Karl Marx: Guia anticapitalista

Mike González

Primera edició en català: abril de 2009.
Títol original: A rebel’s guide to Marx. Bookmarks, Londres, 2006.

ES CA

1        Neix un rebel insolent
2        Mudances: cap a París
3        Deu dies que van estremir el món
4        Amb la marea revolucionària
5        Mirant cap endarrere, mirant cap endavant
6        Una nova perspectiva científica
7        Anomenant el monstre
8        Les crisis i les oportunitats
9        Un nou poder: la Comuna de París
10           Marx per als nostres dies
11           L’obra de Marx

---

1        Neix un rebel insolent

Karl Marx era un revolucionari. De vell, solia dir que quan escoltava la gent que es deia marxista, es preguntava si ell mateix ho era. Des de la seva mort el 1883, el seu nom s’ha invocat moltes vegades per justificar la tirania i l’explotació, tergiversant tot el que ell creia i defensava. Això no obstant a la fi dels anys 90, el Manifest Comunista, que va escriure junt amb el seu col·laborador de tota la vida, Friedrich Engels, per a sorpresa de molts, va ser un èxit comercial a les llibreries. I a inicis del segle XXI, en un sondeig realitzat per la BBC de Londres per conèixer l’opinió dels radiooients sobre qui era el filòsof més important de tots els temps, Marx va quedar en primer lloc.

No és correcte, però, anomenar-lo filòsof. El mateix Marx va insistir en el fet que “els filòsofs només van interpretar el món; del que es tracta és de transformar-lo”. Aquesta frase famosa marca un moment clau en el desenvolupament de Marx perquè precisament és llavors quan el filòsof comença a transformar-se en el pensador revolucionari.

Karl Marx va néixer el 1818, fill d’una família jueva acomodada de Trier, a la Terra del Rin, a Alemanya. Al principi de segle els exèrcits de Napoleó van ocupar breument el poble, abans que esdevingués un estat prussià controlat per una monarquia absoluta. L’estada de Napoleó al lloc va ser curta, però va deixar allí les idees de canvi i llibertat que havien propulsat la revolució francesa.

El pare de Marx, Hirschel, solia fer comentaris públics sobre la necessitat d’un sistema polític autènticament representatiu i denunciava repetidament la discriminació patida pels jueus de Prússia. Heinrich (s’havia canviat de nom al convertir-se al protestantisme) estava ben lluny de ser un revolucionari; tanmateix, no podia deixar de respondre als nous aires que bufaven per Europa i el jove Karl, segurament, va absorbir algunes de les idees liberals del seu pare.

El pare de Karl va insistir que el jove estudiés dret: “Una professió útil!”. Així va ser com als 17 anys Marx va entrar a la Facultat de Dret de la Universitat de Bonn. Però la veritat és que li interessava molt més la poesia, el vi i la filosofia, interessos que es devien en part a la influència de Ludwig von Westphalen, amic ric de la família que li va fer conèixer Shakespeare i els poetes grecs. El 1843, la filla de Ludwig, Jenny von Westphalen, es convertiria en l’esposa i companya de vida de Marx.

L’entusiasme de Marx per la filosofia era molt més que una simple preferència acadèmica. A l’època en què estudiava, els debats filosòfics servien d’oportunitat per plantejar qüestions sobre la societat, la història i les potencialitats de l’home. Un escriptor destacat influïa més que ningú en aquestes polèmiques apassionades: Friedrich von Hegel. Hegel havia donat suport a la Revolució Francesa, creient que seria l’inici de l’època en què les activitats humanes serien determinades per la raó. Però, quan Marx va arribar a conèixer les seves idees, Hegel s’havia tornat conservador. Ara pensava que Déu representava el súmmum de la racionalitat i que la seva expressió material més avançada era l’Estat prussià, repressiu i autoritari.

Marx va arribar de Trier amb les seves idees liberals damunt i per això li va atreure un grup de joves estudiants que es van dedicar a “posar de cap per avall al mestre”: els Joves Hegelians.[1] Ells s’identificaven amb el primer Hegel, el pensador revolucionari. Eren ateus i liberals, a més de bohemis i magnífics companys de festa, com va descobrir Marx quan es va traslladar a Berlín i es va inscriure al Club dels Doctors, on la seva cabellera i la seva barba eren reconeguts senyals de radicalisme.

Als Joves Hegelians i el seu entorn els unia l’hostilitat contra l’opressiu Estat prussià. Per a ells, la Revolució Francesa significava la il·luminació i el canvi, idees progressistes amb capacitat de transformar una Alemanya feudal en una democràcia capitalista moderna.

