Chris Harman
Aquest text va ser publicat per primera vegada en anglès, amb el títol “The Prophet and the Proletariat”, a l’International Socialism Journal (Nº 64, tardor de 1994) la publicació teòrica trimestral del SWP. L’article va ser ràpidament traduït a l’àrab, i va contribuir de forma important al creixement de l’esquerra revolucionària egípcia, oferint un marc teòric que va permetre els activistes marxistes participar, sense sectarismes i també sense perdre la seva independència política, a lluites unitàries amb activistes d’inspiració islamista.
S’espera que la seva publicació en català contribueixi a la resposta de l’esquerra anticapitalista davant l’onada d’islamofòbia que s’estén per Europa, incloent-hi Catalunya, després de l’11-S.
Chris Harman va militar durant molts anys al Socialist Workers Party (SWP), organització germana de Marx21 a Gran Bretanya. Era membre del comitè central de l’SWP, editor de l’International Socialism Journal i destacat teòric marxista. Chris va morir a El Caire el 7 de novembre de 2009, a punt de complir els 67 anys, mentre participava a les jornades del grup Socialista Revolucionari, organizació marxista i anticapitalista a Egipte.
En aquest web trobareu altres obres d’en Chris Harman com La locura del mercado o La clase trabajadora en el siglo XXI.
Primera edició en castellà novembre del 2001. Segona edició en castellà setembre del 2006 amb una nova introducció del propi autor. Per raons d’espai, es van ometre algunes seccions de contingut històric. Primera edició en català: gener del 2010, del llavors grup En lluita.
Introducció
1. Fonamentalisme islàmic, classe i revolució
2. Islam, religió i ideologia
3. La naturalesa de classe de l’islamisme
4. L’Islam radical com a moviment social
5. Conclusions
6. Notes
Introducció
“Fonamentalisme islàmic”, “islamistes”, “Islam polític”. Aquestes diferents expressions del mateix fenomen han rebut moltíssima atenció des que els segrestadors suïcides van destruir les torres bessones l’11 de setembre de 2001 i George W. Bush va llançar la seva “guerra contra el terrorisme” amb els bombardejos a l’Afganistan.
Sobre aquest tema s’han escrit milers de pàgines en centenars de diaris, revistes i llibres. Però poques han estat gaire útils per entendre la qüestió. Hi ha hagut una confusió generalitzada entre l’Islam (una religió seguida per una cinquena part de la població del món) i grups polítics amb nombres molt més reduïts de seguidors. No es pot identificar l’Islam amb un grup en particular, igual que no es pot identificar el catolicisme amb els partits demòcratacristians.
Molts dels articles de premsa transmeten la idea que aquests grups estan formats per “fanàtics”, “bojos”, i que són mostres de “maldat pura”. Fins i tot s’utilitza sovint la paraula “feixista”. Tot això ha servit a la dreta republicana de la Casa blanca, i a alguns governs d’Europa, sobretot el de Tony Blair, per unir-se en una guerra per “defensar la civilització”.
No són solament els governs qui han adoptat aquesta perspectiva. Alguns dels seus adversaris d’esquerres també ho han fet.
L’ús de la paraula ‘feixista’ va permetre Christopher Hitchens (anteriorment crític amb les aventures militars nord-americanes) fer apologia de les bombes que van enterrar vius nens afganesos. Es pot trobar la mateixa confusió en els ambients i debats que Hitchens freqüenta a Nova York.
Només cal fullejar publicacions liberals i d’esquerres durant els últims anys per trobar nombroses referències a la suposada irracionalitat i barbaritat de l’Islam i el “feixisme medieval” dels grups polítics que es basen en aquestes creences. D’aquesta manera, l’activista en contra dels efectes negatius de la globalització, Susan George, sembla considerar els islamistes fins i tot més perillosos que el capitalisme internacional. Ella escriu sobre “fonamentalistes feixistes” liderats per “un megalòman que vol prendre control del món”, “un enemic fosc, no-declarat, no-territorial, que no té objectius tradicionals, que no respecta ‘les regles de la guerra’ desenvolupades durant els últims segles i que duu els horrors del que és imprevisible a les llars i llocs de treball dels pròspers, els demòcrates, dels qui respecten les lleis”.
Aquests pensaments l’han duta a declarar-se “confusa” en la qüestió d’oposar-se al bombardeig de l’Afganistan per George W. Bush —bombardejos que van matar bastants més civils que els atacs contra les torres bessones.
Un llenguatge abusiu no ens permet entendre un fenomen polític. Les paraules que s’utilitzen han de donar-nos alguna explicació.
Explicar alguna cosa no significa, necessàriament, justificar-la. Entendre perquè una persona ha desenvolupat càncer no vol dir justificar el seu sofriment i mort. Entendre què va impulsar un grup de joves de la península àrab a matar-se ells mateixos i tres mil persones més, no significa donar suport a les seves accions. Entendre per quins motius una minoria d’homes musulmans intenten obligar les dones a portar un vel —i per què algunes dones musulmanes hi estan d’acord— no significa abandonar la lluita per l’alliberament de la dona.
Aquest fullet tenia l’objectiu de fer una contribució a aquest tipus de comprensió quan es va publicar el 1994 a l’International Socialism. Els esdeveniments després de l’11-S i “la guerra contra el terror” donen més importància que mai als seus arguments centrals.
Essencialment, no es pot entendre l’islamisme sense tenir en compte la manera en què l’imperialisme occidental ha afectat les vides de centenars de milions de persones que viuen en una regió que s’estén des de la costa atlàntica d’Àfrica fins més enllà de la badia de Bombai. Des de la conquesta britànica de Bengala el 1757 i la invasió napoleònica d’Egipte el 1798, els poders occidentals han utilitzat repetidament la força militar per imposar el seu control de la regió: 1830, 1882, 1919, 1936, 1947, 1956, 1958, 1967, 1973, 1982, 1991 —són només algunes dates claus dels desplegaments de poders militars finançats per Occident, sovint amb conseqüències molt sagnants.
Aquestes conseqüències continuen avui dia. Més de mig milió de nens i nenes han mort a conseqüència de les sancions contra L’Iraq. La riquesa petroliera de la península àrab és a les mans de les multinacionals occidentals, que comparteixen una petita part dels beneficis amb un reduït grup de governants locals mentre la majoria de la població viu en la misèria. El Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial segueixen dictant els programes econòmics de països com Egipte i Algèria, de la mateixa manera que ho va fer Lord Cromer quan va governar Egipte en els anys 1880. Però el més espantós de tot, i que va començar com una comunitat de colònies d’europeus patrocinada pels britànics, és l’Estat d’Israel. Una dictadura sense restriccions que contínuament desallotja persones de les seves cases i terres per expandir les seves colònies.
No ha estat l’única regió que ha sofert l’imperialisme occidental. La història és semblant a l’Àfrica sub-sahariana, a Centreamèrica i al sud-est asiàtic. Però, ja que els habitants de la regió i gairebé tots els seus governants han tingut creences musulmanes des de fa més de mil anys, és fàcil interpretar el que està passant en termes d’una lluita entre cristians i musulmans, en lloc d’un saqueig imperialista per part de capitalistes a qui no importa gens la religió dels explotats.
L’adhesió a l’Islam és sovint, doncs, una resposta als estralls provocats pel capitalisme. Però és una resposta que pot mirar cap a enrere, per adherir-se a algunes de les característiques més reaccionàries de les societats de classe precapitalistes, en lloc de mirar cap endavant per combatre el capitalisme.
Aquesta diversitat dins l’Islam provoca encara més confusió a causa del llenguatge religiós que utilitzen tant els seus defensors com els seus detractors.
Les causes del creixement de l’Islam en els anys vuitanta i noranta també són normalment distorsionades. Durant les dècades prèvies, els moviments polítics laics basats en el nacionalisme i el comunisme soviètic semblaven oferir una alternativa a l’imperialisme en el tercer món per a sectors de la classe mitjana, de treballadors i de camperols. Però durant els vuitanta els règims nacionalistes havien fet les paus amb el sistema mundial per centrar els seus esforços en els conflictes que mantenien entre ells mateixos. Va ser aleshores quan la Unió Soviètica es va col·lapsar.
L’islamisme va ser capaç d’omplir aquest buit, presentant a certs grups importants una explicació aparentment versemblant del que havia passat, culpant la corrupció dels règims que havien acceptat valors occidentals i no-islàmics. Per a molts grups majoritaris i més conservadors això significava intentar reformar els règims i imposar codis de comportament més rígids en la població. Per a altres grups, més joves i radicals, significava declarar una guerra oberta en contra dels estats locals i els poders occidentals que els donaven suport.
Per raons que intento mostrar en aquest treball, la historia dels grups radicals ha estat generalment un fracàs. Han estat capaços de debilitar, però no de vèncer, l’enemic. En el moment d’escriure, el FIS (Front Islàmic de Salvació) d’Algèria ha arribat a un acord de pau amb el règim; Turbari, el líder dels Islamistes Sudanesos, és a la presó; i s’han fet miques les xarxes islamistes d’Egipte.
La xarxa d’Al Qaeda, suposadament responsable dels atemptats de l’11-S va ser un producte d’aquestes derrotes. Va ser una coalició de fragments exiliats per la repressió massiva i generalment reeixida. Bin Laden va ascendir pel fet de ser una persona amb recursos (és milionari) a més de tenir l’energia per unir aquests grups a escala internacional i donar-los una base geogràfica temporal a l’Afganistan.
L’atac a les torres bessones significava en algun sentit la conclusió lògica a una dècada de derrotes. No era un acte de força, sinó de desesperació. Era un intent de tornar els mètodes terribles emprats pels mateixos EUA quan ataquen altres països (Vietnam, Líbia, Panamà, Iraq, Sèrbia, Afganistan). Per això hi va haver el balanç terrible de víctimes. Però de cap manera va afeblir l’increïble poder del govern dels EUA, que va utilitzar els atacs com una excusa per bombardejar un dels països més pobres del món. D’aquesta manera es va mostrar la seva habilitat per castigar els qui obstrueixen els seus objectius estratègics o econòmics sota una disfressa d’una “guerra contra el terrorisme” sense límits.
Importants moviments han protestat contra la guerra en molts països. Però, en d’altres, les persones que haurien d’haver liderat el desenvolupament d’aquests moviments, es van quedar paralitzats per la seva pròpia incomprensió de l’islamisme, utilitzant arguments com els de Susan George, basats en que l’Islam és una maldat pitjor que el capitalisme. Aquesta falta de visió ha contribuït a facilitar al capitalisme nord-americà la imposició de les seves regles als pobres del món, sigui a través del Pentàgon, de l’OTAN, de l’FMI o l’OMC.
També ha facilitat als islamistes que puguin explicar als qui pateixen l’imperialisme i les dictadures de l’Orient mitjà, que els seus problemes no interessen a l’esquerra internacional. Per contrarestar-ho, les imatges televisives de sindicalistes occidentals i de l’anomenat Tercer Món que es manifestava en contra de la guerra, haurien afeblit la visió islamista que es tracta d’una guerra religiosa de tots els cristians contra l’Islam.
L’amarg descontentament que produeix l’Islam no desapareixerà per si sol. És molt possible que frustracions desesperades duguin a més atacs com els de l’11-S, i que l’imperialisme utilitzi aquests atacs com a excusa per a intentar reforçar-se.
Aquest cercle viciós només es pot trencar quan l’esquerra mostri que és capaç de prendre el lideratge en la lluita contra l’explotació i l’opressió en tot el món. Però no pot fer-ho si no té absolutament clar qui és l’enemic, i com es relaciona l’Islam en tot aquest afer.
La major part d’aquest fullet es va escriure el 1994, i no ha estat actualitzat. Algunes de les referències ja són fets del passat, però els arguments centrals continuen tan rellevants com quan es va publicar per primera vegada.
Chris Harman, primavera de 2002
1. Fonamentalisme islàmic, classe i revolució
Des de la revolució de 1978-1979 a l’Iran, la vida política a l’Orient Mitjà i a altres llocs com el Pakistan, Indonèsia i el Magrib està dominada pels moviments islamistes. Aquests moviments, que Occident ha etiquetat de “fonamentalisme islàmic”, “islamisme”, “integrisme”, “Islam polític” o “renovació islàmica”, tenen com a objectiu “regenerar” la societat tornant als ensenyaments originals del profeta Mahoma.
