ruïna comuna de les classes enfrontades”. Va arribar a aquesta conclusió basant-se en l’experiència del declivi de la societat esclavista romana. Espàrtac fou derrotat, els esclaus no van aconseguir derrocar la classe propietària-esclavista; la societat va davallar, els esclaus desaparegueren i foren substituïts per serfs i els propietaris d’esclaus per senyors feudals. (La invasió de les tribus germàniques fou només un element en aquest procés).

Engels va formular la mateixa idea parlant de les alternatives a les que s’enfrontava la humanitat, el socialisme o la barbàrie. Rosa Luxemburg ho va desenvolupar més enllà. Cap dels dos sabien tant sobre barbàries com nosaltres. Engels va morir el 1895; Rosa Luxemburg va ser assassinada el gener del 1919. Cap dels dos sabia res de les cambres de gas, d’Hiroshima i Nagasaki, de les fams massives d’Àfrica, etc.

Quan els nazis estaven a les portes del poder, els dirigents del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) pensaren que l’alternativa al nazisme era l’status quo. Per tant, van votar al mariscal de camp Hindenburg com a president, perquè era un conservador, no un nazi. (El 30 de gener aquest va demanar a Hitler que fos el primer ministre d’Alemanya). Els socialdemòcrates van donar suport als decrets d’emergència de Brüning que retallaven els drets dels treballadors, desmoralitzant-los i de retruc ajudant als nazis. Fritz Tarnow, el “teòric” dels sindicats, va afirmar, “el capitalisme està malalt. Nosaltres som els seus metges”. Marx deia que la classe treballadora era l’enterradora del capitalisme. Hi ha una diferència entre un metge i un enterrador. El metge col·locarà el coixí sota el cap del malalt, en canvi l’enterrador el col·locarà damunt.

Donat que el feixisme és un moviment de desesperació, mentre que el socialisme és un moviment d’esperança, per combatre el feixisme és necessari no només combatre els feixistes sinó també les condicions que condueixen a la desesperació. S’han de combatre les rates, però també les clavegueres on aquestes es multipliquen. S’han de combatre els feixistes, però també el capitalisme que crea les condicions que gesten el feixisme –atur, habitatges paupèrrims, privacions socials, etc.

Més important que mai

Les contradiccions del capitalisme són més profundes avui que no quan Marx va morir el 1883, contradiccions que apareixen en profundes depressions generals, guerres que esclaten a un país rere l’altre, etc. La classe treballadora és molt més forta avui en dia que no ho pas el 1883. De fet, la classe treballadora de Corea del Sud a dia d’avui és més nombrosa que tota la classe treballadora del món a la mort de Marx. I Corea del Sud és tan sols l’onzena economia del món. Afegiu-hi els treballadors americans, japonesos, russos, alemanys, britànics, etc., i el potencial del socialisme resulta més gran que mai.

2. Per què necessitem un partit revolucionari?

La desigual consciència de la classe treballadora

Per què necessitem un partit revolucionari? La raó bàsica es troba en dues afirmacions fetes per Marx. Ell va declarar que “l’emancipació de la classe treballadora és l’acte de la pròpia classe treballadora” i al mateix temps va dir que “les idees dominants de tota societat són les idees de la classe dominant”.

Hi ha una contradicció entre aquestes dues afirmacions. Però la contradicció no es troba en el cap de Marx, sinó que existeix en la pròpia realitat. Si només una de les dues afirmacions fos correcta, aleshores no hi hauria cap necessitat d’un partit revolucionari. Si l’emancipació de la classe treballadora és l’acte de la pròpia classe treballadora, i això és tot, aleshores, siguem honests, no necessitem pas lluitar pel socialisme: asseguem-nos amb els braços creuats i somriguem. Els treballadors s’emanciparan ells mateixos!

Si, contràriament, “les idees dominants de tota societat són les idees de la classe dominant”, i això és tot, els treballadors sempre acceptaran les idees dels dirigents. Aleshores podem seure amb els braços creuats i plorar, perquè no s’hi pot fer res.

Allò cert, però, és que les dues afirmacions són correctes. La lluita de classes s’expressa sempre, no només com un conflicte entre treballadors i capitalistes, sinó també com un conflicte en el si de la pròpia classe treballadora. Els treballadors en una línia de piquets no hi són per intentar i impedir que el capitalista treballi. Els capitalistes no han treballat mai a la seva vida i no ho faran durant una vaga. La línia de piquets és sobretot un grup de treballadors que prova d’impedir que un altre grup de treballadors creui la línia en interès dels patrons.

La qüestió del poder dels treballadors és el que Marx va anomenar la dictadura del proletariat. Per què necessitem una dictadura del proletariat si tota la classe treballadora està unida i tant sols hi ha l’oposició d’una petita minoria de capitalistes? Podríem decidir anar-nos-en a casa, i hauríem acabat amb els patrons. Si tota la classe treballadora està unida podríem escopir-los i enfonsar-los a l’Atlàntic!

La realitat, tanmateix, és que hi haurà treballadors a un costat i treballadors endarrerits a l’altre. Com que “les idees dominants de tota societat són les idees de la classe dominant”, els treballadors es divideixen en diferents nivells de consciència.

No només això. El mateix treballador o treballadora pot tenir una consciència dividida. Pot ser un bon lluitador pels salaris i odiar el patró, si bé quan es tracti dels negres la cosa pot canviar.

Recordo que vivíem amb un tipus, un impressor, a la mateixa casa; era una persona formada. Es disposava a anar de vacances i li vaig demanar, “Agafes l’avió demà?” i em va dir, “no, no puc volar demà. És divendres 13. Haurem d’esperar-nos fins dissabte”. Aquest és un bon exemple d’allò què dèiem, el d’un home del segle XX amb idees de fa 1.000 anys.

Contra l’oportunisme i contra el sectarisme

Podeu trobar-vos en una línia de piquets i al costat vostre haver-hi un treballador que fa comentaris racistes. Davant d’això, podeu fer una d’aquestes tres coses. Podeu dir, “no puc estar amb ell a la línia de piquets. Me’n vaig a casa on ningú fa comentaris racistes”. Això és sectarisme, perquè si “l’emancipació de la classe treballadora és l’acte de la pròpia classe treballadora”, s’ha de romandre amb ell a la línia de piquets.

L’altra possibilitat és simplement evitar la qüestió. Algú fa un comentari racista i feu veure que no l’heu sentit tot dient, “Quin dia més bonic que fa!”. Això és oportunisme.

La tercera posició és debatre amb aquesta persona contra el racisme, contra les idees dominants de la classe dirigent. Debatre i debatre. Si el convenceu, excel·lent. Però si no, tot i així, quan el camió d’esquirols arribi unireu els braços per aturar els esquirols, perquè “l’emancipació de la classe treballadora és l’acte de la pròpia classe treballadora”.

El partit revolucionari: universitat de la classe treballadora

La burgesia no tenia cap partit revolucionari 20 anys abans de la seva revolució. Els jacobins a França no existien abans del 1789.

Per què hem de començar doncs 20, 30 o 50 anys abans de la revolució a parlar d’un partit revolucionari? Hem de començar a parlar-ne perquè aquest ha d’esdevenir el guia de la classe treballadora en la lluita, en la revolució.

Els jacobins es varen establir durant el mateix acte de la revolució. Per què? Perquè quan s’observen les relacions entre els capitalistes i la noblesa, es fa evident que aquestes són diferents de les relacions entre els capitalistes i la classe treballadora.

És cert que els capitalistes van haver de derrocar la noblesa i que la classe treballadora ha de derrocar els capitalistes, però hi ha una gran diferència. No és pas cert que la noblesa posseís tota la riquesa i els capitalistes fossin pobres. Els capitalistes eren rics inclús abans de la revolució. Podien dirigir-se a la noblesa i dir, “Molt bé, vosaltres teniu la terra; nosaltres tenim els diners, els bancs. Quan us arruïneu com ho feu per salvar-vos? Doncs barregeu la vostra sang blava amb el nostre or casant-vos amb les nostres filles”. En el camp de les idees podien dir, “Molt bé, teniu capellans, nosaltres tenim professors. Vosaltres teniu la Bíblia –nosaltres tenim l’Enciclopèdia. Ja ho veieu”.

Els capitalistes eren intel·lectualment independents de les idees de la noblesa. Influïen la noblesa molt més que no pas a l’inversa.

La revolució francesa va començar amb una reunió dels Etats généraux (els Tres Estaments) –la noblesa, el clergat i les classes mitges. Quan va arribar el moment de votar, foren la noblesa i el clergat els qui van votar amb els capitalistes, no a l’inrevés.

És la nostra situació similar? És clar que no. No podem dirigir-nos als capitalistes i dir, “Molt bé, vosaltres teniu la Ford, la General Motors i la ICI, però nosaltres tenim un parell de sabates”. En termes d’idees no sé quants capitalistes són influïts pel Socialist Worker. En qualsevol cas, milions de treballadors són influïts pel Sun!

El partit revolucionari de la burgesia podia aparèixer durant el mateix acte de la revolució. No havien de preparar res; tenien confiança. Què va ocórrer el 14 de juliol del 1789? Robespierre, el líder dels jacobins, va suggerir que s’erigís una estàtua en honor de Louis XVI allí on s’ubicava abans la Bastilla. No s’imaginava que tres anys més tard li tallaria el cap. D’on prové el nom de jacobins? Prové del monestir on es trobaven. Si haguessin sabut que quatre anys més tard expropiarien les terres de l’església de ben segur que no s’haurien denominat amb el nom d’un monestir.

Eren independents, eren forts i podien ocupar-se dels problemes. Nosaltres tenim una situació completament diferent. Pertanyem a una classe oprimida a qui li manca l’experiència de dirigir la societat, perquè els capitalistes no sols posseeixen els mitjans materials de producció sinó també els mitjans mentals de producció. Per això ens cal un partit –el partit és la universitat de la classe treballadora. El que Sandhurst és per l’Exèrcit Britànic, ho és el partit revolucionari per la classe treballadora.

Marx diu en el Manifest Comunista que els comunistes generalitzen a partir de l’experiència històrica i internacional de la classe treballadora. En altres paraules, no aprenem únicament d’allò que nosaltres mateixos experimentem. La meva pròpia experiència és petita. Cadascú de nosaltres té una extraordinària petita experiència. No obstant, cal generalitzar-les i per fer-ho és necessària una organització que ho dugui a terme. No puc conèixer per mi mateix la Comuna de París. No hi era. Era molt jove el 1871! Així doncs, cal que hi hagi algú que aporti tota aquesta informació.

No és d’estranyar, doncs, que Trotski escrivís que el partit revolucionari és la memòria de la classe treballadora.

Tres classes de partits treballadors

Hi ha tres classes de partits treballadors: revolucionaris, reformistes i centristes.

El Manifest Comunista descrivia la naturalesa del partit revolucionari amb aquestes paraules:

Els partits comunistes es diferencien de la resta de partits de la classe treballadora només en això: (1) En les lluites nacionals dels proletaris dels diferents països, aquests partits assenyalen i mostren els interessos comuns de tot el proletariat, independentment de la nacionalitat. (2) En els diferents estadis de desenvolupament de la lluita de la classe treballadora contra la burgesia pels quals cal transitar, sempre i a tot arreu representen els interessos del moviment en el seu conjunt.

Els comunistes són, per tant, d’una banda i des d’un punt de vista pràctic, el sector més avançat i decidit dels partits de la classe treballadora de qualsevol país, aquella part que impulsa totes les altres; d’altra banda, teòricament, posseeixen respecte la gran massa del proletariat l’avantatge d’una clara comprensió de la línia d’avenç, de les condicions i dels resultats essencials del moviment proletari.

La segona classe de partits treballadors són els partits reformistes. En un discurs en el Segon Congrés de la Internacional Comunista el 1920, Lenin va definir el Partit Laborista com un “partit capitalista dels treballadors”.

L’anomenà capitalista perquè la política del Partit Laborista no trencava amb el capitalisme. Per què l’anomenava doncs partit dels treballadors? No és pas perquè els treballadors el votessin. En aquella època hi havia més treballadors que votaven el Partit Conservador, i el Partit Conservador és clarament un partit capitalista. Lenin l’anomenà al Partit Laborista d’aquesta manera perquè expressava l’impuls dels treballadors a l’hora de defensar-se contra el capitalisme. Quan hom observa una conferència del Partit Laborista per televisió, és evident que els seus membres expressen unes necessitats diferents a les del Partit Conservador. En la conferència del Partit Conservador els aplaudiments apareixen quan els oradors ataquen els sindicalistes i els negres, o elogien l’exèrcit, la policia, etc. En la conferència del Partit Laborista els aplaudiments arriben quan un orador declara la necessitat d’un millor servei sanitari, de millor educació, habitatge, etc.

Entre els partits revolucionaris i els partits reformistes existeix una tercera classe de partit, els partits centristes. La seva característica principal és defugir les qüestions essencials. No són ni una cosa ni l’altra. Vacil·len entre totes dues opcions. Un cavall produeix cavalls, un ase, ases. Quan un cavall i un ase es creuen produeixen una mula. Una mula no produeix res; és estèril. En un partit revolucionari hi ha una continuïtat històrica. Pot experimentar auges o declivis, però l’essencial es manté. En un partit reformista també es produeix certa continuïtat històrica. Però no amb els centristes. El 1936 el POUM a l’Estat espanyol tenia 40.000 militants. Ara el POUM està mort i enterrat. El Partit Laborista Independent a Gran Bretanya va obtenir 4 diputats a les eleccions generals del 1945. Ara no queda ni un trist vestigi del PLI. Una història similar es produeix amb el SAP a Alemanya, que era una barreja de gent provenint de l’ala dretana del KPD (Partit Comunista alemany), blandlerista, elements pacifistes del SPD i altres de procedència diversa. Era un partit força gran a principis dels anys 1930. Ara no en queda ni rastre.

Un revolucionari ensenya i aprèn de la classe treballadora

El partit revolucionari ha de dirigir la classe treballadora en base a tota l’experiència del passat. D’acord, així que el partit ensenya als treballadors, però aleshores sorgeix una senzilla qüestió: “Qui ensenya al professor?” És extremadament important entendre que hem de poder aprendre de la classe treballadora. Totes les grans idees provenen dels propis treballadors.

Si es llegeix el Manifest Comunista, Marx parla de la necessitat d’un govern obrer, de la dictadura del proletariat. Després, el 1871, escriu que els treballadors no poden prendre l’antiga màquina estatal: han d’esclafar-la –des de l’antic exèrcit permanent com la burocràcia i la policia. Hem d’acabar amb tota aquesta estructura jeràrquica i establir un nou tipus d’estat, un estat sense exèrcit permanent ni burocràcia, on tot oficial sigui escollit, on tot oficial rebi el mateix salari que la mitjana dels treballadors. Marx descobrí això arran de treballar durament en el Museu Britànic? Per descomptat que no. El que succeí fou que els treballadors de París havien pres el poder i van fer exactament això.

Marx va aprendre d’ells. Els estalinistes sempre afirmen que Lenin va inventar la idea del soviet. Per descomptat, en la literatura estalinista Lenin ho va inventar tot! Nogensmenys, aquesta és una concepció jeràrquica i fins i tot religiosa dels esdeveniments. Disposem de la correspondència de Lenin, i quan els treballadors van establir el primer Soviet a Petrograd el 1905, Lenin va escriure quatre dies més tard: però què dimonis és això?

Durant la lluita els treballadors necessitaven una nova forma d’organització. Van aprendre que tenir un comitè de vaga en una sola fàbrica no era efectiu a l’hora de fer la revolució. Es necessita un comitè de vaga que aglutini totes les fàbriques. I justament el soviet era això: delegats de totes les fàbriques reunits conjuntament per portar la direcció. Ells ho van fer, Lenin els va seguir. El partit sempre ha d’aprendre de la classe, sempre.

El partit està sempre més avançat que la classe? En termes generals la resposta és que sí, d’altre manera no seria un partit revolucionari. Així doncs, quan va arribar el 1914 i va esclatar la Primera Guerra Mundial, els bolxevics estaven molt per davant de la classe. Els bolxevics estaven en contra de la guerra mentre la majoria dels treballadors hi donaven suport.

Aleshores va arribar el 1917. El 1917 trobem que Lenin diu una i altra vegada, durant l’agost i el setembre, que el partit s’està quedant endarrerit respecte la classe, que la classe es troba per davant del partit i que s’han d’afanyar per posar-se a l’alçada. La raó és ben senzilla. Durant molt de temps als treballadors els hi mancà confiança, de forma que es trobaven darrera del partit revolucionari. En arribar un canvi en la situació la seva posició es transformà molt i molt ràpidament.

El problema dels revolucionaris és que ens cal una rutina per sobreviure. Però la rutina pot arribar a condicionar-nos fins a tal punt que s’acaba donant per suposat que s’està per davant de la classe treballadora. Però quan els treballadors comencen a mobilitzar-se hom s’adona que es troba enormement endarrerit! El partit revolucionari ha de posar-se a l’alçada de la classe. El partit no és únicament un grup de persones. Són els revolucionaris, i d’ara en endavant ells han de liderar. Però aquesta asseveració esdevé absurda si no es lluita contínuament per liderar. S’ha d’aprendre tota l’estona, avançar tota l’estona.

I això no és només durant el temps de la revolució. Trobareu en el lloc de treball que algú pot fer 20 anys que és al SWP, un bon company, i que hi ha algú completament nou, que es va unir tot just fa uns mesos. No obstant, quan arriba el moment de l’activitat el nou company és molt més avançat que aquell qui es va unir fa 20 anys. Us trobareu amb aquesta situació una vegada i una altra.

No s’adquireix el lideratge de la mateixa forma que s’augmenta el capital quan es tenen diners al banc. Si es tenen diners al banc, aquests produeixen un interès. El lideratge revolucionari no s’hi assembla per res. S’ha de guanyar cada dia, cada mes. D’aquesta forma, pels revolucionaris allò que compta és allò que van fer la setmana passada, allò que estan fent aquesta setmana i allò que faran la propera. Es pot aprendre de tota l’experiència de 100 anys però la qüestió rellevant és allò que s’està fent avui. S’ha de lluitar pel lideratge.

Els membres dels partits reformistes són passius i complaents

Degut a que el partit reformista vol aconseguir el màxim nombre de vots, cerca el mínim denominador comú. S’adapta a les idees dominants.

Realment creieu que cap diputat laborista coneix l’opressió dels gais i lesbianes? Això no obstant, encara durant les eleccions del 1987 Patricia Hewitt, la secretària de Neil Kinnock, va filtrar al Sun (amb els diaris que hi arriba ha haver!) un atac contra “l’esquerra dement” dels consells municipals que donen suport a gais i lesbianes. Per què ho va fer? Perquè creia que era la manera de fer-se popular. Tinc un pamflet d’un home anomenat John Strachey. Es considerava marxista. En les eleccions del 1929 es presentava pel parlament i tenia un problema –semblava jueu. Així que va publicar un pamflet amb el títol de John Strachey és britànic i va amenaçar de portar als tribunals a qualsevol que digués que era jueu. Per què ho deia? He de reconèixer que sóc jueu, però si qualsevol membre del SWP fos anomenat jueu, aquest hauria de dir “I és clar que sóc jueu. N’estic orgullós”. No s’ha de negar.

Però qui vol el màxim nombre de vots s’ha d’adaptar forçosament a les idees dominants. Els partits reformistes són per tant grans partits però extremadament passius. Per exemple, hi ha un llibre anomenat Labour’s Grassroots [Bases Laboristes] on es mostra la composició per edats dels membres del Partit Laborista. El 1984 hi havia 573 agrupacions dels Joves Socialistes del Partit Laborista, el 1990 només 15. Hi havia tres vegades més membres majors de 66 que de 25 anys o menys. Als membres del partit se’ls demanava quan de temps al mes dedicaven a les activitats laboristes: el 50% deia que gens, el 30% deia que menys de cinc hores al mes, és a dir, una hora a la setmana, i només el 10% va respondre que entre cinc i deu hores.

La passivitat extrema: aquesta és la natura del Partit Laborista. L’altra cara de la mateixa moneda és el control burocràtic. Els buròcrates dominen el partit.

Després tenim la secta. Els seus membres ho diuen ben clar, “només volem manifestar-nos amb la gent que estigui d’acord amb nosaltres. Només ens ocupem de la gent que està d’acord amb nosaltres”.

Els revolucionaris són aquells que es separen de la majoria de la classe treballadora però que alhora són part de la mateixa classe treballadora. La qüestió pels revolucionaris és com relacionar-se amb els treballadors no-revolucionaris. Com relacionar-se amb la gent que està d’acord amb tu en un 60% i com, durant la lluita, elevar aquesta xifra fins al 80%. Si ets un sectari dius, “no estàs d’acord amb mi en un 40%, així que no m’importes gens”. Si ets un revolucionari dius, “estem d’acord en un 60%, comencem amb això i ja debatré amb tu sobre el 40% restant i en el curs de la lluita t’intentaré convèncer”.

Centralisme democràtic

I què hi ha de l’estructura del partit revolucionari? Per què parlem de centralisme democràtic?

Primer de tot hem d’entendre per què necessitem la democràcia. Si es vol anar de Londres a Birmingham cal un autobús i un conductor. No fa falta una discussió democràtica perquè ja hem fet el trajecte abans, de forma que ens cal només un bon conductor i un bon autobús. El problema és que la transició del capitalisme al socialisme és quelcom que mai no hem experimentat abans. No ho coneixem.

Si no es coneix, només hi ha una forma d’aprendre: estant arrelat a la classe i aprenent d’ella. Nogensmenys, no és tant simple com afirmar que en qualsevol tema la democràcia resol el problema. Si voleu saber si s’experimenta una disminució en la taxa de benefici, si Marx tenia raó, no ho sotmeteu a vot! No té cap sentit. O tenia raó o no en tenia. Penseu i llegui sobre el tema, i llavors decidiu.