Marx mateix, ja havia sobrepassat les idees que va absorbir durant les reunions a la casa paterna. Paral·lelament, el cercle d’empresaris progressistes amics del seu pare finançaven el Rheinische Zeitung, periòdic radical que s’oposava a l’Estat prussià feudal i que Marx va començar a editar en tornar al seu poble natal el 1841.

La vida de Marx, d’aquí en endavant, està marcada per la interrelació entre les seves idees en desenvolupament i els fets socials i polítics. Un primer exemple el trobem al dret tradicional dels camperols de recollir fusta al bosc. Una nova llei definia aquesta activitat com a robatori per ser el bosc propietat privada. Els terratinents i els nous empresaris industrials, que finançaven el periòdic de Marx, estaven d’acord en què la nova llei era irrefutable. Quedava clar que una economia capitalista, fundada en la propietat privada, no donaria cap garantia als pobres ni als que no tenien propietat. D’allí va treure Marx la conclusió que un Estat que existia per protegir la propietat privada mai podria oferir protecció real a les classes treballadores.

Això, per a Marx, representava un primer gran pas cap a un comprensió de la societat en termes de classe. Quan expressava les seves noves idees en el periòdic, el censor de l’Estat prussià va concloure que aquestes idees justificaven el seu tancament i l’expulsió del seu editor, qui es tornava “cada vegada més insolent”. Altres periòdics alemanys d’avantguarda estaven enfrontant el mateix destí. Per això Karl i Jenny van decidir traslladar-se a França. A la família aristocràtica de Jenny els molestava el periodista cada vegada més radical amb qui ella havia vinculat la seva vida. Però, per a Karl i Jenny aquestes opinions mai van tenir gran importància.

2       Mudances: cap a París

Molts exiliats alemanys se’n van anar a París. Allí el relleu per a la difusió de les idees progressistes passaria a un periòdic nou, el Deutsche Französische Jahrbücher. A l’octubre, Marx va invitar el filòsof Ludwig Feuerbach[2] a col·laborar a la revista amb un article que presentava el seu argument clau: les idees són producte del ser social, les creences de la gent es conformen segons les circumstàncies materials i socials en les quals viuen. Aquesta va ser una concepció extraordinàriament important, que va permetre a Marx anar més enllà de Hegel i fins i tot dels Joves Hegelians. És cert que la discussió continuava sent bastant abstracta, però partia de la base que la transformació del món era un procés material; l’important era revolucionar les condicions reals de la vida. En el curs d’aquest procés sorgirien idees i possibilitats noves.

Aquest canvi en el pensament de Marx, d’altra banda fonamental, no era només un salt intel·lectual. A França es va trobar amb la realitat d’un moviment massiu de la classe treballadora en el context d’una societat industrial en desenvolupament. En aquest moviment les idees socialistes i comunistes ja tenien arrelament, no sols entre els treballadors francesos, sinó també entre els treballadors alemanys, més de 40.000, que van migrar a aquest país. A Marx li va commoure el que ell anomenava la “frescor i noblesa” d’aquells activistes obrers:

“És precisament entre aquests ‘bàrbars’ de la nostra societat civilitzada que la història està preparant l’element pràctic per a l’emancipació de la humanitat”

Del Jahrbücher es va editar només un número. Els exemplars enviats clandestinament a Alemanya van ser interceptats, provocant la ràbia dels censors estatals. Es van publicar ordres de detenció contra Marx i altres, i l’editorial que produïa la revista es va atemorir. No era la primera vegada, i segurament no seria l’última, que Marx s’enfrontava amb una absència real de perspectives, sumant-se a això la carència d’un pressupost domèstic. Però, al mateix temps, la situació li oferia una oportunitat per llegir i desenvolupar les seves idees, enfrontades en serioses polèmiques, sovint furioses, amb altres companys del moviment. Els seus apunts d’aquesta època no es van redescobrir fins molt més tard, quan es van publicar sota el títol dels Manuscrits Econòmic-Filosòfics de 1844, o els Manuscrits de París.

Encara que Marx tenia tan sols 26 anys aquests escrits van marcar un gran pas endavant quant a la seva comprensió de l’experiència del treball en una societat capitalista.