S’han convertit en una força majoritària a l’Iran i al Sudan (on encara són al poder), a Egipte, Algèria i Tadjikistan (on lliuren una violenta lluita armada contra l’Estat), a l’Afganistan (on, des del final de la guerra contra el govern prosoviètic, s’enfronten a moviments islamistes rivals), en els territoris ocupats (on el seu compromís polític desafia l’hegemonia de l’OLP sobre la resistència palestina), al Pakistan (on constitueixen una part significativa de l’oposició) i a Turquia (on el Partit del Benestar va arribar a controlar els ajuntaments d’Istanbul, Ankara i altres ciutats populoses).
El creixement d’aquests moviments ha causat un enorme xoc entre els intel·lectuals liberals, provocant una onada de pànic entre els que creien que la “modernització” que va seguir a la victòria de les lluites anticolonials dels anys 1959 i 1960 conduiria inevitablement a l’aparició de societats més il·lustrades i menys repressives.1
Ben al contrari, han assistit al desenvolupament de forces que semblen inspirar-se en una antiga societat menys liberal, que imposa a les dones l’aïllament, que utilitza el terror per reprimir el lliurepensament i que amenaça amb els més bàrbars càstigs a qui desafia els seus decrets. En països com Egipte i Algèria, els liberals es posen del costat del mateix Estat que els va perseguir i els va empresonar en el passat, en la guerra que porta a terme contra els partits islamistes.
Però els liberals no són els únics en haver-se sumit en la confusió pel creixement de l’islamisme. El mateix li ha passat a l’esquerra. No sap com reaccionar davant del que considera com una doctrina obscurantista, que rep suport de forces tradicionalment reaccionàries i que gaudeix d’un cert èxit entre les capes més pobres de la societat. D’aquí sorgeixen dos enfocaments oposats.
El primer és el de considerar l’islamisme com l’encarnació de la reacció, com una forma de feixisme. Aquesta posició va ser l’adoptada després de la revolució a l’Iran pel catedràtic d’universitat britànic Fred Halliday, que es considerava d’esquerres, i que donava al règim iranià el nom de “Islam amb trets feixistes.”2 Gran part de l’esquerra iraniana va adoptar aquest enfocament després de la consolidació del règim de Khomeini el 1981-1982, enfocament que recupera avui l’esquerra a Egipte i Algèria. Així per exemple, un grup marxista revolucionari algerià sosté l’opinió que els principis, la ideologia i l’acció política del FIS “són comparables als del Front Nacional a França” i que es tracta d’”un corrent feixista.”3 La conclusió pràctica a què porta fàcilment aquesta anàlisi és la construcció d’aliances polítiques dirigides a impedir el creixement dels feixistes a qualsevol preu. Així, Halliday deduïa que l’esquerra a l’Iran era responsable de no aliar-se amb la “burgesia liberal” entre 1979 i 1981 per tal d’oposar-se “a les idees i a la política reaccionària de Khomeini.”4 Avui, a Egipte, l’esquerra influenciada per la tradició comunista dominant, dóna suport, de fet, a l’Estat en la seva guerra contra els islamistes.
L’enfocament oposat, és el de considerar els moviments islamistes com a moviments “progressistes” i “anti-imperialistes” en defensa dels oprimits. Aquesta posició va ser adoptada per la major part de l’esquerra iraniana en la fase inicial de la revolució de 1979: el Tudeh (partit influenciat per la URSS) així com gran part dels Fedayín (organització guerrillera) i els Mujahidí del Poble (islamistes d’esquerra). Tots ells qualificaven totes les forces que donaven suport a Khomeini de “petita burgesia progressista.” La conclusió d’aquest enfocament és que calia donar a Khomeini un suport gairebé incondicional.5 Un quart de segle abans, els comunistes egipcis havien adoptat momentàniament aquesta posició pel que fa als Germans Musulmans, demanant-los que s’aliessin amb ells “en una lluita comuna contra la «dictadura feixista» de Nasser i «els seus aliats anglesos i americans»“.6
Vull demostrar que aquestes dues posicions són errònies. No arriben ni a identificar el caràcter de classe de l’islamisme modern, ni a definir les seves relacions amb el capital, l’Estat i l’imperialisme.
2. Islam, religió i ideologia
La confusió comença, la majoria de vegades, per una confusió entorn del poder de la religió mateixa. Els creients la consideren com una força històrica de ple dret i aquest és també el punt de vista de la majoria dels anticlericals i lliurepensadors burgesos. Per a ells, combatre la influència de les institucions religioses i de les idees obscurantistes constitueix en si mateixa la via cap a l’alliberament dels pobles.
Si bé les institucions i les idees religioses juguen evidentment un rol en la història, aquest procés no pot separar-se de la realitat material. Les institucions religioses, amb els seus grups de sacerdots i professors, apareixen en una determinada societat i hi estan en interacció. Mentre la societat canvia, aquestes institucions només poden mantenir-se si troben alguna manera de canviar la seva pròpia base de suport. Així, per exemple, una de les més importants institucions religioses del món, l’Església catòlica romana, va sobreviure adaptant-se, primer a la societat feudal durant un mil·lenni i després, amb molta dificultat, a la societat capitalista, i no obstant això ha hagut de canviar gran part del contingut de la seva pròpia doctrina.
Les persones han donat sempre interpretacions diferents a les seves idees religioses, en funció de la seva pròpia situació material, de les seves relacions amb altres persones i dels conflictes en els quals s’han trobat implicades. La història està plena d’exemples de persones que professen creences religioses gairebé idèntiques i que es troben en camps oposats en el moment de grans conflictes socials. Aquest va ser el cas durant les convulsions socials que van sacsejar Europa durant la crisi del feudalisme en els segles XVI i XVII, quan Luter, Calví, Munzer i altres dirigents “religiosos” van oferir als seus fidels una nova visió del món gràcies a una reinterpretació dels textos bíblics.
En relació amb això, l’Islam no difereix en res d’altres religions. Va aparèixer en un determinat context, el de les comunitats de mercaders de les ciutats d’Aràbia del segle VII, en una societat que s’organitzava, essencialment encara, sobre una base tribal. Després l’Islam es va estendre a través de la successió de grans imperis formats per alguns d’aquells que acceptaven els preceptes musulmans. Perdura avui com a ideologia oficial de nombrosos estats capitalistes (l’Aràbia Saudita, el Sudan, el Pakistan, l’Iran, etc.) però també com a font d’inspiració de nombrosos moviments d’oposició.
L’Islam ha aconseguit sobreviure en societats tan diferents perquè ha sabut adaptar-se als interessos de les diferents classes. Així, per exemple, ha aconseguit recursos per construir les seves mesquites i per pagar els seus predicadors, tant dels comerciants d’Aràbia, buròcrates, terratinents i comerciants de grans imperis, com d’industrials del capitalisme modern. Però al mateix temps, ha aconseguit la fidelitat de les masses, transmetent un missatge adequat que du consol als pobres i als oprimits. En cada etapa de la seva evolució el discurs de l’Islam ha oscil·lat sempre entre la promesa d’una certa protecció per als oprimits i la garantia d’una protecció, contra qualsevol canvi revolucionari, per a les classes explotadores.
Així, l’Islam exigeix que els rics compleixin amb un impost islàmic del 2,5% (el zakat) per socórrer els pobres, que els governants actuïn justament i que els marits no maltractin les seves esposes. Però al mateix temps considera l’expropiació dels rics per part dels pobres com un robatori, afirma que la desobediència a un govern “just” és un crim que ha de ser castigat durament i atribueix a les dones drets inferiors als dels homes en els àmbits del matrimoni, l’herència o, en cas de divorci, sobre els fills. Sedueix tant els rics com els pobres, tot regulant l’opressió i aixecant una muralla contra una opressió encara més dura, però també contra una eventual revolució. L’Islam és (igual que el cristianisme, l’hinduisme i el budisme) l’opi del poble, però també el cor d’un món que no en té.
Però cap conjunt d’idees pot trobar un eco tal entre classes tan diferents, en particular en una societat sacsejada per convulsions socials, tret que estigui plena d’ambigüitats. Ha de poder permetre interpretacions diferents, fins i tot si això condueix als seus deixebles a atacar-se mútuament.
L’Islam compleix aquesta condició gairebé des dels seus orígens. Després de la mort de Mahoma el 632 dC, tot just dos anys després de la conquesta de la Meca pels musulmans, van aparèixer discrepàncies entre els deixebles d’Abu Bakr, esdevingut el primer califa (és a dir el successor de Mahoma com a cap de l’Islam) i Alí, el marit de Fàtima, filla del profeta. Alí afirmava que certes decisions preses per Abu Bakr augmentaven l’opressió. Aquestes divergències van augmentar fins que, finalment, van desembocar en una batalla entre exèrcits musulmans rivals, la batalla del Camell, que causà 10.000 morts. Aquestes divergències van provocar el primer gran cisma, i van donar lloc a dues versions de l’Islam, la sunnita i la xiïta. Aquest fet no va ser més que el primer d’una llarga sèrie. Es van veure aparèixer, de manera recurrent, grups que denunciaven el sofriment que els impurs infligien als oprimits i reclamaven una tornada a la “puresa” original de l’Islam, tal com existia en els temps del profeta. Com diu Akbar S. Ahmed en el seu llibre Descobrint l’Islam:
Al llarg de tota la història de l’Islam, els dirigents musulmans han predicat un canvi cap a un ideal […] Es feien així portaveus de moviments ètnics, socials o polítics sovint confusos […] Això obre la via a tot un ventall cismàtic que caracteritza el pensament islàmic, des del xiisme, amb les seves ramificacions com els ismaelites, fins a altres moviments més efímers […] La història musulmana és plena de mahdis [imams] que dirigeixen revoltes contra l’ordre establert i perden sovint la vida […] Aquests dirigents procedien sovint de la petita pagesia o de grups ètnics empobrits. La utilització del discurs islàmic va reforçar el seu sentiment de pobresa i va consolidar el moviment.7
Fins i tot l’Islam tradicional no constitueix, almenys en les seves formes populars, un conjunt de creences homogènies. La difusió d’aquesta religió que cobreix tota la regió que va de la costa atlàntica del nord-oest d’Àfrica fins al golf de Bengala, implica la incorporació en la societat islàmica de pobles que integren en l’Islam moltes de les seves antigues pràctiques religioses, fins i tot si aquestes entren en contradicció amb alguns dels preceptes originals de l’Islam. Per això les formes populars de l’Islam inclouen sovint cultes de sants locals o de santes relíquies, pràctiques considerades sacrílegues per l’Islam ortodox.
És així com prosperen les fraternitats sufís que, sense constituir rivals de talla per a l’Islam tradicional, posen l’accent sobre l’experiència mística i màgica, fet que nombrosos fonamentalistes troben inacceptable.8
En aquesta situació, qualsevol crida a una tornada a les pràctiques del profeta és considerat un sinònim, no de conservar el passat, sinó de transformar el comportament de la gent cap a alguna cosa totalment nova.
Comprovem que això és cert si mirem el ressorgiment islàmic al llarg d’aquest segle. Va sorgir, en primer lloc, com un mitjà per plantar cara a la conquesta material i a la transformació cultural d’Àsia i del nord d’Àfrica per part de l’Europa capitalista. Els partidaris d’aquesta renovació de la fe afirmaven que aquesta transformació mai no hauria estat possible sense la corrupció dels valors islàmics, de la qual els grans imperis medievals, per la seva avidesa de béns materials, eren responsables. L’únic mitjà de regenerar el món musulmà era ressuscitar l’esperit fundador de l’Islam, com va ser expressat pels quatre primers califes (o, per als xiïtes, per Alí). És el que, per posar un exemple, justifica als ulls de Khomeini la denuncia de la gairebé totalitat de la història de l’Islam des de fa 1.300 anys. En la seva obra Islam i Revolució, Khomeini assenyalava:
Desgraciadament, el veritable Islam té una curta vida. Primerament els omeies [la primera dinastia àrab fundada per Alí], després els abbassís [que els van conquerir el 750 dC] van fer molt de mal a l’Islam. Més tard, els monarques que van regnar sobre l’Iran van continuar en la mateixa via, deformant completament l’Islam i el van substituir per una cosa molt diferent.9
Així, mentre que l’islamisme pot ser presentat pels seus defensors i els seus detractors com una doctrina tradicionalista, fundada sobre el rebuig al món modern, les coses són en realitat bastant més complexes. L’aspiració a recrear un passat mític correspon a una voluntat, no de deixar la societat existent tal com està, sinó de reformar-la completament. Encara més, aquest desig de reformar la societat no vol tenir com a meta una còpia conforme a l’Islam del segle VII, ja que els islamistes no rebutgen tots els aspectes de la societat actual. Per regla general, accepten la indústria i les tecnologies modernes i també una gran part de la ciència sobre la qual es recolza. De fet, afirmen que l’Islam, com a doctrina més racional i menys influenciada per la superstició que el cristianisme, està molt més en harmonia amb la ciència moderna. Així que els partidaris del ressorgiment de l’Islam intenten quelcom que no havia existit anteriorment, fusionar les antigues tradicions i les formes modernes de vida social.
