Vladimir Lenin: Guia Anticapitalista

Ian Birchall

ES CA

Ian Birchall va escriure aquest text com militant del Socialist Workers Party (SWP), organització germana de Marx21 a Gran Bretanya. Va militar a l’SWP i els seus antecessors durant més de mig segle. És autor de nombrosos llibres i articles, especialment sobre l’esquerra francesa. Era professor de francès a la Universitat de Middlesex. És membre de la junta editorial de Revolutionary History, una revista que recupera la història de l’esquerra revolucionària internacional.

Aquest text es va publicar en anglès com A rebel’s guide to Lenin. Bookmarks, Londres, 2006.

Publicat en català per En lluita: gener de 2010.

En castellano


1 Per què Lenin és encara rellevant?
2 Com es convertí Lenin en revolucionari
3 Bolxevisme: què fer?
4 El govern provisional de 1905
5 Mantenint el partit unit
6 1912: un diari dels treballadors
7 Guerra i Zimmerwald
8 Imperialisme
9 1917: Revisant perspectives
10 Poder dual
11 Estat i revolució
12 Escollir el moment de la insurrecció
13 Els fruits de la victòria
14 El fràgil estat dels treballadors
15 El moviment internacional
16 Retirada i NEP
17 L’última lluita de Lenin
18 Lenin conduí a Stalin?
19 El leninisme avui
Bibliografia


1        Per què Lenin és encara rellevant?

La majoria d’historiadors ens expliquen que Lenin i el leninisme van ser coses negatives. Es diu que Lenin va governar el seu propi partit de manera dictatorial i, després, l’Estat creat per la Revolució Russa. Ell va ser responsable, ens expliquen, de la mort de milers de persones i de la creació d’una societat totalitària. Stalin senzillament va seguir els seus passos.

És allà dalt, en un pedestal amb Hitler i Saddam Hussein, com un dels grans tirans de la història moderna. En un llibre recentment editat i àmpliament publicitat, Martin Amis es va prendre un descans en la seva tasca habitual d’escriure novel·letes sentimentals carregades de sexe i violència, per poder desplegar els seus vastos coneixements d’història russa i arriba a la conclusió que Lenin i Trotski “no només van precedir Stalin. Van crear un estat policial que funcionava perfectament i que després ell va utilitzar.” (Amis, “Koba the Dread”, Londres, 2002, p.248)

La gent d’esquerres també critica Lenin per haver reprimit la revolta dels treballadors a Kronstadt, per haver-se oposat al moviment anarquista independent ucraïnès i haver destruït els comitès de fàbrica que van sorgir després de la revolució.

El Lenin real era bastant més complex. Evidentment, va cometre errors. Podia ser implacable –a favor d’una causa, no per omplir-se les butxaques– i va lluitar incansablement per tot allò en què creia. Per damunt de tot, va jugar un paper clau per fer possible la Revolució Russa de l’octubre de 1917. La Revolució obria pas a la possibilitat —ràpidament ofegada per Stalin— d’un món en el qual la producció es dirigiria a les necessitats humanes i no a l’obtenció de beneficis, un món en el qual aquells qui treballen, no els qui posseeixen, prendrien les decisions; on els éssers humans de totes les ètnies i nacions cooperarien en comptes de lluitar, i on als nens se’ls parlaria sobre la guerra i la pobresa a les classes d’història, i quedarien perplexos de pensar que atrocitats així van passar realment.

El món actual és molt diferent del que Lenin va conèixer. Els primers fullets de Lenin eren escrits a mà; avui, les idees circulen pel planeta amb la rapidesa del clic d’una tecla. No obstant això, si tornés a la vida, Lenin reconeixeria de seguida algunes coses: les guerres inacabables, la diferència entre rics i pobres que no para de créixer, una repressió estatal que es dispara, el pillatge de les grans corporacions en els països pobres, la corrupció i la impotència dels polítics que segueixen la tendència oficial.

Un altre món és possible, i a més és necessari si la humanitat ha de sobreviure. Per aconseguir el canvi necessitem organització. Els nostres enemics són poderosos, o sigui que també hem de ser-ho nosaltres.

El tema central de la vida de Lenin va ser la necessitat d’organització. La manera de veure aquesta organització va variar molt d’un temps a un altre: no hi ha res semblant al mític “Partit Leninista”. L’obra de Lenin no és un recull de llibres de receptes, i el millor leninista no és qui cita Lenin amb més freqüència. Una anàlisi de l’experiència i dels triomfs de Lenin ens pot ajudar a entendre els seus mètodes i d’aquesta manera ens pot facilitar el desenvolupament de les formes d’organització que necessitem en les nostres pròpies lluites.

2       Com es convertí Lenin en revolucionari

Vladímir Uliànov, després conegut com Lenin, va néixer l’any 1870, fill d’un inspector d’escola. Rússia era, en aquell temps, un vast imperi en el qual la majoria de les persones vivien i morien com a camperols analfabets, condemnats al desgast físic i a la fam periòdica, que coneixien poc més que el seu poble natal, a no ser que fossin enviats a lluitar com a soldats a la carnisseria del front. La servitud, que a la pràctica convertia els camperols en una possessió dels terratinents locals, no va ser abolida fins l’any 1861. L’emperador –conegut com el tsar– governava segons la seva voluntat sense la intervenció de cap institució parlamentària. En aquesta època, la major força de l’esquerra eren els naròdniks (populistes). Actualment se’ls anomenaria “terroristes”. Eren bàsicament estudiants i intel·lectuals que creien que tenien la missió d’alliberar els camperols oprimits. Els seus mètodes incloïen l’ús de bombes i l’assassinat. Van demostrar un gran coratge, però la seva acció va tenir poc impacte. El germà del mateix Lenin va estar involucrat en aquestes accions i va morir a la forca l’any 1887.

Això fou el que convertí a Lenin en revolucionari. Durant un temps va buscar una estratègia per canviar el món, i al final va decantar-se per l’obra de Karl Marx. Marx deia que el capitalisme explotava els obrers, que rebien molt menys del valor d’allò que produien. Però aquests treballadors explotats es convertirien, a través d’una revolució que havia d’establir una societat basada en la propietat comuna, en els enterramorts del sistema. Els obrers, no els camperols, eren la clau per al canvi social. Els camperols que es desfeien del terratinent podien dividir la terra entre ells, però els obrers no podien dividir una fàbrica: per a ells, només era possible una solució col·lectiva. Marx insistia que els treballadors no serien alliberats per petits grups de revolucionaris heroics: “L’emancipació de la classe treballadora ha de ser un acte dels mateixos treballadors.”

Per a Lenin, els revolucionaris havien d’estar allà on eren els treballadors. Als inicis de la dècada de 1890 hi havia petits grups d’estudi, constituïts per intel·lectuals, individus decidits a adquirir coneixements, però tots ells allunyats dels seus companys obrers. Lenin afirmava que els socialistes s’havien d’involucrar en lluites reals sobre salaris i condicions de treball, per molt limitades que semblessin. En la seva activitat inicial a Sant Petersburg durant la dècada de 1890, Lenin deia que la tasca més important a fer era entrenar agitadors. La seva pròpia activitat incloïa l’estudi de les condicions en les fàbriques i l’elaboració de fullets que després es feien circular entre els obrers. L’any 1899 va publicar un llibre, El desenvolupament del capitalisme a Rússia. Era el fruit d’un treball d’investigació de tres anys, fet des de la presó i l’exili. Era ple de detalls i taules d’estadístiques, però el punt bàsic era senzill: Rússia era encara, majoritàriament, un país camperol, però la indústria moderna estava creixent, i amb ella, la classe treballadora. Els naròdniks estaven equivocats: el futur de Rússia era en mans de la classe treballadora.

Aquest desenvolupament tenia dos vessants. Homes i dones eren brutalment explotats, però la indústria els treia de la seva ignorància i de l’aïllament del camp, i els introduïa en fàbriques on la revolta col·lectiva era possible. No es podia retornar a una època daurada de vida camperola pre-industrial: “Només s’ha de veure la increïble fragmentació dels petits productors […] per convèncer-se del progressisme del capitalisme, que està destruïnt les antigues formes de vida i economia des dels fonaments.” (LCW, 3:382)

A la fàbrica, deia Lenin, els obrers començaven a desenvolupar una consciència socialista: “Per força, amb cada vaga han de venir pensaments de socialisme al cap dels treballadors”. (LCW, 4:315).

3       Bolxevisme: què fer?

L’any 1898, un congrés a Minsk, amb només nou delegats, va fundar el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR). Lenin no hi era; havia estat enviat a Sibèria a causa de les seves activitats revolucionàries. Sota el règim tsarista, les activitats socialistes eren il·legals o semilegals. Pocs revolucionaris desfruitaven de més d’un any de llibertat abans de ser arrestats i empresonats a Sibèria. Entre 1900 i 1905, Lenin es va exiliar a Londres, Munic i Ginebra. El 1902 publicà Què fer?, en el qual exposava els seus pensaments sobre organització. Molts crítics de Lenin, i també alguns dels seus defensors, fan servir aquest llibre com una afirmació dels seus punts de vista sobre com hauria de ser una organització revolucionària en qualsevol moment i qualsevol part del món. Això no té sentit. Lenin escrigué el llibre pensant en unes determinades circumstàncies; Què fer? és un document històric, no una fórmula universal. Tanmateix, el llibre conté arguments importants que encara són rellevants avui.

Uns quants anys abans, Lenin havia dit que l’activitat dels sindicats dirigia els treballadors cap al socialisme. Ara deia el contrari: “El sindicalisme significa l’esclavitud ideològica dels treballadors en mans de la burgesia” (LCW, 5:384). Això era una gran exageració, però Lenin volia dir que els sindicats existien per millorar les condicions dels treballadors dins del capitalisme, no per desempallagar-se del sistema.

L’objectiu del partit era lluitar per al socialisme i el sindicalisme era un mitjà per aconseguir aquesta finalitat, però no una finalitat en si mateix. Les idees socialistes no es podien desenvolupar automàticament. Els més grans pensadors socialistes, de Marx a Engels fins al mateix Lenin, no havien estat obrers. Els obrers de les fàbriques, que sovint treballaven onze hores diàries, amb prou feines tenien temps lliure per llegir i encara menys per escriure. En aquest context va escriure Lenin el text següent, citat amb freqüència fora de context: “La consciència política de classe només es pot portar als obrers des de fora, o sigui, des de fora de la lluita econòmica i de l’esfera de relacions entre treballadors i patrons” (LCW, 5:422).