Això no obstant, hi ha coses que s’han de sotmetre al vot. Tot allò que està relacionat amb la nostra lluita ha d’ésser posat a prova. Perquè simplement no sabem. Perquè si “l’emancipació de la classe treballadora és l’acte de la pròpia classe treballadora”, llavors la classe treballadora, mitjançant la seva pròpia experiència, ens ensenyarà.

Hi ha una preciosa descripció que Lenin dóna de quan estava amagat després de les Jornades de Juliol del 1917, quan el Partit Bolxevic va esdevenir il·legal i la seva premsa va ser destruïda. Els bolxevics foren acusats d’ésser agents alemanys. Lenin no sabia fins a quin punt s’havia consolidat el poder de la reacció. Descriu que estava menjant amb un treballador que s’amagava amb ell i quan el treballador li donà pa li va dir, “El pa és bo. Els de la classe capitalista ens tenen por”. Lenin diu:

En el moment que el vaig sentir, vaig entendre la relació de forces entre classes. Vaig entendre el que els treballadors pensen realment –que els capitalistes encara ens tenen por, tot i ser il·legals, tot i haver estat reprimits. Encara no s’ha produït la victòria de la contrarevolució.

Si voleu saber si els treballadors tenen confiança, com ho sabreu? No podreu publicar una enquesta a la premsa, no us donaran l’oportunitat. No podreu trobar-vos amb cada individu.

No es pot fer una revolució de la classe obrera sense una profunda democràcia. I d’allò que tracta precisament la revolució és d’elevar la classe treballadora a classe dirigent, de crear el sistema més democràtic de la història. A diferència del capitalisme, on cada cinc anys escollim algú per a mal representar-nos, en aquest cas la història és completament diferent. Sota el capitalisme s’elegeixen els diputats però no els patrons. Sota el capitalisme no votem sobre el tancament d’una fàbrica. No escollim els oficials de l’exèrcit ni els jutges. En un govern obrer tot es troba sota control dels treballadors. Tot es troba en poder dels treballadors. És la forma més extrema de democràcia.

Així, si tot això és cert, per què necessitem el centralisme? En primer lloc, l’experiència és desigual, els treballadors tenen diferents experiències, i aquestes s’han de reunir. Fins i tot en el partit revolucionari els membres es troben influïts per diferents pressions. Es troben influïts pel marc general i pel sector de treballadors al qual pertanyen.

Per superar aquest sectorialisme, aquesta estreta experiència, es necessita centralitzar tot el bagatge i la divisió existents. De nou, és necessari el centralisme perquè la classe dirigent és altament centralitzada. Si no som simètrics al nostre enemic no el podrem vèncer mai.

Mai no he estat pacifista. Si algú empra un pal contra mi, he d’aconseguir un pal més gran! No crec que una citació de El Capital de Marx aturi un gos boig que m’estigui atacant. Hem de ser simètrics als nostres enemics. És per això que no puc entendre els anarquistes quan diuen que no necessiten un estat. Els capitalistes tenen un estat. Com acabar amb un estat sense un estat opositor?

Els anarquistes sempre reneguen de l’estat. Tot i això, quan ells varen tenir prou força es van unir al govern. Això és el que van fer a l’Estat espanyol durant la guerra civil. Per què? Perquè no serveix de res negar una cosa a no ser que es destrueixi, i si es destrueix s’ha de substituir. I amb què podem substituir l’estat capitalista? Amb òrgans armats de treballadors. I això és l’estat obrer.

La necessitat d’un partit revolucionari de masses

Quan parlem del partit com a dirigent de la classe no estem tractant només una qüestió d’experiència, coneixement i arrelament. El lideratge ha d’utilitzar el llenguatge dels treballadors, ha de tenir l’esperit dels treballadors. Hom s’ha de relacionar amb ells perquè d’això es tracta el lideratge, parlar i escoltar, no únicament parlar. S’ha de parlar en un llenguatge que els treballadors puguin entendre.

Però amb això no n’hi ha prou. És necessari un gran partit. Per dirigir la classe treballadora es necessita un partit de masses. El SWP és el partit de masses més petit del món. És un partit minúscul. El Partit Bolxevic el 1914 tenia 4.000 membres. Després de la revolució de febrer del 1917 en tenia 23.000. L’agost del 1917 en tenia un quart de milió. Amb un quart de milió es pot liderar una classe treballadora industrial de tres milions.

El Partit Comunista alemany el 1918 tenia 4.000 militants. Encara que tots haguessin estat genis no haurien pogut guanyar la revolució. Es requereix un partit considerable ja que per tal de liderar es necessita tenir una base a cada fàbrica.

He esmentat els dies de juliol. Quan Lenin va ser acusat de ser un espia alemany, 10.000 treballadors dels 30.000 de la fàbrica Putilov van fer vaga aquell dia per manifestar la seva confiança en Lenin. Per què? Perquè hi havia 500 bolxevics a la fàbrica de Putilov.

Si es vol dirigir milions es necessiten centenars de milers en el partit. Fins i tot el Carnaval de l’ANL, amb una participació de 150.000 persones, un meravellós èxit, en termes de revolució encara fou una cosa massa petita. Fins i tot per un esdeveniment d’aquestes característiques ens van caldre sis, set o vuit mil membres del SWP per organitzar-ho.

Detesto que la gent pensi que el marxisme és una mena d’exercici intel·lectual: interpretem coses, les entenem, som més llests. El marxisme es tracta d’acció i per actuar fa falta magnitud. Per actuar és necessari poder. Necessitem un partit de masses, de mig milió de membres.

3. La importància de la teoria marxista

Una vegada i una altra Lenin repetia que no hi pot haver un partit revolucionari sense teoria revolucionària. El marxisme fou definit per Marx i Engels com a socialisme científic. La ciència, ja sigui física, química o marxisme, no es pot aprendre de memòria com un conjunt de consignes. S’ha d’estudiar seriosament.

Quan Marx i Engels escrigueren que els revolucionaris han de generalitzar l’experiència històrica i internacional del moviment obrer, eren conscients que això no podia fer-se si no és a través de l’estudi, a través de la teoria. Hom no pot saber de la Comuna de París per la seva pròpia experiència. Per aquest motiu s’han de llegir llibres. Trotski expressava la mateixa idea amb diferents paraules quan deia que el partit revolucionari era la memòria i la universitat de la classe. A la universitat els estudiants estudien teoria.

Hom ha d’aprendre del passat per tal de preparar-se pel futur. Karl Radek, un destacat bolxevic, va descriure en les seves memòries sobre Lenin com en mig dels turbulents dies del 1917 Lenin li va suggerir que llegís un llibre sobre la Revolució Francesa, doncs l’ajudaria a entendre les tasques que s’apropaven. Durant aquest mateix període Lenin escrigué un dels seus llibres teòrics més rellevants, L’estat i la revolució. St. Just, a l’època de la Revolució Francesa, va dir, “aquells qui fan mitja revolució caven les seves pròpies tombes”.

Totes les revolucions comencen com mitges revolucions. Allò nou coexisteix amb allò antic. Així, la Revolució del Febrer del 1917 es deslliurà del tsar, es deslliurà de la policia, va establir els soviets i els comitès de treballadors a les fàbriques –tot això era nou. Però allò antic encara sobrevivia: els generals romanien a l’exèrcit, els capitalistes seguien posseint les fàbriques, els terratinents la terra, i la guerra imperialista continuava.

Quan Lenin va retornar a Rússia l’abril del 1917, 10.000 treballadors i soldats li van donar la benvinguda a l’Estació de Finlàndia de Petrograd. El president del Soviet de Petrograd, el menxevic de dretes Txkheidze, el rebé amb un gran pom de flors, i va declarar, “en nom de la victoriosa Revolució Russa et donem la benvinguda”. Lenin deixà a un costat el pom, es girà envers els milers de treballadors i soldats i digué, “quina victoriosa Revolució Russa? Ens hem lliurat del tsar! Els francesos es deslliuraren del seu rei el 1792. Els capitalistes, però, encara posseeixen les fàbriques, els terratinents posseeixen la terra, la guerra imperialista continua. A baix el govern provisional! Fi a la guerra! Terra, pa i pau! Tot el poder pels soviets!” Un historiador, Sukhanov, va descriure l’escena. Hom podria pensar que els milers de treballadors i soldats haurien cridat, “Visca!” a Lenin.

Però van restar completament estupefactes. Estaven tan entusiasmats per la fi del tsarisme, la fi de la policia, que no podien entendre perquè algú havia de criticar el sistema. La única veu que s’escoltà en mig del silenci va ser la de Goldenberg, un ex membre del Comitè Central del Partit Bolxevic. Ell cridà, “Lenin està boig! Està completament boig!” Donat que Lenin entenia molt bé les paraules de St. Just, va continuar dirigint la revolució fins a la victòria final.

Des del 1917 han estat moltes les revolucions que s’han fet a mitges i que per tant han acabat amb una contrarevolució.

Per donar alguns exemples. El novembre del 1918 la revolució a Alemanya es deslliurà del Kàiser i va establir consells de treballadors, soviets. Amb tot, els generals i els propietaris de les fàbriques romanien en els seus càrrecs. El 1919 oficials de l’exèrcit van assassinar Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht i altres comunistes. Anys després els nazis arribaven al poder a Alemanya.

El 1979 les vagues de masses a l’Iran van culminar en una vaga general dirigida per consells de treballadors (xoras) i en el derrocament del Xa. El lideratge dels treballadors requeia en el Partit Comunista (Tudeh) i els fedaijins, ambdós seguidors de Moscou. Defensaven la unitat del poble iranià i de tots els musulmans. Varen pactar amb l’aiatol·là Khomeini i aquest els va recompensar amb una matança.

El tercer exemple és Indonèsia. A principis dels anys 1960 el Partit Comunista d’Indonèsia tenia 3 milions de membres, molts més que els bolxevics el 1917 (un quart de milió). Hi havia també 10 milions de persones en organitzacions associades amb el Partit Comunista indonesi. Però la direcció, que era estalinista, defensà la unitat de la nació indonèsia i de tots els musulmans. Donaren suport al president nacional burgès d’Indonèsia, Sukarno. El 1966 un subaltern del general Sukarno, el general Suharto, perpetrà un cop d’estat que donà lloc a la matança d’entre 500.000 i 1 milió de comunistes.

Hem d’aprendre del passat per preparar el futur. Hem d’estudiar economia marxista per tal d’entendre les contradiccions del sistema capitalista, les forces que el condueixen a les crisis i les explosions socials.

Dirigir és preveure. Per tal de preveure s’ha de tenir una clara comprensió teòrica de l’economia, la societat, la política, la història i la filosofia.

No n’hi ha prou amb que una minoria dels membres del partit coneguin la teoria. Tothom hauria de saber-la. Lenin va escriure que en un partit revolucionari no hi ha bases, tothom ha de tenir un coneixement del marxisme. El partit revolucionari no és una còpia d’una fàbrica capitalista o de l’exèrcit capitalista. A la fàbrica els gestors decideixen i els treballadors han d’obeir. A l’exèrcit capitalista els oficials manen i els soldats paren atenció. En un partit revolucionari cada membre té el poder de pensar, decidir i actuar.

És evident que a la pràctica hi ha desigualtats en el nivell de consciència i de coneixement de la teoria dins d’una organització revolucionària. Però aquesta desigualtat ha de ser anivellada. El pitjor perjudici que es pot causar en el si d’un partit revolucionari és que hi hagi un atac als intel·lectuals del propi partit en nom d’una actitud proletària. De fet, un atac així no va tan contra els intel·lectuals sinó contra els propis treballadors del partit. És un insult als treballadors ja que s’assumeix que aquests són incapaços de comprendre la teoria. Per què us penseu que Marx va esmerçar 26 anys de la seva vida en escriure El Capital? De fet mai va acabar el llibre. Només el primer volum es va publicar durant la seva vida. El segon i tercer volums foren editats per Engels després de la seva mort. Per què penseu que els marxistes a Rússia organitzaven classes nocturnes per als treballadors els anys 1890, per tal d’ensenyar-los marxisme?

Un dels millors llibres en defensa del paper dels intel·lectuals en un partit revolucionari és l’obra de Lenin Què fer?, escrita el 1902. Els seus adversaris, als qui anomenava economistes, pensaven que els treballadors eren incapaços d’anar més enllà de la consciència sindical, més enllà de la reivindicació salarial o d’una retallada de la jornada laboral.

De nou, va ser el revolucionari italià Gramsci qui va escriure sobre la necessitat de crear treballadors intel·lectuals.

Fou el sector dretà del Partit Socialdemòcrata alemany qui va atacar a Rosa Luxemburg: era massa intel·lectual per a ells. Probablement no els hi agradava el fet que no fos alemanya (era polonesa) i que fos una dona. De forma similar, el 1923, quan Lenin era en el llit de mort Stalin va atacar Trotski com a intel·lectual, i després el va condemnar com a “cosmopolita”, és a dir, insinuant que era jueu.

Subestimar la importància de la teoria en un partit revolucionari és bàsicament un insult als treballadors, suposa assumir que són incapaços d’entendre les idees i que aquestes no els hi interessen.

Tanmateix, amb la lectura de literatura marxista i l’assistència a conferències marxistes no n’hi ha prou per fer que els membres d’un partit revolucionari entenguin la teoria marxista. Hom ha de tenir un entorn proper als membres del partit. Quan Lenin diu que tothom en un partit revolucionari és un líder vol dir que qualsevol membre ha de ser un referent pels treballadors de fora del partit. Si, posem per cas, un membre del SWP es relaciona amb un parell de persones del seu lloc de feina, de residència o d’estudi, aquestes persones li plantejaran qüestions que ell haurà de respondre.

Per donar un exemple, hom podria dir, “Vosaltres treballeu en favor d’una revolució, però mireu, la Revolució Russa va portar a la tirania. Per què hauríem de donar suport a una revolució?” Si el membre del partit pot explicar què va passar a Rússia després de la revolució, tal com que la derrota de la Revolució Alemanya va dur a l’aïllament de Rússia, i que això va portar a la degeneració del règim i a l’ascens de Stalin, que va esdevenir l’enterrador de la revolució i el constructor del capitalisme d’estat, aleshores el membre del partit té una clara visió de la teoria. El diàleg amb la gent de fora del partit li aclarirà què sap, i el que és més important, què no sap i hauria d’aprendre.

L’essència del marxisme és la dialèctica, el diàleg entre els membres i els no membres. Com poden aconseguir els membres individuals del partit trobar gent amb qui discutir? La clau és vendre la publicació revolucionària, no només en manifestacions o al carrer, sinó de forma rutinària a uns pocs individus en el lloc de treball, de residència o d’estudi, de forma que el venedor conegui els individus i mantingui discussions amb ells de forma continuada.

Lenin va escriure que la publicació revolucionària és l’organitzador del partit. Com l’organitza? No només internament, mitjançant l’organització de les vendes del diari i la recollida de diners, sinó també propiciant que els membres estructurin l’entorn. A l’SWP, a més de la venda a manifestacions, als carrers o en actes públics de masses, la venda rutinària dels membres individuals del partit al seu entorn més proper és de gran importància. Una organització que no té un entorn important no és una organització revolucionària sinó una secta passiva que està condemnada a desaparèixer. Els “revolucionaris” sense un entorn són com un peix fora de l’aigua.

4. “Globalització”, mites i realitats

En els darrers anys un nou dogma s’han introduït en el vocabulari –la globalització. Els dirigents de tots els partits polítics, ja siguin conservadors o reformistes, accepten aquest terme com quelcom diví. El mateix passa amb la premsa, la televisió, els informes empresarials i els dirigents sindicals. En poques paraules, el concepte es redueix a l’afirmació que el mercat mundial i les multinacionals són tan poderoses que els treballadors de cada país, o de cada sector de la multinacional, són completament impotents. I també ho és l’estat nacional.

Edward Mortimer, redactor del Financial Times, el principal diari de la burgesia europea, citava el Manifest Comunista per donar suport a la teoria de la globalització. Citava les següents paraules:

La necessitat d’un mercat en contínua expansió expandeix la burgesia per tota la superfície del planeta. Ha de niar arreu, establir-se per totes parts, crear connexions a tot arreu.

La burgesia, mitjançant la seva explotació del mercat mundial, ha donat un caràcter cosmopolita a la producció i al consum de cada país. Totes les antigues indústries nacionals consolidades han estat destruïdes o diàriament són destruïdes. Són desplaçades per les noves indústries… indústries que ja no treballen a partir de primeres matèries autòctones, sinó recollides de les zones més remotes, indústries els productes de les quals ja no són consumits en el propi país, sinó en qualsevol racó del planeta… En lloc de l’antiga reclusió local i nacional tenim relacions en totes les direccions, interdependència universal de les nacions.

Edward Mortimer, a l’afirmar que Marx era el progenitor de la teoria de la globalització, intentava retre-li homenatge, si bé en realitat és un insult. Faré uns pocs comentaris per comparar l’economia marxista amb l’economia burgesa.

Marx va deixar clar que tenia un gran deute intel·lectual amb l’economista clàssic Adam Smith, i encara més amb David Ricardo.

Però també va posar de manifest que la seva teoria no era una simple continuació de la teoria econòmica clàssica, sinó també el seu trencament, la seva negació. El subtítol de El Capital de Marx és Una crítica de l’economia política.

Adam Smith, a la seva obra La riquesa de les nacions (publicada el 1772) descriu molt bé l’impacte de la divisió del treball. Descriu una fàbrica d’agulles on cada treballador fa una tasca repetitiva diferent. Aquesta divisió del treball augmenta la productivitat. Marx ho acceptà, si bé va afegir que la divisió del treball converteix el treballador en mig-humà. En aquest fet es basa el seu concepte d’alienació. Un forat rodó encaixa amb una peça rodona, un forat quadrat encaixa amb una peça quadrada. Per desgràcia, no hi ha un forat a imatge de l’ésser humà. Els treballadors, per tant, no són simplement modelats pel sistema. No són argila modelada per grans factors objectius, sinó subjectes actius que es ressenten de la pressió exterior i la combaten.

Per a Adam Smith i Ricardo la recerca del benefici és una activitat natural. Per a Marx es troba condicionada històricament. El mercat, la competència entre diferents capitalistes, o actualment entre diferents companyies capitalistes o països capitalistes, força a cadascun d’ells a acumular capital. Si fracassen estan condemnats. L’anarquia del capitalisme, la competència entre les unitats de capital i la tirania dins de cada empresa capitalista són les dues cares de la mateixa moneda. Els capitalistes que competeixen entre ells carreguen el cost de la lluita als treballadors, i els treballadors reaccionen contraatacant. No són simplement objectes de la història. En són subjectes. La teoria de la globalització reforça enormement la idea d’un poder superior situat a la cúspide de la societat en contraposició a un despoder emplaçat a la base de la piràmide social.

La teoria de la globalització creu que aquesta situació està justificada. És part de la ideologia del lliure mercat.

Quan els immigrants proven d’entrar en un país, especialment si tenen el color de pell equivocat, són simplement emigrants econòmics que cal condemnar. Quan la Volkswagen decidí invertir 430 milions de lliures per comprar la Rolls Royce de Gran Bretanya, va semblar perfecte. Si el patró imposa una acceleració de la producció, tot va bé. Si els treballadors es resisteixen, llavors això passa a ser un sabotatge criminal. El moviment del capital no és provocat per l’economia. Contínuament, la ràdio emet notícies com ara: “Bones notícies; els beneficis de la ICI van augmentar l’any passat en un 20%”. Paral·lelament, uns minuts després escoltem: “Males notícies; els treballadors són avariciosos; demanen un augment salarial del 5%”.

El poder dels treballadors a les multinacionals

A primera vista, és obvi que els treballadors d’una fàbrica que és part d’una companyia multinacional no tenen poder. Si un quart de milió de treballadors treballen a la Ford, com una fàbrica d’uns pocs milers a Gran Bretanya pot plantar cara a la direcció de l’empresa?

Però la realitat és justament la contrària. Quan els 3.000 treballadors de la secció de frens de la General Motors van anar a la vaga a Dayton, Ohio, el 1996, van aturar les operacions de la General Motors arreu dels Estats Units, Canadà i Mèxic. Al voltant de 125.000 treballadors de la General Motors quedaren aturats durant dies. El cost de la vaga suposà a la companyia uns 45 milions de dòlars diaris, i el govern de Clinton demanà a ambdues parts que arribessin a un acord.

Quan va tenir lloc a Dinamarca una vaga gairebé general, Saab es va veure forçada a aturar la producció automobilística a Suècia perquè es va quedar sense els components essencials dels subministradors danesos. El muntatge de motors convertibles de Saab a Finlàndia també es va veure forçat a aturar-se. Volvo també anuncià que les seves línies de producció de Suècia i dels Països Baixos havien estat greument afectades.

El 1988, quan els treballadors de la Ford a Gran Bretanya es van declarar en vaga, van originar a tota la Ford d’Europa una interrupció de la producció de tres o quatre dies.

Degut a les multinacionals, l’impacte d’un grup individual de treballadors pot arribar a ser més gran que mai abans. Hom necessita tan sols comparar els exemples anteriors amb la primera vaga general de la història, la qual va tenir lloc a Anglaterra el 1832. Aleshores els treballadors havien d’anar d’una fàbrica a l’altra per “desconnectar” els altres treballadors.

La teoria de la globalització es sustenta en una lògica formal completament mecànica. La dialèctica li és completament aliena. La lògica de la teoria de la globalització és similar a la que motivà el Pentàgon a llençar la seva guerra contra el Vietnam. Estaven convençuts que la maquinària militar dels Estats Units era omnipotent i que els vietnamites eren relativament dèbils. L’argumentació era la següent. Al segle XIX Gran Bretanya derrotà i sotmeté a la Índia. La maquinària militar dels Estats Units en els anys 1960 era incomparablement més forta que la maquinària militar de Gran Bretanya el segle XIX. Al mateix temps Vietnam era un país molt més petit i amb una població molt més reduïda que la Índia. Si Gran Bretanya va poder vèncer en el segle XIX, pels Estats Units certament seria un passeig derrotar a Vietnam en el segle XX.

