Europa de l’Est 1989: Una explicació d’allò succeït

Alex Callinicos

Alex Callinicos és membre del Socialist Workers Party (SWP), organització germana de Marx21 a Gran Bretanya.

Escriu habitualment al setmanari Socialist Worker i és Director del Centre d’Estudis Europeus a King’s College London.

Les seves publicacions inclouen els fullets disponibles en aquest web, Racismo y Clase y Estados Unidos: Imperialismo y guerra, a més dels llibres Un manifiesto anticapitalista, Contra el postmodernismo i Los nuevos mandarines del poder americano.

Publicat pel llavors grup En lluita. Primera edició en català: novembre de 2009. Aquest text és un extracte del llibre d’Alex Callinicos, The Revenge of History, Polity, 2001. Traducció: Gisela Bombilà. Correctors: Guifré Bombilà i Ivan Montejo.


Introducció
1. Les contradiccions de la reforma autoritària
2. Revolució política o social?
3. Conclusió
Notes


Introducció

El 9 de novembre es celebren 20 anys de la caiguda del Mur de Berlín. Quan quelcom mor l’autòpsia en revela la causa. I això és el que va passar el 1989. La caiguda del mur i el col·lapse dels règims estalinistes van mostrar clarament la naturalesa d’aquests sistemes. No hi va haver cap tipus de resistència per part de la majoria de les persones. I tampoc s’esdevingué cap resistència per part de la classe treballadora organitzada, que suposadament hauria hagut de sortir a defensar el seu “estat obrer”. Això mostra que els i les treballadores no creien que aquell sistema tingués res a veure amb el socialisme o amb un estat dels i les treballadores. Més aviat tot el contrari. Les manifestacions mostraven clarament les diferències de classe que existien en un país suposadament socialista. Pancartes com “treball manual per als buròcrates” o “Salari Mínim per al Politburó” es podien llegir durant les massives manifestacions a l’Alemanya de l’Est.

Però no tant sols no hi va haver resistència per part dels i les treballadores sinó que tampoc es produí resistència per part dels governants. La mateixa classe burocràtica que manava va passar dels despatxos del partit als despatxos de les empreses.

La crisi política i econòmica en la que estaven submergits els països estalinistes durant els anys 80 —estroncats i incapaços de competir amb les economies occidentals— només es pot explicar si entenem que no eren països “socialistes” sinó una varietat concreta de capitalisme: capitalisme d’estat. La forma del sistema era diferent del capitalisme occidental, però el fons era el mateix: explotació de la classe treballadora per afavorir una minoria privilegiada i acumular capital per competir —en aquest cas no entre diferents empreses sinó entre diferents estats. Aquest sistema simplement es va substituir per un altre capitalisme: el capitalisme de mercat.

La revolució de 1989 i els canvis en la resta de països van fer caure la gran mentida —defensada per gran part de l’esquerra— que aquells països eren socialistes. A diferència d’aquells que pensaven que la URSS i els països de l’est eren socialistes, encara que fos mínimament, els i les militants d’En lluita i la corrent internacional de la qual formem part —el corrent socialisme internacional— no ens desmoralitzàrem pel col·lapse de l’estalinisme i dels països anomenats “comunistes”. I no ho vam fer perquè per a la nostra corrent el socialisme no existeix sense una acció independent de la classe treballadora. El socialisme no es pot entregar des de dalt, ni tampoc es pot exportar amb exèrcits i tancs. El capitalisme pot existir amb certa democràcia (la democràcia parlamentària liberal) o sense, però el socialisme —si l’entenem com el control col·lectiu de la classe treballadora— no pot existir sense democràcia. La democràcia és el punt fonamental.

Malgrat això, l’alternativa del capitalisme de mercat òbviament no ha estat cap solució. La situació a l’antiga Alemanya de l’Est i en molts països que estaven sota l’òrbita soviètica no ha millorat durant aquest anys. La taxa d’atur a l’ex Alemanya s’ha doblat durant aquestes dues dècades respecte a la part occidental. La llibertat per la qual els i les alemanyes de l’est van lluitar durant aquells dies no ha estat la que ells i elles esperaven.

Llavors, hauríem els i les anticapitalistes de celebrar els fets de 1989? Si ho mirem des del punt de vista d’un canvi de classes dirigents no hi ha res a celebrar. Però no tant sols va ser això. Va posar en relleu la naturalesa dels règims estalinistes i va demostrar —junt amb la desaparició de la URSS dos anys més tard— que el que havia caigut no era un sistema “socialista” o “comunista” sinó simplement una altra forma de capitalisme. L’estalinisme, que havia dominat a gran part de l’esquerra durant més de mig segle amb el truc d’assenyalar cap a l’esquerra i anar cap a la dreta, havia mort. Això ha permès reclamar el marxisme com a teoria i pràctica per a l’autoemancipació de la classe treballadora internacional. Ja que, malgrat el pronòstic del politòleg neoliberal Francis Fukuyama sobre “la fi de la història” després de la caiguda del mur —significant el fi de les ideologies i el triomf del capitalisme de mercat—, no és casualitat que només 10 anys més tard nasqués un nou moviment internacional —el moviment anticapitalista— que ha demostrat que és possible plantejar una alternativa real al capitalisme.

En aquest fullet s’analitzen les raons que expliquen l’esfondrament de la URSS. No només es tracten les contradiccions econòmiques que patia el sistema estalinista durant els anys 80 sinó que també es mostra com els intents reformistes des de dalt de Gorbatxov varen derivar en moviments populars des de baix que transcendiren els seus objectius i que foren claus a l’hora de fer caure la URSS.

Si entenem que la nostra lluita ha de ser contra el capitalisme, tingui la forma que tingui, entendrem que defensar sistemes on existien classes socials i explotació no ens ajuda a saber realment pel que estem lluitant. I precisament en aquests moments de crisi econòmica i ideològica del sistema capitalista és clau entendre no sols contra què lluitem sinó també saber pel que lluitem. És per això que 20 anys després, més que mai, hem de recuperar la vertadera tradició marxista revolucionària i deixar clar que no volem ni capitalisme de mercat, ni capitalisme d’estat; sinó socialisme internacional.

En Lluita, novembre de 1989

1. Les contradiccions de la reforma autoritària

El moment de la mort pot ser també el moment de la veritat per a un sistema social. Quan un sistema es troba al caire de la seva desintegració, els seus aspectes fonamentals apareixen de forma nítida. Aquest fou el destí dels règims estalinistes. El col·lapse progressiu en el que van caure a finals de la dècada de 1980 va desmentir la majoria dels anàlisis sobre el “socialisme realment existent”. Això és innegable en referència a les dues principals teories preferides per l’esquerra occidental. La primera és la interpretació de Trotsky, qui veia el règim estalinista com un “Estat obrer degenerat”; aquest punt de vista original de Trotsky es veié progressivament enfosquit pels esforços dogmàtics dels seus successors ortodoxes per tal d’estendre’l als Estats “socialistes” d’Europa Oriental i del Tercer Món. El més conegut representant contemporani del trotskisme ortodox, Ernest Mandel, va afirmar en una data tan recent com 1980, respecte al desenvolupament dels Estats estalinistes durant la recessió mundial de 1974-75, el següent:

Una altra vegada, la història va demostrar que una economia basada en la propietat col·lectiva dels grans mitjans de producció, en la planificació central i en el monopoli estatal del comerç exterior, és qualitativament superior a l’economia de mercat capitalista, en la seva capacitat d’evitar grans fluctuacions cícliques, crisis de superproducció i atur, a pesar dels monstruosos desaprofitaments i desequilibris causats pel monopoli burocràtic de l’administració econòmica i política, i a pesar de la distància que la separa d’una economia socialista autèntica.1

El quadre de l’economia soviètica pintat per l’assessor de Gorbatxov, Abel Aganbegyan, referint-se al moment sobre el qual Mandel escrigué, difícilment ens estimula a considerar-lo un sistema més avançat que el capitalisme occidental: “En el període 1981-85, pràcticament no hi va haver creixement econòmic. Un estancament i una crisi sense precedents van tenir lloc en el període 1979-82, quan la producció en totes les indústries de béns de capital va caure en un 40%”.2 La veritat és que, a mesura que s’acumulaven més i més proves del desaprofitament i la ineficiència de la URSS en les últimes dècades, l’esquerra, tant de l’Oest com de l’Est, es va mostrar cada vegada més inclinada a considerar l’estalinisme com una forma de societat qualitativament inferior al capitalisme. La versió original d’aquesta idea era la teoria formulada durant la Segona Guerra Mundial per Max Shachtman i altres dissidents partidaris de Trotsky, segons la qual una nova societat de classes, el “col·lectivisme burocràtic”, era el que prevalia a la URSS.3 Durant les dècades de 1970 i 1980, entretant, es varen tornar cada cop més comunes diverses variacions d’aquesta visió entre l’esquerra occidental (en el món de parla anglesa, Hillel Ticktin i la revista Critique promogueren especialment un anàlisi d’aquest tipus), així com entre els i les socialistes dissidents de l’Est (com Rudolph Bahro, Janos Kis i Boris Kagarlitsky, per exemple). L’idea d’una societat de classes post capitalista sempre va ser ambigua, en el sentit en que deixava obert el tema de si tal societat seria més o menys progressista que el capitalisme, encara que l’experiència dels últims vint anys havia dut als seus defensors a argumentar que els règims estalinistes eren inferiors als d’Occident.

En la seva forma més extrema, aquests anàlisis s’assemblaven a la que, probablement, era la interpretació hegemònica de l’estalinisme en les democràcies liberals, concebut com una forma de totalitarisme. Segons aquesta visió, la URSS i els seus congèneres eren societats tancades, controlades des de dalt de forma tan completa i rígida que es tornaven impermeables a qualsevol tipus de canvi sorgit des del seu interior. Per això mateix, en un assaig publicat originàriament el 1985, Ferenc Fehér i Agnes Heller van afirmar, respecte a l’Europa Oriental, que “l’esperança d’un canvi radical desaparegué a la regió, si més no en el futur proper”. La raó última per la qual “una destotalitarització dels Estats de l’Est europeu resultava una possibilitat exclosa” era l’aparent passivitat política dels pobles de la pròpia URSS: “El llarg i eficient treball de Stalin va eliminar l’esperit de rebel·lia d’una població que valora les seves condicions socials de manera més realista que els observadors occidentals”. Aquestes i altres afirmacions dogmàtiques de Fehér i Heller van ser després feliçment refutades, quan l’agitació i l’efervescència dels moviments socials, polítics i culturals va aparèixer a la URSS sota la glasnost, seguida pels grans aixecaments populars d’Europa Oriental. L’absurd de tota la línia de pensament duta a tals extrems per Fehér i Heller, queda evidenciat pels atacs d’ambdós contra el moviment occidental per la pau, que podien haver estat escrits pel Departament d’Estat d’Estats Units, a l’afirmar que “no hi ha manera de convèncer a la població de cap àrea subindustrialitzada de la Unió Soviètica, que manqui de béns industrials elementals i altres comoditats socials, o de la pròpia electricitat, que una central nuclear podria produir efectes col·laterals nocius”.4 Aquestes línies foren novament publicades un any després del desastre de Chernobyl. Encara que l’afirmació feta pel Financial Times, segons la qual “la revolució a Alemanya Oriental va ser potser la primera en la història en la que el rebuig de la contaminació ambiental va jugar un paper important”, pot amagar alguna exageració, es va verificar que les qüestions ecològiques constituïen una de les bases més eficaces que utilitzaren els moviments democràtics a la URSS i a l’Europa Oriental per promoure la mobilització de masses.5