Lenin continuava indagant, i es preguntava per què les idees burgeses eren les que dominaven a la societat. La resposta a la seva pròpia pregunta era: “Per la simple raó que la ideologia burgesa té un origen molt més llunyà que la ideologia socialista, està més desenvolupada, i té a la seva disposició infinitament més mitjans de difusió” (LCW, 5:386). Què diria si pogués veure els mass media moderns?

Els treballadors no desenvoluparien “espontàniament” idees socialistes. L’ordre existent tenia mitjans poderosos per defensar-se. Els socialistes necessitaven armes igualment poderoses per lluitar per a una alternativa.

Un aspecte vital respecte a aquest punt va ser el naixement d’un diari socialista. L’última secció de Què fer? demanava un diari que cobrís tot el territori rus. Per a Lenin, un diari havia de ser també un mitjà d’organització col·lectiva. Un diari d’aquest tipus necessitaria una “xarxa d’agents”, un equip disciplinat i ben organitzat de persones. Una activitat  així “enfortiria els nostres contactes amb la capa més important de les masses treballadores” (LCW, 5:515-516).

Diaris com Iskra (“Espurna”) (a la junta editorial del qual hi havia Lenin) s’imprimien a l’estranger i s’introduïen de contraban al país, o bé es produïen clandestinament en impremtes il·legals, en soterranis.

Lenin afirmava que el partit no hauria d’estar obert a tothom qui, de manera genèrica, simpatitzés amb les seves idees, sinó que havia de ser una organització de revolucionaris professionals, preparats per dedicar totes les seves energies a la lluita i actuar de manera disciplinada. Tal com va indicar, en les condicions repressives imperants llavors a Rússia, “una àmplia organització obrera […] suposadament més accessible a les masses” simplement feia “els revolucionaris més accessibles a la policia” (LCW, 5:460).

A Què fer?, Lenin posava èmfasi en la necessitat de tenir una organització centralitzada: “una organització estable, centralitzada i militant de revolucionaris” (LCW, 5:450).

Només una organització centralitzada podia fer front a l’amenaça de la policia política i treballar en un diari nacional que plantegés les mateixes qüestions en totes les àrees. El socialisme rus va estar marcat per un debat vigorós al llarg de tota la seva història, però un cop es prenia una decisió, tothom l’havia de posar en pràctica. Les polítiques podien aleshores ser provades a la pràctica i, si calia, podien ésser corregides.

Aquest era el principi del que es va acabar coneixent com a “centralisme democràtic”. Aquesta idea no té cap misteri. Existeix en qualsevol forma d’organització en la qual les persones s’uneixen per no només fer debat, sinó aconseguir un objectiu.

L’any següent el POSDR es va escindir. El moviment socialista havia vist massa escissions. Hi ha qui creu que fent escissions repetides demostra el seu leninisme. Però darrere d’allò hi havia un principi important. Lenin volia persones que treballessin segons la disciplina del partit, no que es limitessin a expressar el seu acord amb aquest. L’escissió final va venir per una qüestió organitzativa menor, però que reflectia importants diferències. Els seguidors de Lenin van obtenir majoria i van passar a anomenar-se bolxevics (de la paraula russa “majoria”), mentre el sector derrotat va passar a dir-se el dels menxevics (“minoria”). Això era només el principi de l’escissió; moltes organitzacions locals van romandre unides durant els fets de 1905. Hi va haver diversos intents de reunificació, i la separació definitiva no es va produir fins al 1912.

Els principis organitzatius de Lenin van servir per mantenir els bolxevics units durant un període difícil. Però aviat el curs de la lluita faria necessària una mena d’organització completament diferent.

4       El govern provisional de 1905

El gener de 1905 una gran manifestació a Sant Petersburg dirigida per un capellà, el pare Gapón, va ser tirotejada per l’exèrcit. Centenars de persones van morir. S’obria un nou període; les idees de Què fer? van quedar oblidades. Ara el partit s’havia d’ocupar d’impulsar el moviment en contra de l’Estat tsarista, i per fer això calia, més que un petit grup de revolucionaris, el major nombre possible d’activistes militants de la classe treballadora.

En una carta escrita el mes següent, Lenin demanava als bolxevics que “reclutessin, àmpliament i sense por, persones joves […] Estem en temps de guerra. Els joves –els estudiants i encara més, els treballadors– decidiran l’afer de tota aquesta lluita” (LCW, 8:146).

El setembre de 1905, els impressors de Sant Petersburg van iniciar una vaga, tot demanant canvis en el pagament de la seva feina: volien que se’ls paguessin els signes de puntuació. L’acció es va estendre ràpidament fins a acabar en una vaga general. Els treballadors en vaga van enviar delegats a un comitè central de vaga conegut com a soviet (paraula russa que significa “consell”): es tractava d’una nova forma d’organització. Al cap d’unes setmanes, el soviet tenia 562 delegats que representaven 200.000 treballadors. Es va convertir en un cos polític per defensar els interessos de la classe treballadora. Els vells prejudicis van desaparèixer: encara que l’antisemitisme era quelcom vigent i estès, els obrers van escollir un jove jueu com a líder principal. Es deia Lleó Trotski.

Els anys anteriors d’activitat clandestina havien fet créixer hàbits conservadors i sectaris entre els activistes bolxevics, i no va ser fàcil adaptar-se a la nova situació. Per començar, molts bolxevics de Sant Petersburg desconfiaven dels soviets, però a Moscou i a totes les altres ciutats els bolxevics jugaven un paper clau en els soviets. Lenin va veure que el partit es trobava en una situació totalment nova. Immediatament va viatjar a Sant Petersburg amb un passaport fals. Afirmava que el partit havia d’estar arrelat entre els obrers revolucionaris, tots aquells que volguessin lluitar. Per exemple, s’havia de permetre als obrers cristians d’unir-se al partit. Lenin deia que aquells que volien lluitar i tenien creences religioses eren “inconsistents”. Ell creia que “la lluita real, el treball amb les bases, convencerà tots els elements amb vitalitat que el marxisme és la veritat i apartarà tots aquells sense vitalitat” (LCW, 10:23).

Una cosa que separava els bolxevics d’altres corrents polítics era la insistència que els treballadors haurien d’estar armats. Lenin explicava com havia participat en una discussió amb uns quants liberals i un d’ells va dir: “Imagini’s que hi ha un animal salvatge davant nostre, un lleó, i nosaltres som dos esclaus a qui han llançat a la seva gàbia. Seria adequat començar una discussió? No és el nostre deure unir-nos per lluitar contra l’enemic comú?” Lenin va contestar: “Però què passa si un dels esclaus aconsella d’obtenir armes i atacar el lleó, mentre que l’altre, en plena lluita, veu un rètol que diu “Constitució” penjat del coll del lleó, i comença a cridar: “M’oposo a la violència, tant des de la dreta com des de l’esquerra?” (LCW, 10:234).

Totes les revolucions són sorpreses. El desafiament per als revolucionaris no és predir les explosions socials, sinó trobar maneres de respondre a les noves situacions. Per poder sobreviure en períodes sense gaire moviment, els partits revolucionaris necessiten organització, disciplina, rutina. Però aquestes qualitats es poden convertir en obstacles en un període de canvis ràpids. Abans de 1905 els bolxevics eren una petita minoria que intentava portar les idees socialistes als treballadors. El 1905 la seva tasca va canviar radicalment: llavors havien d’escoltar els obrers i aprendre d’ells com es podia impulsar el moviment cap endavant. Malgrat alguns errors, l’acció dels bolxevics el 1905 va impulsar el partit, i les afiliacions es van disparar en els dos anys següents i van arribar als 40.000 membres. Una nova generació de militants jugaria un paper clau en les lluites que vindrien a continuació.

5       Mantenint el partit unit

El tsar va recuperar el poder i Lenin es va veure forçat a marxar a Finlàndia i més tard, a finals de l’any 1907, es va traslladar a Suïssa. Hi havia, entre els treballadors, una intensa pèrdua de confiança. En comptes de manifestacions massives, ara hi havia petits grups que discutien sobre les lliçons que aquella experiència podia aportar. Precisament perquè el Partit Bolxevic havia arrelat en la classe treballadora, tampoc no va ser immune a la desmoralització. L’any 1907 els bolxevics comptaven amb 40.000 membres. El 1910 havien disminuït fins a uns quants centenars.

Lenin sabia que la mala època no duraria gaire: tard o d’hora, el capitalisme forçaria els treballadors a lluitar. La tasca del partit, en aquell moment, havia de ser mantenir-se unit i estar preparat per a la propera onada de moviment. Com sap qualsevol aficionat al ciclisme, no té sentit arribar al punt més alt de la muntanya si no saps com baixar per l’altra banda. La supervivència de grups locals, encara que petits, significava que el partit seria capaç de respondre a la recuperació, quan aquesta tingues lloc.

Lenin era una persona particularment decidida i concentrada en la seva causa. Comparat amb Marx i Engels, o amb Trotski, fa la impressió de ser un individu de mentalitat molt estreta. Els seus escrits mostren poc interès en l’ampli ventall de temes culturals, literaris i científics que van ocupar a aquells. Lenin es va apartar deliberadament de tota experiència cultural. Gorki recordava una vegada que Lenin havia sentit una peça de Beethoven, i després havia dit que la música era tan esplèndida que li venien ganes de donar copets a l’espatlla de la gent “quan en realitat se’ls hauria de donar una bastonada”  (Lenin y Gorky, Letters, Reminiscences, Articles. Moscou, 1973, p.289).

Es va concentrar obsessivament en la construcció del partit, mentre que altres revolucionaris intentaven de trobar dreceres. Gorki fou amic de Lenin; s’havia unit als bolxevics el 1905 i havia retratat magníficament el moviment revolucionari a la seva novel·la La mare (1906). El 1909 Gorki organitzà una escola de formació política a la qual assistien només tretze activistes russos. Lenin va refusar de participar-hi per diferències filosòfiques amb Gorki. Quan cinc estudiants i un organitzador van discutir amb Gorki i van marxar, Lenin els va invitar immediatament a trobar-se amb ell a París: cada individu, per a ell, era molt preuat.