Observat dialècticament, el quadre és justament el contrari. En l’aixecament indi del 1857, quan es matava a un soldat britànic, quin dany se li infligia a la Gran Bretanya? Quant val un soldat, un treballador amb uniforme? Diguem unes 100 lliures. La maquinària militar americana és incomparablement més costosa. Un avió dels EUA val, diguem, un milió de dòlars. Quina temptació per a un vietnamita llençar-li una granada.

Globalització i estat nacional

Un altre argument dels defensors de la teoria de la globalització és que ara l’estat nacional és impotent a l’hora de crear llocs de treball, que la globalització ha matat el keynesianisme.

Des del començament de la Segona Guerra Mundial fins el 1973 el món va ser testimoni del creixement econòmic més llarg de la història del capitalisme. Aquest fet fou atribuït per l’ortodòxia dominant de l’època al keynesianisme. La política de retallada d’impostos, de mantenir baixos el tipus d’interès, d’augmentar la despesa estatal i de gestionar la demanda de forma que l’economia pogués expandir-se –en tot això consistia el keynesianisme. Probablement l’expressió més entusiàstica del suport al keynesianisme va ser el llibre d’Anthony Crosland, El futur del socialisme, publicat el 1956. D’acord amb Crosland l’anarquia del capitalisme s’esvaïa i amb ella el conflicte de classes. El sistema esdevenia cada cop més i més racional i democràtic. El propi capitalisme es dissoldria pacíficament. Tot allò de la producció dedicada a obtenir beneficis en comptes de satisfer les necessitats humanes era, segons Crosland, un absolut disbarat. “La indústria privada, finalment, s’està humanitzant”.

Havia començat una “revolució pacífica” on el conflicte de classes seria impensable: “Hom no pot imaginar-se avui una aliança ofensiva deliberada del govern i els patrons contra els sindicats”, va escriure Crosland. “A Gran Bretanya ens trobem en el llindar de l’abundància massiva”. Els socialistes haurien de desviar l’atenció de les qüestions econòmiques. Cap a on?

…hauríem de centrar la nostra atenció progressivament a altres, i a la llarga més importants, esferes –la llibertat personal, la felicitat, l’emoció… més cafès a l’aire lliure, carrers més il·luminats i alegres a la nit, hotels i restaurants millors i més hospitalaris… més murals i quadres en espais públics, millors dissenys en el mobiliari, la ceràmica i la roba de dona, estàtues en el centre dels nous barris residencials, faroles i cabines telefòniques de millors dissenys, i així fins a l’infinit.

La descripció del capitalisme en la seva edat madura com a humà i racional em semblava en aquell moment absurda, i encara m’ho sembla més ara. El capitalisme que havia nascut, en paraules de Marx, “cobert de sang i fang”, no podia canviar qualitativament. De fet, la barbàrie del capitalisme és ara molt pitjor que fa 100 anys. Pensem en les cambres de gas, en Hiroshima i Nagasaki, en els 20 milions de nens que s’estima que moren anualment de fam al Tercer Món perquè els bancs espolien els seus països.

L’atur, que afectava a 8 milions de persones a Alemanya el 1933, desaparegué un parell d’anys més tard, no perquè Hitler llegís a Keynes, sinó degut al programa de rearmament. L’explicació del llarg període de creixement rau en la teoria de l’economia armamentística permanent. El març del 1957, en un article anomenat Perspectives per a l’economia de guerra permanent, vaig provar d’explicar l’impacte del rearmament en l’estabilitat del capitalisme, i com les contradiccions d’aquest procés tendien a minar el propi creixement. En poques paraules, explicava que si tots els països capitalistes rellevants esmerçaven importants recursos en armament, això obriria mercats i alentiria la disminució de la taxa de benefici. Però si un parell de jugadors importants no hi participaven, i invertien molt menys en armament, es beneficiarien del creixement molt més que els altres, disposant de més recursos per dedicar a la modernització de les seves indústries enlloc de gastar-s’ho en tancs i avions. I aquests països guanyarien la competició. I això és exactament el que va passar. Mentre els Estats Units, Rússia i Gran Bretanya gastaven ingents quantitats en defensa, Alemanya Occidental i Japó hi dedicaven una misèria. El marc i el ien van esdevenir més forts en relació al dòlar i a la lliura. El 1973, després de la guerra del Vietnam, el dòlar es desplomà, el preu del petroli es posà pels núvols i el keynesianisme fou declarat mort.

En la conferència del Partit Laborista del 1976, el primer ministre laborista, James Callaghan, declarava:

Ens pensàvem que es podia trobar una sortida a la recessió i crear feina retallant impostos i augmentant la despesa governamental. Us he de dir amb tota sinceritat que aquesta opció ja no existeix…

El keynesianisme va donar pas al monetarisme. Les polítiques de Thatcher prengueren forma abans de ser escollida, doncs, en paraules de Peter Riddell, editor polític del Financial Times, “si hi ha hagut un experiment Thatcher, aquest fou iniciat per Denis Healey (el ministre laborista d’Economia i Hisenda)”.

Davant la tempesta, el reformisme fa fallida per totes bandes. És com tenir un paraigües fet de paper. És força útil fins que no plou. Per desafiar l’atac del capitalisme, per defensar les reformes, hom ha d’anar més enllà del reformisme. Actualment, només els revolucionaris poden lluitar per les reformes de manera conseqüent.

Si el capitalista decideix tancar la fàbrica, els treballadors han d’amenaçar el seu dret de propietat. Si per resoldre l’atur s’ha de retallar radicalment la setmana laboral, sense reduir els salaris, i el capitalista diu que no li surt a compte mantenir oberta la fàbrica, els treballadors han d’amenaçar de nou el seu dret de propietat sobre la fàbrica.

Entre el capitalisme i el socialisme hi ha un abisme –no es pot, com creuen els reformistes, anar d’un sistema a l’altre gradualment. Hom no pot creuar un abisme amb una sèrie de petits passos. Si algú dubta d’això, pot fer la prova. Busqueu un edifici alt de la vostra ciutat, pugeu-hi fins a dalt, mireu enllà cap a un altre edifici alt. Si podeu creuar de l’un a l’altre amb una sèrie de petits passos, el reformisme haurà demostrat la seva viabilitat.

5. El règim estalinista: capitalisme d’estat

Autòpsia

Fa nou anys que el mur de Berlín va caure. Poc després els règims estalinistes de l’Europa Oriental i de Rússia també van col·lapsar.

Fa cinquanta-un anys, el 1947, vaig arribar a la conclusió que el règim estalinista era capitalisme d’estat. Vaig escriure un parell de llibres per desenvolupar aquesta teoria. No obstant, hom no pot estar segur de les seves pròpies idees a no ser que la prova dels fets les confirmi. La caiguda del règim estalinista feu possible confirmar o refutar la teoria. Si un doctor li diu a un pacient que té càncer i un altre doctor que té tuberculosi, quan es fa l’autòpsia després de la seva mort, hom pot esbrinar qui tenia raó.

La caiguda del règim estalinista fa possible aquesta autòpsia. Si Rússia era un país socialista o el règim estalinista era un estat obrer, tot i que fos degenerat o deformat, la caiguda de l’estalinisme suposaria que havia tingut lloc una contrarevolució. Sens dubte els treballadors haurien defensat un estat obrer de la mateixa forma que sempre defensen els seus sindicats, per molt dretans i burocràtics que puguin ser, contra els que proven d’eliminar-los. Els treballadors saben per pròpia experiència que el sindicat, per feble que sigui, és una organització per a la defensa dels treballadors. Els treballadors d’un lloc de treball on hi ha sindicat guanyen millors salaris i disposen de millors condicions laborals que els que treballen on no n’hi ha cap.

Van defensar els treballadors de Rússia i d’Europa Oriental el règim el 1989-91? És clar que no. Els treballadors van romandre completament passius. Hi hagué menys violència aleshores que durant la vaga dels miners de Gran Bretanya el 1984-85. L’únic país on el règim va ser defensat, i violentament, va ser a Romania. Però no va ser defensat pels treballadors, sinó per la Securitate, la policia secreta.

En segon lloc, si hi hagué una contrarevolució, la gent de la cúpula de la societat hauria d’haver estat desallotjada. Tanmateix, és característic del col·lapse del règim estalinista que el mateix personal que havia gestionat l’economia, la societat i la política sota l’estalinisme, la nomenclatura, continués a la cúpula. Els anys 1989-91 no van suposar ni un pas enrere ni un pas endavant per la gent de la cúpula, sinó simplement un pas lateral.

Per tant, és obvi que no hi hagué cap canvi qualitatiu entre el règim estalinista i allò que hi ha actualment a Rússia i a Europa Oriental. En l’actualitat ningú no nega que el règim sigui capitalista –ergo, era capitalista abans.

El naixement del capitalisme d’estat a Rússia

La Revolució d’Octubre del 1917 va dur la classe treballadora al poder a Rússia. L’impacte internacional de la revolució va ser absolutament enorme. Van tenir lloc revolucions obreres a Alemanya, Àustria, Hongria, i van sorgir partits comunistes de masses a França, Itàlia i altres llocs. Lenin i Trotski estaven absolutament convençuts que el destí de la Revolució Russa depenia de la victòria de la Revolució Alemanya. Sense ella, repetien una vegada i una altra, estem perduts.

Tràgicament, la Revolució Alemanya (1918-23) va acabar sent derrotada. La falta d’un partit revolucionari amb quadres experimentats va condemnar-la. Una vegada i una altra veiem revolucions proletàries que no acaben victoriosament per la manca d’un partit revolucionari: l’Estat espanyol i França el 1936; Itàlia i França el 1944-45; Hongria el 1956; França el 1968; Portugal el 1974; Iran el 1979; Polònia el 1980-81.

La derrota de la Revolució Alemanya el 1923 va comportar un gir cap al pessimisme i una adaptació dretana a Rússia. Stalin va iniciar una campanya oberta contra Trotski el 1923. El va ajudar el fet que Lenin romangués en el llit de mort i fora de circulació durant un any. L’explicació de Trotski sobre l’ascens de l’estalinisme, com a producte de l’aïllament de la Revolució Russa i de la pressió del capitalisme mundial, era absolutament correcta. D’aquí que la seva descripció d’aleshores, segons la qual el règim estalinista era un estat obrer degenerat, fos encertada.

No obstant, què passa si la pressió del capitalisme mundial avança imparable? Pot la quantitat de pressió fer canviar la seva qualitat?

Si un gos boig m’ataca em cal ser simètric a ell. Si empra la violència, jo també l’hauré d’emprar. És evident que les meves dents no són iguals que les seves, de forma que hauré d’utilitzar un pal. Si mato el gos boig, la simetria s’acaba. Si el gos boig em mata, la simetria s’acaba igualment. Però què passa si no sóc prou fort per matar el gos boig, ni ell és prou fort per matar-me, i restem atrapats en la mateixa cambra durant diversos mesos seguits? Doncs que ningú apreciaria la diferència entre el gos boig i jo.

El règim soviètic fou atacat per les forces armades d’Alemanya, Gran Bretanya, els Estats Units, França, Itàlia, Japó, Romania, Finlàndia, Letònia, Lituània i Turquia. Aquests exèrcits, conjuntament amb els exèrcits blancs russos, no aconseguiren batre l’Exèrcit Roig. D’altra banda, el govern revolucionari de Rússia tampoc va aconseguir vèncer els governs capitalistes del món. Així doncs, al final la pressió del capitalisme mundial va forçar al règim estalinista a esdevenir més i més similar al capitalisme mundial. Les lleis del moviment de l’economia russa i del seu exèrcit eren idèntiques a les del capitalisme mundial.

Quan el 1928 Stalin va declarar que en 15 o 20 anys Rússia es posaria a l’alçada dels països industrials avançats, volia dir que en aquell període d’una generació Rússia assoliria allò que a Gran Bretanya li va suposar 100 anys de revolució industrial. A Gran Bretanya li van caldre tres-cents anys per alliberar-se de les restriccions agràries i així facilitar el desenvolupament del capitalisme. A Rússia la pagesia fou expropiada en tres anys amb l’anomenada “col·lectivització”.

Desenes de milions de famílies pageses foren expropiades i forçades a participar en granges col·lectives per tal de facilitar l’apropiació forçosa de l’excedent de gra, excedent que es venia en el mercat mundial per comprar maquinària i alimentar de forma més barata els milions de nous treballadors industrials. Milions de treballadors foren enviats als camps d’esclaus de Sibèria, els gulags. Els horrors de la col·lectivització de Stalin recorden un annex del primer volum de El Capital de Marx, on aquest escriu “des del seu naixement i fins a la seva mort el capitalisme es cobreix de sang i fang”.

El treball esclau a Rússia recorda el paper de l’esclavitud als Estats Units com a element lubricant de la maquinària capitalista americana, o inclús el paper del comerç d’esclaus en el desenvolupament del capitalisme a Gran Bretanya: “els murs de Bristol estan coberts de la sang dels negres”.

Quan Stalin va construir la seva màquina industrial-militar, va haver de començar amb una base molt més feble que la dels països als que s’enfrontava, si bé amb ambicions no inferiors a les d’aquests. Si l’Alemanya Nazi tenia tancs i avions, la maquinària militar que Stalin estava construint no podia reflectir les forces productives de Rússia (després de tot, el 1928 els camperols no tenien tractors, només arades de fusta, les sokha), sinó que havia de reflectir les d’Alemanya.

La industrialització de Rússia s’orientava molt més vers la construcció d’una important indústria pesada com a base de la indústria armamentista.

Una recerca que vaig fer i que vaig trobar extremadament interessant va ser la comparació de la producció dels diferents plans quinquennals. Em vaig fer amb els objectius del primer, segon, tercer, quart i cinquè plans quinquennals i els vaig comparar. (A Rússia, sota Stalin, ningú no hauria gosat fer-ho).

Respecte a la indústria pesada, l’objectiu d’acer del primer pla quinquennal era de 10,4 milions de tones; el segon, 17 milions, el tercer, 28 milions, el quart (degut a la guerra) 25,4 milions, i el cinquè, 44,2 milions. És obvi que les magnituds es disparen. El mateix val per l’electricitat, el carbó, el ferro, etc.

Quan s’arriba als béns de consum el quadre és completament diferent. Per exemple, els teixits de cotó: l’objectiu del primer pla quinquennal era de 4,7 milions de metres; el segon 5,1; el tercer 4,9; el quart 4,7. Així, durant 20 anys l’objectiu no augmentà gens. Pels teixits de llana el quadre encara era pitjor. El primer pla quinquennal apuntava augmentar la producció a 270 milions de metres; el segon, 227; el tercer, 177; el quart, 159. La retallada dels objectius productius en 20 anys fou de gairebé el 40%.

Rússia tingué molt d’èxit en produir sputniks, però no en produir sabates.

El capitalisme es troba dominat per la necessitat d’acumular capital. Ford ha d’invertir per tal de no ser derrotada per la General Motors. La competència entre empreses capitalistes obliga a totes elles a invertir continuadament, a acumular més i més capital. La competència entre capitalistes també les força a augmentar l’explotació dels treballadors. La tirania del capital sobre els treballadors és l’altra cara de la moneda de la competència entre capitals.

El mateix val per la tirania estalinista envers els treballadors i els camperols de Rússia. La dura explotació, incloent el gulag, era el subproducte de la competència entre el capitalisme rus i les altres potències capitalistes, especialment l’Alemanya Nazi.

Des del 1947 mai no he utilitzat les paraules Unió Soviètica o URSS. Totes dues són completament errònies. No hi havia soviets a la Rússia estalinista. En totes les eleccions hi havia un únic candidat per a cada circumscripció (de forma similar al que succeïa a les eleccions de l’Alemanya Nazi), i mai no obtenia menys del 99% dels vots, ni més del 100%, llevat d’un sol cas. A les eleccions del 1947 al Soviet Suprem, Stalin obtingué el 140% dels vots. Pravda, el dia següent ho explicava així: la gent de les circumscripcions electorals properes va anar a votar a Stalin per mostrar el seu suport entusiasta. Habitualment el resultat de les votacions era anunciat després de la votació, llevat d’un cas: en un referèndum del 1940 a Letònia, Lituània i Estònia, per decidir la incorporació a la URSS, TASS, l’agència de notícies de Moscou, s’equivocà i va anunciar el resultat un dia abans de les votacions. El Times de Londres acabà publicant els resultats abans que tingués lloc la votació.

No podem dir-li unió. La unió és una associació voluntària. No existia més unió entre Ucraïna i Rússia que entre la Índia i Gran Bretanya. Era un imperi, no una unió. La tercera lletra de la URSS, la S, vol dir socialistes. Rússia no era socialista, sinó capitalista d’estat. La segona lletra, la R, vol dir repúbliques. No hi havia repúbliques, és a dir democràcies, sinó una tirania totalitària.

Arguments contra la teoria del capitalisme d’estat

S’han presentat tres arguments principals per refutar la teoria del capitalisme d’estat. Primer, que el capitalisme és idèntic a la propietat privada. A Rússia els mitjans de producció eren de propietat estatal, no pas privada.

Segon, que el capitalisme no és compatible amb la planificació. L’economia de Rússia era una economia planificada.

Tercer, allò que calia a la Rússia estalinista era una revolució política a fi i efecte de canviar l’estructura de govern, i res més, mentre que sota la fèrula el capitalisme el que cal és dur a terme una revolució social, no tan sols política.

Ens ocuparem de cadascun dels arguments d’un en un.

El 1847 Proudhon, un enrevessat socialista francès, va escriure en el seu llibre, La filosofia de la misèria, que el capitalisme és idèntic a la propietat privada. Marx, en una crítica roent a Proudhon titulada La misèria de la filosofia, va escriure, “la propietat privada és una abstracció jurídica”. Si la propietat privada és igual al capitalisme, aleshores sota l’esclavitud existia ja el capitalisme, doncs hi havia propietat privada; i sota el feudalisme també, doncs hi havia propietat privada. Les idees de Proudhon són un poti-poti. La forma de propietat és tan sols una forma, no ens diu res respecte el contingut. Pot haver-hi propietat privada amb esclavitud, amb servitud i amb treball assalariat. Si algú diu, “tinc una ampolla plena de substància”, no ens diu de quina substància. Pot ser vi, pot ser aigua, poden ser residus. Com que el continent i el contingut no són el mateix, un mateix contingut pot ser posat en diferents contenidors. L’aigua pot posar-se en una ampolla, en un got o en una tassa. Si la propietat privada pot contenir esclavitud, servitud i treball assalariat, aleshores és evident que l’esclavitud pot coexistir amb la propietat privada i amb la propietat estatal. Les piràmides d’Egipte foren construïdes per esclaus. Estic segur que cap esclau li va dir a un altre, “encara gràcies que no treballem per un amo privat sinó pel faraó, és a dir, l’estat, que ens posseeix”. A l’edat mitjana les relacions dominants eren entre serfs que vivien en llogarrets i el senyor feudal que posseïa la senyoria. Però hi havia una altra mena de serfs –els que treballaven a les propietats eclesiàstiques. No obstant, el fet que l’església no fos propietat d’individus no feia la càrrega dels serfs de les terres eclesiàstiques menys feixuga.

Quant al segon argument, defensa que a la Rússia estalinista hi havia una economia planificada, dementre que sota el capitalisme no existeix cap pla. No és cert. La característica del capitalisme és que hi ha planificació dins la unitat individual, però no entre les unitats. A la fàbrica Ford hi ha un pla. No produiran un motor i mig o tres rodes per vehicle. Disposen d’un comandament central que decideix el nombre de motors, rodes, etc., que han de produir. Es disposa d’un pla, però hi ha anarquia entre la Ford i la General Motors. A la Rússia estalinista, existia un pla per l’economia russa, si bé no hi havia cap pla entre l’economia russa i, diguem-ne, l’economia alemanya.

El tercer argument, el de la diferenciació entre una revolució política i una de social resulta un fracàs en una situació on l’estat és el dipositari de la riquesa. A França el 1830 hi va haver una revolució política. La monarquia va ser derrocada i es va establir la república. Això no va canviar el sistema social perquè els propietaris de la riquesa eren els capitalistes, no l’estat. On l’estat és el dipositari de la riquesa, prendre el poder polític als governants és prendre’ls-hi el poder econòmic. No hi ha cap separació entre la revolució política i la social.

L’estalinisme va desorientar i desmoralitzar el moviment internacional de la classe treballadora

Una vegada Stalin es va fer amb el control complet del govern de Rússia, va subordinar els partits comunistes d’arreu a les necessitats de la política exterior russa.

Alguns exemples. Poc abans de la victòria de Hitler a Alemanya, quan Trotski apostava per un front unit de totes les organitzacions obreres per aturar els nazis, Stalin va titllar el Partit Socialdemòcrata Alemany de “socialfeixistes”, i a Trotski també.

Quan, un parell d’anys després de la victòria de Hitler, el dretà primer ministre francès va arribar a Moscou per signar una aliança entre França i Rússia, el to del discurs fou totalment diferent: els comunistes havien de donar suport a la França democràtica. En conseqüència, votaren a favor de la despesa militar de França, i així successivament.

L’agost del 1939, després del pacte de Hitler i Stalin, els partits comunistes experimentaren un nou gir. Quan Polònia va ser ocupada des de l’oest per l’Alemanya Nazi i des de l’est per Rússia, Molotov, ministre d’exteriors rus, va declarar, “un cop des de l’est i un cop des de l’oest i aquesta sinistra criatura del Tractat de Versalles ja no existirà”. És cert que Polònia era una sinistra criatura. Però Molotov podia haver afegit que tres milions de jueus i milions de polonesos deixarien d’existir.

Mai no oblidaré l’editorial de Pravda de l’1 de maig del 1940, que parlava de les dues nacions amants de la pau, la soviètica i l’alemanya; aquesta última era l’Alemanya de Hitler.

Quan el juny del 1941 Alemanya va envair Rússia, la línia dels partits estalinistes va virar radicalment. Una vegada i una altra al Pravda apareixia la consigna, “l’únic alemany bo és l’alemany mort”. El 1943 vaig llegir una història al Pravda d’Ilya Ehrenburg. Descrivia com un soldat alemany, enfrontant-se a un soldat soviètic, alçava les mans i deia, “sóc el fill d’un ferrer”. Era clarament una declaració de classe. Quina va ser la reacció del soldat rus? Ehrenburg informa que va dir, “tot i així ets un fotut alemany”, i li clavà la baioneta.