En conseqüència, reduir tots els islamistes a “reaccionaris” és un error, tant com assimilar el “fonamentalisme islàmic” en el seu conjunt al fonamentalisme cristià que és el bastió de l’ala dreta del Partit Republicà nord-americà. Personatges com Khomeini, els dirigents dels grups mujahidins rivals a l’Afganistan o com els dirigents del Front Islàmic de Salvació (FIS) a Algèria, utilitzen certs temes tradicionalistes i juguen amb la nostàlgia de grups socials en vies de desaparició, però atreuen també corrents radicals apareguts amb la transformació de la societat pel capitalisme. Olivier Roy, en la seva obra Islam i resistència a l’Afganistan, quan evoca els islamistes afganesos, explica que:
El fonamentalisme és totalment diferent [del tradicionalisme]: per al fonamentalisme, és crucial tornar a les escriptures i desfer-se de l’obscurantisme creat per la tradició. El fonamentalisme busca sempre la tornada a un estat de coses anterior; es caracteritza per una pràctica de relectura dels textos i una recerca dels orígens. L’enemic no és la modernitat sinó la tradició, millor dit, en el context de l’Islam, tot el que no és la tradició del Profeta. Heus aquí la veritable reforma.10
L’Islam tradicionalista és una ideologia que busca perpetuar un ordre social minat pel desenvolupament del capitalisme, o almenys evocar aquest ordre amb la finalitat d’emmascarar la transformació de la vella classe dirigent en classe capitalista moderna, com en el cas de la família reial d’Aràbia Saudita. L’islamisme és una ideologia que, encara que faci una crida a certs temes similars, busca transformar la societat, no conservar-la en el mateix estat. És per això que el mateix terme “fonamentalisme” no és veritablement apropiat. Com observa Abrahamian en el seu llibre Khomeinisme:
La denominació de «fonamentalisme» implica la inflexibilitat religiosa, el purisme intel·lectual, el tradicionalisme polític i fins i tot el conservadorisme social i la centralitat dels principis escripturals-doctrinals. El terme «fonamentalisme» implica el rebuig del món modern.11
De fet, els moviments com el de Khomeini a l’Iran es recolzen en “l’adaptabilitat ideològica i la flexibilitat intel·lectual, acompanyades d’una contestació a l’ordre establert i de la presa en consideració dels problemes socioeconòmics que alimenten l’oposició de masses a l’statu quo.”12
No obstant això, no sempre es distingeix clarament el que diferencia l’islamisme del tradicionalisme. I això succeeix precisament perquè la noció de regeneració social es presenta sota la forma d’un discurs religiós que és susceptible de diferents interpretacions. Aquesta regeneració pot significar, simplement, posar fi a les “pràctiques degenerades” mitjançant la tornada a comportaments suposadament anteriors a la “corrupció de l’Islam” per “l’imperialisme cultural”. Llavors es posa l’accent en “el pudor” de la dona i en fet de dur el vel, en la fi de “la promiscuïtat” derivada de la barreja de sexes en les escoles i llocs de treball, en l’oposició a la música pop occidental, i així successivament. Així, un dels dirigents més populars del FIS, Alí Belhadj, denuncia la “violència” cap als musulmans a causa de “la invasió cultural”:
Nosaltres, els musulmans, creiem fermament que la forma més greu de violència que se’ns fa no és la violència física, contra la què estem preparats, […] sinó que és la violència que representa el desafiament llançat als sentiments de la comunitat musulmana per la imposició d’una legislació diabòlica, en lloc de la sharia […]
Existeix una violència major que la que consisteix a propagar i fomentar el que Déu ha prohibit? Han creat empreses vinícoles, obra del dimoni, i els prostíbuls estan protegits per policies […]
Es pot concebre violència major que la d’aquesta dona que crema el seu vel en una plaça pública, a la vista de tots, dient que l’actual codi de família castiga la dona, i troba efeminats, semihomes o transsexuals per secundar-la en la seva aberració? […]
És violència exigir que la dona romangui a casa seva en una atmosfera de castedat, de discreció i d’humilitat, i que no surti més que en els casos establerts pel legislador? […] És violència exigir la separació de sexes entre els estudiants i els professors? I l’absència d’aquesta barreja insuportable és la causa de la violència sexual?13
Però la regeneració pot ser també sinònim de qüestionament de l’Estat i dels aspectes de la dominació política de l’imperialisme. Així els islamistes iranians van tancar l’estació més important d’ “escolta” americana a l’Àsia i van prendre el control de l’ambaixada dels Estats Units. Hezbolà al sud del Líban, Hamàs a Cisjordània i Gaza, han jugat un paper clau en la lluita armada contra Israel. A Algèria, el FIS va organitzar manifestacions multitudinàries contra la guerra dirigida pels EUA contra L’Iraq, encara que aquestes li van costar la pèrdua del suport financer d’Aràbia Saudita.
La noció de regeneració pot fins i tot significar, en certs casos, el suport a les lluites contra l’explotació dels treballadors i els camperols, com va ser el cas dels mujahidins iranians entre 1979 i 1982.
A les diferents interpretacions de la idea de regeneració corresponen naturalment classes socials diferents. Però la fraseologia religiosa pot impedir, a qui concerneix, identificar les diferències que els separen. En el fragor de la lluita, els individus són susceptibles de barrejar les posicions, de manera que la lluita contra la prohibició del vel de les dones és vista com una lluita contra les companyies petrolíferes occidentals i contra la misèria extrema de les masses. Així a Algèria, a la fi dels anys vuitanta, el dirigent del FIS, Belhadj deia que:
es va sentir la veu de tots els qui no tenien res a perdre […] Concebent l’Islam segons les escriptures més pures, va predicar l’aplicació estricta dels seus mandats […] Alí Belhadj marxava tots els divendres cap a la guerra contra el món sencer. Jueus i cristians, sionistes, comunistes i laics, liberals i agnòstics, governants de l’Est i de l’Oest, caps d’estats àrabs o musulmans, dirigents de partits i intel·lectuals occidentalizats van ser els blancs favorits dels seus sermons setmanals.14
No obstant això, sota la confusió d’idees, existien interessos reals de classe.
3. La naturalesa de classe de l’islamisme
L’islamisme va aparèixer en societats traumatitzades per l’impacte del capitalisme, sota la forma d’una conquesta externa per part de l’imperialisme al principi, i després i cada vegada més, per la transformació de les relacions socials internes que acompanyen l’aparició d’una classe capitalista local i la formació d’un estat capitalista independent.
Les antigues classes socials van ser reemplaçades per altres de noves, encara que aquest canvi no es va realitzar de forma clara i instantània, sinó que va ser producte del que Trotski anomenava un “desenvolupament desigual i combinat”.
El colonialisme es va batre en retirada, però les grans potències imperialistes, en particular els EUA, van continuar utilitzant la seva potència militar com a eina de negociació per influir sobre la producció del major recurs de l’Orient Mitjà: el petroli.
A l’interior, la intervenció de l’Estat -i sovint la propietat estatal- condueix a l’aparició d’una gran indústria moderna, però subsisteixen sectors sencers de la indústria “tradicional” basats en un gran nombre de petits tallers en els quals el propietari treballa sovint amb dos o tres empleats, normalment membres de la seva pròpia família. La reforma agrària va transformar alguns camperols en agricultors capitalistes moderns; però major va ser el nombre d’ells als quals se’ls va obligar a l’èxode, desposseint-los o gairebé, de les seves terres i forçant-los a buscar recursos en ocupacions temporals en els tallers o en els mercats dels barris de barraques en plena expansió.
La considerable expansió del sistema educatiu forma un gran nombre de diplomats, però aquests troben poques sortides professionals en els sectors punta de l’economia, motiu pel qual acaben posant totes les seves esperances en l’accés a la burocràcia estatal; mentrestant es busquen la vida amb petits treballs en l’economia informal: captació de clients per als comerciants, servir de guia als turistes, vendre bitllets de loteria, conduir taxis, etc.
Les crisis econòmiques dels últims vint anys han agreujat totes aquestes contradiccions. L’economia nacional ja és massa limitada per a un funcionament eficaç de les indústries modernes, mentre que l’economia mundial és massa competitiva per permetre’ls sobreviure sense la protecció de l’Estat. Les indústries tradicionals no han pogut, en general, modernitzar-se sense el suport de l’Estat i no aporten una solució a la incapacitat de la indústria moderna d’oferir ocupació a una població urbana en augment. No obstant això, alguns sectors han assolit establir llaços autònoms amb el capital internacional i es ressenten, cada vegada més, de la dominació de l’Estat sobre l’economia. Els habitants més rics de les ciutats consumeixen cada vegada més productes de luxe, disponibles en el mercat mundial, i creen així un descontentament creixent entre els treballadors temporals i desocupats.
L’islamisme representa un intent de solucionar aquestes contradiccions per part de gent que ha estat educada en el respecte a les idees islàmiques tradicionals. Però els diferents sectors de la societat no donen suport a l’islamisme de la mateixa forma.
Alguns d’aquests sectors s’adhereixen a una ideologia moderna laica -burgesa o nacionalista- mentre que uns altres giren, més aviat, cap a una forma d’expressió laica i proletària. El nou islamisme rep el suport de quatre grups socials diferents, cadascun dels quals interpreta l’Islam a la seva manera.
a) L’islamisme dels vells explotadors: En primer lloc, trobem els membres de les classes privilegiades tradicionals que temen ser els perjudicats per la modernització capitalista de la societat, especialment els propietaris de terres (s’inclou el clergat, els diners del qual depenen de les terres pertanyents a fundacions religioses), els comerciants capitalistes tradicionals i els propietaris de petites botigues i tallers. Són aquests grups els que sovint han finançat les mesquites i que consideren l’Islam com un mitjà per defensar la seva forma de vida i per fer escoltar la seva veu davant els qui gestionen el canvi. Així, a l’Iran i Algèria, va ser aquest grup el que va donar al clergat els recursos per oposar-se al programa de la reforma agrària de l’Estat, en els anys seixanta i setanta.
b) L’islamisme dels nous explotadors: En segon lloc es troben, sorgits sovint del grup anterior, certs capitalistes que han tingut èxit malgrat l’hostilitat dels grups vinculats a l’Estat. A Egipte, per exemple, els Germans Musulmans: “s’han inserit en el teixit econòmic de Egipte de Sadat en una època en què sectors sencers de l’economia havien estat lliurats al capitalisme salvatge. Uthman Ahmad, el Rockfeller egipci, no ocultava la seva simpatia pels Germans Musulmans”.15
A Turquia, el Partit del Benestar, dirigit per antics membres del Partit Conservador, gaudeix del suport d’una gran part de la classe mitjana. A l’Iran, entre els comerciants del basar que van donar suport a Khomeini contra el xa, trobem rics capitalistes defraudats per la forma com la política econòmica va afavorir aquells que eren propers a la corona.
c) L’islamisme dels pobres: El tercer grup és el dels pobres sortits del món rural que han sofert l’expansió de l’agricultura capitalista i que s’han vist forçats a l’èxode cap a les ciutats i a la recerca desesperada d’una ocupació.