Alguns bolxevics van abandonar l’àrdua feina de construir el partit i es van dedicar a nodrir idees místiques, parlant de “construcció d’un déu”. Lenin atacà aquestes idees. En temps d’escassetat de membres, era important que la base filosòfica del marxisme estigués molt clara. Hi havia, també, discussions per decidir les tàctiques. El tsar havia instaurat un fals parlament, la Duma, que no tenia cap poder real. El sistema de vot estava articulat de manera que un vot d’un terratinent valia el mateix que 45 vots de treballadors. Però per als candidats obrers hi havia oportunitats de ser elegits. Alguns bolxevics, com Bogdànov, l’autor de l’esplèndida novel·la de ciència ficció Estrella Vermella, deien que el partit no hauria de tenir res a veure amb la Duma. Lenin s’oposava ferotgement a aquesta opinió. Els bolxevics utilitzaren la Duma per a la propaganda i l’agitació. Un dels seus diputats, Bàdeyev, va escriure : “utilitzàvem l’estrada per parlar a les masses, per sobre dels caps dels parlamentaris de diferents tons polítics” (A. Y. Badeyev, Bolsheviks in the Tsarist Duma, Londres, 1987, p. 184). Després, els diputats bolxevics sortien del fals parlament i anaven a secundar les vagues i a participar en les manifestacions pels carrers de la ciutat.

6       1912: un diari dels treballadors

Després de les grans manifestacions d’estudiants de 1910, el nombre de vagues va crèixer ràpidament el 1911. El moviment de la classe treballadora, adormit des de feia uns quants anys, es despertava de nou.

Els bolxevics van decidir de llançar un diari. En comptes de seguir en la línia dels petits diaris que havien circulat amb anterioritat, sovint dedicats a polèmiques obscures contra altres socialistes, el nou diari havia de dirigir-se als treballadors i parlar dels problemes reals en les seves vides. El diari Pravda (“veritat” en rus) va aparèixer l’abril de 1912, amb l’objectiu de contrarestar les mentides del govern.

No podia haver aparegut en un moment millor. Una mica abans, durant aquell mateix mes, els vaguistes de les mines d’or que hi havia prop del riu Lena, havien estat atacats per la policia i centenars van morir o van resultar ferits. Una onada de vagues es va escampar per Rússia. Durant anys, els bolxevics s’havien organitzat en secret. Aquest hàbit, absolutament necessari per protegir-se de la policia, s’havia d’abandonar ràpidament. Els revolucionaris s’havien acostumat a nedar a contracorrent, però ara havien d’aprendre a nedar seguint el corrent.

El diari s’imprimia a Rússia i es venia obertament a les fàbriques i als carrers. El règim tsarista no podia desfer-se del diari, però el perseguia i l’amenaçava constantment. Els activistes es van inventar tot tipus d’estrategemes per enganyar les autoritats. De vegades el diari es prohibia i immediatament reapareixia amb un nom diferent; per exemple, “Veritat del Nord”.

Per a Lenin era vital que el diari servís com a organitzador. Pravda va assignar una sèrie de corresponsals-obrers que proporcionaven informació sobre els seus llocs de treball, els seus problemes i les seves lluites. El diari permetia que els lectors aïllats aprenguessin de les experiències de tota la classe treballadora.

Els diners eren una qüestió política. El diari era finançat pels lectors. Molts treballadors vivien en condicions de pobresa, però Lenin deia que se’ls havia d’animar a contribuir com a mínim amb un kopek (una centèsima part d’un ruble) cada dia de paga. Lenin no hauria menyspreat un contribuent ric, però les contribucions regulars dels treballadors eren més importants. Gràcies a elles, els treballadors veien en Pravda el seu diari, que deixaria d’existir sense el seu suport.

7       Guerra i Zimmerwald

L’any 1914 esclatà la guerra entre les majors potències europees: Gran Bretanya, França i Rússia contra Alemanya i Àustria. Aquesta possibilitat s’havia discutit àmpliament en el moviment obrer. El 1910 i el 1912 havien sorgit resolucions en conferències de la Segona Internacional (en la qual s’integraven tots els partits socialistes europeus) que volien comprometre els socialistes a actuar amb decisió per prevenir la guerra.

Però l’agost de 1914, només els partits socialistes de Rússia i dels Països Balcànics s’oposaven a la guerra. Als altres països, els partits i els sindicats que abans havien mantingut posicions antiguerra ara donaven suport a l’esforç bèl·lic nacional. A Gran Bretanya i a França, els líders socialistes van fer costat al govern, tot animant els seus companys treballadors a anar a morir a les trinxeres. Petits grups militars s’oposaven a la guerra i s’arriscaven a la repressió estatal i a patir l’ira d’un públic entregat a la guerra. Per a aquells que s’hi oposaven, va ser un veritable cop trobar-se, de sobte, totalment aïllats.

Inicialment, Lenin no creia en els informes sobre la traïció de les organitzacions socialistes. Aviat, però, va estar ocupat intentant mobilitzar i unir les minúscules forces dels antiguerra.

Al mateix temps, se submergia en la lectura de tractats filosòfics, especialment en l’obra del filòsof alemany Hegel, que havia inspirat el jove Marx.

Allò que Lenin va aprendre de Hegel era que cada situació s’havia de considerar com un tot interconnectat, un tot ple de contradiccions que feien possibles canvis ràpids i sobtats. Va descriure les característiques principals del mètode hegelià com “El salt. La contradicció. La interrupció de la gradualitat.” (LCW, 38:248). Amb Lenin, la filosofia sempre conduïa un altre cop a l’acció.

El setembre de 1915, una petita conferència antiguerra va tenir lloc a Zimmerwald, Suïssa. Entre tots els delegats assistents no van ocupar més de quatre diligències: eren els únics que quedaven de la Segona Internacional, que havia arribat a representar milions de treballadors.

Lenin creia que hi havia dues tasques principals. El moviment requeria unitat, però també claredat. Alguns dels presents a Zimmerwald creien que era possible acabar amb la guerra sense un desafiament revolucionari al capitalisme i que la poc fiable Segona Internacional es podia fer reviure. Per a Lenin, l’única manera d’avançar era trencant completament amb la Segona Internacional i destruïnt el vell ordre que havia produït la guerra.

Preocupat perquè no es trenqués el moviment antiguerra que tot just naixia, Lenin va votar a favor de la resolució principal, que va descriure com “un pas endavant cap a la lluita real contra l’oportunisme” (LCW, 21:387). Ell i cinc assistents més van signar un document on deixaven clares les seves reserves respecte a la posició majoritària.

Lenin afirmava que, a Rússia, els treballadors havien de veure que “la derrota de la monarquia tsarista […] és el mal menor.” (LCW, 21:32-33). Per als socialistes, la classe era més important que la nació: el seu objectiu principal havia de ser atacar la pròpia classe dirigent. En paraules d’un contemporani de Lenin, el socialista antiguerra alemany Liebknecht, “el principal enemic és a casa.” Però Lenin fou incapaç de convèncer d’aquesta posició tan radical fins i tot els membres del seu propi partit.

8       Imperialisme

Al llarg de la guerra, Lenin continuava insistint en la necessitat d’entendre les coses amb més claredat. L’any 1916 va escriure un llibre breu, que titulà Imperialisme, on analitzava les causes de la guerra, amb la intenció d’oposar-s’hi d’una manera més efectiva.

Marx ja havia demostrat que el capitalisme es basava en la competició. Totes les empreses capitalistes necessiten lluitar per superar els rivals, produir d’una manera més barata i vendre en mercats més grans. Tanmateix, lluny de ser un principi etern, com afirmen els defensors del capitalisme, la competició provoca el contrari: els monopolis. Les empreses més competitives desplacen les empreses rivals del mercat i es queden els seus actius, o s´hi fusionen per formar empreses més eficients en l’obtenció de beneficis. El món acaba, així, dominat per grans companyies.

En particular, Lenin observà que, en fer-se més grans, les empreses capitalistes necessitaven més matèries primeres i mercats més grans en els quals vendre. No podien existir dins de les fronteres nacionals i estaven sempre expandint-se per abastar la resta del món. En l’últim quart del segle XIX, els poders imperials europeus van colonitzar bona part d’Àfrica, imposant el seu govern a les civilitzacions auctòctones. Aquesta era la lògica del sistema; un capitalisme més humà no era possible. Lenin va escriure: “Els capitalismes divideixen el món; no segons cap pla malèvol definit, sinó perquè el grau de concentració a què s’ha arribat, els força a adoptar aquest mètode per obtenir beneficis.” (LCW, 22:253).

Alguns pensadors de la Segona Internacional, com Karl Kautsky, havien afirmat que, en desenvolupar-se, el capitalisme reduïa la tendència a la guerra. Aquest mite encara circula avui. Hi ha qui creu que la globalització pot acabar amb la guerra. Lenin sostenia que les guerres continuarien sent recurrents mentre el capitalisme existís. Avui, el capitalisme és més multinacional que mai, però això no vol dir que les relacions entre les grans superpotències siguin més harmonioses; tot al contrari: la competició i el conflicte són més intensos.

Moltes coses han canviat des de l’època de Lenin. El colonialisme pràcticament ha desaparegut, però l’imperialisme, en general, pot explotar els països del Tercer Món amb prou eficiència sense necessitat de governar-los. Però, en el punt essencial, s’ha provat que Lenin tenia raó: els períodes de cooperació internacional només són interludis. “Les aliances pacífiques preparen el terreny per a les guerres; les mateixes aliances, en el seu moment, van sorgir de les guerres,” va escriure (LCW, 22:295). El capitalisme encara ens condueix a la guerra, tal com podem veure cada dia a les notícies.

9       1917: Revisant perspectives

El gener de 1917, Lenin va anar a un míting a Zuric, dient: “Nosaltres, els de la vella generació, potser no viurem per veure les batalles decisives de la revolució que ve” (LCW, 23: 253). Molt aviat el sorprendrien els fets.

Rússia, amb la seva economia subdesenvolupada, estava patint molt més que altres nacions. El febrer de 1917 les treballadores del tèxtil de Petrograd (la forma amb què es va anomenar Petersburg) van iniciar una vaga, tot i que els bolxevics havien aconsellat d’evitar les vagues en aquell moment. Els treballadors s’estaven movent de forma que s’avançaven al partit. Les vagues es van estendre i una setmana més tard el tsar fugia del país. Es va formar un Govern Provisional, que va prometre establir el sufragi universal i una constitució. Durant les vagues, els treballadors havien fet reviure les organitzacions de 1905, els soviets.