El vocable “alienació” no va ser inventat per Marx; però mentre els filòsofs anteriors el van entendre com una condició psicològica, o com una característica d’aquells als qui els faltava consciència, Marx la va interpretar com a producte de les condicions materials del treball:

“L’obrer és més pobre com més riquesa produeix, com més creix la seva producció en potència i en volum. El treballador es converteix en una mercaderia tant més barata com més mercaderies produeix. La desvaloració del món humà creix en raó directa de la valoració del món de les coses. El treball no sols produeix mercaderies; es produeix també a si mateix i a l’obrer com a mercaderia…

Aquest fet, d’altra banda, no expressa sinó això: l’objecte que el treball produeix, el seu producte, s’enfronta a ell com un ésser estrany, com un poder independent del productor. El producte del treball és el treball que s’ha fixat en un objecte, que s’ha fet cosa, que ara apareix com desrealització del treballador, l’objectivació com a pèrdua de l’objecte i servitud a ell, l’apropiació com a estranyament, com a alienació”.

Karl Marx, Manuscrits Econòmic-Filosòfics de 1844

Aquesta gran paradoxa és el fonament de les idees de Marx. Els éssers humans transformen el món amb el seu treball creant així els instruments del seu propi alliberament. Això no obstant, sota el capitalisme, els productors es troben cada vegada més allunyats de la possibilitat d’alliberar-se. Tot el que produeixen se’ls sostreu per convertir-se en objectes que es compren i venen, en mercaderies, sobre les quals el treballador, el productor, no té cap control.

Això ocorre com a conseqüència de les relacions socials que prevalen. En el sistema classista, una classe és propietària de tot el que es produeix, mentre que l’altra classe, la majoritària que produeix els béns, posseeix només la seva força de treball, que el capitalista compra i ven com si fos una mercaderia més, i el que determina què i com es produeix, és el desig del capitalista d’obtenir guanys i no les necessitats de la societat en general.

Per als treballadors doncs, l’única manera de superar l’alienació és organitzar una lluita pràctica contra els capitalistes. Aquest mateix any 1844, la lluita dels teixidors de Silèsia, a Alemanya, va oferir a Marx un exemple viu de com els treballadors podien lluitar contra el sistema. Analitzant el seu propi país, Marx veia a una classe de capitalistes i industrials massa febles per enfrontar i derrotar un poderós Estat com havien fet els seus congèneres francesos el 1789. Només la classe treballadora seria capaç d’enfrontar-s’hi.

Alguns contemporanis de Marx van discrepar, insistint en el fet que els treballadors alemanys no tenien el nivell de consciència política necessari. Marx va respondre amb bastant menyspreu, que els sobrava consciència de classe i va citar com a exemple l’experiència dels teixidors de Silèsia. La defensa apassionada a aquest grup d’obrers assenyalava l’enorme distància recorreguda per Marx i com s’allunyava dels seus col·legues d’abans.

Els economistes anglesos, que van descriure el funcionament del sistema capitalista de producció, van fer un aportació de cabdal importància a la nova comprensió de Marx. Ara començava a parlar de “l’autoemancipació de la classe treballadora” per què les seves noves idees ja eren contribucions a la causa revolucionària. Ara entenia que el que impulsava la història eren forces socials perseguint fins econòmics i no forces externes a ella, diem-ne Déu o Raó.

En proposar la seva crítica a la religió, Feuerbach havia acompanyat Marx en una part del seu viatge. Però encara li faltava una altra part, la que li permetria afirmar que la història avançava sota l’impuls de les accions humanes, i que la transformació de la consciència humana era el producte de la lluita per transformar el món material i les condicions de producció.

3       Deu dies que van estremir el món[3]

Karl Marx i el seu gran col·laborador Friedrich Engels es van conèixer per primera vegada el 1844[4]. Fill d’un industrial, Engels havia passat temps a la fàbrica del seu pare a Manchester, al nord d’Anglaterra. Allà va poder veure “la situació de la classe obrera”, la seva pobresa i l’explotació que patien a les noves fàbriques. Veia les terribles condicions en que treballaven i vivien els qui feien funcionar la maquinària productiva del capitalisme industrial. Engels tenia contacte íntim amb el creixent moviment de masses —el Cartisme[5]— que començava ja a organitzar la resistència obrera davant els horrors d’aquesta nova societat.

Els dos joves pensadors, Engels tenia tres anys menys que Marx, coneixien els seus respectius escrits abans de la seva trobada a París. Aquesta va ser la coincidència de dos cervells afins, la reunió de dos revolucionaris que compartien una convicció. Ara els corresponia la tasca de desenvolupar una nova visió del món, una visió comunista. Però abans de res, calia guanyar una batalla a l’interior del moviment obrer contra alguns elements que tenien certa influència entre els treballadors alemanys.