A Algèria, la reforma agrària només va beneficiar dos dels 8,2 milions de la població rural. Els sis milions restants van haver de triar entre quedar-se al camp i veure agreujar la seva pobresa o marxar cap a les ciutats a la recerca de treball.16 Però a les ciutats:
“el grup més desprotegit és el dels desocupats irreductibles, composat d’antics camperols desarrelats que van arribar a les ciutats a la recerca d’ocupació i millores socials […] i que s’han trobat separats de la societat rural, sense ser, no obstant això, integrats a la societat urbana”.17
Han perdut les referències associades a una forma de vida tradicional -referències que identifiquen amb la cultura musulmana tradicional- sense aconseguir cap seguretat material o forma de vida estable:
“Per a milions d’algerians atrapats entre una tradició que ja no els inspira una lleialtat total i un modernisme que no pot satisfer les seves necessitats psicològiques i espirituals, especialment les dels joves, ja no existeixen normes clares de comportament i creença”.18
En una situació així, fins i tot l’agitació islàmica portada a terme en els anys setanta pels antics terratinents contra la reforma agrària, va ser susceptible de trobar eco entre els camperols i els excamperols. En efecte, la reforma agrària podia convertir-se en un símbol de transformació del camp que, alhora, provocaria la destrucció d’una manera de vida que, encara que miserable, seria sinònim de seguretat:
“Per als terratinents establerts en ciutats i els camperols sense terra, els integristes tenen el mateix llenguatge: l’Alcorà condemna l’expropiació dels béns de l’altre; recomana als rics i als que governen, conforme a la Sunna, ser generosos amb els indigents”.19
L’atractiu de l’islamisme va augmentar al llarg dels anys vuitanta, a mesura que la crisi econòmica accentuava la diferència entre les masses empobrides i l’elit que representava un 1% de la població i que dirigia l’Estat i l’economia. La riquesa i l’estil de vida, a la manera occidental, dels que pertanyien a aquesta elit encaixava malament amb la imatge d’hereus de la lluita d’alliberament nacional contra els francesos, a la qual pretenien pertànyer. Per als antics camperols era molt fàcil identificar la conducta “no islàmica” d’aquesta elit com la causa de la seva pròpia misèria.
El mateix va succeir a l’Iran. La transformació capitalista de l’agricultura a través de la reforma agrària llançada pel xa en els anys seixanta, només va beneficiar una minoria de camperols i no va aportar cap millora o, fins i tot, va agreujar la situació econòmica de la resta. Això va accentuar l’antagonisme existent entre els pobres rurals o nouvinguts a les ciutats i l’Estat. Antagonisme que va beneficiar les forces islàmiques que s’havien oposat a la reforma agrària. Així, per posar un exemple, quan el 1962 el xa va enviar les forces de l’ordre contra les grans figures de l’islamisme, només va aconseguir convertir-los en portaveus del descontentament popular.
A Egipte, la Infitah, obertura de l’economia al mercat mundial gràcies als acords signats amb el Banc Mundial i el FMI a partir de mitjan dels anys setanta, va agreujar sensiblement la situació de la majoria de camperols i excamperols i va crear així enormes ressentiments.
A l’Afganistan les reformes agràries imposades després del cop d’estat del PDPA (Partit Democràtic del Poble d’Afganistan, comunista) el 1978 van conduir a una sèrie d’aixecaments espontanis per part de tots els sectors de la població rural:
Les reformes han posat fi a les formes de treball tradicionals, basades en el suport i interès mutu, sense oferir cap alternativa. Els terratinents que havien estat desposseïts de les seves terres van deixar de distribuir llavors als seus parcers; els prestadors es van negar a prestar diners. Es parlava de la creació d’una banca per al desenvolupament agrícola; d’una oficina encarregada de supervisar la distribució de les llavors i del farratge, però res d’això no es va concretar, quan finalment les reformes van ser aplicades […] Així, el simple anunci de les reformes havia privat el camperol de les seves provisions de llavors […] La reforma no només va destruir l’estructura econòmica, sinó tota l’estructura social de la producció […] No és llavors sorprenent que aquestes reformes, en lloc d’aconseguir aixecar el 98% de la població contra el 2% de les classes explotadores, causessin una revolta general del 75% de la població de les zones rurals. Quan es van adonar que el nou sistema no era eficaç, fins i tot els camperols que al principi havien acollit favorablement la reforma, van considerar que viurien millor si es tornés a l’antic sistema.20
Però no és només l’hostilitat cap a l’Estat el que sensibilitza els camperols amb el missatge dels islamistes. Les mesquites ofereixen un punt de referència social per a la gent perduda en una ciutat nova i estranya. Les organitzacions caritatives islamistes els ofereixen els serveis socials indispensables (clíniques, ensenyament, etc.) que l’Estat no els assegura. Així, a Algèria el creixement de les ciutats en els anys setanta i vuitanta va anar acompanyada d’un augment considerable del nombre de mesquites: ·Tot ocorre, en suma, com si la paràlisi de l’educació i de l’arabització, l’absència d’estructures culturals i d’oci, la falta d’espais públics lliures i l’amuntegament en els habitatges, conduïssin a milers d’homes, joves i nens a les mesquites”.21
D’aquí que els diners que procedien de persones, els interessos de les quals eren diametralment oposats als del gruix de la població -la vella classe financera, els nous rics o el govern saudita- servís per donar als pobres un refugi material i cultural: “A la mesquita, cadascú -antic o nou ric, fonamentalista, treballador d’una empresa- veu la possibilitat d’elaborar o de realitzar la seva pròpia estratègia, els seus somnis i esperances”.22
Això no esborra les divisions de classe dins la mesquita. A Algèria, per exemple, hi havia en els comitès religiosos enormes disputes entre persones de diferent origen social que no veien la construcció de les mesquites de la mateixa forma; un dels temes més polèmics era, per exemple, la qüestió de si s’havien de refusar els donatius per a la mesquita, perquè procedien de fonts impures (haram): “En efecte, és estrany que un comitè religiós acabi el cicle del seu mandat, fixat en principi en dos anys, en l’harmonia i la concòrdia recomanades pel culte de la unitat divina que canten, incansablement, els muetzins juramentats”.23 Les disputes quedaven ocultes sota una cobertura religiosa i no impedien la proliferació de mesquites i la creixent influència de l’islamisme.
d) L’islamisme de la nova classe mitja: Sigui com sigui, ni les classes explotadores “tradicionals” ni les masses empobrides subministren l’element vital que alimenta l’Islam polític, defensor del ressorgiment de l’Islam: el cos de militants que propaguen les doctrines islàmiques i que suporten les agressions físiques, l’empresonament i la mort en el seu enfrontament amb els seus enemics.
Les classes explotadores tradicionals són per naturalesa conservadores. Estan disposades a donar diners per que altres es barallin, especialment si és per defensar els seus interessos materials. És el que van fer quan es van enfrontar a la reforma agrària a Algèria, a principis dels anys 70, o quan el règim ba’atista de Síria va atemptar contra els interessos dels comerciants a la primavera de 198024; igual que quan els comerciants i els petits empresaris dels basars iranians es van sentir atacats pel sha, entre 1976 i 1978, o després amenaçats per l’esquerra entre 1979 i 1981. Però vigilen molt de no posar els seus propis negocis i, sobretot, les seves pròpies vides en perill. Per tant, no és en aquestes classes on es pot identificar la força que ha destrossat societats senceres com a Algèria i Egipte, que va provocar l’aixecament d’una ciutat sencera a Síria, Hama, que va recórrer als atemptats suïcides contra nord-americans i israelites al Líban o que va fer que la revolució iraniana agafés un gir bastant més radical del que hauria volgut la burgesia.
Aquesta força ve, de fet, d’un quart sector molt diferent: d’una part de la classe mitja sorgida amb la modernització capitalista del Tercer Món.
A l’Iran, d’aquest sector procedeixen els quadres dels tres moviments islamistes que van dominar la vida política en el transcurs dels primers anys de la revolució. El següent informe mostra el suport rebut pel Primer Ministre del període post-revolucionari, Bazargan:
L’expansió del sistema educatiu iranià als anys 50 i 60 va permetre a sectors cada vegada majors de la classe mitja tradicional, accedir a les universitats. Enfrontats a unes institucions dominades per les antigues elits occidentalitzades, aquests recent arribats al món universitari van sentir una necessitat urgent d’autojustificar la seva adhesió a l’Islam. Es van incorporar als cercles de l’Associació d’Estudiants Musulmans [dirigits per Bazargan i altres] […] Quan entraven a la vida professional, els nous enginyers sovint s’adherien a l’Associació Islàmica d’Enginyers, igualment fundada per Bazargan. Era aquesta xarxa d’associacions la que constituïa el veritable suport social organitzat a Bazargan i al modernisme islàmic […] L’atractiu que suscitaven Bazargan i Talequani consistia en donar als individus, sorgits de la classe mitja tradicional, una imatge de dignitat que els permetés afirmar la seva identitat, en una societat dominada, en el pla polític, pel que consideraven una elit impia, occidentalitzada i corrupta.25
Parlant dels Muyahidín del Poble a l’Iran, Abrahamian destaca que nombrosos estudis dels primers anys de la revolució iraniana han senyalat l’atractiu dels oprimits per l’islamisme radical, però que aquests no formaven la base social dels Muyahidín. La seva base era més aviat aquest ampli sector de la nova classe mitja, els pares de la qual havien pertangut a la petita burgesia tradicional. Aquest autor analitza les activitats professionals dels Muyahidín arrestats durant el règim del sha i reprimits sota el règim de Khomeini per difondre les seves idees.26
Encara que la tercera força islamista del país, finalment victoriosa, el Partit republicà islàmic de Khomeini, sigui sovint considerat un partit dirigit per un clergat lligat als capitalistes tradicionals, els comerciants o bazaris, Moaddel ha demostrat que més de la meitat dels diputats d’aquest partit pertanyien a professions liberals: professors, funcionaris del govern o estudiants, encara que una quarta part d’ells provenien de famílies bazari.27 A més a més, Bayat ha observat que en la seva lluita contra les organitzacions de treballadors a les fàbriques, el règim podia comptar amb el suport dels enginyers que treballaven en elles.28
Azar Tabari subratlla que després de la caiguda del sha, a les ciutats iranianes, moltes dones van elegir portar el vel i es van col·locar al costat de l’esquerra. Segons aquesta escriptora, aquestes dones provenien del sector de la classe mitja que va ser la primera generació en conèixer un procés d’”integració social”.
Sovint provenien de famílies petites burgeses tradicionals -els seus pares eren comerciants de basar, artesans, etc.- però s’havien vist obligades a estudiar, perquè la industrialització acabava amb les fonts d’ingressos tradicionals de les seves famílies. Tenien possibilitats de treballar com a mestres o infermeres, però: “Aquestes dones van haver de passar una experiència, sovint penosa i traumatitzant, d’adaptació a la societat”:
Quan les dones procedents de les seves famílies van arribar a la universitat o al treball als hospitals, tots els seus conceptes tradicionals es van veure atacats per un entorn aliè al seu, en el que les dones es barrejaven amb els homes, no es portava vel i es vestia segons l’últim crit de la moda europea. Sovint aquestes dones es veien dividides entre els costums familiars i la pressió d’aquest nou entorn. No tenien dret a portar el vel al seu lloc de treball i no podien sortir de la casa familiar sense ell.29
Una resposta corrent a aquestes pressions contradictòries era la de “refugiar-se a l’Islam” i el símbol d’aquesta resposta era portar el vel durant les grans manifestacions de masses. Tabari observa un clar contrast entre aquesta resposta i la de les dones, les famílies de les quals havien format part de la nova classe mitja des de feia dues generacions. Aquestes refusaven portar el vel i s’identificaven amb els liberals o amb l’esquerra. O. Roy observa que a Afganistan:
El moviment islamista va néixer al cor dels sectors moderns de la societat i es va desenvolupar a partir d’una crítica als moviments populars anteriors […] Els islamistes són intel·lectuals i són el producte d’enclavaments modernistes en una societat tradicional. Els seus orígens socials es troben en el que denominem burgesia estatal, dit d’una altra manera, són el producte d’un sistema d’educació governamental [un sistema educatiu estatal] que condueix exclusivament a treballs dins de la maquinària estatal […] Molt pocs entre ells han fet estudis de lletres. En el campus es barregen més sovint amb comunistes, als que s’oposen violentament, que amb els ulames [els universitaris religiosos] cap als que tenen una actitud més ambivalent. Comparteixen amb els ulames moltes conviccions, però el pensament islamista es desenvolupa en contacte amb les grans ideologies occidentals a les que consideren portadores de la clau del desenvolupament tècnic d’occident. Als seus ulls, el problema és desenvolupar una ideologia política moderna fundada en l’Islam, que consideren com l’única forma d’adaptar-se al món modern i com el millor mitjà per fer front a l’imperialisme estranger.30
A Algèria, el FIS recluta als seus militants, sobretot, entre els estudiants àrab parlants (no francòfons) d’instituts i universitats a més d’entre els nombrosos joves que voldrien estudiar i no van poder accedir a la universitat:
Els testimonis reconeixen la presència al FIS, almenys, de tres components socials: els comerciants, entre ells alguns que són bastant rics; una massa de joves sense treball i d’exclosos de les escoles, que formen el nou lumpen proletariat dels suburbis; i els intel·lectuals àrab parlants en ascens social. Aquests últims grups, els més nombrosos i determinants, i al mateix temps els més determinats, tenen com a representants respectius a Belhadj i Abassi Madani.31
Els intel·lectuals islàmics han fet carrera gràcies al seu control dels departaments universitaris de teologia i de llengua àrab, a les universitats. Els han utilitzat per acaparar un gran nombre de llocs d’imans a les mesquites i de professors als instituts. Formen una reserva que s’assegura del reclutament prioritari d’un major nombre d’islamistes per aquests llocs, permetent-los així, inculcar les seves idees a la nova generació d’estudiants i exercir la seva influència sobre un gran nombre de joves.