Lenin, que encara era a Suïssa, es va adonar que començava una nova fase històrica. Feia gairebé deu anys que no trepitjava Rússia, però llavors decidí de tornar-hi. Va idear un pla en què es féu passar per suec, tot i que no parlava ni una paraula de la llengua d’aquell país. Així, el govern alemany accedí a deixar-lo travessar Alemanya en tren. A l’abril arribà a Petrograd i, en trobar-se amb una situació inesperada, reconsiderà totes les idees fonamentals en què basava la seva estratègia política. Fins llavors, Lenin sempre havia sostingut que Rússia no estava a punt per a una revolució socialista. Com que no existia una democràcia parlamentària al país, ell creia que Rússia necessitava una revolució democràtica com la gran Revolució Francesa de 1789 (que els marxistes anomenaven “revolució burgesa”).

No obstant això, Trotski deia que Rússia podia anar directament cap a una revolució socialista. Havia desenvolupat la teoria de la “revolució permanent”, que suggeria que una revolució russa podria arribar a donar el poder a la classe treballadora, amb la condició que la revolució s’estengués ràpidament a altres països. Els bolxevics consideraven Trotski com un heretge. Ara Lenin defensava una posició similar a la de Trotski: deia que era possible que els bolxevics capturessin directament el poder en un futur proper. Els membres del seu propi partit estaven consternats i el primer que va haver de fer va ser convèncer-los.

Lenin necessitava també una estratègia per a la pagesia. La classe treballadora era insignificant comparada amb l’enorme població camperola. Una revolta massiva dels camperols va començar poc després de la Revolució de Febrer. Lenin va veure que calia vincular aquest moviment a la lluita dels obrers de les ciutats. Això significava donar suport a la demanda dels pagesos d’una divisió igualitària de la terra entre aquells que la treballaven. Els bolxevics van adoptar l’antic programa dels socialistes revolucionaris (els successors dels naròdniks).

L’exèrcit, principalment compost per camperols, volia pau. Durant el 1917 més d’un milió de soldats van desertar. Els camperols volien tenir la propietat de les seves terres; els obrers de les ciutats volien aliments. L’eslògan dels bolxevics va ser: “Pau, terra i pa”.

10     Poder dual

La revolució va començar espontàniament, però no podia acabar de la mateixa manera. Alguns treballadors eren més militants que d’altres, i la vella classe dirigent aprofitava àvidament aquestes divisions. El partit havia de lluitar per als interessos de la classe en el seu conjunt. Com va escriure Víctor Serge, “El partit és el sistema nerviós de la classe treballadora, el seu cervell” (V. Serge, Year One of the Russian Revolution, Londres, 1992, pàg. 57-58).

Lenin tenia una doble tasca en aquest període. Havia d’estar vinculat al partit i animar-lo a incrementar la seva influència, però al mateix temps havia de dirigir la seva atenció a les masses de treballadors no afiliats al partit, perquè sense ells no hi hauria revolució. El partit havia pogut créixer perquè els treballadors recordaven el paper que havia tingut en lluites anteriors. Però com que el partit estava tan arrelat entre els treballadors, es movia i divergia en diferents tendències dins de la classe: Lenin havia de decidir quines tendències aprovar i quines desaprovar.

El primer pas de Lenin va ser aconseguir posar el partit en condicions per poder lluitar. Com el 1905, l’objectiu era atreure tots els millors militants. El partit va créixer ràpidament. Al principi de l’any tenia uns 4.000 membres i a final d’any potser arribava als 250.000. A la ciutat d’Ivanovo-Voznesensk, els membres van passar de deu a més de 5.000 en pocs mesos.

Els bolxevics no eren una organització burocràtica en la qual tothom obeïa ordres. A la primavera de 1917 les oficines del partit eren dues petites habitacions i el personal de secretaria, unes sis persones. Sovint l’activitat era caòtica: els membres havien de prendre la iniciativa, més que esperar a rebre ordres.

Pel maig, Trotski va tornar a Rússia. Durant els quinze anys anteriors Lenin i Trotski s’havien referit l’un a l’altre amb comentaris més aviat cruels, però amb la revolució cada vegada més a prop aquestes disputes eren irrellevants. Lenin sabia quan calia escindir-se, però també quan calia unir-se per fer front comú. Durant l’estiu, Trotski i els seus seguidors es van unir als bolxevics, i gairebé immediatament, Trotski fou elegit membre del comitè central.

Fins i tot el Partit Bolxevic, que creixia ràpidament, necessitava aliats. Hi havia poques esperances pel que fa als menxevics, que creien que el poder havia de romandre en mans de la burgesia i que constantment vacil·laven quan el suport que tenien anava a la baixa. Però els socialistes revolucionaris estaven cada cop més dividits respecte a la seva actitud davant el Govern Provisional i la seva ala esquerra es va aproximar als bolxevics.

La situació tenia un equilibri precari. Lenin s’hi referí dient que hi havia un “poder dual” (LCW, 24:60). No hi havia una autoritat única que controlés la societat. El Govern Provisional no tenia cap intenció de desafiar el poder econòmic dels capitalistes. En els llocs de treball i les localitats, els soviets dirigien les coses amb eficiència. En algunes fàbriques, els obrers havien posat els directius en carretons i els havien transportat fins a les portes de la fàbrica com a mostra del seu poder.

El partit havia de lluitar per les seves idees en les organitzacions de classe: en els soviets hi havia seguidors de tots els partits. Lenin va remarcar la importància d’explicar pacientment la posició dels bolxevics: havien de fer servir la persuasió de la camaraderia i “descartar l’ “orgia de xarlataneria”(LCW, 24:63). No va ser fins a finals d’agost que els bolxevics van aconseguir ser majoria al soviet de Petrograd, una de les seves àrees més fortes.

Durant l’estiu, Lenin i els bolxevics van haver d’afrontar dues proves difícils. Al juliol, una gran manifestació d’obrers a Petrograd demanava que els soviets prenguessin el poder immediatament. Els bolxevics sostenien que per fer aquest pas encara s’havia d’esperar: si els obrers més militants enderrocaven el govern pel seu compte, no serien prou forts per mantenir-se en el poder. Es necessitava més temps perquè tots els obrers estiguessin a punt.

Aleshores, un oficial de l’exèrcit de la dreta anomenat Kornílov intentà un cop d’estat per enderrocar el Govern Provisional i reestablir un règim autoritari. Els bolxevics van mobilitzar milers de treballadors per defensar Petrograd. Els obrers del ferrocarril van arrencar vies i desviar trens, mentre altres treballadors fraternitzaven amb els soldats de Kornílov. Les seves tropes van negar-se a atacar Petrograd i Kornílov fou arrestat. Lenin va deixar clar que els bolxevics actuaven contra Kornílov, però en cap cas en suport del Govern Provisional. De fet, aquests esdeveniments van debilitar el govern i van reforçar la credibilitat dels bolxevics.

11      Estat i revolució

Per a Lenin, la teoria i la pràctica van anar sempre lligades. Ocupar-se de les idees era inútil a no ser que portessin a l’acció. Però l’activitat més entusiasta era absurda si no la guiava una comprensió dels canvis de la societat.

Al juliol, Lenin va haver de passar a la clandestinitat. Va aprofitar la pau relativa d’aquelles poques setmanes per escriure el seu llibre més important, Estat i revolució (si només llegiu un llibre de Lenin, que sigui aquest). Quan va ser publicat va causar consternació entre molts marxistes “ortodoxos”, tot i que els anarquistes el van valorar molt positivament. Sobre la qüestió de l’estat, Lenin va arribar fins al fons de l’argument de què era el socialisme. Els oponents del socialisme (i massa dels seus seguidors) han identificat el socialisme amb la propietat estatal. Hi ha societats que han estat descrites com a “socialistes” només perquè grans parts de la seva economia estaven nacionalitzades. Lenin va posar en dubte vigorosament aquest punt de vista. Ell sostenia que, en una societat dividida en classes, l’estat és un organ de repressió d’una classe per part d’una altra” (LCW, 25:387). Això engloba tot el cos d’institucions repressives que s’utilitzen per impedir que els habitants d’una nació desafiïn l’estructura de propietat existent i les formes d’explotació vigents: l’estat “consisteix en cossos especials d’homes armats que tenen presons, etc., sota les seves ordres” (LCW, 25:389). Aquestes institucions no són neutrals. La llei no tracta de la mateixa manera els rics i els pobres: està dissenyada per defensar els rics i els poderosos. Lenin seguia Marx, que va escriure en el seu Manifest Comunista: “L’executiu de l’estat modern no és res més que un comitè per gestionar els afers comuns de tota la burgesia.” O sigui que els socialistes, deia Lenin, no podien prendre l’estat des de dins, utilitzant les institucions existents. Va descartar el parlament, dient que era “una cort de porcs” i que només servia “per decidir una vegada cada pocs anys quin membre de la classe dirigent volem que sotmeti i reprimeixi el poble a través del parlament” (LCW, 25:422). El que distingeix els revolucionaris dels reformistes, va escriure, és el fet que els primers creuen que s’ha de destruir la maquinària de l’estat (LCW, 25:478). Per fer això es necessitava una “revolució violenta” (LCW, 25:400).

Tanmateix, què havia de substituir l’estat? Els anarquistes pensaven que l’estat existent es podia abolir i que una societat lliure i sense estat s’establiria immediatament. Lenin creia que, desafortunadament, allò no era possible. Si la classe treballadora assolia el control de la societat, les altres classes lluitarien despietadament per recuperar els seus privilegis. La classe treballadora necessitaria un estat propi per resistir la contrarevolució. Lenin ho anomenà “la dictadura del proletariat” (LCW, 25:402). Seria més senzill anomenar-ho simplement “poder de la classe treballadora”.