No obstant, més enllà de qualsevol error específic de pronòstic, el fracàs més important de les teories que explicaven els règims estalinistes com un sistema social diferent i inferior al capitalisme occidental es produeix en el moment d’explicar les crisis que van tenir lloc en aquests països durant la dècada de 1980. Això va ocórrer perquè, en gran mesura, les crisis tenien les seves arrels en l’èxit històric de l’estalinisme. Recordem, en primer lloc, la meta establerta per Stalin per a la URSS el 1931, o sigui, la de “superar el retard” de la URSS respecte els “països avançats […] en deu anys”. Tot i que aquest objectiu no va ser assolit el 1941, la indústria pesada construïda durant els dos primers Plans Quinquennals (1928-37) va proporcionar la base econòmica per a l’esforç de guerra del país contra l’Alemanya nazi. En la dècada de 1950, la Unió Soviètica es va convertir en la segona major economia industrial del món. El producte industrial per càpita era el 1929 el 25% de la mitjana d’Europa Occidental, i va arribar al 84% el 1963. Els mètodes utilitzats per promoure aquesta transformació —distribució centralitzada dels recursos en una economia summament tancada i controlada per l’Estat— no diferien qualitativament de la reacció de les potències occidentals a l’ensorrament econòmic de la dècada de 1930 i, en realitat, s’adoptaren principalment com a resposta a la competència militar de les economies més avançades.6 Els Estats de l’Est europeu, subjectes a l’hegemonia política i militar de la Unió Soviètica i estructurats d’acord amb els principis estalinistes a finals de la dècada de 1940, van gaudir inicialment d’un període d’eufòria econòmica. Sobre aquest punt, M.C. Kaser comenta que:

La taxa mitja de creixement obtinguda a la regió durant les dues primeres dècades de planificació central (1950-70) va ser més alta que les taxes més elevades aconseguides en els millors anys d’entreguerres (1925-29). Els dos països menys desenvolupats, Txecoslovàquia i Hongria, van créixer tan ràpidament com els dos que creixeren més ràpid en el millor període de cinc anys, entre les guerres.7

El dinamisme del Bloc Oriental cap a finals de la dècada de 1950 va provocar que alts funcionaris nord-americans, com el director de la CIA, Allen Dulles, compareguessin davant del Congrés per advertir sobre “el desafiament econòmic i tecnològic soviètic”.8

Però, a la dècada de 1960 la situació va començar a canviar. A mitjans de la mateixa, les taxes de creixement soviètiques van començar a caure. La taxa de creixement mig durant la dècada de 1970, del 2,6%, era comparable a la de les economies d’Europa Occidental, afectades en aquells anys per dos grans recessions mundials, i estava molt per sota de les metes planejades.9 El 1980, l’economia soviètica, segons Aganbegyan, es trobava en un procés d’estancament. Alguns països d’Europa Oriental, particularment Polònia, experimentaven ara crisis més agudes. Quina era la raó d’aquestes dificultats? Fins a cert punt, reflectien la maduració de les economies estalinistes. Les altes taxes de creixement obtingudes abans de les dècades de 1960 i 1970 havien sigut èxits de la “industrialització extensiva”, en la qual van ser construïdes i posades en funcionament noves fàbriques, utilitzant les reserves abundants de mà d’obra barata i matèries primeres existents a la pròpia URSS. Es va convertir en quelcom comú pels analistes de l’Oest i de l’Est dir, a partir de la dècada de 1960, que a mesura que aquestes reserves disminuïssin el creixement posterior passaria a dependre d’un model “intensiu”, on l’augment de la producció seria aconseguit a través d’augments en la productivitat i d’una innovació tecnològica més veloç. I esdevingué igualment banal argumentar que l’economia de comandament i control burocràtic erigida en la dècada de 1930, constituïa un gran obstacle en l’esmentada transformació.

L’atenció es va anar concentrant cada vegada més en les patologies d’aquest tipus d’economia —en les mancances aparentment endèmiques dels béns de consum i de capital, en el malbaratament ocasionat per cicles d’inversió que en general culminaven en nombrosos projectes incomplets, en la ineficiència deguda a una coordinació mediocre entre sectors i en la incapacitat dels planificadors per processar l’enorme volum d’informacions que s’acumulaven al centre. L’economista hongarès Janós Kornai va fer una de les temptatives més rigoroses per teoritzar sobre tals fenòmens. Argumenta que els fets esmentats impliquen una reproducció constant de l’escassetat, ocasionada pel fet que “no hi ha un límit auto imposat a la demanda de recursos d’inversió”, de tal manera que les empreses tendeixen a acumular béns necessaris per a la producció i, d’aquesta forma, creen escassesa. Això es torna un cercle viciós, en el qual l’escassetat de béns porta a una “campanya per la quantitat” més intensa per part de la indústria, el que al seu torn intensifica aquesta escassetat.10 Kornai, això no obstant, no explica satisfactòriament les raons del que ell anomena “fam d’inversió gairebé insaciable”. En referència a aquest fet, Martín Wolf fa una suggerent comparació:

Una de les maneres de concebre l’anormalitat de l’economia soviètica consisteix a considerar-la com un cas extrem d’economia de guerra. És més que proveir a la defensa. És igualment important l’èmfasi en la indústria pesada i la indiferència respecte al consum; l’aïllament de l’economia i la centralització extrema, la inflació reprimida, les crides al sacrifici col·lectiu; i la paranoia.11

En realitat, els fenòmens d’escassetat i malbaratament analitzats per Kornai van ser aspectes generals de les economies de guerra organitzades per totes les potències en els períodes 1914-18 (quan trencaren l’espina dorsal del règim tsarista) i 1939-45. La clau era la rivalitat militar entre la URSS i les economies avançades, que va començar cap a finals de la dècada de 1920 i tingué continuïtat amb la Guerra Freda, empresonant a l’economia soviètica en una estructura organitzacional que va generar les ineficiències diagnosticades per Kornai i altres. La prioritat econòmica del sector militar explica per si mateixa la reducció del creixement iniciada a la dècada de 1960. D’acord amb una estimació soviètica recent, el PIB (Producte Interior Brut) total de la URSS era el 1987 proper a la meitat del nord-americà; i el PIB per càpita era amb prou feines el 42% del nord-americà. La càrrega imposada a la Unió Soviètica per igualar les despeses militars d’una economia molt més gran i avançada fou enorme. Prop del 13% del PIB soviètic es destinà a despeses de defensa el 1987, és a dir, dues vegades la xifra nord-americana.12 Recursos d’inversió que podrien haver estat usats per augmentar la productivitat de les indústries civils, en comptes d’estar destinats a aquesta finalitat, foren derivats per al desenvolupament de sistemes d’armes cada vegada més costosos i sofisticats.

Més important encara, per explicar la crisi de l’estalinisme, és la transformació que va viure l’economia mundial en l’última generació. Particularment després de l’extens boom de les dècades de 1960 i 1970, la tendència més important ha estat la de la globalització de l’economia. El comerç i les inversions es van internacionalitzar de manera creixent amb el desenvolupament del que Nigel Harris va anomenar el “sistema manufacturer global”, amb el que s’aconseguiren grans augments en la productivitat al organitzar la producció transcendint les fronteres nacionals. La creixent importància de l’empresa multinacional com a forma d’organització productiva, va ser acompanyada pel desenvolupament d’enormes fluxos d’inversions financeres internacionals, a mesura que els bancs i les borses de valors transcendien també les fronteres nacionals. Aquesta integració global del capital implicà una gran reducció del poder econòmic de l’Estat-nació. La intervenció de l’Estat en l’economia no va cessar —com ho testimonia l’ús de polítiques keynesianes d’estímul de la demanda i d’expansió del crèdit, adoptades pels governs de la Nova Dreta als Estats Units i la Gran Bretanya en la dècada de 1980—, però deixà d’implicar l’habitual tipus de distribució centralitzada de recursos, característic no solament de la URSS sinó també dels països avançats entre les dècades de 1930 i 1950.13

La globalització del capital va deixar als Estats estalinistes estancats. Les formes d’organització que havien transformat a la Unió Soviètica en una superpotència i industrialitzat als països de l’Est europeu ja no es corresponien amb els models mundials de desenvolupament. El miracle econòmic de les dècades de 1970 i 1980 va ser la industrialització de sectors del Tercer Món. Els països de recent industrialització (NICs) varen aconseguir escapar del vell cicle del subdesenvolupament gràcies al paper exercit per un Estat altament intervencionista. L’Estat sud-coreà, per exemple, controlava dos terços de les inversions nacionals i dirigia les decisions d’inversió del chaebol, les 50 empreses privades més grans. Amb referència a això, comenta M.K. Datta Chaudhuri: “Cap Estat, fora del Bloc socialista, mai va arribar a aquest grau de control dels recursos d’inversió en la economia”.14 Tanmateix, l’acumulació dirigida per l’Estat no s’orientava vers la construcció d’una economia nacional independent de la resta del món. Per contra, tenia per objectiu irrompre als mercats mundials, amb tèxtils i vestimenta en la dècada de 1960, amb acer i construccions navals en la dècada de 1970, amb vehicles i béns de consum electrònics en la dècada de 1980. Els NICs més reeixits, els situats a la costa del Pacífic, van triomfar com a exportadors de béns manufacturats.

L’arcaisme del model de capitalisme d’Estat erigit a la URSS en la dècada de 1930 i trasplantat a Europa Oriental després de la guerra es tornà cada vegada més evident. La crisi a Polònia va assumir proporcions de seriosa gravetat, quan els seus dirigents van intentar, en la dècada de 1970, alleugerir les tensions socials internes amb una política de creixement finançat per inversions a gran escala aconseguides mitjançant préstecs obtinguts dels bancs occidentals, amb l’esperança que aquests préstecs es pagarien amb divises estrangeres obtingudes amb l’exportació de gran part de la producció de les noves fàbriques. L’inici de la segona gran recessió mundial, a finals de la dècada de 1970, va destruir aquests plans i va deixar a Polònia sumida en una profunda crisi d’endeutament, molt semblant a la que sofrien alguns NICs llatinoamericans, com Brasil, Mèxic i Argentina.15 La situació de la pròpia URSS quedà disfressada pel fet que el gran augment dels preus del petroli en la dècada de 1970 va permetre al règim de Brezhnev importar tecnologia i béns de consum d’Occident i, d’aquesta manera, allunyar el dia de l’ajust econòmic de comptes. En la dècada de 1980, per la seva part, es van tornar cada vegada més evidents les dificultats que afrontava la Unió Soviètica. La falta d’integració al mercat mundial impedia a la URSS accedir a l’augment de la productivitat laboral vinculada a la participació en la divisió internacional del treball. La dependència de tecnologia importada la col·locava sota una creixent pressió, a mesura que la cursa armamentista s’accelerava amb la recrudescència de la Guerra Freda a finals de la dècada de 1970, estimulada pel desenvolupament de sistemes d’armes cada vegada més sofisticats. I la caiguda dels preus del petroli evidenciava la seva dependència de les exportacions de matèries primeres, molt vulnerables a les oscil·lacions dels mercats mundials.