La Sagrada Família és una llarga polèmica, de vegades molt difícil de seguir, amb aquests elements, entre ells, els Joves Hegelians que van acompanyar Marx durant el primer tram del seu viatge intel·lectual. El que distingeix Marx i Engels dels seus antics aliats és la seva negativa a entrar en discussions sobre les idees deslligades del context i les tasques polítiques.

“Les idees no realitzen res en absolut. Perquè les idees es compleixin són necessaris homes capaços de donar-los una expressió pràctica.”

Marx i Engels, La Sagrada Família

A partir d’aquest moment, Marx i Engels es dediquen a construir l’organització que prepararia la revolució, o sigui el que Engels denominava “la guerra oberta dels pobres contra els rics”. Les seves activitats van cridar l’atenció dels agents de l’Estat tant a França, on vivia Marx, com a Alemanya, on Engels es trobava de gira parlant amb grups d’obrers i organitzacions polítiques. El periòdic en llengua alemanya on apareixien els articles de Marx, Vorwärts, va ser tancat per les autoritats franceses a finals de 1844 i, unes setmanes més tard, el govern de França va expulsar Marx sota la pressió de l’Estat alemany. Engels va sortir d’Alemanya dos mesos després, convençut que l’ordre d’expulsió contra ell no tardaria a arribar.

Els dos revolucionaris es van tornar a trobar a Brussel·les, Bèlgica, on encara existia una certa tolerància política, encara que sempre sota la vigilància de la policia d’intel·ligència. Marx ja estava escrivint les seves Tesis sobre Feuerbach i La ideologia alemanya.

Són treballadors reals en circumstàncies concretes els qui fan les revolucions, insistia, i Engels aportava les evidències, tant de les lluites obreres com de les condicions materials en què vivien, condicions que Marx havia descrit en termes generals en els seus Manuscrits de 1844. La filosofia, entendre el món a través de les idees, ara cedia el seu lloc a la pràctica revolucionària, forjant els instruments que serien capaços d’acabar amb el capitalisme i l’alienació. Aquesta nova pràctica, el marxisme, seria la teoria i la pràctica de la revolució proletària.

Marx i Engels van expressar la seva nova visió en La ideologia alemanya, on el comunisme es definia com “la doctrina de les condicions per a l’emancipació de la classe treballadora”. Les Tesis sobre Feuerbach, en només tres pàgines i onze definicions claríssimes, expressaven amb dramàtica força fins a quin punt ambdós trencaven amb tot l’anterior. Els Joves Hegelians, per exemple, sostenien que la consciència i les idees produïen les accions; per això menyspreaven la vaga dels teixidors de Silèsia, argumentant que a aquests treballadors els faltava encara “la consciència adequada”. Amb el mateix menyspreu, Marx va respondre que els éssers humans canvien la seva forma de pensar en transformar el món que els envolta.

“La coincidència de la modificació de les circumstàncies i de l’activitat humana només es pot concebre i entendre racionalment com a pràctica revolucionària… els homes que desenvolupen la seva producció i el seu tracte material canvien, en canviar aquesta realitat, el seu pensament i els productes del seu pensament.. No és la consciència la que determina la vida, sinó la vida la que determina la consciència.”

Marx i Engels, La ideologia alemanya

Entendre això significava, per a Marx i Engels, veure com les idees s’utilitzen per mantenir les divisions de classe. Ho van expressar així a La ideologia alemanya:

“Les idees de la classe dominant són les idees dominants a cada època. Dit d’altra manera, la classe que exerceix el poder material dominant en la societat és també, el seu poder espiritual dominant. La classe que té a la seva disposició els mitjans per a la producció material disposa amb això, dels mitjans per a la producció espiritual […]. Les idees dominants no són altra cosa que l’expressió ideal de les relacions materials dominants, les mateixes relacions materials dominants concebudes com a idees; per tant, les relacions que fan d’una determinada classe la classe dominant, o sigui, les idees de la seva dominació.”

Marx i Engels, La ideologia alemanya

El que sembla de sentit comú, una veritat universal, en realitat pertany al que Marx denomina la ideologia, en altres paraules, la forma de veure i entendre el món des de la perspectiva d’una classe. I aquesta classe controla no sols els mitjans de producció, sinó també en gran mesura els mitjans de representació i d’explicació. El nacionalisme, per exemple, parteix de la base que tots els que pertanyen a una nació comparteixen els mateixos interessos; tanmateix, això només serveix per amagar conflictes de classe profundament arrelats al si de la societat. La ideologia manté la cohesió social per a benefici de les classes dominants, i al mateix temps oculta els seus interessos darrera d’una careta de veritats universals.