Finalment, deia Lenin, la societat es podria reorganitzar i la riquesa, redistribuir-se. El malbaratament capitalista se substituiria per una producció molt més efectiva i dirigida a satisfer les necessitats humanes. Les velles classes desapareixerien i tothom seria al mateix temps un treballador, fent una tasca útil a la societat, i un governant que participaria en el procés democràtic de decidir com fer ús dels recursos de la societat. L’estat esdevindria innecessari i s’aniria “marcint” (LCW, 397-398). Lenin sintetitzà aquest argument amb les següents paraules: “Mentre hi hagi estat no hi ha llibertat. Quan hi hagi llibertat, no hi haurà estat” (LCW, 25:468). L’objectiu de Lenin era el mateix dels anarquistes, però ell pensava que el camí per arribar-hi seria més complex.

Lenin va recórrer a molts exemples històrics. En particular es referí a la Comuna de París de 1871, quan la classe treballadora va prendre la ciutat i la va governar durant deu setmanes, abans que fossin massacrats des de fora per les tropes. Tots els membres del govern dels treballadors rebien la paga d’un treballador mitjà, i aquells que els havien elegit podien decidir retirar-los en qualsevol moment: la mateixa forma de democràcia que en els soviets. Abans de 1917 aquest era l’únic exemple de treballadors que havien pres el poder en la societat, encara que de manera breu, i era important aprendre sobre aquell esdeveniment.

Estat i revolució no es va arribar a acabar mai: Lenin va haver de tornar a l’activitat. Com va deixar escrit a les conclusions, “és molt més plaent i útil passar per “l’experiència de la revolució” que escriure sobre ella” (LCW, 25:492).

12     Escollir el moment de la insurrecció

L’estiu de 1917 Lenin s’oposà a aquells que volien prendre el poder prematurament. Però a la tardor, la situació estava a punt de madurar fins al punt necessari. Era vital que els revolucionaris aprofitessin les seves oportunitats abans no fos massa tard. En cada article que escrivia, Lenin deia que no hi havia temps a perdre, que era necessari preparar la insurrecció immediatament. A l’octubre va escriure al comitè central, insistint que “esperar seria un crim” (LCW, 26:140). Pels carrers, el sentiment predominant era l’expectació: els treballadors llegien els articles de Lenin, com ara “La crisi ha madurat” (LCW, 26:74-82), i sabien que el canvi era imminent, però necessitaven una força centralitzadora que fes possible una acció conjunta.

Dos membres del comitè central, Zinóviev i Kàmenev, es van oposar als plans de Lenin, i van escriure un article en un diari no bolxevic, on el criticaven. Això podia haver fet trontollar tots els plans, però malgrat el mite que Lenin era un tirà implacable, en aquest cas no va poder convèncer el comitè central perquè fossin expulsats del partit.

A Petrograd es va constituir un comitè militar, que dirigí Trotski. Entre els seus seixanta membres, hi havia 48 bolxevics, uns quants socialistes revolucionaris de l’ala esquerra, i quatre anarquistes.

Lenin, que al llarg de tota la seva vida es va dedicar a la tasca de construir el partit, creia que era el partit mateix el que havia de fer la crida a la insurrecció. Trotski, que tenia més experiència en els soviets que Lenin, el va haver de persuadir que el suport únicament del partit no era prou ampli i que la crida hauria de venir dels soviets. Lenin no era un tirà: era la seva voluntat d’aprendre la que el va fer un gran líder.

Al contrari que el tsar, que va enviar milions d’homes a morir a la guerra, Lenin no va dilapidar les vides dels seus seguidors. Com que els revolucionaris estaven decidits i van demostrar que utilitzarien totes les forces que fossin necessàries, el nombre de baixes a Petrograd va ser molt petit. Deu anys després, el gran director Eisenstein va rodar una pel·lícula sobre la Revolució d’Octubre; es diu que va morir més gent durant el rodatge que a la insurrecció real de Petrograd.

Al cap d’un dia, el Govern Provisional es desmoronà i els bolxevics van obtenir el poder. Excepte a Petrograd, a tots els altres llocs, sobretot a Moscou, la resistència va ser més aferrissada i hi va haver més víctimes. El dia després de la revolta, Lenin declarà al soviet de Petrograd: “Ara ens hem de posar a treballar per construir un estat socialista proletari a Rússia” (LCW, 26:240).

13     Els fruits de la victòria

Es va formar una nova estructura estatal, basada en els soviets. Lenin es convertí en el cap del nou govern. Tot i que sovint se l’acusa de cobdiciar el poder, ell no volia el càrrec; va intentar persuadir Trotski d’ocupar-lo, de manera que ell es pogués concentrar en el partit, però Trotski va refusar l’oferiment (I. Deutscher, The Prophet Armed, Londres, 1970, p.325).

El nou règim revolucionari va començar a introduir immediatament un programa de reformes radicals i de gran abast. Un dels primers decrets instituïa mesures de control obrer a les fàbriques.

La propietat privada de terres es va abolir, sense compensacions. El dret a l’ús de la terra s’otorgà a aquells que la treballaven. Després d’un debat ferotge, es va signar un tractat de pau amb Alemanya: Rússia era fora de la guerra.

A les nacions que fins aleshores havien estat oprimides per l’Imperi Rus se’ls va donar la possibilitat d’independitzar-se. En els anys següents es van crear cinc estats independents, i dins de la nova federació russa es van establir 17 repúbliques autònomes i regions.

El vell codi legal també s’abolí i el sistema legal va ser reformat totalment. Es van preparar tribunals populars, amb jutges electes.

Les dones van obtenir el dret a vot i la plena ciutadania, un salari igualitari i drets laborals. Els canvis legals van començar a transformar la naturalesa de la família des dels fonaments. El divorci per mutu acord es va legalitzar. Com va afirmar un legislador, el matrimoni “ha de deixar de ser una gàbia on marit i muller viuen com presoners”. La discriminació contra els fills il·legítims es va suprimir. L’any 1920, Rússia va ser el primer país a legalitzar l’avortament. L’homosexualitat ja no era un crim. Aquests canvis van situar Rússia molt per davant de les nacions occidentals europees, que suposadament eren més avançades.

En un any, el nombre d’escoles augmentà un 50 per cent, i es van organitzar campanyes per ensenyar a llegir i escriure als analfabets. Les taxes de les universitats es van abolir, per donar més facilitat d’accés a l’ensenyament superior. Es van acabar els exàmens, i l’aprenentatge basat primordialment en la memorització va perdre molt de pes. L’estudi a l’escola es combinava amb treball manual pràctic i es van establir mesures de control democràtic, que tenien en compte tots els treballadors de l’escola i els alumnes majors de dotze anys. Lenin, personalment, va posar molta atenció a l’expansió de les biblioteques.

Aquests elements eren els que podien canviar-se amb decrets. La tasca d’eradicar la ignorància, la superstició i les actituds reaccionàries requeriria més temps. Lenin va remarcar la importància de l’autoemancipació de la classe treballadora, dient que la revolució havia de “desenvolupar aquesta iniciativa independent dels obrers i en general de tothom qui treballés i fos explotat, havia de desenvolupar-la tan àmpliament com fos possible en treball organitzatiu creatiu. Costi el que costi, hem de desfer-nos del vell, absurd, salvatge, vil i fastigós prejudici que només les anomenades “classes altes”, només els rics, i aquells que s’han educat en escoles de rics, són capaços d’administrar l’estat i dirigir el desenvolupament organitzatiu de la societat socialista” (LCW, 26:409). Malgrat les duríssimes proves del període post-revolucionari, molts treballadors es van sentir alliberats de la seva vida anterior. Hi ha testimoniatges de l’època, de treballadors que després de la jornada laboral a la fàbrica, improvisaven i produïen obres de teatre, o assistien a classes per aprendre a escriure poesia.

La Rússia revolucionària va veure com floria la innovació i l’experimentació en la literatura, la pintura, i el cinema. La posició de l’artista en la societat es va transformar. Com va escriure Maiakovski, “Talment com pinzells emprarem els carrers/Les nostres paletes seran les àmplies i obertes places” (“Ordre del dia de l’Exèrcit de les Arts”, 1918).

14     El fràgil estat dels treballadors

La nova societat hagué de fer front a molts problemes. La guerra i el mal govern del tsar havien deixat l’economia en un estat caòtic, i la classe treballadora russa era molt nova. La majoria dels treballadors eren fills de pagesos que havien anat a treballar a les ciutats; molts d’ells eren analfabets. La classe treballadora era una insignificant minoria comparada amb la vasta pagesia.

Lenin va veure des del principi que una economia planificada no era possible sense la intervenció de la massa dels treballadors. Un diari va recollir les seves paraules: “No hi havia ni hi podia haver un pla definit per a l’organització de la vida econòmica. Ningú no en podia aportar cap. Però podia realitzar-se des de baix, des de les masses, a través de la seva experiència. Es donarien instruccions, és clar, i s’indicarien maneres de procedir, però era necessari començar simultàniament des de dalt i des de baix” (LCW, 26:365).

Dit d’una altra manera, no hi podia haver “planificació econòmica” separadament de la democràcia dels treballadors. La història ha demostrat fins a quin punt Lenin tenia raó. Sempre que la planificació s’ha imposat des de dalt, sense que s’hi impliqués la massa de treballadors, el que s’anomenava “socialisme” ha acabat convertit en una grotesca paròdia autoritària.

No obstant això, els treballadors amb els quals comptava Lenin havien crescut en una societat que havia pervertit i atrofiat el seu desenvolupament. Tal com va dir el 1919, el socialisme s’havia de construir amb “homes i dones que han crescut en el capitalisme, que els ha viciat i corromput” (LCW, 29:69). Rússia estava menys desenvolupada, industrialment i culturalment, que els països europeus occidentals i la seva economia havia quedat arruïnada després de la guerra mundial. Des del principi de tot, el Partit Bolxevic va haver de substituir, fins a cert punt, la massa dels treballadors.

Els activistes revolucionaris amb experiència en tasques administratives eren escassos. Aquells que les podien realitzar sovint feien diverses feines al mateix temps. Víctor Serge, un revolucionari belga que va anar a Rússia per ajudar a fer la revolució, es va trobar treballant simultàniament com a periodista, mestre, inspector d’escola, traductor, traficant d’armes i arxiver.