El que Chris Harman anomena “el canvi del capitalisme nacional al capitalisme multinacional” a nivell global, va generar d’aquesta manera poderoses forces externes, que amenaçaven a la URSS amb la caiguda en l’estancament, i fins i tot el col·lapse, llevat que d’alguna forma s’obrís la seva tancada economia.16 Simultàniament, es van acumular pressions internes en favor de que es produïssin canvis, principalment durant el període en què Brezhnev exercí el càrrec de Secretari General (1964-82). Referent a això, argumenta Boris Kagarlitsky:

L’era Brezhnev va ser en general considerada pels observadors europeus com un període de paralització política i d’estancament econòmic […] En afirmar això, nogensmenys, s’està dient a penes mitja veritat. La dècada de 1970 va constituir un període de grans canvis socials i psico-socials, que tindrien conseqüències de gran abast per a la història soviètica. Els processos que van ocórrer sols poden ser comparats, en la seva importància, amb els canvis socials que van tenir lloc a Rússia durant el regnat “tranquil” d’Alexandre III (1881-94), que prefiguraren la Revolució de 1905 […] En la dècada de 1970, es va completar la societat industrial al nostre país, va arribar al final el procés d’urbanització i va sorgir una nova generació, modelada per les condicions d’una vida de ciutat europeïtzada.17

La urbanització de la URSS durant l’última generació va ser espectacular. El 1960, la població urbana escassament representava el 49% del total; el 1985, havia crescut fins al 65% (i a la Federació Russa al 70%). Tan important com aquesta tendència general va ser el que Moshe Lewin anomenà el “reagrupament intern dels habitants, en favor de les aglomeracions majors”. Les 272 ciutats soviètiques amb més de 100.000 habitants acollien el 1980 un terç de la població total. El nombre de ciutats amb més d’un milió d’habitants augmentà de 3 el 1959 a 23 el 1980.18 Aquests canvis van ser acompanyats d’una significativa elevació dels nivells de vida. A aquest propòsit, Jerry Hough observa:

A l’era Brezhnev, en particular, el país es va tornar una societat d’electrodomèstics, en la qual les persones es mudaven d’un apartament d’un sol ambient a un amb dormitori, en la qual el consum de carn (malgrat una estabilització temporal a finals de la dècada de 1970) es va aproximar als nivells britànics.

Entre 1960 i 1985, la carn consumida per càpita augmentà de 39,5 Kg. a 62,4 Kg., els metres quadrats d’espai residencial urbà per càpita s’elevarien de 8,9 a 14,3, i les famílies que posseïen refrigeradors van passar del 4% al 92%. El nombre de famílies amb rentadores va passar del 4% a 70% i amb televisors del 8% a 99%.19 Finalment, l’estructura social de la població urbana es va anar tornant més diferenciada i complexa. La classe treballadora dedicada a tasques manuals era cada vegada més estable, transformant-se en un grup que s’autoreproduïa, deixant-se de reclutar principalment entre immigrants camperols, i essent posseïdora de creixents nivells de qualificació i educació. Tal com s’esdevenia a Occident, la seva expansió culminà amb l’extensa i ambigua categoria dels “assalariats”, comprenent aquí tant els treballadors de coll blanc com a una intelligentsia composta per professionals altament qualificats, gerents d’empreses i administradors.20

Aquests canvis socioeconòmics eren considerats pel lideratge del govern Brezhnev i els seus defensors com una senyal de que la URSS arribaria al “socialisme madur” o “desenvolupat” (una categoria que incloïa, entre altres coses, l’avantatge d’agregar una nova etapa en la transició al comunisme). En realitat, això incrementava els problemes del règim. Els creixents nivells d’educació i consum creaven expectatives que no es materialitzaven. L’intelligentsia s’impacientava amb les restriccions imposades per les estructures burocràtiques, les disfuncions de les quals eren evidents, i es molestava per les desigualtats d’ingressos relativament limitades, que la deixaven en una situació financera inferior a la dels seus homòlegs d’Occident, la “nova classe mitjana”. Els i les treballadores es queixaven dels baixos nivells de vida, de les gerències incompetents i de les relacions de treball opressives. Els canvis culturals que foren possibles gràcies a l’expansió de l’educació secundària i superior i al desenvolupament d’una societat urbana de consum, van crear una població culta i sofisticada, que s’impacientava amb les mentides, amb les distorsions i els consensos dels mitjans oficials de comunicació. Kagarlitsky cita a un sociòleg soviètic, segons el qual “el nivell cultural de les masses va passar a ser durant la dècada de 1970, en promig, una mica més elevat que el nivell cultural de l’elit governant”.21 Treballadors, gerents i tècnics qualificats posseïen un fort sentiment d’injustícia social, basat en el coneixement general dels immensos privilegis materials gaudits especialment pels qui formaven part dels alts esglaons de la nomenklatura”.22 El major contacte amb Occident va contribuir a una percepció cada vegada major que el “socialisme madur” s’estava retardant, en relació amb els seus competidors suposadament inferiors, i va estimular a més l’aparició d’una cultura extraoficial, en la qual la música rock va exercir un important paper. Quan Brezhnev va morir el novembre de 1982, la ideologia estatal ja no comptava amb cap suport, mentre que grans sectors de la població van començar a optar obertament per alternatives que variaven des de la nova cultura de la joventut al nacionalisme rus tradicionalista, aquest últim tàcitament estimulat per un dels sectors de la burocràcia. La URSS entrà a la dècada de 1980 en mig d’una profunda crisi d’hegemonia.

La modernització autoritària de la URSS mostrava els seus límits. Les formes organitzacionals que havien fet possible la industrialització accelerada després de 1928, impedien en aquest moment un major desenvolupament. Simultàniament, el propi procés d’industrialització va crear una població urbanitzada i educada, que ja no estava disposada a seguir tolerant les ineficiències i desigualtats del sistema estalinista. En aquest context, els conflictes en el si de la burocràcia es tornaren més aguts, entre conservadors i reformistes —conflictes intrínsecs a la vida política soviètica des de la mort de Stalin.23 Encara romanen enfosquits els alineaments de forces i els processos que van portar a Gorbatxov al càrrec de Secretari General del partit. El que no admet dubte, no obstant això, és que les polítiques que ell va adoptar van representar un intent de treure de la crisi al sistema estalinista, a través de la reforma en comptes del desmantellament del sistema. Molts membres de l’esquerra occidental afirmen que el programa de Gorbatxov era més radical. Per a Tariq Ali, “a fi de preservar la Unió Soviètica, Gorbatxov necessita completar una revolució política (que ja està en curs), però una revolució política basada en l’abolició de tot el sistema de la nomenklatura i dels privilegis, sobre el qual descansa el poder de la burocràcia”.24 En realitat, la perestroika, com a reestructuració econòmica, o de forma més àmplia, com a reestructuració de la vida política i social en general, va assumir inicialment la forma de petits ajustaments, destinats principalment a enfortir i modernitzar els controls centrals —Zhores Medvedev descriu el projecte d’Aganbegyan com “una versió computeritzada de l’economia de comandament i control”—, acompanyats d’una poderosa retòrica de canvi i estímul a la crítica sota la consigna de glasnost (obertura). Medvedev va avaluar els dos primers anys de Gorbatxov en el poder, assenyalant que el Secretari General “no va ser ni un liberal ni un reformista agosarat. Va preferir modificacions, mètodes administratius i ajusts econòmics a reformes estructurals i polítiques”.25 La iniciativa més atrevida de Gorbatxov es produí inicialment en la política exterior, esfera en la que va procurar millorar les relacions amb Occident amb l’esperança de reduir el fardell de les despeses en defensa.

La radicalització de les polítiques internes de Gorbatxov, especialment després del seu discurs de gener de 1987 en el Ple del Comitè Central del PCUS, podria ser interpretada com una refutació de valoracions com les de Medvedev. El procés mitjançant el qual els reformadors situats a la maquinària del govern evolucionarien cap a mesures polítiques i econòmiques d’abast molt més gran no va reflectir una estratègia prèviament preparada, però sí la dinàmica de les lluites que es congriaren en el si de la burocràcia. Així mateix, les reformes relativament moderades del període inicial de Gorbatxov van ser, majoritàriament, sabotejades pels apparatchiks en els ministeris vinculats a l’economia. Gorbatxov i els seus aliats s’acabaren convencent que només amb mesures més radicals podrien salvar el sistema: desmantellament parcial de l’economia de comandament i control, mitjançant la seva substitució per controls “verticals” operats des del centre amb mecanismes de mercat “horitzontals”, a fi i efecte de coordinar les empreses i obligar-les a tornar-se més eficients, ensems amb l’adopció d’un alt grau de liberalització política, especialment sota la forma d’eleccions lliurement disputades per al partit i els òrgans de l’Estat. Aquestes reformes polítiques —sobretot la creació d’un nou parlament, el Congrés dels Diputats del Poble, el Març de 1989, l’elecció del qual fou la primera realment lliure des de la Revolució d’octubre— comportaren una crida dels reformistes perquè la gent els recolzés en la seva lluita contra els conservadors. La decisió de sotmetre a un auditori més ampli les divergències dins de l’aparell estatal va assenyalar el moment decisiu en el procés de glasnost, el moment en què l’enderrocament revolucionari dels règims estalinistes es tornà una possibilitat real.