Ahmed Rouadjia explica com els grups islamistes van començar a exercir a partir dels anys 70 gràcies al suport d’estudiants àrab parlants que, degut al seu dèbil domini del francès, no podien trobar feina a l’administració, les indústries punta o a llocs de direcció.32 Així, per posar un exemple, hi va haver, als anys 80, un violent conflicte amb el director de la Universitat de Constantina: va ser acusat de dubtar de “la dignitat de llengua àrab” i de “fer apologia del colonialisme francès” doncs mantenia el francès com a llengua predominant en els departaments de ciències i tecnologia.33
Els diplomats la llengua dels quals és l’àrab es veuen, a més, impossibilitats a accedir als sectors punta, sobretot a les indústries més exigents en matèria de coneixements tècnics i domini de llengües estrangeres […] Dit d’una altra manera, aquells la llengua dels quals és l’àrab, inclòs titulars de diplomes superiors, no troben el seu lloc a la indústria moderna; la majoria acaben per tornar cap a les mesquites.34
Els estudiants, àrab parlants recentment diplomats i, sobretot, els antics estudiants que es troben a l’atur, creen un pont amb la massa de joves fora de les universitats. En aquests últims, la seva còlera augmenta perquè no poden accedir a l’ensenyança superior, tot i els anys passats en un sistema educatiu ineficaç i amb baix pressupost. Encara que avui es compta amb casi un milió d’estudiants a la secundària, el 80% tenen poca esperança d’obtenir el títol de batxillerat35. Esperen entrar a la precarietat al marge del circuit professional.
L’integrisme agafa la seva força i la seva influència de les frustracions d’àmplies capes de la societat, especialment la joventut, exclosa del sistema social i econòmic. Un dels factors que ha contribuït a l’èxit de l’integrisme és la utilització d’un llenguatge simple, directe i concís. Si hi ha misèria, malestar i frustracions, és perquè els que estan al poder no obtenen la seva legitimitat de la shura [consulta] sinó només de la força […] La restauració de l’Islam dels primers anys faria desaparèixer aquestes desigualtats.36
Gràcies a la influència que exerceix sobre un ampli conjunt d’estudiants, intel·lectuals i diplomats desocupats, l’islamisme aconsegueix expandir-se i controlar la propagació de les seves idees als barris pobres i als suburbis on viuen els antics camperols. No es pot considerar aquest moviment com a “conservador”. Els joves àrab parlants cultes no tornen cap a l’Islam perquè vulguin que les coses quedin com estan, sinó perquè creuen que l’Islam permet un canvi social fundamental.37
A Egipte, el moviment islamista va néixer fa uns 65 anys, quan Hassan al-Banna va crear els Germans Musulmans. Aquest moviment va créixer al llarg dels anys 30 i 40, a mesura que s’evaporaven les il·lusions sobre la capacitat del Partit Nacionalista laic, el Wafd, de combatre la dominació britànica sobre el país. La seva base social estava composada principalment per funcionaris i estudiants. Va tenir una gran influència a les manifestacions estudiantils de finals dels anys 40 i principis dels 50.38 Es va estendre ràpidament entre els treballadors i els camperols i, en el seu apogeu, comptava amb mig milió de membres. Per construir el seu moviment Hassan al-Banna va estar disposat a col·laborar amb persones pròximes a la monarquia egípcia. L’ala dretista del Wafd es va interessar pels Germans Musulmans com a contrapès a la influència comunista al mitjà obrer i estudiantil.39
Però els Germans Musulmans van poder rivalitzar amb els comunistes en la conquesta de les classes mitjanes empobrides (i, a través d’elles, de certes capes de desheretats de les ciutats), únicament perquè darrere del seu llenguatge religiós existia una promesa de reformes, que anaven més enllà del que desitjaven els seus aliats de la dreta. Els seus objectius eren “en última instància incompatibles amb el manteniment de l’status quo polític, econòmic i social tan estimat per la classe dirigent”. En conseqüència, els “llaços entre els Germans Musulmans i els dirigents conservadors eren a la vegada inestables y fràgils.”40
Quan el nou règim militar d’Abdul Nasser va concentrar tot el poder a les seves mans, a principis dels anys 50, la organització dels Germans Musulmans gairebé va ser destruïda. Sis dirigents del moviment van ser penjats el desembre de 1954 i varis milers de membres enviats a camps de concentració. La temptativa de rellençar els Germans Musulmans a mitjans dels 60 es va saldar amb noves execucions, després de la mort de Nasser, Sadat i després Mubarak van autoritzar al moviment per desenvolupar una activitat semi-legal, amb la condició que s’evités la confrontació directa amb el règim. La direcció del que es denomina a vegades “Neo-Germans Musulmans”, es va plegar a aquestes restriccions i es va adoptar una posició relativament moderada i “conciliadora”. El moviment obtenia importants sumes de diners d’alguns dels seus membres, que s’havien exiliat a Aràbia Saudita als anys 50 i que havien fet fortuna gràcies al boom petrolífer.41 Els Germans Musulmans van poder així construir “un model alternatiu, el d’un Estat musulmà” amb “els seus bancs, els seus serveis socials, les seves xarxes educatives i… les seves mesquites.”42
Això va reduir la seva influència sobre una nova generació d’islamistes radicals que havien sorgit, com els Germans Musulmans al seu origen, de les universitats i de la capa empobrida de la petita burgesia “moderna”. Aquests nous islamistes radicals van assassinar al President Sadat el 1981 i des de llavors han portat a terme una lluita armada contra l’Estat i la intel·ligència laica:
El que coneixem com fundamentalistes a Egipte, és una minoria de persones que inclòs lluiten contra els Germans Musulmans… Aquests grups estan composats essencialment de joves… són gent molt pura, disposada a sacrificar la seva vida i donar-ho tot per la causa… Serveixen de punta de fletxa als diferents moviments; doncs són capaços de portar a terme accions terroristes.43
Les associacions islàmiques d’estudiants que van arribar a dominar les universitats egípcies durant el mandat del President Sadat, “constituïen la veritable organització de masses del moviment islàmic.”44 Sorgien com a reacció a les condicions de les universitats i a les ombrívoles perspectives professionals, proposades als estudiants que obtenien el seu diploma:
El nombre d’estudiants, poc menys de 200.000 al 1970, va superar al 1977 el mig milió… La intenció lloable i democràtica de dispensar al màxim nombre de nens del país un aprenentatge superior gratuït, forjador d’experts com a la base del desenvolupament, va tenir com a efecte, per falta de mitjans, una educació a la baixa el cost de la qual, en pèrdua de temps i energia, és àmpliament superior als beneficis.45
L’amuntegament és un problema, particularment agut, pels estudiants que es veuen sotmesos a tota classe d’abusos a les aules i als autobusos sobrecarregats. En resposta a aquesta situació:
Les jama’at islamiyya [associacions islàmiques] deuen la seva considerable força a la seva capacitat per identificar aquests problemes i donar solucions immediates: la utilització de fons procedents dels sindicats d’estudiants per assegurar un servei de mini bussos per les estudiants [donant prioritat a les que portaven vel], cridant a la separació de sexes a les aules, la organització de grups [que es reunien a les mesquites] encarregats de revisar els cursos, i de publicar edicions barates per que tots poguessin tenir accés als textos essencials.46
Els joves diplomats no escapen a la pobresa endèmica que colpeja a una gran part de la societat egípcia:
Tot diplomat té dret a Egipte a un lloc a la funció pública. Arma absoluta contra l’atur, aquesta llei és la proveïdora per excel·lència d’un gegantesc atur disfressat que omple les oficines d’una administració saturada, on la productivitat del treball és tan feble com mal retribuïda […] El servidor de l’Estat pot certament alimentar-se comprant els productes subvencionats per l’Estat, de venda a les cooperatives, però ni tan sols pot arrabassar aquest nivell de subsistència alimentària […] El doble o triple treball és el premi de cada funcionari […] Quants administratius, en algun dels innombrables departaments ministerials o quants mestres, no són a partir de mig dia, paletes o conductors de taxi; feines que realitzen tan malament que podrien ser realitzades per analfabets […] Una camperola analfabeta que arriba a la ciutat i aconsegueix col·locar-se com a criada a casa d’un khawaga [estranger] cobra un salari que és més o menys el doble del d’un professor adjunt universitari.47
L’única manera de sortir d’aquest conflicte és trobar un lloc de treball a l’estranger, en particular a Aràbia Saudita i als Països del Golf. I això no és solament un mitjà per sortir de la pobresa, és per la majoria d’ells una condició necessària pel matrimoni, en una societat on les relacions sexuals abans del matrimoni no són freqüents.
Els islamistes van saber articular aquests problemes utilitzant un discurs religiós. Com va escriure Kepel amb relació a un dirigent d’una de les primeres sectes islàmiques, la seva posició no significa que: “estigui a punt de comportar-se com un fanàtic sortit d’un altre segle […] sinó que incideix, a la seva manera, sobre un problema crucial de la societat egípcia contemporània.”48
Com a Algèria, una vegada construïda la seva base de masses a les universitats, els islamistes poden estendre la seva influència a un mitjà més ampli, el dels barris pobres de les ciutats on els estudiants o antics estudiants es barregen amb la massa de desheretats buscant desesperadament sobreviure. Aquesta nova implantació va començar després de la violenta repressió, portada a terme pel règim, contra el moviment islamista a les universitats, després de les negociacions de pau amb Israel a finals dels 70. “És el punt de partida de l’expansió al món no estudiantil de la predicació dels jama’at islamiyya. Quadres i agitadors islàmics van predicar al poble per reclutar nous adeptes als barris populars. Sigui el que sigui, aquest abús, lluny de detenir als jama’a, els dóna un segon alè […] El missatge dels jama’a comença a sentir-se més enllà del món estudiantil. Els quadres i els agitadors islàmics van anar a predicar als barris obrers”.49
4. L’Islam radical com a moviment social
La base de classe de l’islamisme és semblant a la del feixisme clàssic i a la del fundamentalisme hindú del BJP, del Shiv Sena i del RSS a l’Índia. Tots aquests moviments han reclutat als seus membres tant de la classe mitja de “coll blanc” i al medi estudiantil, com entre els comerciants i els membres de professions liberals de la petita burgesia tradicional. Aquest aspecte, unit a la hostilitat de la majoria dels moviments islamistes cap a l’esquerra, els drets de la dona i les idees laiques, ha portat a molts socialistes i liberals a denunciar a aquests moviments com a feixistes. Això és un greu error.
La base social petit burgesa no ha sigut patrimoni del feixisme, és igualment una característica del jacobisme, dels nacionalistes del Tercer Món, de l’estalinisme maoísta i del peronisme. Els moviments petit burgesos només es converteixen en feixistes quan apareixen en una fase precisa de la lluita de classes i juguen un rol específic. Aquest rol no és solament el de mobilitzar a la petita burgesia, sinó el d’explotar l’amargura que s’experimenta davant la crisi que el sistema els fa suportar, transformant-la en bandes de violents, disposats a servir al capital en el seu projecte de destrucció de les organitzacions obreres.