Aquesta manca d’experiència era especialment greu en la maquinària de seguretat estatal. El nou règim va crear una organització anomenada Cheka (abreviatura de Chrezvychaynaya Komissiya;Comissió Extraordinària” en rus, que combatia la contrarevolució i el sabotatge). Això era, sens dubte, necessari: molts dels prvilegiats per l’ordre anterior volien sabotejar el nou règim, i se’ls havia d’aturar. Però sovint passava que els membres de la Cheka tenien un compromís insuficient amb el socialisme i van fer un mal ús de la seva autoritat. Moltes persones innocents van patir a les seves mans. Es va acceptar que allò havia estat una mesura d’emergència: l’any 1922, a petició de Lenin i d’altres, la Cheka es va substituir per un cos amb poders més limitats.

Alguns revolucionaris esperaven massa coses, i massa aviat. El 1917, molts treballadors havien format comitès de fàbrica, i els bolxevics sovint hi jugaven un paper clau. Però aquests col·lectius sovint representaven els interessos d’un grup particular d’obrers, més que de la totalitat de la classe treballadora. El març de 1918, un informe de Shliàpnikov (que més endavant fou líder de l’Oposició Obrera) descrivia el caos produït pel control obrer als ferrocarrils (T. Cliff, Lenin, vol. III, Londres, 1978, pàg. 119-120). Això anava en contra dels interessos dels treballadors en general, que necessitaven un sistema de transport eficient. Tot i que en principi estaven compromesos amb el control obrer, els bolxevics van incorporar els comitès de fàbrica als sindicats.

Si Rússia hagués existit dins d’una bombolla hermètica, aquests problemes s’haurien pogut solucionar en pocs anys. Però les grans potències europees no volien que la revolució sobrevisqués. Sabien com n’era de popular la Rússia revolucionària entre els obrers cansats de la guerra i els atemoria la possibilitat que l’exemple rus s’estengués.

El dia abans de l’armistici de 1918, Winston Churchill digué al consell de ministres britànic que podria caler reconstruir l’exèrcit alemany per lluitar contra el bolxevisme. Dues setmanes després, en un míting, afirmava: “La civilització s’està extingint completament en àrees immenses, mentre els bolxevics es passegen com babuïns ferotges entre les ruïnes de les ciutats i els cadàvers de les seves víctimes” (M. Gilbert, Winston S. Churchill, vol. IV, Londres, 1975, pàg. 226-227).

Fins al 1920, una cruenta guerra civil va assolar tot el territori rus. En realitat, “guerra civil” no és un terme que descrigui amb precisió els fets. A Rússia hi havia tropes britàniques, franceses, canadenques, nord-americanes i de disset països més, que van anar establint vincles amb els diversos líders russos, corruptes i brutals, que la revolució havia apartat del poder.

Petrograd va estar a punt de caure en mans dels reaccionaris en dues ocasions. Lenin va discutir la possibilitat que els bolxevics tornessin a convertir-se en una organització clandestina (V. Serge, Memoirs of a Revolutionary, Londres, 1963, p. 92).

Aquells que intenten difamar la figura de Lenin, com els autors d’El llibre negre del comunisme, citen paraules de Lenin d’una manera que el fan aparèixer com un individu sanguinari i brutal. A l’agost de 1918, Lenin envià un telegrama en què indicava com gestionar una revolta dels kulaks (que eren pagesos relativament benestants i enemics dels pagesos més pobres): “La revolta kulak en els vostres cinc districtes s’ha de reprimir sense compassió. Els interessos de tota la revolució requereixen una acció semblant, perquè la lluita final amb els kulaks ha començat. 1) envia a la forca almenys cent d’aquests kulaks, que no són més que uns malparits rics i uns escanyapobres als ulls de tothom (i vull dir que els pengis públicament, perquè la gent ho vegi). 2) publica els seus noms. 3) confisca tot el gra que hagin produït. 4) escull els hostatges segons les meves instruccions en el telegrama d’ahir” (S. Courtois et al, The Black Book of Communism, London and Cambridge Mass, 1999, p. 72).

Això és esfereïdor si la citació es treu de context. Una guerra salvatge estava sacsejant el país, i els contrarevolucionaris eren molt més brutals que els bolxevics. El comandant dels Estats Units a Sibèria el 1919, el general William S. Graves, va testimoniar que “Estic completament segur de dir la veritat quan declaro que per cada persona morta a mans dels bolxevics a Sibèria, els anti-bolxevics en van matar cent” (W. P. i Z. K. Coates, Armed Intervention in Russia 1918-1922, Londres, 1935, p. 209). Lenin no era precisament un pacifista, i va fer tot el que va poder per assegurar la victòria dels bolxevics. Els autors del Llibre negre no són gaire sorollosos quan es tracta de criticar la violència de George Bush, Tony Blair o Ariel Sharon: els és més fàcil tenir la consciència tranquil·la denunciant Lenin.

Les forces contrarevolucionàries eren corruptes i antisemites, i no tenien res a oferir, a part del retorn al vell ordre desacreditat. Finalment, la guerra es va guanyar gràcies a la gran determinació i al coratge mostrats pels bolxevics.

Lenin jugà un paper crucial en donar un rumb polític al partit. Però no era un tirà. En els mesos que van seguir a la revolució, el lideratge bolxevic sovint estava dividit pel que feia a afers majors. Lenin es trobà, de vegades, defensant les idees de la minoria, i hagué de lluitar ferotgement per fer valdre la seva posició.

No considerava que cap tasca fos massa insignificant per a ell. Va dedicar, de fet, molt de temps a detalls administratius menors. Comparat amb els dictadors moderns, la seva seguretat era molt modesta. Una vegada, el van atacar mentre anava en cotxe, i el van forçar a baixar per endur-se el vehicle. Va passar força temps abans no va rebre assistència.

No buscava privilegis per a si mateix. El 1918 va “reprendre severament” el Consell de Comissaris del Poble quan li van augmentar el salari (LCW, 35:333). Hi ha una carta escrita per Lenin el 1920, dirigida a un bibliotecari, en la qual demanava, molt educadament, si es podia fer una excepció a les regles de manera que pogués prendre algunes obres de referència, a condició de tornar-les l’endemà a primera hora del matí (LCW, 35:454). És difícil imaginar-se Stalin o Saddam Hussein mostrant aquest respecte per la normativa bibliotecària.

15     El moviment internacional

Lenin sempre havia pensat que no hi havia esperances d’una revolució a Rússia a no ser que s’estengués ràpidament a la resta del món. El desembre de 1917 va escriure: “La revolució socialista que ha començat a Rússia és, doncs, només el principi de la revolució socialista mundial” (LCW, 26:386). Una Alemanya dels treballadors, particularment, podia haver ajudat Rússia econòmicament. L’esperança de Lenin que la revolució s’estendria era realista: la possibilitat de revolució era important a l’Europa de la postguerra. Després de quatre anys, els treballadors estaven cansats d’un sistema que havia causat tanta mort i destrucció. De 1918 a 1920 hi va haver vagues i motins, ocupacions de fàbriques i consells de treballadors i de soldats per tot arreu. A l’Alemanya derrotada, sobretot, la revolució semblava que hagués de començar d’una manera imminent. El problema era el lideratge. Gairebé tots els vells líders del moviment obrer havien donat suport a la guerra. Una nova generació de militants havia sorgit durant la guerra, però no tenien experiència. No hi havia enlloc un partit com el dels bolxevics, amb uns líders experimentats i arrels reals entre els treballadors. El gener de 1919, la socialista alemanya Rosa Luxemburg va ser assassinada pels seus enemics polítics. Luxemburg era l’única líder a Europa que podria haver discutit amb Lenin en termes d’igualtat.

Lenin afirmava que no tenia sentit d’intentar fer reviure la Segona Internacional: calia construir una nova Internacional. El març de 1919, una conferència a Moscou va proclamar la Tercera Internacional, la Comunista. Durant els tres anys següents es van celebrar més conferències, i més organitzacions es van unir a la nova Internacional.

Abans de 1914 hi havia hagut una gran divisió en el moviment obrer, amb els marxistes per una banda i els anarquistes i els sindicalistes per l’altra. Després de la Revolució Russa, molts anarquistes i sindicalistes van donar el seu suport a la revolució. Lenin s’abocà per unir-los a la causa: va passar hores discutint amb anarquistes com Emma Goldman, dels Estats Units, i amb Makhno, d’Ucraïna. El 1920 molts sindicalistes europeus havien fet el camí fins a Moscou, sovint amb grans dificultats, i un cop allà alguns líders bolxevics els feien discursos sobre la necessitat d’un partit revolucionari. Lenin adoptà una estratègia molt més positiva. Va argumentar que la idea sindicalista de la “minoria organitzada” dels treballadors més militants i la idea bolxevic del partit eren, en realitat, la mateixa cosa (LCW, 31:235-236).  En aquest pla Lenin comptava amb el suport de Trotski; molts altres bolxevics van adoptar posicions més sectàries.

Lenin s’adonà que hi havia un problema important amb allò que ell anomenà el “comunisme d’ala esquerra”. En un període de lluita creixent, es captaven molts nous militants per a l’activisme. Com que aquests no tenien a la memòria cap derrota, sovint subestimaven la dificultat de convèncer una majoria de treballadors. Molts d’aquests nous activistes creien que, de la mateixa manera que ells havien descobert que la democràcia parlamentària era un frau, tots els altres treballadors podien ser convençuts fàcilment del mateix, i que els revolucionaris havien de refusar participar en les eleccions. Lenin els recordà que milions de treballadors encara creien en el parlament: “No hem de pensar que el que és obsolet per a nosaltres ho és també per a les masses” (LCW, 31:58).

Lenin va instar el Partit Comunista britànic  perquè s’afiliés al Partit Laborista, de manera que poguessin guanyar-se la massa de treballadors que encara eren fidels a aquest partit, per molt a la dreta que estiguessin els seus líders. Va insistir que els comunistes han de conservar “la llibertat necessària per exposar i criticar els traïdors de la classe treballadora” i concloïa que, si eren expulsaven, seria “una gran victòria” (LCW, 31:262-263). Allò que importava no era una solució organitzativa, sinó la seguretat que les idees comunistes arribaven a tants treballadors com fos possible.