L’experiència quotidiana ens recorda constantment que el món que habitem és injust, desigual i dividit. En el passat, li corresponia a l’església propagar i reforçar la ideologia dominant. En la nostra societat, li toca a l’educació d’una banda i a la cultura de masses per una altra escampar i abonar aquestes idees. El xoc entre l’experiència de la majoria explotada i la ideologia dominant genera la possibilitat que les noves idees radicals arrelin. Quan els treballadors entren en una revolta oberta contra el sistema, és molt probable que es guanyin milions d’ells per a les noves idees – idees que reflecteixin fidelment els seus interessos reals de classe.

D’aquesta manera va arribar Marx a la famosa conclusió, a les seves Tesis sobre Feuerbach:

“Els filòsofs no han fet més que interpretar el món de diverses maneres, però del que es tracta és de transformar-lo”.

Per a Marx, l’important era intervenir activament en les lluites per la transformació social. A partir d’aquest moment, i durant la resta de les seves vides, Marx i Engels van dedicar totes les seves energies a aquest projecte.

El 1845, Marx va acompanyar Engels a Anglaterra, on es van reunir amb dirigents cartistes entre altres. A petició d’ells es va convocar aquest mateix any una reunió de socialistes residents a Londres. Ni Marx, ni Engels hi van poder assistir, però aquesta reunió era un clar senyal que apuntava cap al futur. Tots dos van insistir en el caràcter internacional del capitalisme i advocaven per una resposta, per part de la classe treballadora, que fóra igualment capaç de travessar fronteres. De tornada a Brussel·les, van formar els Comitès de Correspondència Comunista, antecessors de la Internacional. L’objectiu d’aquests comitès era engegar el procés de “guanyar al proletariat europeu a les nostres conviccions”.

Els comitès es podrien veure com l’embrió d’un partit polític capaç de relacionar-se directament amb les lluites de la classe treballadora. Era el més lògic. Però cal recordar que, la idea que els revolucionaris havien de treballar en i amb la classe obrera, l’alliberament de la qual seria la força motriu de la revolució, no la compartien tots els que es deien comunistes. Sota cap concepte.

Encara que el ritme d’estudi i escriptura de Marx mai va amainar, el que més li preocupava immediatament, a ell i també a Engels, era l’organització. Ningú podia preveure els esdeveniments revolucionaris de 1848; però ja es notava un canvi a l’aire. Es dedicaven ara a reunir els dirigents del socialisme europeu per aclarir la natura de les seves relacions amb el moviment obrer. Com en tantes altres ocasions, aquest procés aclaridor produïa polèmiques ferotges amb altres tendències de dins del moviment, amb idees que apuntaven a conclusions d’organització molt diferents.

Les idees de Pierre-Joseph Proudhon, per exemple, expressaven les conviccions d’artesans i treballadors qualificats, argumentant la creació d’associacions que poguessin operar al marge dels circuits del capital. Però Proudhon era hostil als sindicats i “oposat a la revolució”. Encara més influència tenia gent com el sastre radical Wilhelm Weitling qui, igual que el francès Auguste Blanqui, era escèptic quant a la disposició dels treballadors a fer la revolució. I, a menys que se’ls convencés; segons ells, aquesta tasca li correspondria als petits grups conspiratius que actuarien de la seva part. Però cap dels dos, ni tampoc els seus seguidors, semblava disposat a qüestionar les seves conclusions, malgrat el fracàs de tots els intents per realitzar el canvi social amb aquests mètodes.

Per a Marx i Engels, aquestes idees significaven un obstacle real per a la construcció d’una organització revolucionària segons el model del Cartisme: és a dir, una organització obrera de massa.

A finals de 1845, les seves idees anaven guanyant nous adeptes, sobretot a la Lliga dels Justos, amb seu a Londres, que era molt més oberta a la influència cartista que la resta de branques europees del grup. En principi es manifestava una certa suspicàcia cap als “intel·lectuals europeus”, per què les seves idees semblaven tenir molt domini més enllà del Canal de la Manxa. El més urgent per a Marx i Engels era la creació d’un “partit”, o almenys algun tipus d’organització comuna. Aquesta seria la forma de mesurar l’accepció de les seves idees. Des de Brussel·les, empenyien per què es reunissin amb regularitat els Comitès de Correspondència. Van començar a discutir qüestions de tàctica i estratègia: per exemple, com establir una relació entre els comunistes i els reformistes liberals alemanys. La constant activitat era la millor resposta per als qui els acusaven de ser mers intel·lectuals.