Es per això que els moviments de Hitler i Mussolini eren feixistes, mentre que per exemple el moviment peronista a Argentina no ho era. Si bé Perón va agafar prestats certs temes de la iconografia feixista, va agafar el poder en circumstàncies excepcionals que li van permetre incorporar i corrompre les organitzacions de treballadors, utilitzant la intervenció de l’Estat per desviar els beneficis dels grans capitalistes financers cap a l’expansió industrial. Durant els sis primers anys del seu regnat, un conjunt específic de circumstàncies van permetre que els salaris reals augmentessin aproximadament un 60%. És tot el contrari al que s’hauria produït sota un règim veritablement feixista. Tot i això, la intel·lectualitat liberal i el Partit Comunista argentí continuen qualificant el règim de “peronisme nazi”, que és el que fa avui la major part de l’esquerra respecte l’islamisme.50
Els moviments de masses islàmiques, a Algèria o a Egipte, fan un paper diferent al del feixisme. No estan prioritàriament dirigits contra les organitzacions obreres i, no ofereixen els seus serveis als sectors dominants del capital per resoldre els seus problemes, a costa dels treballadors. Estan sovint implicats en enfrontaments armats contra les forces de l’Estat, el que rarament succeeix en el cas dels partits feixistes. Lluny de ser els agents directes de l’imperialisme, aquests moviments han adoptat eslògans i emprès accions antiimperialistes que han perjudicat, considerablement, els importants interessos de capitalistes nacionals i internacionals (a Algèria durant la gerra del Golf, a Egipte contra “la pau” amb Israel, a Iran contra la presència nord-americana després del derrocament del sha).
A finals dels 70, la CIA havia aconseguit la col·laboració dels serveis secrets pakistanesos, així com dels Estats pro-occidentals d’Orient Mitjà amb l’objectiu d’armar a milers de voluntaris, sortits d’aquesta regió, per combatre als soviètics a Afganistan. Quan aquests voluntaris van tornar als seus països, es van adonar que havien lluitat pels interessos d’EEUU quan creien lluitar “per l’Islam”. Constitueixen ara un nucli dur de contrincants a casi tots els governs que els empenyen a lluitar. Inclús a Aràbia Saudita on l’Estat utilitza tots els mitjans per imposar la interpretació wahabista ultra-puritana de la sharia islàmica (la llei religiosa), l’oposició reivindica avui el suport de “els milers de combatents afganesos”, fastiguejats de la hipocresia d’una família reial, cada vegada més integrada a la classe capitalista dominant internacional. La família reial saudita s’ha tornat contra els que donava suport en el passat, ha suspès tota ajuda financera al FIS argelí per ajudar a Iraq durant la Guerra del Golf, al igual que ha deportat al milionari saudita Bin Laden per finançar als islamistes egipcis.
Qui, dins l’esquerra, no veu en l’islamisme més que un moviment “feixista” no té en compte l’efecte desestabilitzador dels moviments islamistes sobre els interessos capitalistes a Orient Mitjà i, acaben per col·locar-se al costat dels Estats, que són els aliats més fidels de l’imperialisme i del capitalisme local. És l’actitud que van adoptar en particular, qui dins l’esquerra egípcia estava influenciat pels vestigis de l’estalinisme. Va ser, igualment, el cas de gran part de l’esquerra a l’Iran, a la fase final de la guerra entre Iran i Iraq, quan l’imperialisme americà va enviar la seva flota per combatre a Iran al costat d’Iraq. I existeix el perill que li passi a l’esquerra laica a Algèria, on una guerra civil està a punt d’esclatar entre els islamistes i l’Estat.
Però si bé és fals caracteritzar els moviments islamistes de “feixistes”, també és incorrecte qualificar-los pura i simplement d’”antiimperialistes” o “antiestatals”. No es conformen amb combatre a les classes i als Estats que exploten i dominen a la majoria de la població, sinó que igualment lluiten contra el laïcisme, les dones que es neguen a doblegar-se a la noció islàmica del “pudor”, contra l’esquerra i, en certs casos molt importants, contra les minories ètniques o religioses. Els islamistes argelins van establir la seva influència sobre les universitats a finals dels 70 i principis dels 80 organitzant, amb la complicitat de la policia, “expedicions de càstig” contra l’esquerra. La primera persona a la que van assassinar no era un representant de l’Estat, sinó un militant trotskista. Amb motiu de la fira del llibre de 1985, van denunciar el Hard-Rock Magazine, l’homosexualitat, les drogues i la música punk. A les ciutats argelines on van establir els seus feus, van organitzar atacs contra les dones que s’atrevien a ensenyar una petita part de la seva pell. La primera manifestació del FIS en 1989 va ser en resposta a les manifestacions “feministes” i “laiques”, denunciant la violència islàmica, de la que les dones n’eren les principals víctimes.51 La seva hostilitat no es manifesta només contra l’Estat i el capital estranger, sinó també contra més d’un milió de ciutadans argelins que, per l’educació rebuda, de la que no són responsables, tenen com a primera llengua el francès, i també contra el 10% de la població que parla amazic en lloc d’àrab.
Igualment, a Egipte, els grups islàmics armats van assassinar laics i islamistes que estan en profund desacord amb ells. Animen als musulmans a l’odi comunitari, intentant encoratjar pogroms, contra la minoria copta, que representa el 10% de la població. A l’Iran, entre 1979 i 1981, l’ala Khomeinista de l’islamisme va executar a més de 100 persones per “crims sexuals”, com l’homosexualitat i l’adulteri. Els seus seguidors van excloure a les dones del sistema judicial i van organitzar bandes d’assassins, els Hezbol·là, per atacar a les dones sense vel i als militants d’esquerra. La repressió que van dirigir contra els islamistes d’esquerra, els Muyahidín del Poble, va provocar milers de víctimes. A l’Afganistan, les organitzacions islàmiques que havien mantingut una llarga i sagnant guerra contra l’ocupació soviètica, es van aniquilar entre elles amb armament pesat després de la sortida dels russos. Zones senceres de Kabul van ser totalment destruïdes.
Inclús quan els islamistes destaquen el seu “antiimperialisme”, sovint no donen al blanc. L’imperialisme d’avui no s’identifica amb una dominació directa de les potències occidentals sobre el Tercer Món, sinó que és un sistema mundial de classes capitalistes independents (“privades” i Estatals), integrades a un mercat mundial únic. Certes classes dominants són més potents que altres. El control que exerceixen sobre l’accés als intercanvis comercials i sobre el sistema bancari –i a vegades la força pura i simple-, els permet imposar les seves pròpies normes. Aquestes classes dominants estan al capdavant del sistema d’explotació, però just per sota es troben les classes dominants dels països menys rics, les quals estan arrelades a la seva economia nacional. Aquestes també es beneficien del sistema, integrant-se cada vegada més en les dominants xarxes multinacionals, i invertint en les economies de països avançats (encara que a vegades es revolten contra els “de dalt”).
El patiment que suporta la gran majoria de la població, no és degut, únicament, a les grans potències imperialistes i als seus agents com el Banc Mundial i l’FMI; també és el resultat de la participació entusiasta en l’explotació de capitalistes menys poderosos i dels seus Estats, que són directament responsables de la introducció de mesures que empobreixen a la gent i li destrossen la vida. Sota la seva responsabilitat la policia i les presons són utilitzades per aixafar tot tipus de resistència.
La diferència respecte l’imperialisme clàssic dels imperis colonials, quan els colons occidentals controlaven l’Estat i tenien la responsabilitat de la repressió, és gran. Les classes explotadores autòctones oscil·laven llavors entre la resistència a l’Estat (quan aquest intentava atemptar contra els seus interessos) i la col·laboració amb ell (com a muralla contra aquests que ells mateixos explotaven). No estaven, necessàriament, als llocs d’avantguarda en la defensa del sistema d’explotació contra la revolució. Ho estan avui. Formen part del sistema, tot i les seves disputes ocasionals. No jugaran, d’ara en endavant, més el rol de contrincants ambivalents.52
Per consegüent, tota ideologia que es conforma amb considerar a l’imperialisme estranger com a l’enemic a abatre, eludeix tot qüestionament seriós del sistema. Expressa l’amargura i la frustració de la població, però desvia l’atac contra els seus veritables enemics. Això és veritat per la major part de les diferents versions de l’islamisme, així com per la majoria de les diferents nacionalitats tercermundistes d’avui, designen un enemic ben real, el sistema mundial i s’enfronten a vegades violentament a l’Estat, però amaguen les responsabilitats de la majoria de la burgesia local que és, a pesar de tot, el company més perdurable de l’imperialisme.
Un estudi portat a terme per Abrahamian, sobre el khomeinisme a l’Iran, compara aquest amb el peronisme i les seves formes semblants de “populisme”:
Khomeini va reprendre els temes més radicals […] en algun moment semblava inclús més radical que els marxistes, però continuava defensant la propietat burgesa. Aquest radicalisme petit burgès l’aproximava als populismes llatinoamericans i en particular al peronisme.53
Abrahamian prossegueix:
Per «populisme» entenc un moviment de classes mitges posseïdores que mobilitza a les classes inferiors, en particular als pobres de les ciutats, gràcies a una retòrica radical dirigida contra l’imperialisme, el capitalisme estranger i l’establishment polític […] Els moviments populistes prometen augmentar considerablement el nivell de vida i convertir el país en independent de les potències estrangeres. El que és més important encara, al atacar l’status quo mitjançant aquesta retòrica radical, intencionadament no arriben a amenaçar a la petita burgesia ni al principi de propietat privada. Els moviments populistes insisteixen doncs, inevitablement sobre la importància, no d’una revolució socioeconòmica, sinó sobre una reconstrucció cultural, nacional i política.54
Els mencionats moviments solen confondre els problemes, al substituir una lluita real contra l’imperialisme, per una lluita purament ideològica contra el que veuen com els seus efectes culturals. Per ells, és l’”imperialisme cultural” i no l’explotació el que és la font dels problemes. La lluita no va dirigida contra les forces que estan realment implicades en l’empobriment de la gent, sinó contra els que parlen llengües “estrangeres”, els que accepten altres religions o els que refusen els mitjans de vida suposadament “tradicionals”.
Això va bé a certs sectors de la classe capitalista local, als que no els importa practicar “la cultura autòctona”, almenys en públic. Beneficia igualment a membres de la classe mitja que, purgant a una part de l’antiga oficialitat, fan avançar la seva pròpia carrera. Però tot això limita el perill que representen aquests moviments per l’imperialisme com a sistema.
L’islamisme mobilitza l’ira popular, però també l’ofega. Encoratja la voluntat d’actuar però l’orienta cap a un carreró sense sortida. Desestabilitza la màquina estatal, al temps que frena la lluita real contra l’Estat.
El caràcter contradictori de l’islamisme procedeix de la base social dels seus principals quadres. La petita burgesia, com a classe, no pot tenir una política independent i coherent. Això ha sigut aplicable a la petita burgesia tradicional: comerciants i membres de professions liberals que treballen pel seu compte, que han sigut sempre agafats entre un desig de seguretat, que els impulsava cap al conservadorisme, i l’esperança d’un canvi radical, que el beneficiés individualment. Però actualment això també és cert per la nova classe petit burgesa empobrida -o per la potencial classe mitja integrada per estudiants desocupats, encara més pobres- als països menys avançats econòmicament. Aquests poden somiar amb l’edat d’or d’èpoques anteriors. Poden pensar que el seu futur depèn del progrés social provocat per una transformació revolucionaria. Però també poden donar-li la culpa a altres sectors de la població que es beneficien d’un domini “injust” sobre els treballs de la classe mitja, impedint així realitzar les seves aspiracions: els sectors al punt de mira són essencialment, les minories ètniques i religioses, els que parlen una llengua diferent i les dones treballadores que no fan cas al “respecte per la tradició”.
La posició que aquestes classes mitges adopten, no depèn només de factors materials immediats, sinó que depèn també de les lluites a escala nacional i internacional. Així, als anys 50 i 60, els combats anticolonials van inspirar a la majoria de la potencial classe mitja del Tercer Món. Era comunament acceptat que la via a seguir era un desenvolupament econòmic controlat per l’Estat. L’esquerra laica o almenys les seves tendències nacionalistes i estalinistes, representava aquesta visió de les coses i exercia certa hegemonia a les universitats. En aquest estat de coses, inclòs els que havien tingut, inicialment, una orientació religiosa van ser atrets pel que era considerat com l’esquerra -per exemple la guerra del Vietnam contra els americans o la denominada revolució cultural a Xina- i van començar a refusar el pensament religiós tradicional, especialment sobre la qüestió de les dones. És el que va succeir amb les teologies de l’alliberament catòliques a Amèrica Llatina i amb els Muyahidín del Poble a Iran. Inclòs a Afganistan, els estudiants islamistes:
van organitzar manifestacions antisionites durant la guerra dels sis dies, contra la política americana a Vietnam i els privilegis de la classe dominant. S’oposaven violentament a certes personalitats tradicionalistes, al Rei i sobre tot al seu cosí Daud… Protestaven contra la influència que l’estranger -tant la Unió Soviètica com Occident- feia sobre Afganistan, així com contra els que havien especulat durant la fam de 1972, demanant que l’enriquiment personal fos controlat.55
El final de la dècada dels 70 i l’inici dels 80, van estar marcats per un canvi de clima polític.