Alguns treballadors volien deixar fins i tot els sindicats, perquè els buròcrates eren corruptes i reaccionaris. Lenin va arribar a dir que els revolucionaris amenaçats d’expulsió havien de “recórrer a diverses estratègies, artificis i mètodes il·legals, fins a evasions i subterfugis” per romandre als sindicats (LCW, 31:55). Aquesta declaració, sovint treta de context, sembla demostrar que Lenin defensava la deshonestedat en general, però era al contrari: Lenin sempre havia dit que els revolucionaris havien de dir la veritat als treballadors. Simplement postulava que, si la burocràcia dels sindicats feia una caça de bruixes i, en contra de les normes, expulsava els revolucionaris, aquests haurien de mantenir en secret la seva afiliació al partit per poder romandre al sindicat: “Si vols ajudar les “masses”  i guanyar-te la seva simpatia i el seu suport, no pots tenir por de les dificultats, ni de les punyalades per l’esquena, ni de les estafes o la hipocresia, ni dels insults o la persecució per part dels “líders”… s’ha de seguir treballant, sempre, allà on hi ha les masses” (LCW, 31:53).

Lenin podia discutir passionalment per defensar les seves idees, però també sabia com aprendre del moviment. El sindicalista francès Alfred Rosmer va descriure el seu primer encontre amb Lenin, que havia escrit un article demanant una ruptura immediata en el Partit Socialista francès per formar un nou Partit Comunista. Rosmer li explicà que seria molt millor esperar uns mesos per guanyar-se la majoria, i Lenin immediatament respongué: “Em sembla que he escrit una estupidesa” i modificà el seu article (A. Rosmer, Lenin’s Moscou, Londres, 1987, p.53). Lenin era un líder que sabia escoltar i canviar, quan calia, d’opinió. Com n’era, de diferent, dels polítics actuals, per als quals reconèixer un error sembla que signifiqui admetre un fracàs.

En el seu últim discurs a la Internacional Comunista, a finals de l’any 1922, Lenin avisà dels perills d’imposar l’experiència russa a altres països. Els revolucionaris d’arreu del món havien d’aplicar els seus principis a les circumstàncies específiques de la seva pròpia experiència: “La revolució és massa “russa”, reflecteix l’experiència russa. És per això que resulta inintel·ligible per als estrangers, que no poden acontentar-se de penjar-la en un racó com una icona i pregar-li” (LCW, 33:431).

16     Retirada i NEP

El Partit Comunista alemany, que no disposava d’un lideratge estable i amb experiència, va anar virant d’esquerra a dreta, i va fracassar en l’intent de transformar la llarga crisi social en una revolució exitosa. Rússia va quedar aïllada. Els bolxevics van guanyar la guerra civil i van romandre en el poder, però a un preu altíssim. L’economia estava sota mínims, i la mateixa classe treballadora declinava massivament: el 1921 era aproximadament un terç de la que havia estat el 1917. Molts treballadors militants havien deixat les fàbriques per unir-se a l’exèrcit; un nombre important d’aquests mai no va tornar. D’altres, enfrontats amb la manca de feina i la fam, van retornar amb les seves famílies que vivien en el medi rural, on almenys hi havia alguna cosa per menjar. Els soviets estaven deserts.

Els bolxevics no podien simplement lliurar el poder. Una acció com aquesta hauria donat plena llibertat a la vella classe dirigent per massacrar la poca organització de la classe treballadora que quedava. No tenien cap més alternativa que romandre en el poder i esperar un gir revolucionari a Occident.

No és d’estranyar que entre la gent hi hagués mostres de descontentament. La més greu es va donar la primavera de 1921. Els mariners de la fortalesa naval de Kronstadt, als afores de Petrograd, es van rebel·lar; alguns d’ells demanaven una “tercera revolució”. Moltes de les seves crítiques eren justificades, però una “tercera revolució” era una mera fantasia, i la rebel·lió amenaçava el règim bolxevic. Si els bolxevics haguessin estat desbancats del poder, el resultat no hauria estat una societat més democràtica, sinó el retorn al vell règim. Es va decidir, doncs, sufocar la revolta militarment. Aquest episodi va ser un punt molt baix per al bolxevisme, però no hi havia alternativa.

Lenin sabia que les mesures militars no podien resoldre els problemes reals. Va descriure els fets de Kronstadt com “l’espurneig d’un llampec que llançava més llum sobre la realitat que cap altra cosa” (LCW, 32:279). Una altra vegada va mostrar la seva habilitat per enfrontar-se a una realitat imprevista i adoptar la solució necessària. L’economia russa estava fallant perquè els funcionaris del partit que s’ocupaven de diverses tasques no les sabien gestionar de manera eficient. No s’havia arribat a assolir un equilibri adequat entre les ciutats i el camp.

Lenin introduí la Nova Política Econòmica, que aviat es conegué com a NEP (de les sigles russes, Novaya Ekonomicheskaya Politika). La requisa de gra als pagesos es va substituir per una taxa que els animava a produir més. Es va recuperar un cert nivell de propietat privada, i les noves oportunitats en comerç privat i indústria a petita escala van fer emergir una classe comerciant d’empresaris (els homes de la NEP).

Aquesta política va evitar un desastre econòmic. Víctor Serge argumentava: “La Nova Política Econòmica estava donant, al cap de pocs mesos, resultats meravellosos. En l’espai d’una setmana, es veié que la fam i l’especulació havien disminuït de manera considerable” (V. Serge, Memoirs of a Revolutionary, Londres, 1963, p. 147).

Aquesta solució va escandalitzar moltes persones. El compromís profund de Lenin amb els principis socialistes li permetia defensar la seva estratègia de retirada. Va admetre que l’anàlisi clau era: “Podem fer funcionar l’economia igual de bé que els altres? El vell capitalista sí que pot: nosaltres no.” Com a resultat, “els capitalistes actuen amb nosaltres. Actuen com lladres, fent beneficis, però saben com fer les coses” (LCW, 33:273).

La NEP va ser una estratègia a curt termini, no una reconciliació a llarg termini amb el capitalisme. Lenin encara tenia esperances que la revolució a altres parts del món estalviaria el setge a Rússia.

17     L’última lluita de Lenin

El 1922 Lenin estava molt malalt. Una sobrecàrrega de feina aclaparadora i les ferides que li va provocar un atemptat contra la seva vida l’havien deixat exhaust. Ell mateix sabia que no sobreviuria per dirigir la revolució en la seva fase més difícil.

També estava molt preocupat per la manera com s’estava desenvolupant la revolució. Com que la classe treballadora estava sota mínims, la burocràcia havia començat a créixer a dins i a fora del partit, i sovint adoptava mètodes aliens als principis de la democràcia treballadora. També s’estava desenvolupant de manera perillosa el nacionalisme.

Lenin va dedicar les forces que li quedaven a lluitar contra la creixent burocràcia. En un dels seus últims articles, “Millor pocs, però millors”, admetia que, cinc anys després de la revolució, l’aparell de l’estat estava “en condicions deplorables” i “miserables” (LCW, 33:487). No hi havia un remei ràpid possible, només una lluita pacient per una democràcia treballadora genuïna, amb la introducció de més treballadors a la maquinària de l’estat: “Amb aquest propòsit, els millors elements del nostre sistema social (com són, primer de tot, els treballadors avançats, i després, els elements més il·lustrats de qui podem estar segurs que no prendran les paraules com si fossin fets, i que no diran ni una sola paraula que vagi en contra de la seva consciència) no han de retrocedir davant de cap dificultat ni de cap lluita, per aconseguir l’objectiu que fermament s’han proposat d’aconseguir” (LCW, 33:489).

L’honestedat i l’esperit crític de Lenin contrastaven enormement amb la complaença i l’arrogància que caracteritzaria, després, l’estat rus sota el mandat de Stalin i els seus successors.

Lenin es veié forçat a pensar en qui designaria com a successor. Va escriure un document breu en el qual repassava les capacitats dels altres líders bolxevics. Va ser molt crític amb tots ells, però escollí Stalin per considerar-lo el més crític, i recomanava que se l’apartés del seu càrrec com a secretari general del partit (LCW, 36:594-596).

Des de mitjans de 1922 cap endavant, Lenin patí una sèrie d’embòlies. A principis de 1923 ja no va poder participar en els debats del partit que ell mateix havia creat. Quan va morir, el 1924, el seu cos va ser embalsamat, i el van transformar en una espècie de sant, una cosa que hauria horroritzat Lenin. La seva vídua, Krúpskaia, que havia compartit amb ell les seves moltes lluites, va declarar-se reiteradament en contra d’aquest tipus d’homenatge: “No alceu monuments per a ell […], que sempre concedí  molt poca importància a totes aquestes coses […] Si voleu honorar el nom de Vladímir Ílitx, construïu orfanats, guarderies, cases, escoles, biblioteques, centres mèdics, hospitals, llars per als discapacitats, etc. i per damunt de tot, posem els seus preceptes en pràctica” (Pravda, 30 de gener de 1924).

18     Lenin conduí a Stalin?

Molts acadèmics, polítics i periodistes afirmen que els mètodes i les polítiques de Lenin van portar directament a les brutals atrocitats de l’era Stalin. Però aquesta és una manera poc escrupolosa d’explicar la història, que no arriba a examinar el complex procés històric que va portar fins a Stalin. Una manera que està d’acord amb la idea que la història només consisteix en grans individus, i que l’únic que cal és entendre la psicologia d’un parell de líders.

Per descomptat, qualsevol cosa es pot provar amb fets seleccionats i fragmentaris, trets de context. Víctor Serge, que es va unir als bolxevics en plena guerra civil i va ser, més tard, una de les víctimes de Stalin, va resumir què és el que falla en aquest tipus d’interpretacions: “Es diu sovint que ‘el germen de tot l’estalinisme es trobava al bolxevisme des dels seus inicis’. Bé, no hi puc fer cap objecció. Simplement diré que el bolxevisme contenia molts altres gèrmens, una infinitat d’altres gèrmens, i aquells que van viure l’entusiasme dels primers anys de la primera revolució socialista victoriosa no ho haurien d’oblidar” (New International¸ febrer de 1939).

Tota l’estratègia de Lenin estava basada en el principi que la Revolució Russa s’estendria a la resta d’Europa, i després a la resta del món. Però la revolució no es va estendre i, tal com sabia Lenin, no es podia exportar. L’aïllament va ser la causa fonamental dels fracassos russos. Rosa Luxemburg, que sovint es mostrà molt crítica amb Lenin, va escriure: “Els russos […] no seran capaços de mantenir-se en aquest “pandemònium” […] perquè la socialdemocràcia en els països occidentals altament desenvolupats no va més enllà d’un grup de covards i miserables que es quedaran tranquil·lament mirant el que passa i deixaran que els russos es vagin dessagnant” (Carta a Luise Kautsky, 24 de novembre de 1917).