Mentre que a Alemanya l’ambient es tensava cada cop més i a Anglaterra el moviment cartista continuava creixent, Marx i Engels es dedicaven al desenvolupament de l’organització política –en aquest sentit els seus escrits eren aportacions a aquest treball.

En aquest moment, la cèl·lula de la Lliga dels Justos de Londres va fer una crida a una reunió internacional a la capital anglesa per el primer de maig de 1847. No es va consultar Marx i Engels, però es va enviar un representant a Brussel·les per intentar que s’inscrivissin a la Lliga i assistissin a la reunió. Aquest fet era un senyal clar de la creixent autoritat política que aquests dos homes gaudien en el moviment. De fet, la reunió es va realitzar el juny de 1847, i es va convertir en el primer Congrés de la Lliga Comunista, amb la finalitat, segons el seu primer manifest, de:

“…l’enderrocament de la burgesia, la dominació del proletariat, la supressió de la vella societat burgesa, basada en els antagonismes de classe, i la creació d’una nova societat sense classes i sense propietat privada”.

Es va adoptar com a consigna: “Proletaris del món uniu-vos”. Només Engels i el seu col·laborador pròxim William Wolff van poder assistir a la reunió; Marx es va quedar a Brussel·les on ja era òbvia la influència del “partit de Marx i Engels”. Mentre més s’acostava el segon Congrés de la Lliga, el novembre del mateix any, i en la mesura que els objectius de l’organització es feien cada vegada més clars, es feia també més evident aquesta influència.

Deia Engels:

“El comunisme no és una doctrina, sinó un moviment; procedeix no de principis, sinó dels fets. I en la mesura que sigui teoria, és l’expressió teòrica de la postura del proletariat en la lluita… i de les condicions per al seu alliberament”.

El congrés de novembre va reunir a delegats de diversos països que van debatre i van discutir, durant dies, sobre el tipus de moviment que calia construir. Marx i Engels també hi eren i, quan finalment es va arribar a un acord general, se’ls va encarregar la redacció del manifest de la nova organització.

A Brussel·les, Marx semblava vacil·lar, o almenys es va demorar a escriure el text, malgrat ser un home capaç de produir centenars de pàgines en qüestió de dies. Però conforme s’anava acostant la data límit, va semblar animar-se. Cap a finals de febrer de 1848 el Manifest Comunista, la major part escrita per Marx, però publicat amb el nom de Marx i Engels, es va enviar a la impremta. Quan va arribar al carrer, pocs dies més tard, Europa ja havia esclatat en flames.

4       Amb la marea revolucionària

Un dels grans èxits de Marx era, abans d’aquests fets, haver escrit l’obra que tan fidelment expressava l’esperit de 1848. És testimoni de la perspectiva política sobre el món que insisteix en prendre com a punt de partida la realitat material de la seva època, identificant les tensions i conflictes que romanen, de vegades ocultes, sota la superfície. Ells, Marx i Engels, van entendre que, com deia la famosa primera frase del Manifest Comunista:

“Un espectre recorre Europa, l’espectre del comunisme.”

Aquest no és un pamflet polític qualsevol; és un manifest apassionat i visionari. Per a un lector del segle XXI, o de qualsevol moment des de la seva primera publicació, té un to profundament contemporani. El món que descriu el reconeixem instantàniament avui en dia. Tanmateix, quan el Manifest va sortir a la llum pública, era un món que s’iniciava. El capitalisme industrial que Marx va entendre tan profundament estava a penes en la primera fase del seu desenvolupament. Ja Marx i Engels havien desemmascarat la realitat de l’explotació, que era el fonament del sistema en la seva totalitat, i l’impacte deshumanitzador de la recerca de la plusvàlua. Però ho van fer quan encara no podien saber fins a quin punt les seves paraules resultarien poderosament certes per a totes les generacions posteriors.

“La burgesia no pot existir si no és revolucionant incessantment els instruments de la producció, això és, tot el sistema de producció, i amb ell tot el règim social. El contrari de quantes classes socials la van precedir, que tenien totes per condició primària de vida la intangibilitat del règim de producció vigent… L’època de la burgesia es caracteritza i distingeix de totes les altres pel constant i agitat desplaçament de la producció, per la commoció ininterrompuda de totes les relacions socials, per una inquietud i una dinàmica incessants… Les relacions incommovibles i florides del passat, amb tot el seu seguici d’idees i creences velles i venerables, s’esfondren, i les noves envelleixen abans d’arrelar… Tot el que es creia permanent i perenne s’esfuma, el sant és profanat, i, a la fi, l’home es veu restringit, per la força de les coses, a contemplar amb fredor la seva vida i les seves relacions amb els altres…

La necessitat de trobar mercats esperona la burgesia d’una punta o una altra del planeta. Per tot arreu nia, a tot arreu construeix, a tot arreu estableix relaciones.”