Per una part, les aniquilacions de Cambotja, la miniguerra entre Vietnam i Xina, el desplaçament d’aquesta cap al camp americà, van provocar una desil·lusió general respecte al pretès model “socialista” encarnat pels Estats de l’Europa de l’Est. Els esdeveniments de finals dels 80 als països de l’Est i a la URSS no van fer més que augmentar aquesta desil·lusió.
La decepció va ser encara més brutal en alguns països d’Orient Mitjà. Els règims locals havien pretès construir versions nacionals de “socialisme”, més o menys calcades del model dels països de l’Est. Inclòs els que des de l’esquerra criticaven els seus governs, tenien tendència a acceptar aquest projecte i a identificar-se amb ell. Així a les universitats argelines a principis dels 70, l’esquerra es va oferir voluntària per ajudar a la implantació de la reforma agrària als camps, tot i que el règim ja havia reprimit una organització d’estudiants d’esquerra i que mantenia un control policíac sobre les universitats. A Egipte, els comunistes continuaven veient en Nasser un socialista, inclòs després que els hagués enviat a presó. Per molts, la desil·lusió respecte el règim es va tornar, igualment, una desil·lusió respecte a l’esquerra.
Per altra banda, hem assistit al sorgiment d’alguns Estats islàmics com a força política; la presa del poder per Gadifi a Líbia, l’embargament petrolífer decretat per Aràbia Saudita contra Occident després de la guerra àrab-israelí de 1973 i, després, l’espectacular posada en escena revolucionaria de la República Islàmica iraniana, el 1979.
Els mateixos sectors d’estudiants i de joves que durant cert temps havien girat cap a l’esquerra, van començar a sentir-se atrets per l’islamisme. A Algèria, per exemple: “Khomeini ocupa de sobte el lloc de Lenin, Mao o Guevara, en la imaginació de certa joventut musulmana.”56 El canvi imminent i radical que semblaven proposar els moviments islamistes els valdria un suport més i més fort. Els dirigents d’aquests moviments van triomfar.
Tot i això, les contradiccions de l’islamisme no van desaparèixer, sinó que van sorgir amb força el següent decenni. L’islamisme, lluny de ser invencible, és víctima de les seves pròpies tensions internes, que en varies ocasions han enfrontat als seus partidaris. La història de l’islamisme als anys 80 i 90, com la de l’estalinisme a Orient mitjà als anys 40 i 50, va estar marcada pels xocs, les traïcions, les escissions i la repressió.
5. Conclusions
L’esquerra ha comès un error al considerar als moviments islamistes, ja sigui com a reaccionaris i “feixistes”, o com a “antiimperialistes” i “progressistes”. L’islamisme radical, amb el seu projecte de reconstrucció de la societat sobre la base del model establert per Mahoma a l’Aràbia del segle VII, és de fet una “utopia” sortida d’una fracció desposseïda de la petita burgesia. Com en tota “utopia petit burgesa”, els seus partidaris es veuen obligats a escollir entre una lluita heroica, però desesperada, per imposar aquesta utopia a qui dirigeix la societat o bé comprometre’s amb ells, facilitant així un vernís ideològic a la perpetuació de l’opressió i l’explotació. Això condueix inevitablement a escissions entre l’ala radical i terrorista de l’islamisme, i l’ala reformista. Condueix també a un cert nombre de radicals a passar a utilitzar les armes, amb l’objectiu de crear una societat lliure d’opressors, a utilitzar aquestes mateixes armes per imposar a les persones “comportaments islàmics”.
Els socialistes revolucionaris no podem considerar als petit burgesos utòpics com als principals enemics. Ells no són els responsables del sistema capitalista mundial, de la submissió de milions de persones a la dinàmica cega de l’acumulació capitalista, del saqueig de continents sencers pels bancs o de les maniobres i conspiracions que han provocat una successió de guerres espantoses des de la proclamació del “Nou Ordre Mundial”. No han sigut responsables dels horrors de la guerra entre Iran i Iraq que va començar per la voluntat de Saddam Hussein de fer un favor als EEUU i les monarquies del Golf, i va acabar amb la intervenció americana al costat d’Iraq. Tampoc de les aniquilacions al Líban, amb la ofensiva dels falangistes, la intervenció Síria contra l’esquerra i la invasió israeliana que van crear les condicions que van donar naixement a la militància xiïta. No són tampoc responsables de la Guerra del Golf, amb els seus “danys quirúrgics” sobre els hospitals de Bagdad i la massacre de 80.000 persones que fugien de Kuwait cap a Basora. La pobresa, la misèria, les persecucions, la negació dels drets humans seguirien existint a països com Egipte i Algèria encara que demà desapareguessin els islamistes.
Per totes aquestes raons, els socialistes revolucionaris no podem donar el nostre suport a l’Estat contra els islamistes. Els que li donen el seu suport, justificant-lo en l’amenaça que els islamistes fan pesar sobre els valors seculars, no fan més que facilitar-los la feina de presentar a l’esquerra com a un component de la conspiració, “impia” i “secular”, dels opressors contra els sectors més pobres de la societat. Repeteixen els errors comesos per l’esquerra a Algèria i Egipte, quan alaben als règims que no feien res per la població, presentant-los com a “progressistes”, errors que van permetre als islamistes créixer. Obliden que tot suport prestat per l’Estat als valors seculars és purament accidental: quan li convingui, firmarà un acord amb els islamistes més conservadors per imposar parts de la sharia -en particular les que imposen durs esforços a la població- a canvi de la seva col·laboració, amb l’objectiu de mantenir a distància als radicals i destruir la seva esperança d’acabar amb l’opressió. És el que va succeir a Pakistan sota Zia i al Sudan de Nimayri, i es més o menys la solució que l’administració Clinton va aconsellar als generals argelins.
Però els socialistes revolucionaris no poden tampoc donar suport als islamistes. Això equivaldria a substituir una forma d’opressió per una altra, a reaccionar a la violència estatal amb l’abandonament de la defensa de les minories religioses i ètniques, de les dones i dels homosexuals; de comprometre’s amb la pràctica de la utilització de bocs expiatoris que permeten continuar amb l’explotació capitalista sense entrebancs, a condició que adopti formes “islàmiques”. Seria abandonar la finalitat d’una pràctica socialista independent, basada en la lluita dels treballadors, arrossegant i organitzant a tots els oprimits i els explotats, pel seguiment d’una utopia petit burgesa que no pot tenir èxit.
Els islamistes no són els nostres aliats. Són els representants d’una classe que intenta influir sobre la classe treballadora i que, quan ho aconsegueix, atreu als treballadors ja sigui cap a un aventurisme inútil i desastrós, o cap a una capitulació reaccionaria davant el sistema o, com passa sovint, a una cosa rere l’altra.
Però això no vol dir que puguem prendre una postura abstencionista i indiferent respecte els islamistes. Aquests sorgeixen de grups socials molt nombrosos que pateixen sota la societat actual. Els seus desigs de revolució podrien ser canalitzats cap a objectius progressistes, si estiguessin inspirats per un ascens de lluites obreres. Fins i tot quan el nivell de lluites no creix, molts dels que es senten atrets per versions radicals de l’islamisme poden ser influenciats pels socialistes revolucionaris, sempre que aquests combinin una independència política, en relació a totes les formes d’islamisme, amb una voluntat d’aprofitar les oportunitats, per atreure a individus islamistes cap a formes de lluita autènticament radicals.
L’islamisme radical està ple de contradiccions. La petita burgesia s’impulsa sempre en dos direccions. Cap a la rebel·lió radical contra la societat i, cap al compromís amb ella. És per això que l’islamisme oscil·la entre la rebel·lió dirigida a aconseguir una insurrecció completa de la comunitat musulmana i el compromís, per imposar reformes “islàmiques”. Aquestes contradiccions s’expressen inevitablement en conflictes aguts, sovint violents, a l’interior dels grups islamistes.
Els que consideren l’islamisme com un monòlit, completament reaccionari, obliden que van sorgir conflictes entre els islamistes sobre la postura a adoptar quan Aràbia Saudita i Iran estaven en camps oposats durant la guerra entre Iran i Iraq. Divergències que anys després van portar al FIS argelí a trencar amb els seus patrocinadors saudites, o als islamistes de Turquia a organitzar manifestacions pro-iraquianes, organitzades i impulsades des de les mesquites, que a la vegada van ser finançades pels saudites, durant la Guerra del Golf i estan també els violents enfrontaments armats entre exèrcits islamistes rivals a Afganistan. Hi ha divergències en la organització Hamàs, entre els palestins, sobre l’acceptació o refutació d’un compromís amb la corrupta administració Palestina d’Arafat -i com a conseqüència indirectament amb Israel- en relació a la introducció de lleis islàmiques. Aquestes diferències d’actitud sorgeixen, necessàriament, una vegada l’Islam “reformista” estableix acords amb Estats integrats al sistema mundial, doncs cadascun d’aquests Estats és rival d’altres i estableix les seves pròpies aliances amb els imperialistes dominants.
Divergències similars són susceptibles de sorgir cada vegada que el nivell de lluites obreres creix. Qui finança les organitzacions islàmistes vol que acabin aquestes lluites, volen fer-les desaparèixer. Alguns joves islamistes radicals, pel contrari, donaran suport instintivament a la lluita. Els dirigents de les organitzacions estaran lligats, murmurant sobre la necessitat, pels empresaris de ser caritatius i pels treballadors de donar mostres de paciència i perdó.
Finalment, el mateix desenvolupament del capitalisme força als dirigents islamistes a fer malabars ideològics quan s’aproximen al poder. Oposen “valors islàmics” i “valors occidentals”. Però els que es diuen valors occidentals no tenen arrels a cap cultura europea mítica. Troben el seu origen en el desenvolupament del capitalisme dels dos últims segles.
Així, fa un segle i mig, l’actitud majoritària respecte la sexualitat era molt semblant a la predicada avui pels partidaris del ressorgir musulmà (la sexualitat fora del matrimoni estava prohibida, i en certs aspectes, les dones tenien menys drets dels que garanteixen la majoria de les versions de l’Islam; l’herència estava reservada al fill més gran, mentre que a l’Islam atribueix a la filla la meitat de la part del noi; no existia dret al divorci, mentre que l’Islam concedeix aquest dret a un nombre molt limitat de casos). El canvi en les actituds angleses no és atribuïble ni a elements inherents a la psicologia occidental, ni a uns pretesos “valors judeocristians”, sinó a l’impacte del capitalisme en el seu desenvolupament: la necessitat de la força de treball femení va obligar a canviar certes actituds i, el que és més important, va col·locar a les dones en una posició social que els va permetre reivindicar canvis més importants.
Inclús a països on l’Església catòlica havia sigut immediatament poderosa, com a Irlanda, Itàlia, Polònia o l’Estat espanyol, va haver d’acceptar, de mala gana, una disminució de la seva influència.
Els països on l’Islam és la religió de l’Estat, no podran immunitzar-se de les pressions que els empenyen cap a canvis semblants, per molt que s’esforcin.
L’experiència de la República Islàmica Iraniana ens ho demostra. Tot i la propaganda oficial que desitja que el rol principal de les dones sigui el de mares i esposes, i tot i les pressions exercides per excloure-les de determinades professions com la justícia, la proporció de dones treballadores ha augmentat lleugerament. Continuen representant el 28% dels treballadors estatals, el mateix percentatge que hi havia al moment de la Revolució.57 En aquest context el règim va decidir canviar la seva política de control de natalitat; el 23% de les dones utilitzen anticonceptius,58 i en certs casos s’ha suavitzat l’obligació de portar vel. Si bé en l’àmbit del divorci i de la família, les dones no tenen iguals drets que els homes, conserven el dret al vot, hi ha vàries diputades, van a l’escola, disposen d’una quota de places universitàries a totes les disciplines i són incitades a seguir estudis de medicina i un entrenament militar.59
Abrahamian apunta a propòsit de Khomeini:
Els seus alumnes més pròxims es burlaven sovint dels «tradicionalistes» als que qualificaven de «xapats a l’antiga». Els acusaven d’estar obsessionats per la puresa ritual; d’impedir a les seves filles anar a l’escola; d’imposar-los el vel inclús fora de tota presència masculina; de refusar les activitats intel·lectuals com l’art, la música o els escacs i, el pitjor de tot, a no refusar la utilització de mitjans com la premsa, radio i televisió.60
Res de tot això ens hauria de sorprendre. Qui dirigeix el capitalisme i l’Estat iranià no pot prescindir de la mà d’obra femenina present en sectors clau de l’economia. I els sectors de la petita burgesia que han constituït la columna vertebral del PRI, havien començat, al llarg dels anys 70, a enviar a les seves filles a la universitat i a la recerca de treball, precisament perquè volien disposar d’ingressos complementaris, amb l’objectiu d’augmentar els ingressos de la família i de facilitar el matrimoni de les seves filles. No estan disposats, ja als anys 80, a abandonar aquests ingressos per motius religiosos.