Els qui són veritablement culpables són els líders occidentals com Winston Churchill, que va llançar atacs armats sobre l’estat post-revolucionari; i els líders de la classe treballadora que van defensar la revolució sense entusiasme o que no la van defensar en absolut.

Evidentment, és impossible saber què hauria fet Lenin si hagués sobreviscut després de 1924, però podem estar prou segurs d’allò que no hauria fet.

La solució de Stalin, posada en marxa quan Lenin ja no hi era, va ser “socialisme en un sol país”. En comptes d’animar els moviments revolucionaris, quan aquests sorgien en algun lloc del món, Stalin decididament els desencoratjava.

La Internacional Comunista, que en l’època de Lenin era un fòrum molt animat on es debatien diferents estratègies, es va convertir en un aparell burocràtic jerarquitzat, on  tothom seguia la mateixa línia. A la Xina, el 1927, Stalin digué als comunistes que cedissin la seva independència a Xiang Kai-Xek, el qual els utilitzà i després els massacrà. A Alemanya, van dir als comunistes que els socialdemòcrates eren el mateix que els feixistes i així no hi va haver una oposició unida a Hitler. Durant la guerra civil espanyola, els comunistes van agafar les armes per atacar els treballadors que volien convertir la guerra en una revolució.

Stalin va decidir que Rússia s’havia d’industrialitzar amb els seus propis mitjans. Sostenia que el país havia d’avançar fins a arribar al nivell on havien arribat els països occidentals a còpia de molts anys: “Estem cinquanta o cent anys per darrere dels països més avançats. Hem de solventar aquesta diferència en el lapse de deu anys. O ho fem o ens aixafen” (I. Deutscher, Stalin, Londres, 1961, p. 328).

El procés d’industrialització al Regne Unit fou considerablement brutal. A Rússia, aquest procés va ser molt més ràpid, i en conseqüència, provocà més patiments. El que molts crítics de l’estalinisme no volen veure és que el sistema que causava aquests patiments era essencialment el mateix: tot i que la propietat era sempre estatal, les lleis que regien l’economia russa eren les mateixes del capitalisme.

Molts dels guanys de la revolució es van perdre. Els sindicats independents i el dret a vaga van desaparèixer, i els salaris es van reduir. L’avortament i l’homosexualitat van tornar a ser crims; la innovació artística va ser substituïda per la grisa doctrina conservadora del “realisme socialista”.

La política brutal de Stalin de col·lectivitzar l’agricultura a la força era justament el contrari d’allò que Lenin havia defensat. Lenin havia intentat, en tot moment, conservar una aliança amb els camperols. Una nova classe de buròcrates, que tenien els seus propis interessos, va començar a emergir. El Partit Comunista, que unia els militants amb més dedicació a la causa (fins al 1929 els membres del partit només guanyaven l’equivalent a la paga d’un treballador qualificat, independentment del seu càrrec), es convertí llavors en una organització d’elit, que esperava de Stalin que defensés els seus interessos.

A Lenin se l’acusa sovint d’introduir l’estat del partit únic. Però els bolxevics no tenien gaires alternatives. Després de la revolució que havia triomfat, els menxevics i els socialistes revolucionaris van proposar una coalició unida, amb la condició que Lenin i Trotski en fossin exclosos; condició que evidentment no era acceptable. Aleshores els socialistes revolucionaris van utilitzar la violència contra el nou règim: l’agost de 1918, una socialista revolucionària va intentar assassinar Lenin.

Sovint, Lenin era brusc quan discutia amb els seus oponents. Però ell discutia sobre idees i polítiques, no acusava els seus oponents de crims que mai no havien comès. El 1921 el Partit Bolxevic va prohibir l’organització de faccions, però Lenin insistí que “no podem privar el partit i els membres del comitè central del dret d’apel·lar al partit en cas de desacord en qüestions fonamentals” (LCW, 32:261). En les purgues i els judicis falsejats dels anys trenta, les víctimes de Stalin eren acusades de crims ficticis –i moltes vegades absurds– com, per exemple, de col·laborar amb els nazis.

Certament, durant els anys de la guerra civil hi hagué una repressió severa, però no és comparable en absolut a la salvatgeria del règim estalinista. Víctor Serge, que era allà i sabia de què parlava, afirmà que “en la teoria i en la pràctica, l’estat-presó [de Stalin] no tenia res a veure amb les mesures de seguretat pública de l’estat-comuna del temps dels enfrontaments” (V. Serge, Russia Twenty Years After, New Jersey, 1996, p. 93).

Per poder consolidar-se en el poder, Stalin va haver d’eliminar els associats més propers a Lenin: Zinóviev, Kàmenev, Ràdek i Bukharin. Agents estalinistes van perseguir Trotski per mig món i finalment el van assassinar a Mèxic. Milers de vells militants bolxevics varen ser eliminats.

El 1944, Stalin s’assegué amb Winston Churchill, que havia ajudat a organitzar la invasió de Rússia l’any 1918. Es van dividir Europa, creant “esferes d’influència” i acordant així el destí de milions de persones sense cap tipus de consulta a la població. Churchill no era estúpid: sabia qui eren els seus veritables enemics.

Els oponents més consistents de Stalin eren aquells que recordaven l’època de Lenin, i criticaven Stalin tot basant-se en els valors que havien compartit amb Lenin. Principalment, hi havia Trotski i el seu petit grup de seguidors, però també escriptors coratjosos com Víctor Serge i Alfred Rosmer. Tots ells van proporcionar la base perquè un moviment socialista genuí pogués ressorgir quan l’estalinisme començaria a trontollar.

19     El leninisme avui

Lenin considerava que les dues coses més importants, per damunt de tota la resta, eren la unitat i la claredat. Sense la unitat més àmplia possible entre la classe treballadora, una acció per canviar el món és impossible. Però aquesta acció és fútil si no es té una idea clara de com s’organitza la societat. Aquests dos principis poden semblar contradictoris de vegades, per això trobem canvis de posicionament i inconsistències aparents en els escrits de Lenin. La unitat sense claredat vol dir que els revolucionaris serien arrossegats pels alts i baixos del moviment de masses, sense possibilitats d’influir-hi. La claredat sense unitat deixaria els revolucionaris predicant per a ells mateixos, sense tenir tampoc cap possibilitat d’influència en els esdeveniments.

Han canviat moltes coses des de 1917, i Lenin sempre insistia que havíem de pensar nosaltres mateixos. Però tres temes bàsics que estan presents en l’obra de Lenin segueixen sent vitals en els nostres dies:

La independència de la classe treballadora. El nostre món actual encara es basa en l’explotació i només és a través d’aquells que estan explotats, que es pot esperar una lluita per aconseguir canviar les coses. No es pot mantenir la il·lusió que John Kerry o Gordon Brown faran cap canvi real. La classe treballadora necessita les seves pròpies polítiques i les seves pròpies organitzacions.

No podem prendre les institucions estatals, sigui el parlament o siguin consells locals (encara que els podem utilitzar com a plataforma). La guerra contra el terror, i el seu ús de les armes arreu del món, i l’atac a les llibertats civils a casa, demostren més clarament que mai que la maquinària estatal és una arma dirigida contra la classe treballadora. S’ha de destruir i substituir.

Els altres tenen una quantitat immensa de recursos, i estan extremadament ben organitzats. Nosaltres també necessitem organització. Necessitem una organització centralitzada, perquè ens enfrontem a un enemic altament centralitzat. Però també ha de ser democràtica i ha de fer seva l’experiència d’aquells qui lluiten. Les formes detallades d’organització han de ser revisades constantment per estar sempre a punt per a les activitats de cada moment. Però la necessitat fonamental de comptar amb una organització revolucionària és tan urgent avui com ho era el 1902.

Bibliografia

Nota de l’autor: Les Obres Completes de Lenin (Lenin Collected Works, Moscou, 1960 i següents) es van publicar en 46 volums. He donat les referències entre parèntesis sempre que s’ha citat material de l’obra, amb l’abreviatura LCW, perquè els lectors puguin buscar-les si volen. He afegit també unes quantes referències en alguns punts per si es volen investigar les fonts que he utilitzat.

En un fullet curt no he pogut abastar molts dels debats que sorgeixen entorn de la vida de Lenin. Qui vulgui aprofundir més, hauria de consultar l’obra de Tony Cliff, Lenin, Londres, 1985-86, 3 volums. S’hi desenvolupen les mateixes línies argumentals que en aquest fullet.

Altres llibres útils són:

Història de la Revolució russa, L. Trotski, Sarpe, Madrid, 1985.

Lenin in 1917, V. Serge (dins de Revolutionary History 5/3, 1994)

Lenin’s Moscow, A. Rosmer, Londres, 1987

Año uno de la revolución rusa, V. Serge (edició digital a: http://www.marxismo.org/?q=node/1560)

El último combate de Lenin, M. Lewin, Lumen, Barcelona, 1970.

Leninism Under Lenin, M. Liebman, Londres, 1975

Russia: Class and Power in the Twentieth Century, M. Haynes, Londres, 2002.

Dels escrits de Lenin, el més important és L’estat i la revolució. D’altres que val la pena conèixer són: Socialisme i guerra, Tres fonts i tres parts integrants del marxisme, Més val poc i bo, i Imperialisme. Molts dels llibres i fullets més coneguts de Lenin van ser publicats en edicions de baix cost a Moscou, abans de 1991. Hi ha encara moltes còpies de segona mà circulant en castellà.

Una gran selecció dels escrits de Lenin està disponible a:
http://www.marxists.org/archive/lenin/

Nota de la redacció: Las referències a les obres de Lenin s’han deixat igual que a la edició anglesa. El gran avantatge d’aquesta edició és que es troba gairebé sencera a Internet, al lloc citat a dalt.

Hi ha una col·lecció de textos de Lenin en català a
http://www.marxists.org/catala/lenin/

i en castellà a:
http://www.marxists.org/espanol/lenin/obras

A dalt, s’han posat els títols de la edició en castellà d’alguns dels llibres recomanats per Ian Birchall. A aquesta llista afegim el següent:

Rusia 1917 : La revolución rusa y su significado hoy, David Karvala, Ed. Tempestad, Barcelona 2007.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s