L’objectiu de Gorbatxov va continuar sent, inclòs després de la radicalització de 1986-87, una reforma autoritària, una temptativa de preservar el sistema estalinista a través d’una modernització des de dalt. Està clar que no hi havia cap novetat en l’esmentada estratègia: ja es va intentar aconseguir repetidament en els dos últims segles d’història mundial i, en realitat, a Rússia es remunta a una època encara més llunyana, els temps de Pere el Gran. Els reformadors autoritaris són vulnerables a la contradicció diagnosticada per Tocqueville: “El moment més perillós per a un govern nefast ocorre quan aquest intenta rectificar-se”.26 El dilema enfrontat pel règim reformista era que els canvis que intentava realitzar eren probablement massa radicals per a molts dels seus partidaris, però massa tímids per a la majoria de la població. La paràlisi resultant d’una classe governant dividida crea condicions en les que pot produir-se una revolució popular des de baix. Tocqueville va basar el seu anàlisi en l’experiència de la Revolució francesa, que començà amb una temptativa de la monarquia absoluta de Lluis XVI de reformar-se i acabà essent destronada per la polarització que va resultar de la reacció aristocràtica i la radicalització popular. Chris Harman va identificar una dinàmica semblant en diverses temptatives fetes per reformar els règims estalinistes en les dècades de 1950 i 1960:

A fi d’intentar vèncer als sectors conservadors de la burocràcia, que s’oposaven a les reformes en la dècada de 1950, l’aparell polític central (o una part del mateix) va procurar mobilitzar a altres elements de la burocràcia. Aquest va ser el significat real de les campanyes antiestalinistes de 1953, 1956 i 1962, però eren clars els límits dins dels quals això seria possible. Gran part de la resistència conservadora no podria ser vençuda sense el perill que l’aparell repressiu dirigit contra la resta de la societat quedés paralitzat, desencadenant, d’aquesta manera, forces que podien fàcilment tornar-se en contra de la burocràcia com un tot (com a Alemanya Oriental el 1953; Polònia i Hongria el 1956, Txecoslovàquia el 1968-69, i Xina el 1966-67). A la pròpia Rússia, la burocràcia es va detenir abans de prendre mesures que poguessin tenir aquests desastrosos efectes, des del seu punt de vista.27

Cap a finals de la dècada de 1980, fent front a una crisi econòmica i social molt més profunda de les que afrontaren abans els governants de la URSS després de la mort de Stalin, Gorbatxov i els seus companys reformistes van determinar arriscar-se a aquests “desastrosos efectes”, apel·lant a les masses. Van obrir una Caixa de Pandora, alliberant un riu bullent de forces polítiques que amenaçaren immediatament la pròpia existència del sistema estalinista —fronts populars exigint canvis democràtics radicals; moviments nacionalistes en diverses repúbliques no russes, particularment a la regió del Bàltic i a la Transcaucàsia, que van pressionar cada vegada més exigint la independència de la URSS; i organitzacions de treballadors i treballadores formades fora dels sindicats oficials, especialment després de les vagues de miners de l’estiu i la tardor de 1989. Aquest procés de radicalització política va contribuir, per la seva banda, a estimular la mobilització popular a Europa Oriental, recompensada a l’hivern de 1989 amb el col·lapse dels règims estalinistes a l’esmentada regió. La reforma, s’havia transformat en revolució.

2. Revolució política o social?

Escrit poc abans de les sublevacions de 1989, Tim Garton Ash va descriure el procés que estava desenvolupant-se com una “revolució”, com una mescla singular de reforma i revolució, caracteritzada per “un element fort i essencial de reforma voluntària, sistemàtica, per iniciativa d’una minoria destacada (amb prou feines una minoria) dels partits comunistes encara dominants”, que implicava de forma crucial “una retirada sense precedents: la iniciativa de compartir el poder i fins i tot -mirabile dictu- de renunciar totalment al mateix, si perdessin les eleccions”.28 Ash estava pensant en les taules rodones on es promovien acords entre el règim i l’oposició a Polònia i Hongria. El canvi, no obstant això, quan va arribar a Europa Oriental, va mostrar que no era un procés gradual acuradament controlat des de dalt, sinó que va consistir en una sèrie de transformacions abruptes, alimentades per la rebel·lió popular en contra dels governs. La reforma des de dalt i la mobilització de masses des de baix van interactuar per provocar, d’una manera absolutament inesperada i amb extraordinària rapidesa, l’abandonament del monopoli del poder pels partits estalinistes i la seva substitució per governs compromesos amb la implantació de règims parlamentaris liberals. L’agitació a Europa Oriental constitueix un exemple notable del paper dels resultats no intencionals en la història: els efectes de l’acció de la “minoria destacada” de reformadors en els règims estalinistes, va sobrepassar amb escreix les seves intencions. Aquest resultat va ajudar a empènyer Gorbatxov i els seus aliats cap a una posició cada vegada més conservadora, en la qual la glasnost va ser substituïda per un autoritarisme reciclat.

Si seguim les paraules de Perry Anderson, que defineix una revolució com “un episodi de transformació política convulsiva, comprimit en el temps i concentrada en un objectiu, que té un començament determinat -quan el vell aparell estatal continua intacte encara- i un final definit, quan aquest aparell és decisivament liquidat i un altre construït al seu lloc”, podem, per menys provisòriament, descriure els aixecaments ocorreguts a Europa oriental com a revolucions.29 Una forma de règim polític -el govern estalinista de partit únic- va resultar suplantat, sota la pressió popular, per un altre -la democràcia liberal. Però quin va ser el significat social d’aquesta transformació política? La interpretació més comuna, tant a l’esquerra com a la dreta, va ser que l’ensorrament de l’estalinisme a Europa Oriental portaria a la restauració del capitalisme. La New Left Review, per exemple, al mateix temps que saludava “la transició cap a la democràcia”, temia una “restauració capitalista a l’Est europeu” i preveia l’aparició de “pressions restauracionistes”.30

Indubtablement, un dels aspectes més notables dels nous governs post estalinistes d’Europa Oriental van ser els compromisos que van assumir, que podríem descriure com a polítiques econòmiques thatcherianes -integració al mercat mundial, privatització de les empreses estatals, tancament de fàbriques ineficients, abolició dels subsidis al consum- justificades en la ideologia de la nova dreta occidental. Hayek i Friedman, els apòstols de la tornada al laissez-faire, es van destacar com els principals inspiradors dels economistes que van infestar els nous governs. Les panacees neoliberals, en especial la idea que el mercat és una condició necessària tant per a la llibertat política com per a l’eficiència econòmica, van ser empassades amb closca i tot pels intel·lectuals d’oposició portats al poder per aquestes revolucions. […] El programa econòmic thatcherià, que va representar la temptativa dels nous governs per sotmetre les seves economies [a la disciplina del mercat], va implicar sobretot reduccions en l’ocupació i en els nivells de vida […]. Mentre a Txecoslovàquia prosseguia la “revolució de vellut”, el Financial Times, el novembre de 1989, informava que “els txecs es van bolcar cap als economistes a la recerca de salvació”, i destacava la popularitat d’economistes neoliberals com Valtr Komarek, Václav Klaus i Milos Zeman. Hi havia alguna cosa de vampiresc en el bon humor amb què aquests “experts”, en vigílies de la seva pujada al poder (Komarek va ser Primer Ministre, i Klaus, Ministre de Finances del nou govern), prometien austeritat econòmica com a premi de la revolució política. El Financial Times va destacar “un tema comú, l’èxit de la democràcia a canvi d’un període de caiguda en els nivells de vida, que el Sr. Zeman, creu que potser serà de l’ordre del 30% i 50%. Ells compten no solament amb un desbordament de l’entusiasme democràtic, sinó també amb un fort sentiment d’orgull nacional”.31 Tampoc van ser mera retòrica les projeccions d’un ajust econòmic. La submissió de l’economia polonesa el Desembre de 1989 a una “teràpia de xoc”, aplicada pel Ministre de Finances, Leszek Balcerowicz, que implicava un pressupost equilibrat i l’abolició dels controls de preus i els subsidis, va provocar una reducció de 36% en l’ingrés real per al Gener de 1990”.32

Les polítiques promercat dels governs post estalinistes havien estat un aspecte de la restauració del capitalisme a Europa oriental? Respondre en forma afirmativa implicaria dir que algun tipus de sistema social post capitalista existia allà abans de les revolucions de 1989. Aquesta valoració, no obstant això, va ser desmentida per l’extraordinària facilitat amb què l’estalinisme va ser eliminat d’Europa Oriental. Trotsky, per exemple, argumentava que la restauració del capitalisme a l’URSS exigiria “una intervenció de cirurgia militar”:

La tesi marxista relativa al caràcter catastròfic de la transferència del poder d’una classe a una altra s’aplica no solament als períodes revolucionaris, quan la història arremet bojament cap endavant, sinó també als períodes de contrarevolució, quan la societat va cap enrere. Qui afirma que el govern soviètic va canviar gradualment de proletari a burgès està equivocat, dit d’una altra manera, rebobinant cap enrere el film del reformisme.33

L’afirmació de Trotsky que la substitució d’un sistema social per un altre és necessàriament violenta, a fi d’argumentar que l’URSS era encara sota Stalin un Estat obrer degenerat, va ignorar la barbàrie duta a terme durant les transformacions que van ocórrer després de 1928. Tony Cliff, per exemple, descriu la dècada de 1930 com una “guerra civil de la burocràcia contra les masses, una guerra civil en la qual només un dels costats tenia armes i organització”.34 Les revolucions de 1989, per més abruptes i dramàtiques que hagin estat, es van destacar per l’absència de conflictes socials i violència a gran escala. L’enfrontament entre manifestants i policies a Alemanya Oriental i Txecoslovàquia va implicar un nivell de violència semblant a l’assolit pels xocs entre les forces antiabalots i els miners en vaga a la Gran Bretanya. A Hongria i Polònia fins i tot la mobilització de masses va brillar per la seva absència: quaranta anys de govern estalinista, mantingut per la força en contra dels consells de treballadors de Budapest el 1956 i en contra del Solidarnosc el 1981, queien en negociacions entre els règims i aquells a qui els esmentats règims havien tancat a les presons des de feia temps. Sens dubte, en part això va ocórrer fruit de la negativa de l’URSS a recolzar la repressió dels moviments democràtics a l’ Europa Oriental. Com observa Tim Garton Ash: “Romania va ser l’excepció que confirma la regla. No va ser un accident que en l’Estat que durant més temps s’havia mantingut independent de Moscou, la resistència de la seguretat armada de les autoritats constituïdes fos més ferotge, sanguinària i prolongada”.35

Però la substitució de la doctrina Brezhnev per la doctrina Sinatra (“A la meva manera”) -és a dir, la forma en la qual el portaveu del Ministeri de l’Exterior soviètic, Gennady Gerasimov, va descriure la manera com Gorbatxov, de sobte, va sacsejar la catifa de bons clients com Honecker i Jakes- no aconsegueix explicar l’entusiasme amb què grans sectors de la nomenklatura governant van rebre l’obertura d’Europa Oriental al mercat. Per comprendre aquest punt, hem de tenir en compte la naturalesa d’aquest grup, que Jacek Kuron i Karol Modzelewski van anomenar la “burocràcia política central”.36 Un estudi sobre l’elit soviètica informa que totalitzava (a inicis de la dècada de 1970) prop de 227.000 persones, en càrrecs importants o posicions de nomenklatura, tots ells titulats en significatius privilegis materials -alts funcionaris del partit, dels ministeris, del Komsomol, dels sindicats, de les forces armades, de la policia i del servei diplomàtic; principals administradors d’empreses públiques; i intel·lectuals d’alt nivell (professors universitaris, caps d’instituts d’investigació, editors de diaris i revistes, etc.).37 Altres nombrosos estudis comproven la dimensió que va assolir la nomenklatura com a organització administrativa: no solament qui servien en els ministeris industrials i dirigien les empreses públiques, sinó també qui ho feien en l’aparell del partit, particularment en les secretaries regionals (obkom), a les qual s’hi donaven funcions importants de coordinació econòmica i s’ocupaven principalment de l’administració de la economia.38 El caràcter de la burocràcia política central a Europa oriental era bàsicament el mateix.