Com qualsevol altra ideologia, l’islamisme no pot bloquejar el desenvolupament econòmic i social, encara que sempre apareixeran en ell intents d’aquest tipus, que trobaran la seva expressió en violents conflictes entre els seus partidaris.
Els joves islàmistes són, generalment, els productes intel·ligents i sofisticats de la societat moderna. Llegeixen llibres i diaris, miren la televisió i estan al corrent de totes les divisions i enfrontaments que es produeixen a l’interior dels seus propis moviments. Siguin quins siguin els seus esforços per tancar files quan s’enfronten als “secularistes” de l’esquerra o de la burgesia, han conegut i coneixen profunds debats que han creat dubtes dins del propi moviment, de la mateixa manera que els sectors pro-rus i pro-xinès de l’estalinisme mundial, aparentment monolític, els van tenir fa trenta anys.
Els socialistes revolucionaris podem aprofitar aquestes contradiccions per aconseguir que alguns dels islamistes més radicals posin en dubte la seva entrega a les seves idees i organitzacions, però només si construïm organitzacions independents, que no siguin identificades ni amb els islamistes ni amb l’Estat.
Sobre certes qüestiones estarem al mateix camp que els islamistes; contra l’imperialisme i contra l’Estat. Va ser el cas, per exemple, d’un gran nombre de països durant la Guerra del Golf. Hauria de ser també el cas de països com França o Gran Bretanya quan es tracta de combatre el racisme. Allà on els islamistes estan a l’oposició, la nostra regla de conducta ha de ser: “amb els islamistes a vegades, amb l’Estat mai”.
Però inclòs en aquest cas, discrepem dels islamistes en qüestions fonamentals. Defensem el dret a criticar la religió, així com el dret a practicar-la. També defensem el dret a no portar vel, així com el dret de les joves que viuen a països racistes com França, a portar-lo si així ho desitgen. Ens oposem a les discriminacions que porta a terme el gran capital, en països com Algèria, amb respecte als àrab parlants però també ens oposem a les discriminacions de les que són víctimes els amazics, certes capes de la classe treballadors o els sectors més baixos de la petita burgesia, que van ser educats en llengua francesa. Sobretot, ens oposem a tot acte que enfronti, basant-se en qüestions religioses o ètniques, a uns sectors d’explotats i oprimits contra altres. Això significa que el mateix que defensem als islamistes contra l’Estat, defensem a les dones, homosexuals, barbers o coptes contra islamistes.
Al moment que estiguem al mateix camp que els islamistes, un dels nostres deures és el de polemitzar amb fermesa amb ells, oferir-los la nostra alternativa, i no només sobre l’actitud de les seves organitzacions cap a la dona i les minories, sinó també sobre una qüestió fonamental: necessitem la caritat dels rics o necessitem canviar i destruir les relacions de classes existents?
En el passat, l’esquerra ha comès dos errors front els islamistes. El primer ha estat el de considerar-los com a feixistes, amb els quals no tenien res en comú. El segon considerar-los com uns “progressistes” als que no s’havia de criticar.
Aquests dos errors han contribuït a que els islamistes creixin, en detriment de l’esquerra, a la majoria dels països d’Orient Mitjà. Fa falta una visió diferent; considerar l’islamisme com un producte d’una profunda crisi social que no pot resoldre i, per tant, lluitar per guanyar-se alguns dels seus joves partidaris cap a una altra perspectiva molt diferent, independent i socialista revolucionaria.
6. Notes
- Un estudi dels Germans Musulmans arriba a la conclusió, el 1969, que l’intent de reanimar el moviment a mitjan anys seixanta “va ser l’erupció predictible de les tensions continuades causades per un grup marginal, en franca decadència, d’activistes que defensen l’actitud dels Germans Musulmans, cada vegada menys rellevant dins de la societat”. R. P. Mitchell, The Society of the Muslim Brothers, Londres 1969, p.VII.
- Article aparegut a New Statesman el 1979. Citat pel propi Fred Halliday al seu article “The Iranian Revolution and its Implications” a New Left Review 166 (nov-des 1987).
- Entrevista al Moviment Comunista d’Algèria, apareguda a Socialisme International, París 1990.
- Fred Halliday, op. cit p.57.
- Sobre el suport donat per diferents organitzacions d’esquerra als islamistes, vegeu P. Marshall, Revolution and Counter Revolution in Iran (Londres 1988), pàg.60-68 i pàg.89-92; M. Moaddel, Class, Politics and Ideology in the Iranian Revolution (Nova York, 1993), pàg.215-218; V. Moghadan, “False Roads in Iran”, New Left Review, 166.
- R. P. Mitchell, The Society of the Muslim Brothers, Londres 1969.
- S. Ahmed, Discovering Islam, Nova Delhi, 1990 p.61-64.
- Per a una anàlisi del sufisme afganès vegeu, O. Roy, Islam and Resistence in Afganistan, Cambridge 1990. Per al sufisme a l’Índia i al Pakistan, vegeu A. S. Ahmed.
- Khomeini, Islam and Revolution, Berkeley 1981.
- O. Roy, op. cit p.5.
- Abrahamian, Khomeinism, Londres 1993, p.3.
- Idem.
- AL-Ahnaf, B. Botivewau i Frank Frégosi; “Qui est responsable de la violence?” a L’Algerie par les islamistes. Karthala. París, 1990.
- Idem.
- Gilles Kepel, Le prophete et pharaon. Aux sources des mouvements islamistes, París 1993.
- Vegeu per exemple K. Pleifer, Agrarian Reform Under State Capitalism in Algeria, Boulder 1985, p.59; C. Andersson, Peasant or Proletarian?, Estocolm 1986, p.67, M. Raffinot i P. Acquemot, Le capitalisme d’État algerien, París 1977.
- Entelis, Algeria, the Institutionalized Revolution, Boulder 1986, p.76.
- Idem.
- Ahmed Rouadjia, Les fréres et la mosquée, París 1990, p.33.
- O. Roy, op. cit, p.88-90.
- Rouadjia, op. cit, p.82.
- Idem.
- Idem.
- Veure D. Hiro, Islamic Fundamentalism, Londres 1989, p.97.
- H. E. Chehabi, Iranian Politics and Religious Modernism, Londres 1990, p.89.
- E. Abrahamian, The Iranian Mojahedin, Londres 1989, p.201, 214, 225-226.
- M. Moaddel, op. cit, p.224-238.
- Bayat, Workers and Revolution in Iran, Londres 1987, p.57.
- Tabari, Islam and the Struggle for Emancipation of Iranian Women, en el llibre de Tabari i W. Yeganeh, In the Shadow of Islam: the Women’s Movement in Iran.
- O. Roy, op. cit, p.68-69.
- M. Al-Hanaf, B. Botivewau i F. Fregosi, op. cit.
- Rouadia, op. cit.
- Idem.
- Idem.
- Al 1989, de 250.000 candidats que es van presentar a les proves de batxillerat, només 54.000 van obtenir el títol. Idem.
- Idem.
- Idem.
- R. P. Mitchell, op. cit, p.13.
- Idem.
- Idem.
- M. Hussein, Islamic Radicalism as a Political Protest Movement, Londres 1989.
- Idem.
- S. Hitata, East West Relations, op. cit, p.26.
- Gilles Kepel, Le prophete et le pharaon. Aux sources des mouvements islamistes, París, Seuil 1993, p.139.
- Idem.
- Idem.
- Idem.
- Idem.
- Idem.
- A. Dabat i L. Lorenzo, Conflicto Malvinense y Crisis Nacional, Mèxic 1982, p.46-48.
- M. Al-Ahmaf, Botivewau i Fregosi, op. cit.
- L’article de Phil Marshall, “Islamic Fundamentalism: Oppression and Revolution”, aparegut a International Socialism Nº40, és en un sentit molt útil, però falla precisament, en que no diferencia entre l’antiimperialisme dels moviments burgesos que s’enfronten al colonialisme i el dels moviments petit burgesos que s’enfronten a estats capitalistes independents integrats al sistema mundial. Tot el seu èmfasi està al paper que aquests moviments poden jugar al “expressar la lluita contra l’imperialisme”. Això implica oblidar que l’Estat i la burgesia locals són, normalment, l’agent immediat de l’explotació i l’opressió al tercer món avui dia. Això és una cosa que algunes corrents de l’islamisme radical reconeixen, com a mínim a mitges (per exemple quan Qutb descriu a Estats com Egipte de “no islàmics”).
- Tampoc arriba a veure que les limitacions petit burgeses dels moviments islamistes signifiquen que els seus dirigents, al igual que en moviments anteriors com el peronisme, sovint utilitzen la retòrica sobre l’”imperialisme” per justificar, més tard, un tracte amb l’Estat i la classe dominant locals, mentre que desvien la ràbia cap a atacs contra las minories, a les que identifiquen com als agents locals de l’”imperialisme cultural”. Per tant Marshall s’equivoca al argumentar que els marxistes revolucionaris poden adoptar la mateixa actitud cap a l’islam que la desenvolupada pel Comintern en els seus primers anys, abans de l’estalinisme, respecte als moviments anticolonials en auge a principis dels anys 20. És cert que hem d’aprendre del Comintern en els seus primers anys que es pot estar en el mateix bàndol que un cert moviment (o inclòs Estat) en quant que combat a l’imperialisme, mentre a la vegada s’intenta derrotar al seu lideratge i s’està en desacord amb la seva política, estratègia i tàctica. Però això no és el mateix en absolut que dir que l’islamisme burgès i petit burgès dels anys 90 sigui igual que l’anticolonialisme burgès i petit burgès dels anys 20. Sinó, podem caure en el mateix error que va cometre l’esquerra a països com Argentina, a finals dels anys 60 i principis dels 70, quan van donar suport al nacionalisme de la seva pròpia burgesia amb l’argument que vivien en “Estats semicolonials”.
- Com comenten A. Dabat i E. Lorenzano, amb tota la raó, “l’esquerra nacionalista i la marxista argentines van confondre… l’associació (dels seus propis governants) amb els interessos de la burgesia imperialista i el seu servilisme diplomàtic davant l’exèrcit i l’Estat d’EEUU, amb la dependència política (“semicolonialisme”, “colonialisme”), el que va portar a les seves forces més radicals i compromeses a decidir-se a convocar una lluita armada per “la segona independència”. En realitat, es van enfrontar a alguna cosa molt diferent. El comportament de qualsevol govern d’un país capitalista, relativament feble, per molt independent que sigui la seva estructura estatal, és necessàriament “conciliador”, capitulant en el que es refereix a fer complir els seus interessos… en aconseguir concessions de governs o d’empreses imperialistes… o consolidar aliances… amb aquests Estats. Aquest tipus d’acció és en essència el mateix per tots els governs burgesos, per molt nacionalistes que es considerin. Això no afecta l’estructura de l’Estat i la seva relació amb el procés d’autoexpanssió i reproducció del capital a escala nacional (el caràcter de l’Estat com a una expressió directa de les classes dominants nacionals i no com a una expressió dels estats i les burgesies imperialistes d’altres països). Conflicto Malvinense y Crisis Nacional, op. cit, p.70.
- E. Abrahamian, Khomeinism, op. cit.
- Idem.
- O. Roy, op. cit, p.71.
- L’Algérie par ses islamistes, op. cit, p.27.
- V. Moghadam, “Women, Work and Ideology in the Islamic Republic”, International Journal of Middle East Studies, 1988, p.230.
- Idem, p.227.
- Idem.
- Abrahamian, op. cit, p.16.