Les ziga-zagues sovint agafaven desprevinguts els dirigents dels partits comunistes locals. Un parell de mesos després del començament de la Segona Guerra Mundial vaig ser arrestat, i hem trobava a la mateixa presó que el secretari general del Partit Comunista palestí. Quan la guerra va esclatar, ell es pensava que es tractava d’una guerra antifeixista, com havia defensat mesos enrere. Així, va decidir presentar-se voluntari a l’exèrcit britànic. Però els engranatges governamentals es mouen lentament, i després de dos mesos va rebre una resposta a la seva petició segons la qual podia deixar la presó i unir-se a l’exèrcit. Però, mentrestant, havia descobert que la guerra no era antifeixista, de forma que va refusar deixar la presó i unir-se a l’exèrcit. Érem quatre trotskistes a la presó, i sovint comentàvem que nosaltres érem presos, però que Meir Slonim, el secretari general, era un pres voluntari. De fet, els zig-zags del partit comunista es manifestaren en un carrer de Haifa. En un mur va aparèixer la consigna: “Visca la guerra antifeixista. PCP [Partit Comunista palestí]”; just al costat, una altra consigna resava: “Fora la guerra imperialista. PCP”. Quan Alemanya va envair Rússia el 1941 aparegué un nou lema, “Fora Hitler i el seu aliat secret, Churchill. PCP”. Poc després n’aparegué encara un de nou: “Visca l’Exèrcit Roig i el seu aliat, l’exèrcit britànic. PCP”. I totes aquestes consignes es referien a una mateixa guerra.

Cap a la fi de la guerra, quan els aixecaments revolucionaris a Europa eren massius, els partits comunistes van dur a terme una política d’apaivagament dictada des de Moscou. L’agost del 1944 la resistència francesa, dirigida pel Partit Comunista, va fer fora l’exèrcit alemany de París. Maurice Thorez, secretari general del Partit Comunista francès, va volar des de Moscou a París i declarà, “un exèrcit, una policia, un estat”. D’aquesta forma la resistència francesa fou desarmada.

A Itàlia existia també el moviment de resistència, dirigit pel Partit Comunista, que va aconseguir trencar el poder de Mussolini. Però Togliatti, secretari general del Partit Comunista italià, es va afanyar a volar des de Moscou i declarar el seu suport a un govern d’aliats del rei, aquells que havien col·laborat amb Mussolini, i de generals, amics de Mussolini també.

I així podríem continuar i donar més i més exemples de la traïció que perpetraren els partits comunistes a la revolució país rere país. El potencial revolucionari a les acaballes de la Segona Guerra Mundial era molt més gran que al final de la primera. Els partits estalinistes van jugar un paper clau a l’hora d’impedir que aquest potencial es materialitzés.

La importància de la teoria del capitalisme d’estat

Durant més de 60 anys, l’estalinisme tingué un suport massiu entre el moviment internacional de la classe treballadora. Això va empènyer el socialisme revolucionari, el trotskisme, a una posició marginal. La consideració de l’estalinisme com a comunista tingué un paper extremadament important en aquest procés.

Ara, amb la caiguda del règim estalinista a Rússia, les coses han canviat.

El febrer del 1990 se li va preguntar a Eric Hobsbawm, el guru del Partit Comunista britànic, “a la Unió Soviètica, sembla com si els treballadors derroquessin l’estat obrer”. Hobsbawm va replicar, “òbviament no era un estat obrer, ningú a la Unió Soviètica mai va creure que fos un estat obrer, i els treballadors sabien que no ho era”. Per què Hobsbawm no ens ho va dir 50 anys abans, o ni que fos 20 anys abans?

L’extrema desorientació ideològica del Partit Comunista britànic s’evidencià clarament en les actes de les reunions del seu Comitè Executiu al principi del col·lapse. Nina Temple, secretària general del partit, va dir:

Crec que el SWP tenia raó, els trotskistes tenien raó en dir que no hi havia socialisme a l’Europa oriental. I crec que ho hauríem d’haver dit fa temps.

Si llegim l’afirmació de Nina Temple, hom no pot evitar pensar què passaria si el Papa declarés que Déu no existeix. Podria sobreviure l’església catòlica?

La confusió entre els partits estalinistes de tot el món és aclaparadora. Els que declaràvem que Rússia era un estat capitalista ja molt abans del col·lapse del règim estalinista, vam establir un pont cap al futur, vam preservar l’autèntica tradició del marxisme, del socialisme des de baix.

Els partits estalinistes d’arreu del món tenien un suport massiu. L’estalinisme va influir molts socialistes que es consideraven no-estalinistes o fins i tot antiestalinistes. El taló d’Aquil·les d’aquesta postura era la concepció errònia sobre què era realment l’estalinisme. Consideraven Stalin com l’hereu de la revolució, no com el seu enterrador. Hi ha tant en comú entre Stalin i Octubre com entre l’església catòlica, amb la seva riquesa, l’opressió dels pobres i la Inquisició, i el fuster de Natzaret que va bolcar les taules dels usurers i va dir, “és més fàcil que un camell passi per l’ull d’una agulla, que no pas que un ric entri al paradís”.

6. Mao, Castro, Che i els moviments nacionals

Tres conceptes de revolució

Trotski desenvolupà la seva teoria amb la revolució del 1905 com a rerefons. Pràcticament tots els marxistes de l’època, de Kautsky a Plekhanov i a Lenin, creien que tan sols els països industrials avançats estaven preparats per una revolució socialista. Per dir-ho toscament, defensaven que els països aconseguirien el poder obrer en estricta conformitat amb el nivell d’avenç tecnològic que tinguessin. D’aquests forma, els països endarrerits podien veure la seva imatge futura en els països avançats. Tan sols després d’un llarg procés de desenvolupament industrial i d’una transició a través del règim parlamentari burgès, la classe treballadora podia madurar prou com per plantejar-se la qüestió de la revolució socialista.

Tots els socialdemòcrates russos –menxevics i bolxevics– defensaven que Rússia s’apropava a una revolució burgesa, que resultava del conflicte entre les forces productives del capitalisme d’una banda, i l’autocràcia, els terratinents i les altres estructures feudals supervivents, de l’altra. Els menxevics arribaren a la conclusió que la burgesia dirigiria necessàriament la revolució i que prendria el poder. Pensaven que els socialdemòcrates havien de donar suport a la burgesia liberal durant la revolució, alhora que defensaven els interessos específics dels treballadors en el marc del capitalisme, tot lluitant per la jornada de vuit hores i altres reformes socials.

Lenin i els bolxevics estaven d’acord en què la revolució seria de caràcter burgès i que el seu objectiu no depassaria els límits d’una revolució burgesa. “La revolució democràtica no depassarà el marc de les relacions socioeconòmiques burgeses…” escrivia Lenin el 1905. De nou “…aquesta revolució democràtica no afeblirà, sinó que reforçarà, el domini de la burgesia”. Ho repetia una vegada i una altra.

No va ser fins després de la Revolució de Febrer del 1917 que Lenin descartà aquesta idea. El setembre del 1914, per exemple, encara escrivia que la Revolució Russa havia de limitar-se a tres tasques fonamentals: “l’establiment d’una república democràtica (en la qual la igualtat de drets i la plena llibertat d’autodeterminació seria garantida per totes les nacionalitats), la confiscació de les propietats dels grans terratinents, i la implantació de la jornada de vuit hores”.

On Lenin diferia, fonamentalment, dels menxevics, era en la seva insistència en la independència del moviment obrer respecte de la burgesia liberal, en la necessitat de dur la revolució burgesa a la victòria contra la pròpia resistència de la burgesia.

Trotski estava tan convençut com Lenin que la burgesia liberal no duria a terme cap tasca revolucionària de forma coherent, i que la revolució agrària, un element fonamental de la revolució burgesa, tan sols es realitzaria mitjançant una aliança de la classe treballadora i la pagesia. Però estava en desacord amb ell respecte la possibilitat d’un partit camperol independent, ja que defensava que els camperols estaven massa dividits entre si, entre rics i pobres, com per formar un partit propi, unificat i independent.

“Tota l’experiència històrica”, escrivia, “…mostra que la pagesia és del tot incapaç de jugar un paper independent”. Si en totes les revolucions d’ençà de la reforma alemanya els camperols han donat suport a una o altra facció de la burgesia, a Rússia la força de la classe treballadora i el conservadorisme de la burgesia forçarà la pagesia a donar suport al proletariat revolucionari. La pròpia revolució no es limitarà a realitzar les tasques democràtico-burgeses, sinó que durà a terme immediatament mesures socialistes-proletàries.” Trotski escrigué:

El proletariat creix i es reforça conjuntament amb el creixement del capitalisme. En aquest sentit, el desenvolupament del capitalisme significa el desenvolupament del proletariat envers la dictadura.

Però el dia i l’hora en que el poder passa a mans del proletariat depèn directament, no de l’estat de les forces productives, sinó de la situació de la lluita de classes, de la situació internacional; en darrer terme, d’una sèrie de factors subjectius: tradició, iniciativa, disposició per lluitar…

En un país econòmicament endarrerit, el proletariat pot arribar al poder abans que en els països econòmicament avançats. El 1871 havia pres conscientment a les seves mans la gestió dels afers socials en el París petitburgès –en realitat durant dos mesos– però no prengué ni durant una hora el poder en els robusts centres capitalistes d’Anglaterra i dels Estats Units. La concepció d’una mena de dependència automàtica de la dictadura proletària vers les forces i recursos tècnics del país és un prejudici derivat d’un materialisme “econòmic” extremadament simplificat. Aquesta concepció no té res a veure amb el marxisme.

La Revolució Russa, des del nostre punt de vista, crea les condicions sota les quals el poder pot passar cap al proletariat (i amb una revolució victoriosa hauria de ser així), fins i tot abans que la política del liberalisme burgès tingui la possibilitat de desplegar les seves facultats de govern completament.

Un altre element important de la teoria fou el caràcter internacional de la propera Revolució Russa. Començaria a una escala nacional, si bé sols es podria completar amb la victòria de la revolució en països més desenvolupats:

Com de lluny, però, pot arribar la política socialista de la classe treballadora en les condicions econòmiques de Rússia? Tan sols podem dir una cosa amb certesa: trobarà obstacles polítics molt abans d’ésser condicionada per l’endarreriment tècnic del país. Sense un suport estatal directe per part del proletariat europeu, la classe treballadora de Rússia no pot romandre en el poder ni convertir el seu govern temporal en una prolongada dictadura socialista.

Els elements bàsics de la teoria de Trotski es poden resumir en sis punts:

1. Una burgesia que arriba tard a escena és fonamentalment diferent dels seus antecessors d’un o dos segles abans. És incapaç de donar una solució coherent, democràtica i revolucionària al problema presentat pel feudalisme i per l’opressió imperialista. És incapaç de dur a terme la destrucció profunda del feudalisme, l’assoliment d’una independència nacional real i una democràcia política. Ha deixat d’ésser revolucionària, ja sigui en els països avançats o en els endarrerits. És una força absolutament conservadora.

2. El paper revolucionari decisiu recau llavors en el proletariat, tot i que aquest sigui molt jove i petit en nombre.

3. Incapaç d’una acció independent, la pagesia seguirà les ciutats –haurà de seguir la direcció del proletariat industrial.

4. Per una solució coherent de la qüestió agrària, de la qüestió nacional, i un trencament de les cadenes socials i imperials que impedeixen l’avenç econòmic, caldrà moure’s més enllà dels lligams de la propietat privada burgesa. De la revolució democràtica creix immediatament la socialista, i per tant esdevé una revolució permanent.

5. Completar la revolució socialista “en els límits nacionals és impensable… Així, la revolució socialista esdevé una revolució permanent en un nou i més ampli sentit de la paraula; assoleix l’acabament tan sols en la victòria final de la nova societat en tot el nostre planeta”. És un somni reaccionari i estret provar d’aconseguir el “socialisme en un sol país”.

6. Com a resultat, la revolució en els països endarrerits comportarà convulsions en els països avançats.

L’ascens de Mao al poder

La classe treballadora industrial no va jugar cap mena de paper en la victòria de Mao. Fins i tot la composició social del Partit Comunista Xinès era completament “no obrera”. L’ascens de Mao en el partit coincidí amb la seva transformació a partir d’un partit obrer. Cap a la fi del 1926, com a mínim un 66% de la militància eren treballadors, un altre 22% intel·lectuals i sols un 5% camperols. El novembre del 1928, el percentatge de treballadors havia caigut en més de quatre cinquenes parts, i un informe oficial admetia que el partit “no té ni un sol nucli sa entre els treballadors industrials”. El partit reconeixia que els treballadors suposaven tan sols el 10% de la militància el 1928, el 3% el 1929, el 2,5% el març del 1930, l’1,6% el setembre d’aquell any, i pràcticament zero a finals d’any. D’aleshores ençà i fins la victòria final de Mao, el partit no tenia treballadors industrials de qui parlar.

Tan poc importants eren els treballadors en l’estratègia del Partit Comunista durant el període d’ascens de Mao al poder, que el partit no va trobar necessari reunir un Congrés Nacional de Sindicats durant 19 anys després del congrés celebrat el 1929. Ni tan sols s’esforçà en cercar el suport dels treballadors, com testimoniava en la seva declaració de no mantenir cap organització del partit en les àrees controlades pel Guomindang durant els anys crucials de 1937 a 1945. Quan, el desembre del 1937, el govern del Guomindang decretà la pena de mort pels treballadors que anessin a la vaga o que agitessin en favor d’una vaga mentre continuava la guerra, un portaveu del Partit Comunista deia en una entrevista que el partit estava “completament satisfet” amb la conducta del govern davant la guerra. Fins i tot després de l’esclat de la guerra civil entre el Partit Comunista i el Guomindang, amb prou feines existia cap organització del Partit Comunista en les àrees del Guomindang, que cobria tots els centres industrials del país.

La conquesta de Mao de les ciutats va revelar especialment el complet divorci del Partit Comunista amb la classe treballadora industrial. Els dirigents comunistes van fer tot el que van tenir a l’abast per evitar cap alçament obrer a les ciutats abans de prendre-les. Per exemple, abans de la caiguda de Tientsing i Beijing, el general Lin Piao, comandant del front, va publicar una proclama:

[crida al poble] a mantenir l’ordre i a continuar amb les actuals ocupacions. Els funcionaris del Guomindang o el personal policial, o d’institucions provincials, municipals o d’altres nivells del govern, de districte, de ciutat o de vila o el personal de la Pao Jia… són cridats a romandre en les seves ocupacions…

Al moment de creuar el riu Yangze, abans que les grans ciutats del centre i del sud de Xina (Xangai, Hankow, Canton) caiguessin, Mao i Xu Teh, de nou, van publicar una proclama:

S’espera que els treballadors i empleats de totes les branques continuaran amb el treball i que les empreses funcionaran com és habitual.. els oficials dels governs central, provincial, municipal o comarcal del Guomindang de diferents nivells, o els delegats de “l’Assemblea Nacional”, els membres del legislatiu i del Iuan de Control o els membres dels Consells Polítics del Poble, el personal policial i els caps de les organitzacions de Pao Jia… romandran als seus llocs, obeiran les ordres de l’Exèrcit Popular d’Alliberament i del Govern Popular.

La classe treballadora va obeir i va romandre inerta. Un informe de Nanquín del 22 d’abril del 1949, dos dies abans de l’ocupació de l’Exèrcit Popular d’Alliberament, va descriure la situació d’aquesta forma:

La població de Nanquín no mostra cap signe d’excitació. Aquest matí es veien grups de curiosos que s’aplegaven en el mur del riu per veure els combats de l’altra banda del riu. Els negocis segueixen com és habitual. Algunes botigues estan tancades, però això es deu a la manca de clients… Els cinemes encara són plens.

Un mes més tard, un corresponsal del New York Times escrivia des de Xangai:

Les tropes roges van començar a posar cartells en xinès on es cridava el poble a la calma i els assegurava que no havien de témer res.

A Canton:

Després de la seva entrada, els comunistes van contactar amb la comissaria de policia i van ordenar als oficials i personal a romandre en els càrrecs per mantenir l’ordre.

La revolució de Castro

Un cas en el qual, ni la classe treballadora ni la camperola van jugar un paper seriós, sinó on van ser els intel·lectuals de classe mitjana qui van ocupar tota l’arena de la lluita, és l’ascens de Fidel Castro al poder. El llibre de C. Wright Mills Listen Yankee, que és més o menys un monòleg autèntic pronunciat pels dirigents cubans, tracta en primer lloc què no va ser una revolució:

…la pròpia revolució no fou una lluita… entre treballadors assalariats i capitalistes… La nostra revolució no és una revolució feta per sindicats o treballadors assalariats de la ciutat o per partits treballadors o res semblant, perquè els treballadors assalariats de la ciutat no tenien una consciència de cap manera revolucionària…

La pagesia amb prou feines es va implicar en l’exèrcit de Castro. En una data tan avançada com l’abril del 1958, el nombre total d’homes armats sota Castro arribava tan sols a 180, i en l’època de la caiguda de Batista només havia augmentat fins a 803.

El moviment de Castro era de classe mitjana. Els 82 homes que, sota Castro, van envair Cuba des de Mèxic el desembre del 1956, i els 12 que van sobreviure a la lluita a Sierra Maestra, provenien tots d’aquesta classe.

Des del principi el programa de Castro no anava més enllà de l’horitzó d’àmplies reformes liberals acceptables per les classes intermèdies. En un article a la revista Coronet de febrer de 1958, Castro declarava que no tenia cap pla d’expropiar o nacionalitzar inversions estrangeres:

Personalment he arribat a la convicció que la nacionalització és, com a molt, un instrument feixuc. No sembla fer de cap manera més fort l’estat, i afebleix l’empresa privada. I encara més important, qualsevol intent de nacionalització general perjudicaria el principal punt del nostre programa econòmic: la industrialització a la velocitat més alta possible. Per aquest objectiu, les inversions forasteres sempre seran benvingudes i garantides.

El maig del 1958 assegurava al seu biògraf, Dubois:

Mai el Moviment del 26 de Juliol no va parlar de socialitzar o nacionalitzar les indústries. Això és simplement una por estúpida cap a la nostra revolució. Hem proclamat des del primer dia que lluitem per la plena aplicació de la Constitució del 1940, les normes de la qual estableixen garanties, drets i obligacions per tots els elements que prenen part en la producció. S’hi preveu la llibertat d’empresa i d’inversió de capitals, així com molts altres drets econòmics, cívics i polítics.

Ja el 2 de maig del 1959, Castro declarava al Consell Econòmic de l’Organització d’Estats Americans a Buenos Aires:

No ens oposem a la inversió privada… Creiem en la utilitat, en l’experiència i en l’entusiasme dels inversors privats… Les companyies amb inversions internacionals tindran les mateixes garanties i els mateixos drets que les companyies nacionals.

La impotència de les classes socials enfrontades, treballadors i capitalistes, camperols i terratinents, la feblesa inherent i històrica de la classe mitjana, i l’omnipotència de la nova elit de Castro, que no estaven lligats per cap conjunt d’interessos coherents i organitzats, explica la facilitat amb la qual el programa moderat de Castro dels anys 1953-58, basat en l’empresa privada, va ser abandonat i substituït per un programa radical de propietat i planificació estatals. No va ser fins abans del 16 d’abril del 1961, que Castro anuncià que la revolució havia estat socialista. En paraules del president de la república, el doctor Osvaldo Dorticós Torrado, el poble “un bon dia… va descobrir o va confirmar que allò que havia aclamat com a bo pel poble era una revolució socialista”. Una excel·lent formulació de la manipulació bonapartista del poble com a objecte de la història, i no com el seu subjecte conscient!

Què fallava de la teoria?

Mentre que la naturalesa conservadora i covarda de la burgesia madura (primer punt de Trotski) és una llei absoluta; el caràcter revolucionari de la jove classe treballadora, no és ni absolut ni inevitable (segon punt). Les raons no són difícils de copsar: la ideologia prevalent en la societat d’on la classe treballadora forma part és la de la classe dirigent; en molts casos l’existència d’una majoria flotant i amorfa de nous treballadors amb un peu al camp crea dificultats per les organitzacions proletàries autònomes. La manca d’experiència i d’instrucció s’afegeix a les seves febleses. Això du encara a una nova feblesa: la dependència en el lideratge de persones no treballadores. Els sindicats dels països endarrerits són gairebé sempre dirigits per “estranys”. D’això se’ns informa des de l’Índia:

Pràcticament tots els sindicats indis són dirigits per persones que no tenen cap experiència en la indústria; és a dir “estranys”… molts dels estranys s’associen en més d’un sindicat. Un dirigent nacional de considerable importància remarcava que era president d’uns 30 sindicats, però afegia que, òbviament, no podia contribuir en res al funcionament de cap d’ells!

La feblesa i la dependència d’estranys du al culte a la personalitat. Molts sindicats encara tenen la costum de girar al voltant de personalitats. Una personalitat forta domina el sindicat, determina tota la seva política i actuació. El sindicat es coneix com el seu sindicat. Els treballadors el cerquen per resoldre totes les seves dificultats i garantir-los les reivindicacions. Es basen en ell com a defensor i campió, i es preparen per seguir-lo allà on els porti. Hi ha un element important d’adoració a l’heroi en aquesta actitud. Hi ha un bon nombre d’herois en el moviment. Són d’ajut en aconseguir pels treballadors part de les reivindicacions, però no gens per a desenvolupar organitzacions democràtiques autosuficients. Aquestes no sorgiran si els treballadors no aprenen a sostenir-se per ells mateixos, i a no cercar patèticament personalitats eminents que els resolguin els problemes.