El paper fonamental de la nomenklatura en la gestió de l’economia va obligar molts dels seus membres a enfrontar-se a la crisi del model burocràtic, que cada vegada era major. Directors d’empreses públiques i secretaris regionals se sentien impacients davant les restriccions que els imposaven ministeris industrials i planificadors centrals, i es ressentien davant la interminable sostracció de treballadors i béns necessaris per a la producció, resultant de l’escassetat endèmica. Simultàniament, la creixent inclusió de les economies de l’Est europeu als mercats mundials -malgrat el lent ritme de la reforma econòmica, després de la caiguda de Khruschev i Dubcek, Polònia i Hongria, en especial, van obtenir grans préstecs d’Occident i van fer esforços per pagar-los amb creixents exportacions generadores de divises- va acostumar els gerents a la cooperació amb empreses occidentals. Malgrat els esforços del règim de Honecker per reduir el comerç amb Occident, a fi d’evitar el tipus de crisi d’endeutament experimentada per Polònia i Hongria a la dècada de 1980, el 30% del comerç d’Alemanya Oriental, en vigílies de la revolució, era realitzat amb països de la OCDE.39 La necessitat de tecnologia avançada va imposar un estímul a les negociacions conjuntes amb firmes d’Occident: a mitjan Octubre de 1989, pujava a 2.090 el nombre d’aquestes negociacions registrades a l’URSS, Hongria, Polònia, Txecoslovàquia, Romania i Bulgària.40 L’experiència de la crisi de les seves pròpies economies, i dels avantatges resultants de la internacionalització del capital, va animar els gerents més reeixits -com, per exemple, els que dirigien Kombinate, el conglomerat de les 126 empreses industrials verticalment organitzades que dominaven Alemanya Oriental- a pensar que el seu futur estaria lligat al desmantellament del sistema burocràtic de comandament i control, i a una major integració amb les multinacionals d’Occident.

El Financial Times, per exemple, informava el Gener de 1990:

Els gegantins monopolis de propietat estatal d’Alemanya Oriental seran transformats en societats anònimes per accions, amb accionistes de l’Est i de l’Oest, segons el Sr. Fredrich Wokurka, director-gerent de Robotron, la major companyia de productes electrònics del país, que digué al respecte: “si els mercats financers internacionals s’obren per a la República Democràtica Alemanya, això implicarà també que aquesta s’obrirà per a ells”, va dir el Sr. Wokurka al Financial Times. “No hi pot haver mitges tintes”.

L’entrevista continua i Wokurka “membre del partit com gairebé tots els gerents d’empreses estatals”, explica després que:

el seu entusiasme per l’economia de mercat no era totalment nou […] Però, fins fa poc temps, això era una cosa que només podia parlar en la privacitat de la seva llar. Igual com un bon nombre d’altres directors de Kombinate, ell es posava com una fera quan llegia articles escrits per economistes d’Alemanya Oriental que defensaven “una tercera via” per al país -entre el socialisme i el capitalisme.41

Wokurka res tenia d’excepcional. La caiguda del Mur de Berlín va ser continuada per una inundació d’operacions conjuntes negociades entre multinacionals d’Alemanya Occidental i Kombinate d’Alemanya Oriental -entre Volkswagen i Opel i IFA-Kombinat (per a automòbils), entre Pilz i Robotron (per a discs compactes), entre Zeiss i VEB Jena (per a productes òptics), i moltes altres.42

Negocis d’aquest tipus -més espectaculars a Alemanya Oriental a causa de la seva economia relativament avançada i de la seva incorporació imminent a la República Federal- indiquen el caràcter molt limitat dels canvis socioeconòmics que ocorrien a l’Est europeu. Sectors importants de la vella classe dominant estaven abandonant el vell sistema autàrquic a canvi de la integració al capital internacional. Chris Harman va descriure això com “moure’s cap al costat” -és a dir, canviar una variant de capitalisme per una altra, el capitalisme d’Estat pel capitalisme multinacional43. Això no implicava l’eliminació completa de l’Estat -al cap i a la fi, la intervenció estatal continua sent un aspecte fonamental de les economies d’Occident- sinó un procés de reestructuració socioeconòmica, que permetia a gran part de la nomenklatura transformar-se d’apparatchiks a executius privats, tant en firmes de propietat local com en subsidiàries de multinacionals occidentals.

L’organització resultant implicaria grans canvis en les estructures econòmiques. Una entrevista concedida al Financial Times pel president del Consell d’Administració de Volkswagen, Karl Hahn, suggeria que el seu negoci conjunt amb IFA-Kombinat portaria al desmantellament del càrtel alemany Oriental:

Actualment la indústria automobilística d’Alemanya Oriental es troba integrada verticalment a un grau molt més alt del qual s’observa a Occident. IFA-Kombinat realitza tot, des del muntatge del vehicle fins a virtualment tot el sector de les auto parts. “Aquesta situació implica un grau d’ineficiència més alt”, diu el Sr. Hahn.44

En termes més generals, els esforços realitzats per les economies capitalistes d’Estat més reeixides, en el sentit d’instal·lar dins les seves fronteres totes les indústries requerides per a un desenvolupament autàrquic, els van impedir accedir als beneficis de la divisió internacional del treball. D’acord amb el Financial Times:

Karl Zeiss Jena, una de les principals companyies d’alta tecnologia de la República Democràtica Alemanya, va desenvolupar un xip d’1 megabit al cost de 14.000 milions de marcs (3.285 milions de dòlars), sent aquesta xifra major al 20% de les inversions anuals totals d’Alemanya Oriental […] Especialistes occidentals van reconèixer la proesa, però van dir que Siemens, a Alemanya Occidental, va aconseguir ràpidament produir un gran volum d’aquests mateixos xips i els va poder usar als seus propis productes, amb una inversió molt menor. Alemanya Oriental podria haver sortit millor financerament si hagués comprat aquests xips a un preu molt més barat al mercat mundial.45

La transició del capitalisme d’Estat cap al capitalisme multinacional exigia desmuntar les múltiples estructures organitzatives que van ser creades per promoure el desenvolupament econòmic fora del mercat mundial. Nombrosos gerents de l’Est europeu, no obstant això, van emergir d’aquest procés com a beneficiaris, especialment si, com és el cas dels caps de Kombinate, aconseguien vincular-se a algun dels centres de poder de l’economia mundial. Hi podia haver també grans perdedors entre els gerents menys qualificats i àgils, i potser, principalment, per a qui integrés l’aparell econòmic central del vell sistema de comandament i control burocràtic. Tota la història del capitalisme és una història de reestructuracions, en les quals són eliminats els membres menys eficients de la pròpia classe dominant. Les dècades de 1970 i 1980 van ser d’enorme convulsió a Occident, fruit de la gran reorganització de les estructures empresarials, com a reacció a les recessions globals, a una competència internacional més violenta i al creixement de l’especulació financera. Els canvis a l’Est europeu, en nombrosos aspectes, són una versió concentrada del mateix procés, en la mesura que l’últim i més fort reducte del desenvolupament econòmic autàrquic, que era la norma general entre les dècades de 1930 i 1950, s’obrí finalment.

El significat social de les revolucions d’Europa Oriental va ser enfosquit pel seu aspecte més visible, el col·lapse dels Estats estalinistes de partit únic. Una classe econòmicament dominant ha de ser distingida de la forma política específica a través de la qual consolida la seva cohesió i manté el seu domini sobre la societat. La burgesia alemanya va romandre econòmicament dominant durant tot el segle, malgrat els canvis en els règims polítics: el Segon Reich gairebé absolutista, la República de Weimar parlamentària, la dictadura nazi i, finalment, la Bundesrepublik. La relació entre la classe dominant i el règim polític va ser molt més íntima durant l’estalinisme; el propi nom freqüentment donat a aquesta classe referia el sistema de nomenklatura, a través del qual el lideratge del partit feia les nominacions per als principals càrrecs. Tot i així, l’Estat de partit únic proporcionava un marc polític mitjançant el qual la classe dominant de buròcrates, gerents, generals i membres de la policia secreta exercien el seu poder social. La diferència entre partit i classe dominant va quedar dramàticament demostrada durant l’apogeu de Solidarnosc el 1980-81. Sota la pressió de l’aixecament de la classe treballadora, les estructures de govern es van trencar i el propi partit es va desintegrar. Però l’Estat no es va enfonsar -en especial, els aparells repressius de l’exèrcit i dels serveis de seguretat van resistir i van proveir les estructures de comandament i els recursos coercitius necessaris per muntar el Cop d’Estat de Desembre de 1981. Un dels aspectes notables de les revolucions de 1989 va ser en el poc que van incidir sobre l’aparell repressiu de l’Estat. Fins i tot en alguns casos, els militars van ajudar a promoure el canvi. A Polònia, el general Jaruzelski, arquitecte del cop de 1981, i el ministre de l’interior, administrador en cap de la llei marcial, el general Kiszczak, van tenir un paper crucial en les converses amb Solidarnosc i en la formació del govern de coalició de Mazowiecki (sota el qual van continuar exercint els seus càrrecs). A Romania, la decisió dels caps de l’exèrcit de recolzar l’aixecament popular contra un règim que el seu caràcter dinàstic i personal va aïllar del gruix de la pròpia nomenklatura, va garantir l’èxit de la Revolució de Nadal. La Stasi, d’Alemanya Oriental, va ser la que va sofrir una major pressió (encara que el Nou Fòrum de l’oposició intentés defensar les seves instal·lacions contra la fúria popular); però, en altres països, els vells aparells de seguretat -el StB a Txecoslovàquia i fins i tot la Securitate romanesa- van continuar funcionant sota els nous governs. Al contrari del que es requeria per a una revolució segons Perry Anderson, l’”aparell del vell Estat” no va ser “decisivament eliminat” pel col·lapse del estalinisme.

La continuïtat substancial dels aparells centrals del poder de l’Estat i del personal de la pròpia classe dominant indica els límits de les revoltes polítiques a Europa Oriental. Representen més un canvi de règim polític que un canvi de règim social. Trotsky va traçar una important distinció entre les “revolucions socials”, com les “que van substituir el règim feudal pel burgès”, i les “revolucions polítiques que, sense destruir els fonaments econòmics de la societat, acabaren amb la vella crosta dominant (1830 i 1848 a França, Febrer de 1917 a Rússia)”.46 Ell creia que l’enderrocament de l’estalinisme per la gent equivaldria a una revolució d’aquest tipus, i deixaria intactes els “fonaments econòmics” de l’Estat obrer establert l’Octubre de 1917, malgrat la seva posterior degeneració burocràtica. Els règims estalinistes d’Europa Oriental van ser, de fet, enderrocats per revolucions polítiques, però no del tipus esperat per Trotsky. La manera capitalista de producció, la forma burocràtica estatal-capitalista que fou establerta a l’URSS durant la contrarevolució de Stalin de 1928-32, i estesa a Europa Oriental després de 1945, va romandre dominant després de les revolucions de 1989. L’èxit d’aquestes revolucions consistí en generar una reorganització política de la classe dominant, que permetria a les economies de l’Est europeu una plena integració al mercat mundial i la reestructuració requerida per a la transició del capitalisme d’estat al capitalisme multinacional.