Marx i Engels, Manifest Comunista

Requereix un esforç per part del lector recordar que això es va escriure abans que la recerca del petroli consumís l’Orient Mitjà i el transformés en camp de batalla, entre interessos les seus dels quals es raïen a mig planeta de distància, abans que Nike i Coca Cola imprimissin la seva marca en mil cultures diferents, abans que una decisió presa a la Borsa de Londres pogués destruir la vida de milers de persones en l’altre costat del planeta.

L’impressionant aquí, no és només la precisió de l’anàlisi i la descripció del funcionament i els impulsos del sistema capitalista. Ho és també l’emoció i la força expressada en l’exposició de la denúncia que fonamenta les paraules. Perquè a fi de comptes, aquest és un manifest comunista que reconeix la dinàmica agressiva del capitalisme, però que busca destruir el sistema i no afalagar-lo. La qüestió és, qui serà l’enterramorts?

Marx dóna la resposta més endavant. A mida que el capitalisme va sorgint de la societat anterior, el petit taller és absorbit per la gran fàbrica. Els petits grangers i camperols acaben de peons en el sistema de producció intensificat de l’agricultura moderna que proveeix les creixents ciutats, els petits comerciants queden marginats per les cada vegada majors unitats del comerç nacional i internacional… i es comencen a formar els BP i els Halliburton.

Els treballadors atrets per les noves indústries de la ciutat es troben davant d’una nova tirania:

“La indústria moderna ha convertit el petit taller del mestre patriarcal en la gran fàbrica del magnat capitalista. Les masses obreres concentrades en la fàbrica són sotmeses a una organització i disciplina militars. Els obrers, soldats rasos de la indústria, treballen sota el comandament de tota una jerarquia de sergents, oficials i caps. No són només serfs de la burgesia i de l’Estat burgès, sinó que estan tots els dies i a tota hora sota el jou esclavitzador de la màquina, del contramestre, i sobretot, de l’industrial burgès amo de la fàbrica.”

Al principi, perseguits i assetjats pels empresaris i amenaçats pels capatassos, els treballadors no oposen resistència organitzada, encara que de tant en tant expressen la seva ràbia i frustració destruint les màquines que els lliguen a la feina. Tanmateix, la màquina no és l’enemic. Vet aquí, segons Marx, la paradoxa; com més capaços siguin els éssers humans de produir, més s’apropa la possibilitat d’alliberar-los de l’esclavitud del treball. Però, sota el capitalisme se suprimeix aquesta possibilitat i, en comptes d’alliberar la humanitat, la màquina esclavitza cada vegada més. Però una altra cosa està passant alhora. El proletariat, la classe treballadora, es trasllada cap a les ciutats i s’hi va concentrant; a mida que la producció es torna més sofisticada i més mecanitzada, permet que els empresaris incrementin els seus guanys. Però això al seu torn dóna als treballadors un creixent poder col·lectiu que els permet organitzar-se i reptar als amos de la maquinària.

Per a Marx, llavors, el subjecte de la revolució socialista és la classe treballadora, però no perquè la idealitzés, ni la cregués més forta ni més combativa, ni perquè no estigui exempta de les contradictòries actituds que produeix la societat capitalista. Individualment els treballadors poden ser capaços de ser tan egoistes, sexistes o cruels com qualsevol altre ésser humà. El que a Marx el convencia del paper revolucionari del proletariat era la posició única que ocupava en aquesta nova societat capitalista, que alhora creava l’interès per canviar la societat i alhora la força, almenys en potència, per fer-ho. Sens dubte, aquesta és una classe sense propietat, l’única arma que posseeix és el seu poder col·lectiu.

Marx va escriure la major part del Manifest Comunista a Brussel·les, en el cafè del Periquito Blau a la plaça central, la Place de la Ville. El va enviar a la impremta el febrer de 1848. Quan va sortir a la venda, arribaven notícies de les barricades de París i dels enfrontaments als carrers de la ciutat. Guizot, l’odiat primer ministre, va dimitir i l’endemà va abdicar el rei. En qüestió de setmanes l’esperit d’insurrecció va assolir també Berlín i va caure un altre govern més. Engels va escriure en to entusiasta:

“Les flames de les Tulleries i el Palais-Royal il·luminen l’alba del proletariat… Arreu el domini de la burgesia cau sota el seu propi pes… i esperem que Alemanya segueixi ben aviat.”