Una altra feblesa del moviment obrer en molts països endarrerits és la seva dependència de l’Estat. Informen des de l’Índia:

L’estat ja ha pres moltes de les funcions que, en una societat lliure, pertanyerien normalment als sindicats. Tal com funcionen les coses, l’Estat, i no la negociació col·lectiva entre patrons i empleats, juga un paper principal en la determinació dels salaris i d’altres condicions laborals. Això era inevitable fins a cert punt per la condició de fons de l’economia i per la feblesa dels treballadors i dels seus sindicats.

I de l’Àfrica Occidental Francesa:

…els esforços sindicals directes contra els patrons rarament han comportat un augment real de salaris pel treballador africà; més aviat és la legislació social i la influència política del moviment obrer la que ha estat responsable de gran part dels avenços salarials reals dels darrers anys.

I d’Amèrica Llatina:

Els representants sindicals intenten aconseguir els seus objectius mitjançant la interferència i el dictat del govern.

El factor més important que determina si la classe treballadora dels països endarrerits és realment revolucionària o no és subjectiu, és a dir; depèn de la influència dels partits revolucionaris, particularment dels comunistes. El paper contrarevolucionari de l’estalinisme en els països endarrerits ja s’ha tractat tan bastament, que no cal repetir-ho aquí.

Una concatenació de circumstàncies nacionals i internacionals fa imperatiu per les forces productives de trencar les cadenes del feudalisme i de l’imperialisme. Les revoltes camperoles prenen un gir més profund i més ampli que mai. En elles també hi arrela la rebel·lió nacional contra la misèria econòmica que provoca l’imperialisme i per reivindicar uns nivells de vida més alts.

Les necessitats de les forces productives i la rebel·lia de la pagesia no serien suficients per trencar el jou dels terratinents i de l’imperialisme. Tres altres factors hi contribueixen:

1. L’afebliment de l’imperialisme mundial com a resultat de l’augment de contradiccions entre les potències, i la paràlisi que comporta la bomba atòmica a l’hora d’intervenir militarment.

2. La creixent importància de l’estat en els països endarrerits. És habitual que, quan una tasca històrica es presenta davant la societat, i la classe que tradicionalment l’ha dut a terme s’absenta, la realitza un altre grup de gent, sovint un poder estatal. El poder estatal, en aquestes condicions, juga un paper molt important. Reflecteix no només la base econòmica nacional damunt la qual es basteix, sinó principalment el caràcter supra-nacional de l’economia mundial avui.

3. La creixent importància de la intel·lectualitat com a dirigent i unificador de la nació i, per damunt de tot, com a manipulador de les masses. Aquest darrer punt necessita d’una elaboració especial.

La intel·lectualitat

La intel·lectualitat revolucionària s’ha demostrat com un factor molt més cohesiu en les nacions emergents d’avui que no en la Rússia tsarista. Es veu, comprensiblement, que la propietat privada burgesa fa fallida; que l’imperialisme és intolerable; que el capitalisme estatal – gràcies a l’afebliment de l’imperialisme, la creixent importància de la planificació estatal, a més de l’exemple de Rússia, i la feina disciplinada i organitzada dels partits comunistes – els dóna un nou sentit de cohesió. Com a única secció no especialitzada de la societat, la intel·lectualitat és la font òbvia d’una “elit revolucionària professional” que sembla representar els interessos de la “nació”, tant contra els conflictes sectorials com dels interessos de classe. A més, és la secció de la societat més imbuïda de la cultura nacional, ja que els camperols i treballadors no tenen ni lleure ni educació per a aquesta.

La intel·lectualitat és també sensible a la mancança tècnica dels seus països. Com que participen en el món científic i tècnic del segle XX, són decebuts per l’endarreriment de la pròpia nació. Aquest sentiment s’accentua per la “manca d’oficis intel·lectuals”, endèmica d’aquests països. Donat l’endarreriment econòmic general, l’única esperança per molts estudiants és un treball governamental, però no n’hi ha prou per a tots.

Són grans creients en l’eficiència, inclosa l’eficiència en l’enginyeria social. Confien en les reformes des de dalt i estimen profundament poder lliurar el nou món a un poble agraït, més que no haver de veure la lluita d’alliberament d’un poble autoconscient i associat lliurement, capaç d’edificar un nou món per ell mateix. Es preocupen molt de mesures per treure la nació de l’estancament, però ben poc per la democràcia. Encarnen els tendència cap a la industrialització, l’acumulació de capitals, la resurrecció nacional. El seu poder és en relació directa amb la feblesa de les altres classes, i la seva nul·litat política.

Tot plegat fa del capitalisme estatal totalitari un objectiu molt atractiu pels intel·lectuals. I, de fet, aquests són els principals portaestendards del comunisme a les nacions emergents. “El comunisme ha trobat la més gran acceptació a Amèrica Llatina entre els estudiants i la classe mitjana”, escriu un especialista americà. A l’Índia, en el Congrés del Partit Comunista a Amritsar (març/abril de 1958), “aproximadament el 67% dels delegats eren de classes diferents del proletariat i de la pagesia (classes intermèdies, classe terratinent i petits comerciants); el 72% tenia estudis universitaris”.

La revolució permanent desviada

Les forces que haurien de dirigir una revolució socialista obrera d’acord amb la teoria de Trotski poden dur, en absència del subjecte revolucionari -el proletariat- al seu contrari: el capitalisme d’Estat. Fent servir allò que és de validesa universal en la teoria i allò que és contingent (en l’activitat subjectiva del proletariat), es pot arribar a una variant que, a manca d’un millor nom, pot ser anomenada la “revolució permanent desviada del capitalisme d’Estat”.

El col·lapse dels règims estalinistes de Rússia i de l’Europa oriental, el desplaçament de la Xina de Mao cap a les vies del capitalisme de mercat, la desintegració internacional dels moviments estalinista i maoista, obren el camí al desenvolupament de l’autèntica revolució permanent descrita per Trotski.

Som al mig d’un llarg i lent desvetllament del moviment de la classe treballadora del Tercer Món.

Hem vist la classe treballadora d’Iran implicada en una vaga general i organitzada en les xores (consells obrers), que va portar a l’enderrocament del Xa. Hem vist la classe treballadora de Sud-àfrica esclafar el règim d’apartheid. Hem estat testimonis del sorgiment d’un moviment obrer militant a Corea del Sud. Hem estat també testimonis de la vaga general més gran de tots els temps a Brasil.

Caldrà temps per superar la depressió deixada per dècades de reacció, d’estalinisme i de feixisme. Però el camí està obert per a l’autèntica revolució permanent.

7. El marxisme davant l’opressió

El nucli del marxisme és que l’emancipació de la classe treballadora és l’acte de la pròpia classe treballadora. Al mateix temps, Marx defensa que les idees preponderants de la societat són les idees de la classe dirigent. Una forma important a través de la qual aquestes idees arrelen és el trencament de la unitat dels treballadors en diferents races, nacionalitats i gèneres.

L’opressió dels negres pels blancs, de les dones pels homes, etc. divideixen la classe treballadora, i la política de dividir i vèncer reforça el poder dels capitalistes.

Com afecta l’opressió a la condició dels treballadors que pertanyen al sector oprimit? Els treballadors negres a Gran Bretanya són explotats com a treballadors. Que siguin discriminats com a negres agreuja l’explotació. Reben salaris més baixos, les condicions de treball són pitjors, pateixen un habitatge deficient i altres privacions socials. El mateix per les obreres, que són forçades a patir una doble càrrega d’assalariades i a tenir cura de les criatures i de la casa. Les seves feines són molt més marginals; tenen menys oportunitats d’assolir formació; són forçades a abandonar la feina per tenir cura de les criatures; la seva opressió agreuja la seva explotació.

Com afecta l’opressió als treballadors que pertanyen al sector opressor? Lògicament creuen que són superiors als treballadors “inferiors”. Però realment això els beneficia? Els treballadors blancs dels estats meridionals dels EUA creuen que els beneficia ja que guanyen més que els negres, tenen un millor habitatge, etcètera. Però els treballadors blancs guanyen molt més en el nord; de fet els negres del nord guanyen més que els blancs del sud.

El mateix s’aplica a les relacions entre treballadors i treballadores. Els homes guanyen més que les dones, per tant sembla que es beneficien de la seva opressió. Però aquesta és una visió molt superficial de la situació. Pensa-hi. Un treballador escriuria això al seu amic? “has sentit les bones notícies? La meva dona té un salari baix, la guarderia costa un ull de la cara, el seu lloc de treball està amenaçat tot el temps, i a més, està embarassada una altra vegada i no té cap mitjà per avortar. Notícies meravelloses”!

Els treballadors protestants d’Irlanda del Nord poden pensar que colpejar els catòlics és bo per ells, d’altra manera no ho farien. Així, l’obrer protestant té més probabilitats de tenir feina i un bon nivell de vida que l’obrer catòlic, però el mateix obrer guanya menys que un obrer de Birmingham o Glasgow.

Si viatjo en un tren ple de brutícia, com a blanc sota el capitalisme m’asseuré prop de la finestra. La dona o el negre tindran un seient lluny de la finestra, en condicions encara pitjors que les meves. Però el problema real és el tren. Tots hem de suportar el mateix tren, no tenim cap control sobre el conductor que ens porta a tots cap a l’abisme.

El sector més oprimit de la classe treballadora sempre reflecteix els horrors extrems del capitalisme. Trotski va escriure una vegada que si algú volia copsar la necessitat d’un canvi envers una nova societat, calia mirar-ho tot amb ulls de dona. Si algú vol copsar la natura del capitalisme decadent i senil, ha de mirar des de la darrera guerra mundial, a través dels ulls dels jueus. Si algú vol copsar la natura de la societat britànica d’avui, ha de mirar-ho tot amb els ulls de Neville i Doreen Lawrence, els pares d’Stephen Lawrence, el jove negre assassinat per cinc nazis, aquests protegits per la policia britànica.

Per assolir la unitat entre els treballadors blancs i negres, els treballadors blancs han de moure’s cap als treballadors negres i anar més lluny encara. Per assolir la unitat entre els treballadors i les treballadores, l’home treballador ha de deixar el seu camí per demostrar que no és part dels opressors. Lenin ho enuncià clarament el 1902; escrigué que quan els treballadors van a la vaga per un augment salarial són simples sindicalistes. Tan sols quan van a la vaga contra la repressió dels jueus o dels estudiants són realment socialistes.

Una vaga que impliqui treballadors negres i blancs contribueix a minar el racisme. Una vaga reforça la solidaritat, i per tant té un impacte més enllà del tema immediat. Els canvis espirituals en els treballadors són el resultat més preciós de la vaga.

Però la solidaritat pot començar a partir d’una manifestació antiracista que comporti un sentiment d’unitat amb els treballadors negres i tingui un impacte en futurs conflictes obrers. Les concentracions a Londres en solidaritat amb Stephen Lawrence són molt grans, composades per negres i blancs, i sens dubte tindrà un gran impacte en l’actitud de milions de persones davant la policia i també inspiraran una solidaritat creixent entre els treballadors en tota una sèrie de temes.

Una vaga on homes i dones fan pinya contribueix a superar el sexisme. Cal recordar la Comuna de París on les dones lluitaren brillantment, fent que un reporter britànic digués que si tots els comunards haguessin estat dones, haurien guanyat.

En una reunió a Londres no fa gaire vaig dir, “que arribi la revolució, i que la presidenta del consell dels treballadors de Londres sigui una jove negre de 26 anys, lesbiana”. Vaig triar aquestes característiques perquè totes elles trenquen els tabús del capitalisme. El jovent és menyspreable, així com els negres, les dones i les lesbianes. Després de la reunió una jove negre se m’apropà i em va dir, “aquesta sóc jo. Sóc negra, sóc dona, com pots veure, tinc 26 anys i sóc lesbiana”. Li vaig dir, “ho sento, germana, has perdut el vaixell. La revolució serà d’aquí a deu anys. Seràs massa gran”. És clar que les meves paraules no s’haurien de prendre literalment. El president del consell dels treballadors de Londres pot ser un irlandès de 70 anys, avi de 15 criatures.

Qualsevol persona revolucionària ha d’oposar-se extremadament a tota mena d’opressió. Un revolucionari blanc ha d’oposar-se al racisme amb més forces que un revolucionari negre. Un revolucionari gentil ha d’oposar-se a l’antisemitisme més fortament que cap hebreu. Un home revolucionari ha de ser completament intolerant davant qualsevol maltractament o menyspreu a les dones. Hem de ser els tribuns dels oprimits.

8. La lluita contra el feixisme

Lliçons de la victòria nazi del 1933

El 30 de gener del 1933 Hitler va esdevenir canceller d’Alemanya. Això no era del tot inevitable. Dos mesos abans, el novembre del 1932, el Partit Socialdemòcrata (SPD) havia aconseguit 7,2 milions de vots i el Partit Comunista (KPD) 6 milions. Així, les dues organitzacions juntes tenien 13,2 milions de vots, mentre que el vot nazi era de 11,7 milions, és a dir 1,5 milions de vots menys. I encara més important, hi havia la qualitat dels militants de les organitzacions obreres davant la dels nazis. Com Trotski assenyalava:

Pel que fa a les estadístiques electorals, 1.000 vots feixistes valen tant com 1.000 vots comunistes. Però pel que fa a la lluita revolucionària, 1.000 treballadors d’una gran fàbrica representen una força 100 vegades més gran que 1.000 petits funcionaris, oficinistes, amb les seves dones i sogres. El gruix dels feixistes consisteix en escòria humana.

Desgraciadament, la direcció de les dues organitzacions de masses estava completament podrida.

Davant l’amenaça del nazisme, l’SPD confiava en l’Estat alemany i en la seva política de defensar la democràcia. Fins i tot després que Hitler esdevingués canceller, Otto Wels, dirigent de l’SPD, va afirmar que la gent no s’havia de preocupar: el nou govern no era exclusivament nacionalsocialista sinó tan sols una coalició de nacionalistes i nacionalsocialistes alemanys; només tres dels 12 membres del govern eren nazis, els altres nou eren conservadors. És més, Hitler havia promès al president de sostenir la Constitució de Weimar. I Willhelm Frick, el ministre nazi de l’interior, havia anunciat que el govern refusava prohibir el Partit Comunista i que no interferiria en la llibertat de premsa! Un parell de mesos més tard, és clar, el Partit Comunista era prohibit, i els candidats socialistes a les eleccions eren arrestats.

Quan el 23 de març de 1933 es va presentar al Reichstag una llei que donava a Hitler poders il·limitats, Otto Wels ho va denunciar, però va deixar clar que el partit, que actuava com a oposició lleial, tan sols oferiria una oposició no violenta i legal al règim. Wels va dir:

Les eleccions del 5 de març han donat la majoria als partits del govern i per tant els donen l’oportunitat de governar d’acord amb el text i l’esperit de la Constitució… Acceptem el seu actual govern com un fet. Amb tot, el sentit de justícia del poble és també una força política, i no deixarem de cridar aquest sentit de justícia.

La direcció del KPD no era menys desastrosa. Seguint els passos de Stalin, van declarar que els socialdemòcrates eren socialfeixistes, és a dir, que no hi havia cap diferència qualitativa entre els nazis i la socialdemocràcia. Així, Remmele, dirigent del grup parlamentari comunista, podia declarar al Reichstag el 14 d’octubre de 1931 que després de Hitler vindria el torn del KPD. “No tenim por dels senyors feixistes. S’esgotaran més ràpid que cap altre govern. (Crits dels diputats comunistes: ‘Té tota la raó’)”.

Trotski, amb tota la seva passió i brillantor, va cridar els treballadors alemanys a fer front a la catàstrofe amenaçadora que representava Hitler. El 23 de novembre va escriure un fullet titulat Alemanya, la clau de la situació internacional. Hi deia:

De la direcció com es desenvolupi la solució de la crisi alemanya dependrà no només el destí de la pròpia Alemanya (i això ja és un gran què), sinó també el destí d’Europa, el destí de tot el món, per molts anys… L’arribada al poder dels nacionalsocialistes suposaria en primer lloc l’extermini de la flor i nata del proletariat alemany, la destrucció de les seves organitzacions, l’eradicació de la confiança pròpia i el seu futur. Considerant la major maduresa i agudesa de les contradiccions socials a Alemanya, la feina infernal del feixisme italià probablement semblaria un experiment pàl·lid i gairebé humà en comparació amb la feina dels nacionalsocialistes alemanys… Deu insurreccions proletàries, deu derrotes, una darrera l’altra, no podrien debilitar i afeblir tant la classe treballadora alemanya com una retirada davant el feixisme l’afebliria, en un moment on encara està pendent la qüestió de qui serà l’amo de la cancelleria… la clau de la situació mundial es troba a Alemanya.

Tres dies després que Trotski hagués escrit Alemanya, la clau de la situació internacional, va escriure una altra forta crida i advertiment als treballadors alemanys titulada Per un front obrer unit contra el feixisme. Va escriure les següents paraules urgents:

Treballadors comunistes, sou centenars de milers, milions; no podeu marxar enlloc; no hi ha prou passaports per vosaltres. Si el feixisme arriba al poder, s’alçarà damunt els vostres cranis i espinades com un tanc terrorífic. La vostra salvació es troba en una lluita implacable. I tan sols una unitat de lluita amb els treballadors socialdemòcrates pot dur la victòria. Afanyeu-vos, treballadors comunistes, us queda poc temps!

El 28 de maig del 1933, en un article titulat La catàstrofe alemanya: les responsabilitats de la direcció, escrivia de nou, “La derrota sense parangó del proletariat alemany és el fet més important des de la conquesta del poder pel proletariat rus”. I el 22 de juny del 1933 concloïa, “L’actual catàstrofe d’Alemanya és sens dubte la més gran derrota de la classe treballadora de la història”.

A l’SWP hem après les lliçons d’Alemanya

Amb l’arribada al poder del laborisme el 1974, l’atur va augmentar de 600.000 a 1,6 milions en tres anys. Els salaris van caure i, per primera vegada d’ençà de la guerra, hi va haver un declivi en el nivell real de vida. Amb la misèria i la privació es donaven les condicions pel creixement del Front Nacional (FN) nazi. El 1976, el FN va aconseguir 44.000 vots en les eleccions locals. El Partit Nacional, l’altre partit nazi, va aconseguir dos regidors a Blackburn. El 1977, a les eleccions al Consell del Gran Londres, el FN va aconseguir 119.063 vots (el 5%, comparat amb el 0,5% del 1973), i van desplaçar del tercer lloc als liberals en 33 circumscripcions. Un estudi de la Universitat d’Essex suggeria que el suport aconseguit pel FN durant aquest període els donaria 25 diputats si la representació fos proporcional.

L’agost del 1977, el FN organitzà una marxa a Lewisham, una localitat del sud-est de Londres amb una gran població negra. El SWP hi va dur 2.000 dels seus militants i va mobilitzar localment uns altres 8.000 treballadors i joves, principalment negres, amb els quals van trencar el cordó policial i va aturar físicament la marxa feixista.

L’activitat del SWP a Lewisham va ser denunciada per pràcticament tots els portaveus del Partit Laborista. Michael Foot, aleshores primer ministre en funcions, va dir, “no aturareu els nazis amb el llançament d’ampolles o enfrontant-vos a la policia. La forma més ineficient de combatre els feixistes és comportar-se com ells”. Ron Hayward, secretari general del Partit Laborista, va cridar a tots els seus membres a apartar-se de les organitzacions d’extrema esquerra i d’extrema dreta. Veia poca diferències entre els manifestants violents (és a dir, el SWP), i els “feixistes del FN”.

Els fets de Lewisham l’agost del 1977 van actuar com a base per la fundació de la Lliga Antinazi (Anti Nazi League, ANL) el novembre del 1977.

La ANL era un front unit establert pel Socialist Worker Party, Peter Hain i el diputat laborista Ernie Roberts i, entre d’altres diputats, Neil Kinnock, Audrey Wise i Martin Flannery, que eren de l’esquerra del Partit Laborista.

L’ANL va esdevenir un moviment immensament popular. Per donar un focus al jovent contra el FN – el grup d’edat d’on treien la major part del llur suport – l’ANL va organitzar el seu primer Carnaval a Londres a finals d’abril de 1979, abans de les eleccions locals. El seu èxit va sobrepassar les expectatives de tothom, amb l’aplec de 80.000 persones en una marxa des de Trafalgar Square fins a un festival de música a Victoria Park, a més de deu kilòmetres de distància. Juntament amb Rock Against Racism, es van organitzar grans carnavals a Manchester (35.000), Cardiff (5.000), Edinburgh (8.000), Harwich (2.000), Southampton (5.000), Bradford (2.000) i, de nou, a Londres (100.000). El vot del FN a les eleccions locals posteriors es va enfonsar. A Leeds va caure un 54%, a Bradford un 77%; fins i tot en el seu feu de l’East End de Londres, va caure en un 40%.

L’ANL va rebre àmpliament el suport dels sindicats. Ja a mitjans d’abril del 1978, abans del Carnaval hi havia 30 agrupacions i districtes del sindicat l’AUEW que tenia el suport de 25 consells d’agrupació, 11 àrees i llotges de NUM, de sis a deu agrupacions del TGWU, CPSA, TASS, NUJ, NUT i NUPE, 13 comitès d’empresa de les principals fàbriques, i 50 seccions locals del Partit Laborista. Les xifres van créixer després dels carnavals.

Sota el martell de l’ANL, els feixistes mai no van aconseguir una recuperació del suport com per apropar-se a la situació de 1976-77. Repetim-ho, el 1976 el FN va aconseguir 44.000 vots a Leicester i un any més tard 119.000 vots a Londres. En les darreres eleccions locals a Anglaterra, el 17 de maig del 1998, el vot total del Partit Nacional Britànic i del Front Nacional va ser de tan sols 3.000.

La nostra política de combatre el feixisme era bidireccional: atacar les rates i atacar les clavegueres on les rates es multipliquen. Amb el combat contra els feixistes no n’hi ha prou. Cal lluitar també contra l’atur, els baixos salaris i la privació social que creen les condicions pel creixement del feixisme. Una mostra de la unitat de les dues direccions va ser l’organització d’infermeres d’uniforme per protestar contra els nazis i en defensa del Servei Nacional de Sanitat.