Naturalment, els milions que van sortir als carrers a tota l’Europa Oriental a la tardor i hivern de 1989 no ho van fer amb la intenció de “moure’s cap al costat”, és a dir, passar d’una variant de capitalisme a una altra. Van assumir els grans riscs implicats, especialment en la primera fase de mobilitzacions populars, perquè els seus governants havien quedat visiblement debilitats davant dels canvis que ocorrien a l’URSS. Inspirats per l’exemple i pels seus propis èxits, van desenvolupar un creixent sentit d’autonomia, de capacitat per refer les seves pròpies vides. El triomf que van obtenir va ser un gran acte d’auto alliberament que, tant en ell mateix com per les majors llibertats que perseguia, no podia deixar de ser aclamat i celebrat. Inevitablement, no obstant això, els moviments populars a Europa Oriental havien estat profundament influïts pel que seria de consens entre els intel·lectuals del règim i de l’oposició, com a resultat de la decadència progressiva de la ideologia “marxista-leninista”: la idea que les economies de mercat que predominaven a Occident proporcionaven l’únic marc per a la llibertat política i el progrés material.

Tot indicava que aquestes esperances es veurien frustrades. Dos informes de l’abril de 1990 emfatitzaven les dificultats per les quals passava la reestructuració de les economies d’Europa Oriental. L’Institut Financer Internacional va observar que Europa Oriental, amb el 2,5% de la població del món, el 2% de la producció mundial, exportacions equivalents al 75% de les d’Hong Kong, i un endeutament en monedes fortes que equivalia al 25% del deute d’Amèrica Llatina, difícilment no constituïa una zona gaire atraient per a les inversions occidentals. Era probable que els nous préstecs privats solament assolirien volums molt petits, i que les inversions directes de les multinacionals occidentals serien molt selectives i concentrades en les economies més avançades -Alemanya oriental, Hongria i Txecoslovàquia.47 La comissió de l’ONU per a Europa va plantejar dubtes sobre la capacitat de les economies de l’Est europeu per canalitzar el tipus d’ajuda estatal promesa per la Comunitat Europea. Va manifestar, a més, preocupacions sobre les conseqüències socials de la reestructuració, advertint, d’acord amb el Financial Times, que el “consens social en favor de les reformes podria ser amenaçat si els beneficis inicials de les dures mesures de reestructuració fossin usats per pagar els serveis del deute extern, i no per a inversions internes i el consum privat. La privatització podria simplement transformar els monopolis públics en privats” i “portar a grans transferències de riquesa, per als vells gerents i ex membres de la nomenklatura o per als nouvinguts d’Occident”.48

És poc probable que el futur immediat d’Europa Oriental coincidís amb alguna versió idealitzada de les democràcies liberals més pròsperes d’Occident (Alemanya Occidental o Suïssa); el més probable és que la realitat s’aproximi a la d’aquelles economies llatinoamericanes més desenvolupades. Països com Brasil i Argentina van experimentar, a mitjan la dècada de 1980, la substitució de les dictadures militars per règims parlamentaris. Aquesta liberalització política va ocórrer sobre el rerefons de la crisi del deute, que va portar a mesures d’austeritat, que reduïren la producció, els ingressos i l’ocupació. Els nous règims parlamentaris, per tant, van néixer febles, intentant suportar la profunda crisi social creada per l’empobriment a gran escala i enfrontats a grans desafiaments polítics, tant de dreta (els militars argentins) com d’esquerra (el poderós moviment obrer brasiler). Els nous règims d’Europa Oriental, amb tota probabilitat, assumiren també la forma de democràcies febles, amenaçades per la inestabilitat social i política a gran escala -un futur que recordarà al passat de la regió en els anys d’entreguerres, quan els nous Estats creats pel col·lapse dels imperis centreeuropeus van oscil·lar, majoritàriament, entre febles règims parlamentaris i dictadures militars.

Els governs post estalinistes, no obstant això, gaudiren d’un avantatge important, i és que, van ser reclutats entre els vells moviments d’oposició.

Respecte a Polònia, Tim Garton Ash va observar:

El primer ministre, el ministre de treball, l’editor en cap de la Gazeta Wyborcza, per no parlar de Lech Walesa, van ser inqüestionablement homes de Solidarnosc. Si avui els diuen als treballadors “¡No us declareu en vaga! Accepteu el tancament de les fàbriques! Conformeu-vos amb la baixa dels salaris reals!”, tenen més oportunitats de ser escoltats que qualsevol altra persona, perquè els treballadors saben que aquests homes, per sobre de qualsevol, van lluitar pels seus drets durant els últims deu anys.49

La situació resultant era plena d’ironies. Ex marxistes com el ministre de treball, Jacek Koron, i l’editor de la Gazeta Wyborcza, Adam Michnik, es van oposar a les vagues en contra de les mesures d’austeritat, que al seu moment eren recolzades pels OPZZ, els vells sindicats estalinistes. L’enorme capital polític del govern de Mazowiecki li permetia portar endavant les mesures de reestructuració que el seu predecessor estalinista Mieczyslav Rakowski no va aconseguir implementar, però el gran entusiasme de 1980-81 ja que era cosa del passat. Solidarnosc, una vegada legalitzat, només va aconseguir atreure dos milions de membres, una petita part dels deu milions que havia congregat en el seu moment d’apogeu. Integrar les economies de l’Est europeu al mercat mundial implicaria evidentment grans reduccions en les ocupacions i els nivells de vida -s’esperava que la incorporació d’Alemanya Oriental a la República Federal causés un augment de la desocupació de dos milions, o el 20-25% de la força de treball, a l’Est.50 Fins i tot un govern tan popular com el de Václav Havel va vacil·lar abans de prendre mesures d’aquest tipus -els dos principals ministres de l’àrea econòmica en el govern de Txecoslovàquia, Komarek i Klaus, diferien radicalment sobre la rapidesa amb què s’havien d’implementar les mesures d’austeritat. La política dels nous règims de l’Est europeu va començar a fragmentar-se la primavera de 1990, malgrat la convicció general que la transició cap a l’economia de mercat era l’únic camí a seguir: els fanàtics adeptes de Hayek i Friedman van haver d’enfrontar-se a una gran varietat de forces, que van intentar moderar l’impacte de les “teràpies de xoc” thatcherianes -socialdemòcrates com Havel i Michnik, nacionalistes autoritaris com Walesa i el Fòrum Democràtic hongarès- a més dels partits estalinistes reconstruïts, que en alguns casos (per exemple, a Txecoslovàquia i a Alemanya Oriental) conservaven algun suport popular, fruit d’explotar les justificades protestes generades per les noves mesures d’austeritat del govern. Els conflictes resultants -que a Polònia van començar a dividir de dalt a baix Solidarnosc- es van tornar més i més polaritzats. Els xocs a Bucarest, ocorreguts el Juliol de 1990, entre miners lleials al Front de Salvació Nacional que estava en el poder i que havia triplicat gairebé els seus salaris, i els demòcrates radicals contraris a la consolidació del poder de la nomenklatura sota una nova disfressa, van ser d’enormes proporcions. Després del seu alliberament, Europa Oriental no es va trobar amb la perspectiva d’una democràcia capitalista pròspera i satisfeta, sinó un temps de crisi econòmica, conflicte social i inestabilitat política.

La mateixa contradicció entre liberalització econòmica i política es va fer sentir a l’URSS. Les condicions d’una transició política cap a la democràcia liberal eren molt menys favorables allà de què ho eren a Europa Oriental. L’economia soviètica, molt més gran i molt més autosuficient que les de l’Est europeu, estava també molt més aïllada dels mercats mundials. Les exportacions del país, el 1988, van ser de 110,51 milers de milions de dòlars, al costat d’un producte brut intern de 2.154,80 milers de milions. A més, les exportacions en divises convertibles només totalitzaven 39 mil milions, molt menys que les de Taiwan (Formosa) o les de Suècia, i tot just un 47% d’elles eren béns manufacturats.51 Las enormes indústries del país estaven estretament integrades a les estructures d’una economia de comandament i control burocràtic. Agilitar les esmentades estructures, per aconseguir una elevació de la productivitat que fes possible la participació en la divisió internacional del treball, requeria una profunda desorganització de les mateixes i això soscavaria el poder d’una nomenklatura amb 60 anys d’experiència en l’administració d’una vasta economia tancada. La resistència conservadora de la burocràcia, per tant, va ser molt més forta que a Europa Oriental -i clar, no hi havia cap potència estrangera que, retirant el seu suport pogués trencar la resistència d’aquestes estructures, com la realitat que van haver d’enfrontar Honecker i Jakes a les mans de Gorbatxov.

Simultàniament, l’enorme radicalització popular que va recórrer l’URSS a finals de la dècada de 1980 va posar en risc, tant la posició dels conservadors com la dels reformadors. Els moviments separatistes a la Transcaucàsia i a les Repúbliques bàltiques van amenaçar amb dividir l’URSS. Els demòcrates radicals dels Fronts Populars a la pròpia Federació Russa estaven minant el control dels caps de partit locals. I pitjor encara, hi havia crisi econòmica. Les temptatives d’annexar mecanismes de mercat en l’economia de comandament i control burocràtic presentava el pitjor de dos mons: les velles estructures es desgastaven sense que d’altres emergissin per substituir-les. El 1989, el PIB va caure. Les vagues dels miners el juliol i agost d’aquell any van insinuar l’amenaça d’una Solidarnosc soviètica. Durant les vagues a Sibèria, un gerent de mina deia el següent: “El poble no va rebre el que li va ser promès. Les persones ja no tenen res a perdre, ni habitatges, ni aliments, ni mitjans d’esbargir-se”.52 Les queixes econòmiques fàcilment podien adquirir dimensions polítiques. Els miners que van entrar en vaga a Vorkuta, el Novembre de 1989, no només exigien augments de salaris o millores en les condicions de treball, també la revocació de l’Article 6è de la Constitució soviètica, que garantia el monopoli del poder polític al Partit Comunista. Les pròpies revolucions de l’Est europeu han d’haver ocupat la ment del conjunt de la burocràcia soviètica, en contemplar la fi d’Erich Honecker i Nicolae Ceausescu.

Difícilment sorprèn que, en aquestes circumstàncies, l’ala conservadora de la nomenklatura es tornés particularment dogmàtica. En el plenari del Comitè Central del PCUS, realitzat el Febrer de 1990, es van escoltar ferotges atacs contra Gorbatxov, destacant-se el de l’ambaixador de Polònia, Vladimir Brovikov, que va preguntar: “Diuen que el poble recolza la perestroika, però quina perestroika? La que durant els passats cinc anys ens va portar a la crisi, l’anarquia i la decadència econòmica?”53 El cap del partit a Leningrad, Boris Gidaspov, va demanar la formació d’un Partit Comunista de Rússia separat, a fi de combatre l’ascens dels moviments nacionalistes a la Transcaucàsia i a la regió bàltica.54 Els conservadors van donar el seu suport als grups nacionalistes russos de dreta -com el moviment neofeixista Panyat; i més important encara, van recolzar la xarxa de clubs “militars-patriòtics” per a la joventut, liderats per veterans de la guerra de l’Afganistan i afavorits pel Comitè Central del Komsomol, i també al Front Unit dels Treballadors de Rússia (OFT), que intentava explotar el descontentament generat per les polítiques econòmiques de Gorbatxov.55

Tot i així, els conservadors no van trencar amb Gorbatxov i, en realitat, van votar en el Ple de Febrer de 1990 per treure l’Article 6è i acabar amb el monopoli del partit: l’únic vot contra aquesta decisió venia de Boris Yeltsin, però perquè l’esmentada decisió no era suficient per a ell. La votació va ser rebuda amb eufòria per Occident; l’Independent de Londres va publicar la notícia sota el títol: “El final de l’Estat comunista”.56 Aquesta reacció amagava les consideracions reals implicades en la revocació de l’Article 6è -l’acceptació que el sistema multi partidari estava desenvolupant-se, i que es va tornar llaminer per als conservadors, a causa de la línia cada vegada més autoritària que seguia el mateix Gorbatxov.

Vint anys abans, Chris Harman havia observat que la lluita entre reformistes i conservadors en els règims estalinistes d’Europa Oriental:

permet, i fins i tot empeny, a què classes extra burocràtiques (sobretot, els treballadors) es mobilitzin, inicialment darrere de les consignes de la “burocràcia reformista”, però cada vegada més pel seu propi compte […] Els “reformadors”, un cop assumit el poder, intenten frenar la tempesta. Però solament poden fer-ho reforçant l’estructura de classes bàsica de la societat. Això implica destruir tot els beneficis que els treballadors hagin aconseguit. Inicialment, s’utilitzà el mètode “fred” de l’hegemonia ideològica (com, per exemple, Gomulka va fer amb èxit i Negy sense ell, el 1956, i Dubcek el 1968); si això fracassa, es continua amb l’aplicació del mètode “calent” de la repressió armada, amb el suport de les tropes russes (Kadar el 1956, Husak el 1969).57

Els desafiaments dels reformadors soviètics, cap a finals de la dècada de 1980 i principis de la de 1990, estaven dirigits cap a diversos fronts, i no simplement als treballadors; la dinàmica analitzada per Harman pot ser comprovada en el moviment de Gorbatxov cap a l’ús dels “mètodes calents”, a fi de restablir l’estabilitat. Entre els primers senyals d’aquesta orientació, va figurar la seva decisió d’empènyer a un costat Yeltsin, en aquell moment el reformador més “radical” dins del lideratge del partit, l’Octubre de 1987. El 1989, Gorbatxov va tolerar l’enderrocament de l’estalinisme a Europa Oriental, però va aplicar una repressió cada vegada major dins de la pròpia URSS -per exemple a l’abril, amb l’atac brutal de les tropes a una manifestació nacionalista a Tibli, amb la introducció de lleis que limitaven el dret de vaga i perseguien severament els organitzadors de “manifestacions no autoritzades”. Aquestes mesures no van permetre al centre restablir el seu control, però altres passos es varen fer a fi d’emprar formes més rigoroses de coerció -com per exemple, la transferència d’unitats d’elit de l’exèrcit, retirades de l’Afganistan, per a les forces de seguretat interna del KGB i del Ministeri de l’Interior.

El moment decisiu en aquest viratge cap als “mètodes calents” va ocórrer definitivament el gener de 1990, quan Moscou va remetre una gran força militar a fi d’assumir el control de Baku, la capital d’Azerbaiján. El pretext per a la intervenció militar va ser donat per la lluita entre armenis i àzeris per la disputa de la regió de Nagorno-Karabaj: l’ocupació de Baku es va tornar necessària, segons aquesta versió, per impedir que ocorreguessin pogroms – terme escollit amb cura perquè pogués ser digerit fàcilment a Washington i altres capitals occidentals, obsessionades amb el fonamentalisme islàmic, ja que els àzeris són majoritàriament musulmans i els armenis, cristians. L’objectiu real de l’operació va ser aixafar el moviment d’independència a Azerbaiján, liderat per un Front Popular, el suport creixent del qual va quedar demostrat per la reacció dels àzeris davant la caiguda del Mur de Berlín, que va consistir a fer caure els filats que separaven la seva república de l’Iran. El ministre de defensa de l’URSS, el general Dimitri Yazov, va deixar clares les coses quan va dir a Izvestia que el Front Popular va assumir el poder a Azerbaiján i “la nostra tasca […] consisteix en destruir aquesta estructura de poder”.58 Aquesta clara indicació de la disposició de Moscou a usar la força per mantenir unida l’URSS va ser seguida per creixents pressions contra els moviments independentistes a les Repúbliques bàltiques.

L’elecció de Gorbatxov, el març de 1990, per al nou càrrec de president executiu, carregat d’extensos poders d’emergència, era part del mateix procés. El Congrés de Diputats del Poble, i el seu òrgan permanent, el Soviet Suprem, gaudien d’una legitimitat molt més gran que les velles estructures del partit, gràcies al seu origen en eleccions relativament lliures. En estar associat personalment cada vegada més amb un Estat parcialment liberalitzat, Gorbatxov va poder adquirir major autoritat per a les seves polítiques. A més, separant-se del partit, i creant nous òrgans estatals de decisió, com el Consell Presidencial, va estar en condicions per enfrontar-se a alguns dels obstacles que interposaven els membres conservadors de la burocràcia contra les reformes. El Novembre de 1989, Leonid Abalkin, viceprimer ministre responsable per la reforma econòmica, va fer públiques propostes per a “la desnacionalització de la propietat”, l’ajust gradual dels preus als nivells del mercat mundial, la creació d’un mercat financer i monetari, i per a l’incentiu de les inversions estrangeres.59 La implantació d’aquestes mesures, no obstant això, va ser bloquejada pel primer ministre, Nikolai Ryzkov, que, en comptes d’això va proposar a començaments de desembre, un paquet de mesures d’emergència que enfortia el control del centre sobre les inversions en les empreses, els preus i el comerç exterior, i va fixar l’increment dels preus oficials fins a 1992.

Aquesta hostilitat envers l’avenç del tipus de reestructuració utilitzada a Europa Oriental no reflecteix solament el poder de la burocràcia en els ministeris industrials i en les agències de planificació. Reformadors i conservadors per igual, tenien terror a la reacció d’una població ja enfurismada amb les privacions econòmiques que acompanyaven la retòrica de la perestroika, a l’acomiadament a gran escala de treballadors i els augments de preus. Una de les respostes davant això, va assumir la forma del que Boris Kagarlitsky va anomenar ‘“estalinisme de mercat”. Ell cita com exemple als economistes Igor Klyamkin i Andrank Miganyan, qui argumentaven que “l’única manera d’implementar una reforma econòmica liberal és la creació d’un règim fort, autoritari, capaç de reprimir eficaçment la resistència de masses”.60 La ascensió de Gorbatxov a la presidència executiva va assenyalar el seu viratge cap al desenvolupament de tal estratègia. El seu assessor personal, Nikolai Petrakov, nomenat el febrer de 1990, va defensar la creació “d’una economia de mercat normal”, incloent la destrucció dels “super monopolis soviètics” dels ministeris industrials, una “dràstica reducció en els programes d’inversió de l’Estat”, elevació dels preus i congelació dels salaris.61 Un economista que formava part del parlament va preveure, l’Abril de 1990, que el govern implementaria reformes que duplicarien els preus a inicis del següent any i acabarien amb deu milions de llocs de feina.62

D’aquesta manera, Gorbatxov va assumir cada vegada més el tipus de paper analitzat per la teoria marxista clàssica del bonapartisme -una figura que concentrava a les seves mans un poder executiu enorme, a mesura que procurava l’equilibri entre les principals forces socials i polítiques, reformadors i conservadors, masses i burocràcia. L’oposició democràtica radical, representada pel Grup Interregional de Diputats, va quedar impedida de desafiar eficaçment la direcció cap a la qual Gorbatxov semblava estar portant l’URSS, fruit de la seva pròpia acceptació de la ideologia liberal. Per això mateix, Yeltsin, arribat a la presidència de la Federació Russa el maig de 1990, va renunciar definitivament a les manifestacions hipòcrites de respecte a la ideologia marxista-leninista i declarà: “Dono suport a la propietat privada dels mitjans de producció i de la terra”, i sol·licito un “nou model” que incorpori “les realitzacions de la democràcia occidental”.63

Però hi havia també tendències en sentit contrari. Gorbatxov va descriure les vagues dels miners de juliol i agost de 1989 com “potser el pitjor desastre que es va esdevenir al nostre país en quatre anys de reestructuració”.64 Les dificultats i el desencant amb la perestroika havien generat l’aparició d’organitzacions independents dels treballadors, per primera vegada des de la decadència dels soviets sorgits el 1917. Van néixer un nombre important d’organitzacions sindicals fora de l’aparell oficial, les més importants de les quals es denominava Sotsprof -Federació de Sindicats Socialistes Independents. Aquest grup era, en veritat, una aliança entre intel·lectuals d’esquerra i comitès de miners en vaga dels camps carbonífers de Donbass, Kuzbass i Vorkuta. Un dels activistes de la Sotsprof, Oleg Voronin, va descriure les exigències bàsiques de la seva Federació com a: l’autogestió dels treballadors, la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i la planificació democràtica des de baix -un programa que el col·locava en oposició frontal amb les ales conservadora i reformista de la nomenklatura…65 Setanta anys després de la destrucció de l’Oposició d’Esquerra, una autèntica política de la classe treballadora estava revivint a la terra de la Revolució d’Octubre.

3. Conclusió

En un sentit, les revolucions de l’Est europeu van simplificar immensament les coses. No hi pot haver dubtes ara que vivim en un únic sistema mundial unificat. La il·lusió de que hi havia un “terç socialista del món”, que un sistema socioeconòmic post capitalista estava en procés de construcció, va ser destruïda, junt amb la majoria dels règims que suposadament el materialitzaven. L’impacte d’aquesta colossal obra de reajustament, va estendre la seva influència molt més enllà d’Europa: parts substancials d’Àfrica i de l’Orient Mitjà, on l’Estat estalinista de partit únic proporcionava un model polític a règims que, freqüentment, només eren una ganyota hipòcrita dels ideals socialistes, van ser escenari de grans protestes populars al final de la dècada de 1980. Les implicacions del col·lapse de l’estalinisme van anar molt més enllà. Les revolucions de l’Est europeu van accelerar un procés que ja es trobava en desenvolupament -la unificació de la política mundial. Nombrosos factors promovien aquesta tendència: la globalització del capital, la industrialització de parts del Tercer Món, grans migracions dels països pobres cap als rics i el desenvolupament de xarxes de telecomunicacions intercontinentals, que van fer possible que milions poguessin mirar la sèrie Dallas, la caiguda del Mur de Berlín i l’alliberament de Nelson Mandela. Tot això estimula moltes persones a traçar analogies entre la seva situació i la de d’altres, i a trobar inspiració en lluites aparentment remotes. Els àzeris, a l’URSS, van reaccionar a la caiguda del Mur de Berlín fent caure els filats de frontera que els separaven dels seus germans de l’Iran. Manifestants contra l’increment dels impostos a Anglaterra retallen l’escut de la seva bandera nacional, seguint l’exemple dels romanesos en la Revolució de Nadal. Clar que existeixen poderoses contra-tendències -per damunt de tot la renovada força de les identitats nacionals i religioses, en part com a reacció al dinamisme confús i amenaçador d’un sistema mundial que no respecta fronteres estatals. No obstant això, existeix indubtablement una tendència pronunciada per formar judicis de valor que facin llum al sentiment que els fenòmens globals, indubtablement existeixen.