Comparació amb SOS Racisme de França

A les eleccions del 1974, el Front Nacional (FN) va aconseguir simplement el 0,74% dels vots; el 1981 encara en va obtenir menys, el 0,5%. Però amb l’elecció del socialista François Mitterrand a la presidència el 1981 les coses van canviar radicalment. El desencís va ser massiu. L’atur va créixer més del doble. El FN florí. El 1984 va aconseguir l’11% dels vots, uns 2 milions. En les eleccions parlamentàries del març del 1986 va aconseguir 35 diputats, tants com el Partit Comunista. D’ençà que va canviar el sistema electoral, el FN no va tenir diputats, però ara té més de 1.000 regidors, i controla quatre petites ciutats del sud de França. En les darreres eleccions generals del juny del 1997, el FN va aconseguir 5 milions de vots, o el 15% del vot total.

Per què la corba del FN a Gran Bretanya va baixar radicalment, mentre que a França creix tant? No es pot explicar per les diferències en les condicions objectives de França i Gran Bretanya.

La proporció de negres a Gran Bretanya és similar a la de França, del 5 al 6%. Els nivells d’atur no són diferents. El nivell de lluita obrera ha estat molt més gran a França, de fet, que no a Gran Bretanya. Gran Bretanya havia patit la més llarga i profunda baixada de lluites industrials.

Així doncs, com explicar la diferència entre els destins del FN francès i del FN britànic? Cal mirar-se l’element subjectiu. A Gran Bretanya tenim l’ANL. A França la principal organització contra els nazis ha estat SOS Racisme. Aquesta organització és un satèl·lit del Partit Socialista. El seu dirigent, Harlem Desir, és contrari a la “confrontació” amb el FN, ja que això “jugarà en favor de Le Pen”. S’adreça a l’opinió pública per desarrelar el racisme i espera una contribució igual de les organitzacions d’esquerres que les de dretes. Tot i que SOS Racisme convoca manifestacions, aquestes no es dissenyen per enfrontar-se físicament al FN.

El paper de Mitterrand en castrar SOS Racisme va ser central. Cal recordar que Mitterrand va ser un alt funcionari del govern del mariscal Pétain durant la guerra, un govern que col·laborà amb els nazis, que lliurà 70.000 jueus a les cambres de gas. Després que Mitterrand esdevingués president, cada any, a l’aniversari de la mort del mariscal Pétain, duia una corona a la tomba d’aquest “gran patriota francès”. Qui duia una altra corona a la mateixa tomba era Le Pen.

9. Lliçons importants dels fets de maig del 1968

Inspiració i advertiment

Els socialistes de tot el món van rebre inspiració en els fets de França del maig del 1968. Les manifestacions d’estudiants i les ocupacions de les universitats van culminar el 10 i l’11 de maig – la Nit de les Barricades – amb un enfrontament massiu entre milers d’estudiants, amb el suport de nombrosos joves treballadors i veïns del Barri Llatí, i les CRS, la policia antidisturbis, que foren repel·lits amb èxit.

El Partit Comunista Francès, que tenia un suport extremadament fort, es va oposar a les activitats dels estudiants fins la Nit de les Barricades. En aquell moment van decidir que la millor forma de fer front a l’ascendent onada de lluites era posar-se al capdavant del moviment. Els dirigents del Partit Comunista i de la federació sindical CGT esperaven que una jornada de vaga d’un dia i una manifestació servissin de vàlvula d’escapament. Així doncs, van convocar una jornada de vaga pel 13 de maig. S’esperaven que seria una vaga simbòlica com les moltes altres vagues simbòliques que havien convocat abans. Però s’equivocaven. Els treballadors de base van prendre la iniciativa de prolongar la vaga. El 14 de maig els treballadors de Sud Aviation de Nantes van declarar una vaga indefinida i van ocupar la fàbrica. El dia següent, el 15, la Renault-Cleon va ser ocupada. El 16 de maig la vaga i el moviment d’ocupacions es van estendre a totes les fàbriques de la Renault. Això va ser seguit d’una vaga i d’una ocupació per totes les fàbriques automobilístiques i aeronàutiques. El 19 de maig els tramvies s’aturaven, juntament amb els serveis postals i de telègraf. Els serveis de metro i de bus de París aviat els seguirien. La vaga va afectar les mines, les navegacions, Air France, etc. El 20 de maig la vaga es va generalitzar, i va implicar deu milions de treballadors. Gent que mai no havia fet vaga s’hi afegia: el ballarins del Folies Bergère, els jugadors de futbol, els periodistes, les dependentes, els tècnics. Banderes roges decoraven tots els llocs de treball.

En la manifestació del dia 13 hi van participar un milió de persones, treballadors i estudiants.

El president De Gaulle estava completament indefens. Quan el 24 de maig va convocar un referèndum, no va poder trobar ni una impremta a França disposada a imprimir les seves paperetes electorals, i quan, desesperat, provà de fer imprimir les paperetes a Bèlgica, els treballadors belgues ho refusaren, en solidaritat amb els seus germans francesos. El 29 de maig De Gaulle va abandonar França per trobar refugi en les tropes franceses d’Alemanya.

Aleshores, la marea alta de la lluita obrera es va acabar.

El 27 de maig els dirigents sindicals signaren l’acord de Grenelle que oferia grans concessions econòmiques als treballadors, com ara una pujada del 35% pels treballadors menys retribuïts.

La vaga va ser desconvocada, la dreta aconseguí la iniciativa i va començar a mobilitzar-se, una manifestació massiva de dretes tingué lloc el 30 de maig. La policia va prendre les emissores de televisió i de ràdio, va expulsar els treballadors que les ocupaven, van atacar qualsevol intent de mantenir les manifestacions i fins i tot van assassinar dos treballadors i un estudiant de secundària.

“La tradició de les generacions mortes penja com un malson sobre la ment de les vives” (Marx)

Durant tot el moviment massiu d’avenç dels treballadors, el pes mort de l’estalinisme deixà sentir el seu impacte. Els treballadors francesos eren molt lleials al Partit Comunista. Després de tot, una generació de treballadors fou educada i formada pel partit. Un fet del passat mostra el poder del PC sobre els treballadors. Quan els exèrcits nord americà i britànic derrotaren l’exèrcit alemany, París fou alliberat pel maquis, el moviment de resistència liderat pel Partit Comunista. Els treballadors armats controlaven París. Maurice Thorez, aleshores secretari general del Partit Comunista Francès, volà de Moscou a París i anuncià, “Una policia, un exèrcit, un estat”. La policia a la qual Thorez es referia era la policia que havia col·laborat amb els nazis durant tota la guerra. Amb tot, els treballadors de París acceptaren les instruccions de Thorez i es desarmaren.

Llavors, el maig del 1968, l’impacte del Partit Comunista fou absolutament massiu.

Hem esmentat el milió de treballadors i estudiants que es manifestaren a París. Els dirigents del PC no volien que els treballadors i els estudiants es barregessin, doncs els segons havien aconseguit sostreure’s molt més de la influència del Partit Comunista; les seves idees polítiques estaven molt més a l’esquerra que les del partit. Així, els dirigents del PC organitzaren una cadena de 20.000 delegats per separar el bloc obrer del bloc estudiantil.

Hem mencionat les ocupacions de fàbriques. Aquí, de nou, el paper del PC i de la burocràcia de la CGT fou decisiu: el 80-90 per cent dels treballadors serien enviats a casa, de forma que tan sols una minoria varen ser actius en l’ocupació. Els treballadors, aïllats a casa, perderen l’oportunitat de discutir la tàctica i l’estratègia, l’esperit del moviment.

Les vagues tenien comitès de vaga, però aquests no eren escollits pels treballadors sinó designats pels funcionaris sindicals. Per facilitar l’acabament de la vaga general, als treballadors d’una fàbrica se’ls va dir que els treballadors d’una altra ja havien tornat a la feina, i aquesta tàctica fou repetida una vegada i una altra. Com que no hi havia cap línia de comunicació entre fàbriques independent de la maquinària sindical, aquesta tàctica donà resultat.

La Revolució de Febrer del 1917 a Rússia

Per entendre les contradiccions de la consciència dels treballadors el maig del 1968 a França, hom no pot fer res millor que considerar l’experiència de la Revolució Russa de febrer del 1917. Aquesta revolució posà fi al tsarisme. La policia es dissolgué completament. Els treballadors s’organitzaren en soviets arreu. En el si de l’exèrcit els comitès de soldats van créixer ràpidament.

En aquells dies, Lenin encunyà l’expressió “poder dual” per descriure la situació dominant a Rússia. És cert que els soviets eren poderosos, però en paral·lel als soviets hi havia el govern provisional burgès. És cert que hi havia comitès de soldats, però els generals encara comandaven l’exèrcit. És cert que els soviets expressaven la voluntat de milions de persones per la pau, però la guerra imperialista continuava. És cert que hi havia poderosos comitès de treballadors a cada fàbrica, però encara totes elles eren propietat dels capitalistes. És cert que milions de camperols estaven organitzats en soviets, però el terratinent encara no havia perdut ni un metre quadrat de terra. La direcció dels soviets, els menxevics i els socialrevolucionaris, donaven suport al govern burgès i a les seves polítiques.

La Revolució de Febrer suposà una ruptura amb el passat, però no una ruptura completa. Seguien existint contradiccions en les institucions de l’època i en la consciència de milions de persones.

El Soviet de Petrograd era una nova institució fantàstica, però no era dirigida pels bolxevics. La dreta el dominava. Per milions de persones que ahir havien donat suport al tsarisme, un trencament amb el tsarisme, un gir cap a l’esquerra, no els portà de dret al bolxevisme, sinó a la dreta d’aquests, als menxevics i als socialrevolucionaris. Calgueren setmanes i mesos de lluita per tal que els bolxevics aconseguissin els soviets de Petrograd i de Moscou, el setembre del 1917. No tenim espai per descriure els diferents fets que van ocórrer entre el febrer i l’octubre, si bé no fou una marxa directa del bolxevisme. La influència bolxevic augmentà a Petrograd fins a finals de juny. A principis de juliol van ésser forçats a retrocedir, el partit fou pràcticament il·legalitzat, la seva premsa esclafada, Lenin forçat a amagar-se i Trotski fou empresonat. El juliol va ésser, com escrigué Trotski, el mes de la calúmnia. La premsa sorgí histèricament amb la denúncia que Lenin era un agent alemany. El gir cap a la dreta donà confiança a l’extrema dreta, i entre el 27 i el 30 d’agost, el general Kornilov, comandant en cap de l’exèrcit rus, inicià un cop militar. Si hagués prosperat, el mot per designar el feixisme no hagués estat italià sinó rus. Des de la presó Trotski organitzà la defensa de Petrograd contra Kornilov. La derrota de Kornilov accelerà enormement la victòria del bolxevisme. Dies després els bolxevics aconseguien la majoria en els soviets de Petrograd i de Moscou, i poques setmanes després tingué lloc la Revolució d’Octubre.

La revolució no és flor d’un dia. És un procés. Els treballadors han de trencar amb les idees burgeses que dominaven abans, però aquest trencament no es completa en un dia. Durant un temps existeix una consciència contradictòria entre els treballadors. És clar que la consigna dels bolxevics de l’abril, “Terra, pau i justícia. Tot el poder pels soviets”, era una consigna coherent per resoldre els problemes als quals feien front milions de camperols que volien terra, milions de famolencs que necessitaven pa i milions de persones turmentades per la guerra. Però durant un temps molts treballadors deien, “Sí, per descomptat que volem la terra, però hauríem d’esperar la fi de la guerra i que el parlament aprovi una llei que ens doni la terra. Per descomptat que volem la pau, però obtinguem primer la victòria a la guerra i aleshores tindrem la pau.”

El Partit Bolxevic el març del 1917 tenia 23.000 militants, i amb el suport del 2,5% dels soviets, tingueren un fort trampolí per aconseguir la victòria.

L’esquerra alternativa al Partit Comunista Francès era minúscula. El nombre total de trotskistes a França el maig del 1968 era de 400. El nombre de maoistes organitzats era similar. Eren xifres massa minses com per amenaçar els estalinistes. Si els trotskistes haguessin tingut unes poques desenes de milers de militants podrien haver defensat efectivament que en la manifestació del 13 de maig, on participaren un milió de treballadors i estudiants, aquests unissin les mans i trenquessin el cordó format pels 20.000 delegats. A les fàbriques ocupades podrien haver defensat amb els treballadors la idea de quedar-s’hi i no anar a casa, la qual cosa els hauria donat la capacitat de prendre la iniciativa. Podrien haver defensat l’elecció de comitès de vaga en comptes d’acceptar els comitès nomenats a dit. Haurien estat capaços de crear una comunicació entre les fàbriques de tal forma que la burocràcia no pogués emprar la política de dividir i vèncer per desconvocar la vaga.

Els propers fets de maig del 1968

Una explosió de masses en el futur és inevitable. Tanmateix, no es sap mai quan succeirà exactament. Al cap i a la fi, Lenin, tres setmanes abans de la Revolució de Febrer, quan parlava a un grup de Joves Socialistes de Suïssa, acabà la seva descripció i anàlisi de la revolució del 1905 dient que ells, els joves, veurien la Revolució Russa, però no la generació anterior. Uns dies abans de la revolució (el 7 de febrer) Lenin escrivia a la seva amiga Inessa Armand, “ahir hi havia una reunió (les reunions em cansen; gens bé dels nervis; mal de cap; vaig marxar abans del final)”. Si hagués sabut que uns pocs dies després havia de començar la revolució no s’hauria queixat d’aquesta forma.

Els grans punts d’inflexió no es poden predir mai, per raons òbvies. Durant un llarg període de temps la història avança molt lentament, durant deu o 20 anys només hi ha canvis moleculars i, aleshores, sobtadament, en un dia o una setmana tenen lloc canvis més grans que els esdevinguts durant generacions.

Les contradiccions del capitalisme avui dia són molt més agudes que no pas el 1968. L’any 1968 va encarar la fi del més llarg creixement de la història del capitalisme. D’ençà del 1973, les recessions s’han succeït una darrera l’altra. La inestabilitat del capitalisme és més gran que mai, l’explotació i la inseguretat obreres creixen dia rere dia. Són del tot inevitables grans explosions. Però per tal que aquestes explosions acabin amb una victòria proletària, la necessitat d’un partit revolucionari és més gran que mai. L’acció de masses espontània dels treballadors és com el vapor. El partit revolucionari és com un pistó. Un pistó per ell mateix és inútil, el vapor tot sol es dispersa fútilment. Per aconseguir una victòria proletària, la qüestió del lideratge és crucial. El maig del 1968 hauria d’ésser per nosaltres una inspiració i al mateix temps un advertiment.

10. La Revolució Russa

El 23 de febrer del 1917 començaren les celebracions del Dia Internacional de la Dona. Aquest fou l’inici de la revolució. El dia següent 200.000 treballadors es declararen en vaga a Petrograd. El dia després, el 25 de febrer, una vaga general s’apoderà de la ciutat i un cert nombre de vaguistes foren assassinats per l’exèrcit. Dos dies més tard hi va haver un motí dels regiments de la Guàrdia; els soldats refusaren disparar als manifestants, i en certs casos, l’oficial que ordenava disparar va ser mort per algun dels propis soldats. El tsar abdicà. Allò que resulta interessant és que just el dia abans de l’abdicació del tsar es formà un soviet de representats dels treballadors. L’experiència del soviet de 1905 accelerà el procés; tot els llocs de treball enviaren delegats al soviet.

La revolució fou completament espontània i no planificada. Tal com Trotski va assenyalar correctament:

Ningú, realment ningú –ho podem afirmar categòricament d’acord amb totes les dades– no pensava aleshores que el 23 de febrer marcaria el principi d’un cop decisiu contra l’absolutisme.

Sukhanov, un testimoni brillant de la revolució, observa: “cap partit s’estava preparant pel gran aixecament”. De forma similar un antic director de l’Okhrana, la policia secreta tsarista, afirmava que la revolució fou “un fenomen purament espontani, i de cap manera el fruit de l’agitació partidista”. Com que milions de persones passaren a la vida política per primera vegada, el Partit Bolxevic semblava molt marginal, en tenir, després de la revolució, uns 23.000 militants. No fou fins el 25 de febrer que els bolxevics aparegueren amb llur primer fullet on es cridava a la vaga general –després que 200.000 treballadors ja haguessin anat a la vaga! En les eleccions al soviet, els bolxevics constituïren una petita minoria. De 1.500 a 1.600 delegats, només 40 eren bolxevics (el 2,5 per cent).

Poder dual

Convivint amb el govern provisional, dirigit pel príncep Lvov, hi havia el govern dels soviets. Existia, per tant, un poder dual.

Aquesta situació no podia durar molt de temps. Un dels dos governs havia d’acabar cedint.

Per començar, el soviet donà suport al govern de Lvov. En la sessió del soviet del 2 de març, es presentà una resolució per transferir el poder al govern provisional, és a dir, a la burgesia. Només 15 diputats hi votaren en contra. Això vol dir que ni tan sols els 40 bolxevics s’hi oposaren. La pressió massiva de 1.600 diputats aclaparà els bolxevics. Els partits que dominaven el soviet, els menxevics i els socialrevolucionaris, adoptaren una posició confosa. Donaven suport als soviets però també recolzaven el govern provisional burgès. Volien la pau però donaven suport a la guerra. Simpatitzaven amb la reivindicació camperola de terra però donaven suport al govern, el corifeu dels terratinents.

Però una revolució no permet un compromís a mitges. La vida plantejava cada qüestió de forma molt extrema.

La direcció bolxevic a Rússia es trobava també extremadament confosa. El 3 de març, el Comitè de Petrograd del Partit Bolxevic va aprovar una resolució d’acord amb la qual “no s’oposa al poder del govern provisional en la mesura que les seves activitats es corresponguin amb els interessos del proletariat i de les àmplies masses democràtiques del poble”. La fórmula “en la mesura que” (postolka, posilku) apareixia en la resolució del Comitè Executiu del Soviet de Petrograd en referència a les relacions amb el govern provisional, i esdevingué una forma de referir-se a aquesta particular política de suport al govern.

Lenin a Suïssa posà el crit al cel quan rebé una còpia del Pravda que declarava que els bolxevics donarien un suport decisiu al govern “en la mesura que lluités contra la reacció o la contrarevolució”, s’oblidaven que l’únic agent important de la contrarevolució en aquell moment era el propi govern provisional!

Lenin rearma el partit

El 3 d’abril de 1917, Lenin va arribar a Petrograd. Quan Lenin arribà a l’estació de Finlàndia, el Partit Bolxevic recolzava la victoriosa Revolució de Febrer. Lenin fou implacable i pronuncià les consignes “Pa, pau i terra” i “Tot el poder pels soviets”.

Certament, els revolucionaris provaven d’influir les masses, però aquesta no és una via d’un sol sentit; les idees de la gran majoria també afecten els revolucionaris. Uns pocs dies després, Lenin es va reunir amb el comitè de Petrograd del Partit Bolxevic. Defensà les seves Tesis d’abril. De 16 membres presents, dos votaren a favor de Lenin, 13 hi votaren en contra, i un es va abstenir.

Malgrat aquest començament tan poc propici, Lenin fou capaç de dur una gran part del partit a la seva posició en un temps increïblement curt. Això fou el resultat, tant de la coherència de Lenin com de l’experiència diària de milions de persones. La guerra seguia, milers continuaven morint, els terratinents encara explotaven durament als camperols, els capitalistes vivien una vida de luxe mentre els treballadors patien penúries. Calgué prop d’un mes per tal que Lenin es guanyés el Partit.

Aconseguir el suport dels soviets al seu punt de vista fou una mica més llarg. A principis de setembre, els bolxevics aconseguien la majoria al Soviet de Petrograd i Trotski n’esdevenia el president. Al mateix temps, els bolxevics aconseguien el Soviet de Moscou i el bolxevic Kamenev n’era escollit president.

A partir d’aquell moment, quedava un curt recorregut fins a la victòria de la Revolució d’Octubre.

Mentre que la Revolució de Febrer fou espontània, la Revolució d’Octubre fou planificada.

El 10 d’octubre el Comitè Central del Partit Bolxevic va declarar una insurrecció armada. Tres dies més tard, la secció de soldats del Soviet de Petrograd votà a favor de la transferència de tota l’autoritat militar de l’estat major a un Comitè Revolucionari Militar encapçalat per Trotski. El 16 d’octubre, un ple ampliat del Comitè Central, la Comissió Executiva del Comitè de Petrograd, l’Organització Militar, membres del Soviet de Petrograd, sindicats, comitès de fàbrica, el Comitè d’Àrea de Petrograd i els ferroviaris, confirmaren la decisió de la insurrecció. El 20 d’octubre, el Comitè Revolucionari Militar començà les veritables preparacions de la insurrecció. El 25 d’octubre va tenir lloc la insurrecció. Trotski organitzà aquesta acció brillantment, com ho féu més tard quan dirigí l’Exèrcit Roig cap a la victòria en la guerra civil.

Com que la Revolució d’Octubre fou planificada i executada de forma excel·lent, amb prou feines es vessà sang. Molta més gent perdé la vida en la Revolució de Febrer.

Després de la revolució, durant la guerra civil, molts centenars de milers de persones foren assassinades. Però això no fou per causa de l’acció del govern soviètic, sinó per la invasió de 16 exèrcits estrangers. Culpar els bolxevics d’això seria com culpar qualsevol persona de defensar-se d’un assassí usant la violència.

Revolució victoriosa

Durant el segle XX hi hagué tot un seguit de revolucions proletàries. Per desgràcia, tan sols una d’elles —la Revolució Russa de 1917— acabà en victòria. Una vegada i una altra som testimonis de revolucions fetes a mitges, les quals confirmen les paraules profètiques de Saint-Just a l’època de la Revolució Francesa: “Aquells qui fan mitja revolució caven la seva pròpia tomba”.

La Revolució Russa del 1917 fou una excepció en aquesta sèrie de revolucions a mitges. El Partit Bolxevic jugà un paper crucial en la conclusió de la Revolució Russa.