A San Pablo i a Varsòvia, a Johannesburg i a Londres, a Seül i a Moscou, al Caire i a Nova York, les opcions bàsiques són les mateixes. Deixem vèncer el mercat, amb totes les desastroses conseqüències que això tindrà per al benestar de la humanitat i potser per a la supervivència de la Terra? Buscarem humanitzar-lo, com la socialdemocràcia intenta fer-ho sense èxit, des de principis del segle XX? O lluitarem per substituir el caos i la injustícia del capitalisme per un sistema social basat en el control col·lectiu i democràtic dels recursos del món pels treballadors? Ha de quedar ben clar que prefereixo la tercera d’aquestes alternatives i que crec que el marxisme clàssic representa el millor camí per concretar-la. “Millor” no significa perfecte: hi ha sens dubte, moltes preguntes que els socialistes revolucionaris tenen encara que respondre i fer-ho satisfactòriament. No obstant això, el marxisme clàssic és l’única tradició que té els recursos teòrics i polítics necessaris per confrontar les qüestions amb què ara ens trobem. Com he intentat demostrar, és radicalment contrari a la seva monstruosa distorsió per part de l’estalinisme. En segon lloc, pot proveir d’una anàlisi materialista històrica de l’ascens i la caiguda d’aquesta distorsió. En tercer lloc, Marx i els seus successors van elaborar una estratègia perfectament realitzable per fer caure el capitalisme i, en el seu lloc, construir una societat millor.

Les revolucions de l’Est europeu per tant, representen alhora, un moment de molt perill i esperança per als socialistes: perill perquè el col·lapse de l’estalinisme és interpretat, amb enorme facilitat, no solament pels defensors, sinó també pels adversaris del capitalisme, com la mort de qualsevol alternativa socialista a l’statu quo; d’esperança perquè la tradició marxista pot, finalment, deslliurar-se de les escombraries del (ja mai més) “socialisme real”. Hi ha bones raons per creure que, una vegada extingit el clamor immediat que celebra “el triomf d’Occident”, tornarà a sorgir la necessitat d’una societat alternativa al capitalisme i d’estratègies per realitzar-la. En un fragment famós i amb justícia, del Manifest, Marx elogia al capitalisme pel seu dinamisme:

Una revolució contínua a la producció, una incessant commoció de totes les condicions socials, una incertesa i agitació constants distingeixen l’època burgesa de totes les anteriors. Queden trencades totes les relacions estancades i florides, amb el seu festeig de creences i d’idees venerades durant segles; es fan anyenques les noves, abans d’arribar a ossificar-se. Tot el sòlid s’esvaeix en l’aire, tot el sagrat és profanat, i els homes, a la fi, es veuen forçats a considerar fredament les seves condicions reals de vida i les seves relacions recíproques.

Les revolucions a l’Est europeu van escombrar un conjunt de “relacions estancades i florides” per al benefici del capitalisme multinacional. L’experiència de la integració al mercat mundial posa en qüestió les il·lusions sobre el capitalisme liberal, que van constituir un factor en aquests aixecaments, i que després ho van fer en la crisi que es va desenvolupar a l’URSS. Molta gent que viu en el que ja no podem anomenar el “Bloc Oriental” es veuen “forçats a considerar fredament les seves condicions reals de vida”. Les conclusions que treguin dependran de les alternatives polítiques que tinguin disponibles: el creixement del nacionalisme xenòfob i del racisme a gran part d’Europa ofereix algun senyal del tipus de política que alguna gent pot portar endavant, al despertar dels seus somnis amb el mercat. És essencial que la tradició marxista es faci present entre les esmentades alternatives polítiques, a fi d’enfortir un internacionalisme que no és el de les empreses multinacionals i el de les borses de valors, sinó que reflecteix les línies globals de conflicte entre el capital i el treball i la capacitat de la humanitat de dirigir col·lectivament la seva pròpia vida i regular les seves relacions amb la naturalesa.

Des de la dècada de 1920, aquesta tradició ha estat condemnada als marges de la vida política; perseguida, ridiculitzada, i (potser el pitjor de tot) reduïda a la condició d’especialitat acadèmica. El marxisme clàssic pot ara, finalment, alliberar-se de la càrrega estalinista i aprofitar les oportunitats ofertes per un món que experimenta la major “incertesa i agitació” de moltes dècades. Ha arribat l’hora de tancar assumptes inconclosos.

Notes

1. I. Mandel, The Second Slump (London, 1980), pàg. 147-8. Per a una aproximació crítica a l’escrit sobre Rússia més recent de Mandel, veure C. Harman, “From Trotsky to State Capitalism”, International Socialism, 2:47 (1990).

2. Citat en C. Harman i A. Zebrowski, “Glasnost – Before the Storm”, International Socialism, 2:39 (1988), p. 5.

3. M. Shachtman, The Bureaucratic Revolution (Nova York, 1962). Per a aprofundir en l’anàlisi del estalinismo de Shachtman, veure T. Cliff, “The Theory of Bureaucratic Collectivism: A Critiqui”, Appendix 2, State Capitalism de Cliff. Veure S. Aronowitz, The Crisis in Historical Materialism, 2nd edn (London, 1990), p. 319. Discuteixo la tradició associada amb Shachtman en Trotskyismo (Milton Keynes, 1990), ch. 4.

4. F. Feher and A. Heller, Eastern Left, Western Left (Cambridge, 1987), pp. 56, 59, 185.

5. Financial Times, 21 Feb. 1990.

6. M. Haynes, ‘Understanding the Soviet Crisis’, International Socialism, 2:34 (1987), pp. 6-20.

7. M. C. Kaser, en l’introducció del editor a An Economic History of Eastern Europe 1919-75, I (Oxford, 1985), p. 9.

8. Hough, Russia, p. 237.

9. CIA estimates citat en C. Harman, ‘The Storm Breaks’, International Socialism, 2:46 (1990), p. 31.

10. J. Kornai, Growth, Shortage and Efficiency (Oxford, 1982), p. 90.

11. M. Wolf, ‘Death Rattle of the Stalinist War Economy’, Survey on the Soviet Union, Financial Times, 12 Mar. 1990.

12. Id., ‘Measures of the Task Ahead’, Survey on the Soviet Union, Financial Times, 12 Mar. 1990.

13. Aquests canvis constitueixen el tema principal de dos llibres de Nigel Harris, Of Bread and Guns (Harmondsworth, 1983), i The End of the Third World (London, 1986); per un intent de revaluar alguns dels arguments més extrems d’aquests textos, veure A. Callinicos, ‘Imperialism, Capitalism and the State Today’, International Socialism, 2:35 (1987).

14. Citat en Harris, End, p. 212 n. 9.

15. Veure C. Harman, Class Struggles in Eastern Europe, 1945-83 (London, 1983), cap. 9.

16. Veure, id., ‘The Storm Breaks’, pp. 44-7. Tot el procés d’análisi está profundament en deuta amb aquest article.

17. B. Kagarlitsky, The Dialectic of Change (London, 1990), p. 284.

18. M. Lewin, The Gorbachev Phenomenon (London, 1988), pp. 31-2.

19. Hough, Russia, p. 93.

20. Veure, per exemple, Kagarlitsky, Dialectic, cap. 6, y Lewin, The Gorbachev Phenomenon, cap. 3

21. Kagarlitsky, Dialectic, p. 292.

22. Ver K. M. Simis, USSR – Secrets of a Corrupt Society (London, 1982).

23. S. F. Cohen, ‘The Friends and Foes of Change’, in id. et al. (eds), The Soviet Union since Stalin (London, 1980).

24. T. Ali, Revolution from Above (London, 1988), p. xii.

25. Medvedev, Gorbachev, pp. 191, 285.

26. A. de Tocqueville, The Ancien Regime and the French Revolution (London, 1966), p. 196.

27. C. Harman, ‘The Stalinist States’, International Socialism, 42 (1970), p. 14.

28. T. G. Ash, The Uses of Adversity (Cambridge, 1989), p. 276.

29. P. Anderson, ‘Modernity and Revolution’, in C. Nelson and L. Grossberg (eds), Marxism and the Interpretation of Culture (Basingstoke, 1988), p. 332.

30. ‘Themes’, NLR, 178 (1989), pp. 1-2.

31. Financial Times, 29 Nov. 1989.

32. N. Ascherson, ‘Old Conflicts in the New Europe’, Independent on Sunday Sunday Review, 18 Feb. 1990, p. 4.

33. L. D. Trotsky, Writings (1933-34), (New York, 1972), pp. 102-3.

34. Cliff, State Capitalism, p. 195.

35. T. G. Ash, We the People, (Cambridge, 1990), p. 141.

36. J. Kuron and K. Modzelewski, A Revolutionary Socialist Manifesto (London, 1968).

37. M. Matthews, Privilege in the Soviet Union (London, 1978).

38. Veure, per exemple, J. F. Hough, The Soviet Prefects (Cambridge, Mass., 1969).

39. Financial Times, 3 Oct. 1989.

40. Ibid., 19 Jan. 1990.

41. Ibid., 13 Jan. 1990.

42. Ibid., 28 Feb. and 13 Mar. 1990.

43. Harman, ‘The Storm Breaks’, p. 64.

44. Financial Times, 13 Mar. 1990.

45. Ibid., 3 Oct. 1989.

46. L. D. Trotsky, The Revolution Betrayed (New York, 1972), p. 288.

47. Financial Times, 17 Apr. 1990.

48. Ibid., 18 Apr. 1990.

49. Ash, We the People, p. 45.

50. Financial Times, 21 May, 1990.

51. Survey on the Soviet Union, Financial Times, 12 Mar. 1990.

52. Socialist Worker, 22 jul. 1989. Un detallat recompte de les vagues dels miners es troba en T. Friedgut and L. Siegelbaum, ‘Perestroika from Below’, NLR, 181 (1990).

53. Independent, 7 Feb. 1990

54. Financial Times, 14 Feb. 1990.

55. Veure la entrevista a Oleg Voronin, Socialist Worker, 2 Mar. 1990

56. Independent, 8 Feb. 1990.

57. Harman, ‘Stalinist States’, p. 17.

58. Financial Times, 27 Jan. 1990.

59. Ibid., 20 Nov. 1989.

60. B. Kagarlitsky, ‘The Importance of Being Marxist’, NLR, 178 (1989) pp. 32-3.

61. Financial Times, 19 Feb. 1990.

62. Independent, 13 Apr. 1990.

63. Financial Times, 19 Jan. 1990.

64. Citat a Harman, ‘The Storm Breaks’, p. 81.

65. Socialist Worker, 2 Mar. 1990. Veure també B. Kagarlitsky, Farewell Perestroika (London, 1990).

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s