La diferència entre èxit i fracàs, entre la Rússia de l’octubre del 1917 i les altres revolucions obreres, fou que en el primer cas hi va haver un partit revolucionari de masses que proporcionà una direcció efectiva. Mentre que els socialistes no poden determinar el moment de l’esclat de la crisi revolucionària, sí que poden determinar-ne el resultat final d’acord amb el grau de construcció d’un fort partit revolucionari.

“La classe treballadora, i no el partit, és qui fa la revolució, però el partit guia la classe treballadora”, escrigué Trotski encertadament. “Sense una organització que guiés l’energia de les masses, aquesta es dissiparia com el vapor fora de la caixa de pistons. Això no obstant, el que mou les coses no és el pistó ni la caixa, sinó el vapor”.

La terra dels terratinents fou distribuïda entre els camperols, les fàbriques foren estatalitzades i passaren a control obrer, les nacionalitats oprimides aconseguiren el dret a l’autodeterminació, i Rússia, que era una presó de nacions, esdevingué una federació de pobles lliures i iguals.

Durant segles, l’antisemitisme no tenia fre a la Rússia tsarista. El 1881 es dugueren a terme 500 pogroms contra els jueus. Els jueus no tenien permès viure a les dues capitals, Moscou i Petrograd, llevat que disposessin d’un permís especial. Ara el president del Soviet de Petrograd era jueu, Trotski, el president del Soviet de Moscou era jueu, Kamenev, i el president de la República Soviètica era jueu, Sverdlov. Quan Trotski passà a ser el cap de l’Exèrcit Roig, fou substituït com a president del Soviet de Petrograd per un altre jueu, Zinoviev.

La revolució va ser una festa dels oprimits. Durant el 1917, durant el mes de la revolució, Anatoli Lunatxarski, un brillant orador, realitzà trobades de 30.000 a 40.000 persones, i podia parlar durant dues o tres hores de temes com William Shakespeare, el drama grec, etc. La població de Londres és quatre vegades més gran que la del Petrograd d’aleshores, i els treballadors britànics són més lletrats que no pas els russos de l’època. Tot i això, seria impossible veure una sola trobada d’aquestes a Londres.

El govern soviètic va promulgar la legislació més progressiva del món pel que fa a l’emancipació de la dona: el dret al divorci a petició d’una sola de les parts; l’avortament lliure (el primer al món); menjadors comunitaris per alliberar la dona de la cuina; la cura comunitària de les criatures. També foren abolides totes les lleis contra els gais.

No va dur la Revolució Russa a Stalin i al gulag?

Aquest argument se sent moltes vegades en boca dels contraris a la revolució. I sona com de sentit comú. Amb tot, és el mateix sentit comú que podria dir que la bomba atòmica d’Hiroshima fou el producte de la llei de la gravetat de Newton. Hi ha una part de veritat: si no hagués estat per la llei de la gravetat, la bomba no hauria caigut de l’avió.

La clau per entendre l’ascens de Stalin es troba en la naturalesa internacional de la Revolució Russa.

La Revolució Russa era part de la revolució mundial, i no es pot explicar més que en termes de factors internacionals. La classe treballadora industrial russa era petita: el nombre de treballadors en les fàbriques, ferrocarrils i mines era de tan sols tres milions d’una població de 160 milions. La producció industrial de Rússia el 1917 no era més gran que la de la petita Bèlgica. Però la classe treballadora es concentrava molt més en grans unitats. Així, per exemple, hi havia 40.000 treballadors a la fàbrica de maquinaria de Putilov; era la fàbrica més gran del món d’aquells moments. Aquest fet no era el producte del desenvolupament orgànic gradual de l’economia russa: era fonamentalment el resultat del capital estranger invertit a Rússia.

Les aspiracions dels treballadors russos estaven també determinades per les condicions internacionals. A Gran Bretanya calgueren més de dos segles des del començament de la producció fabril perquè els treballadors s’imbuïssin de la reivindicació de la jornada de vuit hores. A Rússia esdevingué la reivindicació central de la revolució del 1905.

El marxisme tampoc era un producte nadiu de Rússia. No hi hagué cap Adam Smith rus, seguit d’un David Ricardo rus, seguit al seu torn d’un Karl Marx rus; el marxisme fou un producte completament importat a la vida intel·lectual i política de Rússia. El primer volum de El Capital fou publicat per primera vegada el 1867. Aparegué en edició russa sis anys després. Fou la primera llengua a la qual es traduí el Capital. Finalment, el darrer impuls a la Revolució Russa també vingué de l’exterior –els cops que les tropes alemanyes infligiren a l’exèrcit rus.

Lenin i Trotski, una vegada i una altra, van advertir que el règim soviètic es condemnaria si la revolució no es difonia, sobre tot si la Revolució Alemanya no venia en el seu ajut. I així fou.

Stalin no va ser l’hereu de la Revolució Russa, sinó el seu enterrador. El fet que assassinés tots els membres del Comitè Central bolxevic que sobrevisqueren a la revolució i a la guerra civil, ho demostra. El pare de l’estalinisme no fou Lenin sinó Noske, el dirigent de l’ala dreta del partit socialdemòcrata que va estar directament implicat en l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, i en l’assassinat de la Revolució Alemanya.

Tràgicament, la Revolució Alemanya es va organitzar i desenvolupar molt pitjor que la russa. Recordo haver-me trobat amb Heinrich Brandler, dirigent del Partit Comunista Alemany després de la mort de Rosa Luxemburg. Li vaig preguntar sobre quina era la situació de l’organització de Rosa Luxemburg el 1918. Em va dir que tenia uns 4.000 militants, la majoria d’ells no marxistes sinó pacifistes (en paraules seves). Compareu això amb els bolxevics, que existien com a partit d’ençà del 1903, amb una militància el 1917 de 23.600, i això en un país on la classe treballadora era molt més petita que a Alemanya. En un rierol l’aigua es manté neta. En aigua estancada, la porqueria sura.

L’aïllament de la Revolució Russa va dur la porqueria burocràtica a situar-se a la cúspide. I quan Stalin entrà en competència amb l’imperialisme occidental, necessàriament l’imità. Si l’Alemanya nazi tenia una maquinària d’indústria militar massiva, Stalin també la volia. Per aconseguir això ràpidament, l’única forma era a través de la dura explotació dels treballadors i camperols russos –per tant, el gulag. La Rússia estalinista esdevingué més i més simètrica a l’Alemanya nazi. El seu règim esdevingué un capitalisme d’estat.

11. Capitalisme i militarisme

Turquia es gasta la meitat del seu pressupost estatal en armes. Ha esdevingut una important potència militar a la regió. Actualment el govern impulsa restriccions salarials i polítiques de privatització, mentre d’altra banda es gasta enormes sumes de diners en tancs i helicòpters.

Durant les darreres dues setmanes la despesa armamentística ha esdevingut un important tema de discussió fins i tot a les revistes patronals. Un columnista ha escrit que “per cada ciutadà turc hi ha tan sols mitja aspirina (una medicina barata pel mal de cap), però hi ha tres bombes de mà. Per cada 10.000 persones hi ha tan sols un centre sanitari, però a canvi hi ha dos tancs”. L’exèrcit turc és la unitat més gran de l’OTAN amb l’excepció dels Estats Units, tot i que els ingressos nacionals de Turquia són molt menors que els d’Alemanya, França, Gran Bretanya o Itàlia.

El paper canviant de l’economia de guerra

En els diferents períodes del capitalisme, la indústria de guerra ha jugat papers diferents. Quan el capitalisme era jove i progressiu, l’exèrcit jugava un paper subordinat; però les coses van canviar quan el capitalisme entrà en declivi. A Alemanya, el 1933 l’atur arribà als vuit milions, un parell d’anys més tard el rearmament nazi s’havia desfet de la desocupació. Això mateix s’esdevingué als Estats Units, Gran Bretanya i a altres països capitalistes.

Després de la fi de la guerra, la Guerra Freda mantingué els exèrcits permanents a un nivell molt més elevat que als anys 20 i principis dels 30, tot i que, per descomptat, molt més baix que en els anys de la guerra. Això era el que vam anomenar en aquell moment l’economia de guerra permanent. Mantenia l’ocupació alta, però estava plena de contradiccions. El 1956, en un article titulat L’economia de guerra permanent, vaig explicar aquestes contradiccions. La despesa en armes anima la plena ocupació, però duu a una situació on un país que gasta molt en armes resultarà incapaç de gastar tant en renovar la indústria com els països que gasten menys en defensa. Això es féu obvi en els anys 60 i a principis dels 70. La Guerra Freda i la despesa armamentista mantenien l’ocupació alta. Però països com Japó i Alemanya Occidental que gastaven molt poc en defensa, mostraren la seva capacitat de renovar la indústria molt millor que els Estats Units o Gran Bretanya. Alemanya Occidental i Japó guanyaren la competència en la indústria automobilística, l’electrònica i altres camps de l’economia. La caiguda del dòlar i la consegüent pujada massiva del preu del petroli, el 1973, forçà els Estats Units i Gran Bretanya a retallar la seva despesa militar dràsticament.

No existeix una relació simple entre capitalisme i militarisme

És cert que el militarisme serveix al capitalisme, però això no vol dir que els generals no tinguin interessos propis que intenten imposar a la societat. Si un capitalista, en defensa dels seus interessos, contracta un gàngster, això no vol dir que el gàngster no tingui interessos propis que intentarà imposar al seu amo. L’economia és la base, i l’exèrcit i la política són la superestructura. Però la superestructura té una influència en la base. Els generals turcs lluiten per mantenir un exèrcit enorme, molt més enllà del que voldrien molts dels capitalistes turcs. Quan va tenir lloc el terratrèmol al nord-oest de Turquia, l’exèrcit s’afanyà a entrar en escena, no amb pales i buldòzers per retirar la runa i salvar la gent soterrada viva, sinó per imposar la llei i l’ordre amb l’ús d’armes i tancs. Els generals tenen la seva pròpia agenda pel que fa a la classe treballadora turca i les nacionalitats oprimides. Intentaran imposar la seva voluntat a la societat.

12. Revolució democràtica o revolució socialista?

A tots els països que no tenen democràcia política –és a dir, els països que són dominats per una monarquia absoluta, o per l’exèrcit, o el feixisme, o un poder imperialista foraster– la necessitat de democràcia és òbvia. I nosaltres, els socialistes revolucionaris, lluitem dur per aconseguir això: eleccions lliures dels governs estatals i locals, llibertat de premsa, de reunió i d’organització, el dret d’autodeterminació nacional. Però amb això no n’hi ha prou.

Primer de tot, la desigualtat, l’explotació i l’opressió encara romanen intactes mentre la riquesa segueix en mans d’una petita minoria de capitalistes. Sense la propietat comuna dels mitjans de producció, no sols continua la desigualtat entre rics i pobres, sinó que també es provoca la competència entre els treballadors per llocs de treball, habitatges, oportunitats educatives; la desigualtat entre la classe treballadora continua. Aquest context és un brou de cultiu pel racisme i el sexisme.

Amb el control continuat de la riquesa de la societat per part dels capitalistes, la democràcia política també és insegura, i l’antic ordre polític amenaça amb tornar. Una petita minoria de capitalistes posseeix no tan sols els mitjans materials de producció, sinó també els mitjans mentals de producció –la premsa, la televisió i altres instruments de propaganda. També tendeixen a rebre el suport de la maquinària de l’estat capitalista –l’exèrcit, la policia i la judicatura mantindran el suport a la classe capitalista.

Únicament quan la classe treballadora sosté el poder estatal es poden garantir els drets democràtics.

El novembre del 1918, la revolució a Alemanya es lliurà del kàiser i posà fi a la Primera Guerra Mundial. Amb tot, els grans patrons Krupp i Thyssen romangueren del costat dels generals i els oficials de l’exèrcit reaccionari, els quals crearen les unitats dretanes Freikorps. El poder dual dominava a Alemanya, doncs al costat del parlament hi havia els consells de treballadors. Cap revolució es lliura dels lligams del passat tot d’una. Al costat d’allò nou, que representa el futur, allò antic perviu. Per emprar les paraules de Marx, “la tradició de les generacions mortes” encara pesa damunt les vives. La Revolució no anà més enllà i, sota el paraigües del govern socialdemòcrata, els oficials dels Freikorps assassinaren els dirigents revolucionaris Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. Els fets revolucionaris continuaren amb alts i baixos fins el 1923, però van acabar amb la victòria del capitalisme. El moviment nazi va néixer el 1919. El 1923 organitzà un cop “fallit” a Baviera, un intent que s’estava esperant entre bastidors. Aquesta fou una altra oportunitat perduda per als treballadors, que prou pagarien quan Hitler arribés al poder.

Als anys 30, França conegué un ascens massiu de la lluita obrera, que començà el febrer del 1934 i que culminà el 1936 amb una victòria decisiva del Front Popular –una aliança del Partit Comunista, el Partit Socialista i els liberals (que es denominaven erròniament Radical Socialistes –quan no eren ni radicals ni socialistes). Milions de treballadors es digueren, “ara tenim el govern, així que prenguem les fàbriques”. I el juny del 1936 va tenir lloc una onada d’ocupacions de fàbriques. Els dirigents del Partit Comunista i del Partit Socialista, tanmateix, forçaren la retirada després d’un compromís amb els patrons. Després d’això, el Partit Comunista fou expulsat del Front Popular. Fou el radical socialista Daladier qui signà l’acord de Munich amb Hitler el 1938, i fou el mateix parlament escollit en la gran victòria del Front Popular del 1936 qui votà el suport al mariscal Pétain, cap del règim de Vichy que col·laborà amb els nazis, de 1940 en endavant.

Quan Indonèsia aconseguí la seva independència d’Holanda el 1949, el país era dirigit pel nacionalista burgès Ahmed Sukarno. La seva ideologia es basava en el Pancasila, els punts principals del qual eren la creença en déu i en la unitat nacional. Tràgicament, el Partit Comunista indonesi no va desafiar Sukarno, tot al contrari, va estar completament d’acord amb ell en la necessitat d’aconseguir la unitat nacional. El resultat fou que les paraules de Saint-Just esdevingueren certes. El Partit Comunista d’Indonèsia tenia molts més militants que el Partit Bolxevic a l’època de la revolució: 3 milions contra un quart de milió. La classe treballadora d’Indonèsia era més gran que la classe treballadora de Rússia a l’inici de la revolució. La pagesia era més gran a Indonèsia que a Rússia. El 1965, un general nomenat per Sukarno, Suharto, organitzà un cop d’Estat amb el suport dels Estats Units, el govern laborista britànic i Austràlia. De mig milió a un milió de persones foren massacrades.

L’Orient Mitjà és una altra àrea que ha vist grans aixecaments que sacsejaren el sistema però que no van aconseguir produir un trencament fonamental. A l’Iraq, el rei Feisal fou enderrocat el 1951 per un moviment de masses. El Partit Comunista de l’Iraq era molt fort, de fet el més fort del món àrab. Entrà en aliança amb el partit nacionalista burgès, el Ba’ath. El Partit Comunista, sota control estalinista, creia que la propera revolució seria democràtica, la qual cosa exigia una aliança entre la classe treballadora i els partits burgesos. Una aliança com aquesta suposava a la pràctica la subordinació de la primera als segons. Els militants del Partit Comunista i els treballadors pagaren un alt preu per aquesta aliança. El Ba’ath, encapçalat pel general Saddam Hussein, amb l’ajut de la CIA, portà a terme un assassinat massiu de comunistes.

A Iran, una vaga general provocà l’enderrocament del Xa, el 1979. Les xores (consells de treballadors) aparegueren per tot el país. Per desgràcia, la direcció d’aquestes xores, principalment el Partit Tudeh, promoscovita, i els fedaijins, veieren la revolució com una revolució democràtica burgesa en comptes d’una de proletària, i donaren suport a l’establiment de la república islàmica. L’aiatol·là Khomeini arribà així al poder sense mostrar cap gratitud al Tudeh o als fedaijins, i l’esquerra fou víctima d’una cruenta repressió.

Puc esmentar unes quantes revolucions fallides més, com la d’Hongria el 1919 i el 1956, la d’Alemanya el 1923, la de Xina el 1925-27, la d’Espanya el 1936, la de França el 1968, la de Portugal el 1974-75.

La juxtaposició de la revolució democràtica a la revolució socialista i la preferència per la primera no és una exclusiva dels dirigents socialdemòcrates, sinó que esdevingué la línia directriu de les direccions estalinistes de tot el món.

La Revolució Russa de 1917 fou una excepció a la sèrie de revolucions fetes a mitges.

La Revolució de Febrer de 1917 creà una situació nova excitant: el tsar va abdicar, segles de monarquia s’acabaven, la policia fou dissolta. En totes les fàbriques s’establiren comitès de treballadors. En moltes unitats militars es crearen comitès de soldats. Els soviets de treballadors i de soldats sorgien arreu.

Però després de la Revolució de Febrer de 1917, en paral·lel als soviets, les antigues institucions seguien existint. A les fàbriques, els antics propietaris i els antics gestors mantenien les seves posicions. A l’exèrcit els generals mantenien encara el comandament: el comandant en cap de l’exèrcit era el general Kornilov, que havia estat nomenat pel tsar. En paral·lel al poder soviètic hi havia un govern burgès encapçalat per un polític liberal de l’època tsarista. Aquesta situació, que Lenin i Trotski denominaren de “poder dual”, estava plena de contradiccions.

Tot i la naturalesa del soviet, els seus dirigents demanaren a la burgesia que conservés el poder. La majoria dels delegats soviètics eren socialistes de dretes, menxevics i socialrevolucionaris. Això no era cap accident. Era el resultat inevitable d’una situació en què milions de persones es movien cap a l’esquerra però encara mantenien gran part del bagatge ideològic del passat tsarista. Per milions de persones que havien donat fins aleshores suport al tsar i a la guerra, un desplaçament cap a l’esquerra no suposava automàticament unir-se al més extrem dels partits, els bolxevics. L’home fort dels menxevics, J. G. Tseretelli, qui va arribar a ser ministre d’interior del govern provisional burgès, explicava la necessitat d’un compromís amb la burgesia: “no hi ha cap altra via vers la revolució. És cert que tenim tot el poder, i que el govern se n’aniria si moguéssim un dit, però això suposaria un desastre per a la revolució”.

Quan el 3 d’abril, Lenin va retornar a Rússia des de Suïssa, fou benvingut per milers de treballadors i soldats a l’estació de Finlàndia de Petrograd. Txkheidze, president del Soviet de Petrograd, li donà la benvinguda amb aquestes paraules: “Camarada Lenin, en nom del Soviet de Petrograd i de tota la revolució et donem la benvinguda a Rússia… Però creiem que la principal tasca de la democràcia revolucionària és ara la defensa de la revolució de totes les amenaces, externes i internes. Considerem que aquest objectiu no requereix la desunió, sinó unir les files democràtiques. Esperem que et dediquis a aquests objectius amb nosaltres”. Lenin, com a resposta, cridà en favor de la continuació de la revolució, ja que la Revolució Russa era part integrant de la revolució internacional, de la revolució mundial. La reacció dels menxevics al discurs de Lenin fou extremadament hostil. Així, I. P. Goldenberg, un antic membre del Comitè Central Bolxevic, declarava, “Lenin es presenta ara com el candidat d’un tron europeu que ha estat vacant durant 30 anys, el tron de Bakunin! Les recents paraules de Lenin recorden part de les antigues i superades veritats de l’anarquisme primitiu”.

Lenin no s’adaptà als menxevics i als socialrevolucionaris, que eren la personificació d’una democràcia petitburgesa. Va seguir coherentment la crida de Marx a l’època de la revolució del 1848 a França i a Alemanya; ser completament independent del camp democràtic petitburgès. Marx escrigué, “els treballadors alemanys… han de contribuir per damunt de tot a la seva victòria final, informant-se dels seus interessos de classe, prenent una posició política independent el més aviat possible, sense deixar-se entabanar per les frases hipòcrites de la petita burgesia democràtica ni dubtant ni un minut de la necessitat d’organitzar un partit proletari independent. El seu crit de guerra ha d’ésser: ‘La revolució permanent’”.

Després de dies, setmanes i mesos de fets turbulents els bolxevics aconseguiren convèncer a la majoria dels treballadors. El 9 de setembre el Soviet de Petrograd es passà al bolxevisme i Trotski en fou elegit el seu president. El mateix dia els bolxevics aconseguiren la majoria del Soviet de Moscou. Des d’aquest moment quedava tant sols un petit pas vers l’assoliment del poder obrer el 7 de novembre del 1917.

La diferència entre èxit i fracàs, entre la Rússia de l’octubre del 1917 i les altres revolucions obreres, fou que en el primer cas hi va haver un partit revolucionari de masses que proporcionà una direcció efectiva a la classe treballadora, que és la força motriu bàsica de qualsevol revolució. Mentre que els socialistes no podem determinar el moment de l’esclat de la crisi revolucionària, sí que podem determinar-ne el resultat final, d’acord amb el grau de construcció d’un fort partit revolucionari.

Cató el Vell, membre del Senat Romà, acabava tots els seus discursos amb les següents paraules: “Cartago delenda est”, Cal destruir Cartago. I, finalment, Roma destruí Cartago. Nosaltres hem d’acabar amb les paraules, “Cal construir el partit revolucionari”.

13. Marxisme i democràcia

Els socialistes turcs, amics meus, em diuen que hi ha una creença generalitzada a Turquia segons la qual, si el país s’uneix a la Comunitat Europea, la democràcia quedarà assegurada. Abans d’ocupar-me d’aquest argument concret, m’agradaria desenvolupar un quadre més general de les relacions entre democràcia i canvi social.

El mot “democràcia” fou encunyat a l’antiga Atenes, i vol dir “govern del poble”. No obstant, ni els esclaus, ni les dones, ni els residents no atenencs, tenien dret a vot en aquesta democràcia.

El sufragi universal per ell mateix no garanteix el govern del poble. De fet, fou Napoleó III qui emprà el sufragi universal per imposar la seva dictadura mitjançant plebiscits: l’estat central mobilitzava les províncies endarrerides contra el París avançat. De forma similar, Bismarck, qui introduí el sufragi universal a Alemanya, l’emprà per reforçar el poder del kàiser, dels prínceps i dels junkers contra els socialistes de Berlín.

Quan hom observa els estats capitalistes democràtics com Gran Bretanya, França o Alemanya, troba que hi ha sufragi universal, que els diputats són elegits democràticament, però que la democràcia és formalista i superficial. Els diputats són escollits, però els jutges, els oficial de policia i els comandants de l’exèrcit no ho són. Per damunt de tot, la gent no té dret a escollir democràticament els patrons de la fàbrica, ni de destituir-los si volen. Els capitalistes i els proletaris són iguals als ulls de la llei. Quan la llei diu, “ni els pobres ni els rics tenen dret a dormir al parc”, formalment són iguals. Similarment, quan la llei diu, “tothom, rics i pobres, tenen dret a allotjar-se a l’Hotel Ritz”, la llei no discrimina als pobres.

El magnat de la premsa a Gran Bretanya té un sol vot, com qualsevol altre ciutadà. De fet, Rupert Murdoch, que controla un imperi editorial enorme –el seu diari Sun ven quatre milions d’exemplars diaris; a més té el Times, News of the World amb una circulació massiva, i el Sunday Times– no pot votar, puix és un ciutadà nord-americà, ciutadania que adquirí per raons comercials. Els treballadors britànics paguen el 23% dels seus salaris en forma d’impostos i un altre 10% com a seguretat social.

Rupert Murdoch paga tan sols un 0,5% dels seus beneficis en forma d’impostos, ja que registra les seves companyies al paradís fiscal de les Illes Caiman. Certament, els treballadors i els capitalistes són iguals davant la llei. És clar que l’impressor que treballa per Murdoch no està perjudicat legalment. Estic disposat a apostar que si em presentés als Jocs Olímpics per córrer contra Linford Christie, el velocista més ràpid de Gran Bretanya, el venceria, tot i que tinc 82 anys, a condició que anés en un bon cotxe i amb un bon xofer.

Per damunt de tot, la democràcia formal no elimina l’opressió de les nacions o les “races”. A Rhodèsia (ara Zimbabwe), els 200.000 habitants blancs tenien drets democràtics. Això no minava l’opressió dels cinc milions de negres. Al contrari, reforçava la unitat dels blancs contra els negres.

El fet que Israel sigui un estat democràtic no suposa que els tres milions de palestins, expulsats de la seva terra per aquest mateix estat, tinguin el dret de retornar a la terra, o el dret de determinar llur destí. El criteri clau per determinar si la democràcia popular s’està reforçant, és el grau de poder real aconseguit pels oprimits. El 1902, Lenin va escriure que quan un obrer es declara en vaga per millores salarials, és un simple sindicalista. Però si va a la vaga contra l’opressió dels jueus, aleshores és un veritable socialista revolucionari. I continuava dient, “som els tribuns dels oprimits”. En un Estat on hi ha una nació dominant i una nació oprimida, és un paper central dels socialistes que pertanyen a la nació dominant lluitar pel dret d’autodeterminació dels oprimits. Per aconseguir la unitat del proletariat de la nació oprimida i de la nació opressora, cal que el proletariat de la nació opressora posi l’èmfasi en el dret de separació de l’oprimida; així mateix, el proletariat de la nació oprimida ha de defensar fortament la unitat amb el proletariat de la nació opressora.

La precondició d’allò exposat més amunt és que l’opressió d’una nació perjudica no tan sols el proletariat de la nació oprimida, sinó també el de la nació dirigent. Un treballador blanc dels Estats Units és privilegiat en relació a un treballador negre. Això és molt més visible a Texas que a Nova York on, els salaris, els llocs de treball o l’habitatge dels treballadors blancs són millors que els de la gent negra de Texas. I per tant, davant això, és evident que els treballadors blancs es beneficien de l’opressió dels negres. Però els salaris i les condicions laborals i d’habitatge dels blancs a Texas són molt pitjors que les de Nova York.

La clau per a una democràcia popular i realment activa és la lluita dels treballadors per damunt de races, nacionalitats i gèneres.

Quan vaig veure per televisió el terrible impacte del terratrèmol del nord-oest de Turquia de l’any passat, era molt obvi que el terratrèmol causà terribles danys a les cases construïdes precàriament, ja fossin habitades per turcs o kurds, mentre que les cases dels rics no van ser afectades. Les imatges també mostraven clarament el paper de l’exèrcit. L’exèrcit turc és el segon exèrcit més gran de l’OTAN, superat tan sols pel dels Estats Units. Quan arribà a la zona del terratrèmol es podia veure com els soldats es dedicaven a posar ordre amb armes en comptes de salvar vides amb buldòzers.

Si Turquia s’uneix al Mercat Comú Europeu, de cap manera això estimularà l’activitat pròpia dels treballadors. La clau pels marxistes és l’activitat pròpia de les masses obreres. És evident que tot dret democràtic, per petit que sigui, ha de ser apreciat. Però la democràcia de masses real no es pot assolir si no és mitjançant una acció de masses. Com Marx assenyalà, “l’emancipació de la classe treballadora és l’acte de la classe treballadora”.

Tota la tradició del sistema educatiu ens presenta una història que es fa des de dalt. Aprenem sobre la història a través de reis, emperadors i generals. I per tant, la il·lusió que si el primer ministre de Turquia s’asseu amb Tony Blair, Gerhard Schröder i Jospin, això durà la democràcia real, és una il·lusió que cal abolir.

Els treballadors no poden aconseguir el poder amb trucs, darrera de la història, sinó únicament a través de la lluita de classes.

14. És possible la revolució mundial?

La classe treballadora industrial de Corea del Sud és actualment més nombrosa que la classe treballadora mundial en el moment de la mort de Marx, el 1883. Els treballadors a l’actualitat són més nombrosos que els camperols. El pes social i polític de la classe treballadora és incomparablement més gran que el de la massa de camperols. Els treballadors treballen en grans unitats de producció. De vegades desenes de milers d’ells treballen per una mateixa empresa, mentre que la pagesia es troba atomitzada, fragmentada. Cada família camperola treballa tota sola en un petit tros.

Marx defensava que una revolució esdevé necessària quan les forces productives entren en conflicte amb les antigues relacions de producció, l’antiga estructura econòmica.

Els capitalistes a l’alba del seu sistema no sols eren progressius, sinó revolucionaris, ja que lluitaven contra les cadenes del feudalisme. La burgesia anglesa féu una revolució el segle XVII, per establir la seva hegemonia econòmica, social i política. El mateix va fer el segle XVIII la burgesia francesa. Uns pocs anys abans de la Revolució Francesa, els capitalistes de les colònies britàniques d’Amèrica declararen la independència i establiren el poder suprem. Nasqueren els Estats Units.

És obvi que, en l’actualitat, les relacions capitalistes de producció són un obstacle al desenvolupament de les forces productives. El fet que centenars de milers, si no milions, de treballadors de la construcció no tinguin feina, mentre que a centenars de milions els manca un habitatge digne, ho demostra. Milions de persones passen gana, no perquè no hi hagi prou menjar al voltant, sinó perquè no es poden permetre comprar-lo. Una anècdota que em van explicar fa anys il·lustra la situació: un nen diu al pare durant l’hivern, “Fa molt fred. Per què no fas un foc?” El pare respon, “No em puc permetre de comprar carbó. No tinc diners”. El nen diu, “Per què no tens diners?”. “Perquè no tinc feina”. “Per què no tens feina?”. “Ximplet, que no ho saps? Jo era miner, i ara hi ha massa carbó al món”.

La victòria de la burgesia respecte els senyors feudals era absolutament inevitable. Van coexistir. Els capitalistes podien dirigir-se al senyor feudal i dir-li, “som més rics que vós, i la nostra riquesa augmenta constantment, mentre que la vostra minva. La millor prova de la nostra superioritat és el fet que molt sovint, quan els membres de la noblesa es troben amb dificultats econòmiques, proven de casar-se amb les meves filles, per barrejar l’or amb la seva sang blava. Intel·lectualment som molt superiors a vosaltres. Teniu la Bíblia; nosaltres l’Enciclopèdia. Teniu l’Església, nosaltres les universitats. Teniu els sacerdots; nosaltres professors. Influïm a molts més membres de la vostra classe que no pas vosaltres influïu a membres de la nostra”. Això es demostrà clarament a l’inici de la Revolució Francesa, quan es reuniren els Etats généraux. Aquest òrgan es dividia en estaments: el primer era la noblesa, el segon el clergat, i el tercer els capitalistes –la classe mitja. Quan arribà l’hora de votar, els membres dels dos primers estats trencaren files i s’uniren al Tercer Estat.

La relació de la classe treballadora amb els capitalistes és fonamentalment diferent de la dels capitalistes amb els senyors feudals. Els treballadors no poden anar al capitalista i dir-li: “teniu les fàbriques, els bancs, les drassanes, mentre que nosaltres tenim… Quan us trobeu amb problemes financers, no us afanyeu a trobar un obrer que es casi amb la vostra filla”. Mentre que el Sun ven quatre milions d’exemplars diaris, principalment a treballadors, dubto que hi hagi cap capitalista que compri diaris socialistes. Per això no és inevitable que els treballadors hagin de guanyar totes les revolucions. Com deia Marx: “les idees dominants de tota societat són les idees de la classe dirigent”. També va escriure que els comunistes generalitzen l’experiència internacional i històrica de la classe treballadora. Ningú no disposa d’una experiència personal d’aquests fets. Ningú que visqui a l’actualitat no fou actiu en la Comuna de París, en la Revolució Russa del 1905, del 1917, etc. El partit revolucionari és la memòria de classe; és la universitat de la classe treballadora. Per tant, no hi ha cap inevitabilitat en la victòria dels treballadors en qualsevol revolució.

Davant la qüestió de si és possible la revolució mundial, la resposta és que no és sols possible, sinó inevitable. El sistema capitalista mundial és com una cadena composada d’una sèrie de baules d’Estats nacionals. Quan la pressió arriba a un extrem, una de les baules tendeix a trencar-se. Quan això passa, afecta a d’altres baules. La Revolució Russa del 1917 fou el principi d’una revolució mundial. Fou seguida per la Revolució Alemanya del 1918, per la Revolució de l’Imperi Austrohongarès el 1919, per les ocupacions massives de fàbriques a Itàlia el 1920-21, per la continuació de la Revolució Alemanya, que culminà a les acaballes del 1923… Els partits comunistes hi floriren. El 1916, en la conferència internacional de Zimmerwald dels socialistes que s’oposaven a la guerra, Rosa Luxemburg féu el comentari irònic, “hem arribat a una situació on tot el moviment internacional contra la guerra pot viatjar en uns pocs carruatges de cavalls”. El 1920, el Partit Comunista d’Alemanya tenia mig milió de militants, el francès 200.000, i l’italià un nombre similar.

Dir que la revolució mundial és inevitable, no vol dir necessàriament que hagi de ser victoriosa.

Els anys 1930 a càmera lenta

Fa uns deu anys vaig defensar que entràvem en un període que és com un film dels anys 30 a càmera lenta. Ens endinsàvem en una recessió mundial, però molt més matisada que la del 1929-33. En aquella època, a Alemanya hi havia 8 milions de persones sense feina, i cap subsidi. A l’actualitat hi ha 4 milions d’aturats amb un subsidi que es troba per damunt del salari promig de Gran Bretanya. És cert que Le Pen imita Hitler, però el seu suport és incomparablement menor que el de Hitler. A banda dels 13 milions de vots que Hitler aconseguí el 1933, tenia desenes de milers de nazis armats, tropes de xoc, dedicades a esclafar les organitzacions obreres. El Front Nacional de França no té res de semblant. El seu suport és molt més feble. Quan van tenir lloc les vagues massives a França, el novembre-desembre del 1995, aquest fet sacsejà el suport del Front Nacional. Amb la pèrdua de suport, el Front Nacional s’escindí, i Le Pen romangué amb un segment de l’organització.

De nou, fóra un error considerar els anys 30, simplement, com dies de foscor i res més. La derrota de la classe treballadora alemanya fou una catàstrofe que no es pot sobreestimar. Però alhora hi hagueren les ocupacions massives de fàbriques a França, el juny del 1936, que despertaren l’espectre de la revolució. Amb tot, la direcció de la vaga, el Partit Comunista i el Partit Socialista, uní forces amb els liberals per contenir-la. Aquesta coalició, sota el nom de Front Popular, tres anys més tard votaria la col·laboració del mariscal Pétain amb els nazis.

Els anys 30 foren una dècada d’extrems. Qualsevol que seia rere la tanca tan sols contribuïa a les forces reaccionàries. El fet que el film dels anys 30 torni, però a càmera lenta, vol dir que hi ha moltes més oportunitats d’aturar el film i dirigir-lo cap on volem. La clau és la construcció del partit revolucionari. Com Trotski escrigué, la lluita de masses és com el vapor, i el partit revolucionari és el pistó que dirigeix la màquina. Un pistó sense vapor és una peça morta de metall; el vapor sense un pistó és difús i no duu enlloc.

De nou, respecte el títol d’aquest article, podem resumir la nostra resposta amb les següents paraules: la revolució mundial no sols és possible, sinó inevitable, però la seva victòria no és inevitable.

P.D. Al rellegir aquest article, em vaig adonar que és possible que el lector consideri el marxisme com un conjunt dogmàtic de fèrries lleis de la història. De fet, Marx sempre va saber que els accidents juguen un paper important en la història. Si Lenin s’hagués mort just abans de retornar a Rússia el 1917, l’impacte sobre el Partit Bolxevic i, per tant, en la història de la revolució, hauria estat enorme.

Uns altres accidents poden accelerar el desenvolupament històric. Donaré un exemple. El terratrèmol del nord-oest de Turquia de l’any passat comportà l’esfondrament de les cases més precàries on vivien els treballadors turcs, i també els treballadors kurds que eren refugiats recents del sud-est de Turquia. Al mateix temps, les cases de bona construcció amb prou feines patiren el terratrèmol. Aquest accident s’hauria pogut emprar pels socialistes revolucionaris com a argument per defensar que la classe és la principal divisió de la societat, que els treballadors turcs i kurds són germans.

15. El mil·lenni: entre l’esperança i la por

El Manifest Comunista, escrit per Karl Marx i Friedrich Engels l’any 1848, afirma:

La història de tota la Societat fins ara és la història de lluites de classes. Home lliure i esclau, patrici i plebeu, senyor i vassall, mestre de gremi i fadrí, en una paraula, opressors i oprimits, han estat en un antagonisme constant, han sostingut una lluita ininterrompuda, ara dissimulada, ara franca, una lluita que acabava cada vegada amb una transformació revolucionària de tota la societat o amb la destrucció comuna de les classes en lluita.

La rebel·lió dels esclaus, liderada per Espàrtac, i totes les altres rebel·lions d’esclaus, foren derrotades. Això, tanmateix, no comportà el manteniment del sistema esclavista a l’Imperi Romà. Els esclaus varen ser substituïts per colons (serfs). El feudalisme substituí l’esclavitud. Aquest procés s’accelerà amb la invasió de les tribus alemanyes de l’Imperi Romà.

De nou, quan parlem de la transició del feudalisme al capitalisme, molt sovint sembla un procés molt planer. Hom pot esmerçar mitja hora llegint un capítol del feudalisme, i passar llavors a un capítol del capitalisme. Però el procés fou molt menys planer, molt més contradictori. El feudalisme sobrevisqué durant més d’un mil·lenni a Europa. Quan aquest es trobà en declivi i el capitalisme ascendia a través de les esquerdes de la societat feudal, no es trobà en un camí sempre ascendent i de sentit únic. De fet, la Península ibèrica àrab del segle XI era molt més avançada que no pas la Monarquia hispànica de tres segles més tard. Al segle XVII, durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-48), la població dels Estats alemanys es veié reduïda a gairebé la meitat.

De nou, els horrors del feudalisme continuaren dempeus. A tall d’exemple: durant 1.000 anys, el senyor d’un mas tenia el dret d’abusar sexualment de qualsevol donzella de les viles sota el seu control. L’opressió dels serfs, sobretot en el sector femení, continuà durant molt de temps.

El capitalisme és molt més dinàmic que qualsevol sistema econòmic i social previ. Com a conseqüència, els extrems apareixen en una escala molt més dramàtica que mai. El capitalisme desenvolupà les forces productives a una dimensió massiva, de tal forma que la satisfacció de tothom es fa possible. Alhora, el capitalisme és sacsejat per la competència entre els diferents capitalistes i els diferents Estats capitalistes. La competència entre la General Motors i la Ford les força a augmentar l’explotació de les respectives forces de treball. La competència anàrquica entre els capitalistes imposa la tirania damunt els treballadors de cada empresa capitalista. La riquesa extrema coexisteix amb una misèria esfereïdora. Les fams no són un nou fenomen de la humanitat; les hem tingut durant milers d’anys. Però aquestes eren el resultat de la manca d’aliments. Ara, sota el capitalisme, tenim milions de persones que passen gana quan hi ha un excedent mundial de gra. Els extrems es poden mostrar amb un sol exemple. S’estima que 20 milions de criatures moren cada any per la manca d’aigua potable. Els beneficis de Bill Gates, l’home més ric del món, en un any, serien suficients per crear aqüeductes i pous que garantissin que a cap criatura li manqués l’aigua potable. Amb els beneficis d’un any!

La competència entre capitalistes, certament, no sols pren formes econòmiques, sinó també militars.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Rosa Luxemburg, la gran revolucionària polonesa i alemanya, escrigué que les alternatives de la humanitat eren “el socialisme o la barbàrie”.

Sabem molt més de barbàrie que no pas ella. Fou assassinada el gener del 1919, abans de les cambres de gas, abans de la invenció de les bombes atòmiques que caigueren sobre Hiroshima i Nagasaki.

A principis dels anys 90, vaig afirmar que observar l’Europa de llavors era com mirar una pel·lícula a càmera lenta dels anys 30.

En els darrers 20 anys, el món ha passat per tres recessions mundials. Però han estat imitacions pàl·lides de l’atroç crac del 1929-33. És cert que un moviment feixista d’extrema dreta ha sorgit a Europa. Però Le Pen és tant sols una pàl·lida imitació de Hitler. És cert que el Front Nacional de Le Pen aconseguí el suport de 5 milions de votants en contrast amb els 13 milions de Hitler. Però la diferència en la qualitat del suport de tots dos era radical. El suport a Hitler era el producte d’una petita burgesia que ho havia perdut tot amb la crisi. El suport massiu a Le Pen no era tan rabiós. Hitler havia armat tropes de xoc fins i tot abans d’arribar al càrrec, el gener del 1933. Els partidaris de Le Pen participaven aquí i allà en atacs físics contra immigrants.

L’altra cara de la moneda –les lluites obreres– són també una pàl·lida imitació de les dels anys 30. És cert que el nivell de lluita industrial de França augmentà en els anys 90. Però fins i tot les vagues massives del novembre i desembre del 1995 no es poden comparar amb l’ocupació massiva de fàbriques del juny del 1936.

El fet que la història dels anys 90 sigui com una pel·lícula dels anys 30 a càmera lenta suposa, primer de tot, que existeixen majors oportunitats d’aturar el film que no pas quan era més ràpid.

Més important encara, és el fet que la situació política de la classe treballadora és molt més favorable per als revolucionaris que no pas en els anys 30. Durant els anys 30, els partits estalinistes dominaven l’esquerra de tot Europa. Per descomptat que la victòria de Hitler no era inevitable. Trotski defensà de forma brillant la necessitat d’un front unit dels partits comunista i socialdemòcrata d’Alemanya per aturar Hitler. Hitler podria haver estat aturat. En primer lloc, el vot del Partit Socialdemòcrata, de 8 milions, i el del Partit Comunista, de 6 milions, era més gran que el vot dels nazis. I encara més important era la qualitat del suport dels partits treballadors. Trotski definia el suport nazi com “escòria humana” ?individus aïllats– mentre que els partits treballadors tenien un poder massiu, a les fàbriques, als ferrocarrils, etc. Hitler no fou aturat perquè la política estalinista era contrària al front unit; Stalin caracteritzava els socialdemòcrates com a “socialfeixistes”.

De nou, l’ocupació de les fàbriques a França el 1936 podria haver estat el trampolí de la revolució proletària, no sols a França, sinó arreu, per exemple a Alemanya. Per desgràcia, els estalinistes defensaren una coalició amb el partit liberal, únicament en interès de la política exterior de Stalin. El resultat fou que el 1940, el parlament que havia estat escollit el maig del 1936, sota la bandera del Front Popular, votà a favor de donar suport al mariscal Pétain, cap del govern francès, que ara cooperava amb l’Alemanya nazi.

En l’actualitat, el poder dels partits estalinistes a Europa ha caigut després de la desintegració dels règims de capitalisme d’estat de Rússia i de l’Europa oriental. Ara hi ha un ampli espai per a construir per als revolucionaris.

El mil·lenni ens dóna esperança i, a la vegada, ens adverteix dels perills. Vivim en una època d’extrems, de possibilitats extremes i de perills extrems. Hauríem de seguir el savi consell del filòsof Spinoza, que escrigué, “hom no hauria ni de riure ni de plorar, sinó entendre”. Vivim en un període de possibilitats extremes.

El Manifest Comunista descrivia la classe treballadora com l’enterradora del capitalisme. Actualment, la classe treballadora internacional és incomparablement més forta que a l’època del Manifest. Solament el nombre de treballadors industrials de Corea del Sud és més gran que tota la classe treballadora industrial del món quan va morir Marx el 1883. Tenim un món a guanyar.

La Batalla de Seattle demostrà una indignació massiva contra les companyies capitalistes. El diari alemany de circulació massiva, Der Spiegel, en comentar la manifestació de Seattle, digué que aquesta mostrava que el nou mil·lenni començaria amb una guerra contra el capitalisme. Durant molts anys, el mot anticapitalisme era part del vocabulari de petites organitzacions revolucionàries. Ara és part del llenguatge de milions de persones.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s