Les autoritats belgues es van espantar davant de les flames que s’estenien per Europa i es va esfumar la seva tolerància cap a Marx. El març, el van expulsar cap a París, ara declarada per ell la nova seu de la Lliga Comunista. Engels també s’hi traslladà. Quan tots dos van començar a preparar el seu viatge de tornada a Alemanya va sorgir una tremenda polèmica entre els exiliats que planejaven el mateix viatge. Alguns volien muntar una expedició armada, una “legió alemanya”, proposta que Marx va rebutjar amb el seu vigor acostumat. Per a Marx, la clau era impulsar l’organització d’un moviment obrer dins del marc del moviment democràtic més ampli. L’abril, Marx ja era a Alemanya, preparant-se per editar un nou diari a Colònia, el Neue Rheinische Zeitung (NRZ), la seva arma d’intervenció en el debat polític, en el moviment revolucionari. En la seva millor època, el diari va arribar a vendre 5.000 exemplars.

Quatre anys abans la primera versió del diari comptava amb el suport de les classes mitjanes frustrades d’Alemanya. Aquesta vegada estaven molt menys disposades a recolzar l’empresa de Marx, que criticava tan durament les noves institucions sorgides arran de la caiguda de l’antic règim, per exemple la nova Assemblea Nacional. A través d’Alemanya s’estaven formant grups obrers, encara que les seves reivindicacions solien enfocar-se a qüestions econòmiques immediates o a la conquesta de drets civils. Quan va sortir el NRZ el juny, Marx i Engels esperaven que fos un focus organitzatiu per als comunistes.

I, què passava amb la Lliga Comunista? Tant Marx com Engels estaven convençuts que era encara massa petita com per influir en els esdeveniments que involucraven milers de persones en activitats públiques. En un moment de grans canvis i trastorns, allò important era trobar la manera de tenir influència sobre un moviment més ampli i evitar que els comunistes es fessin a un costat o, pitjor encara, anessin en contra seu.

Per a Marx, la idea fonamental era que les transformacions de la consciència ocorren en el context de canvis materials, però no ocorren automàticament. Les idees noves seran absorbides o adaptades només a la mesura que hi són presents a l’interior del moviment. Aquesta convicció va ser motiu de grans discussions amb el socialista alemany Gottschalk, que gaudia de bastant suport entre els treballadors alemanys. Gottschalk defensava la idea que els treballadors s’haurien de mantenir apartats del moviment social més ampli.

En realitat el moviment obrer alemany es trobava en un moment en què perseguia reivindicacions democràtiques. A Anglaterra, en canvi, el moviment Cartista assolia la seva màxima influència, i Marx i Engels ho veien com un punt d’avançament de la lluita dels treballadors europeus. Alhora, tenien molt clar que el treball unit amb elements liberals mai podia significar concedir-los la direcció política del moviment.

Mentre es feia difusió dels primers números de NRZ, a Europa les coses entraven en una nova etapa. A França, les promeses democràtiques del govern liberal que va reemplaçar la monarquia el febrer, continuaven sense realitzar-se. El que s’havia guanyat el febrer ara estava amenaçat per la majoria dretana de l’Assemblea Nacional. El juny, els tallers nacionals que garantien la subsistència als treballadors urbans van ser tancats, quedant aquests destituïts i aturats. Les masses es van fer al carrer en senyal de protesta, però aquesta vegada enfrontaven una repressió ferotge. Quan Marx va denunciar el comportament covard de la burgesia francesa, els seus equivalents alemanys van interpretar aquesta denúncia com un atac directe també a ells, i van deixar de donar suport al seu diari.

El juliol, a Alemanya, un govern relativament liberal va ser substituït per un altre que simpatitzava més amb la reacció. Marx i el seu diari van ser dels primers objectius de la repressió i la publicació del diari es va suspendre, més d’una vegada, durant les setmanes següents. Però mentre els drets democràtics es veien cada vegada més amenaçats, Marx i el seu diari continuaven defensant els drets de les treballadors.

Es dedicava a desenvolupar l’estratègia per augmentar la seva influència en el moviment obrer – estratègia que més tard anomenaria “la revolució en permanència”. Alhora, s’oposava taxativament a qualsevol acció precipitada que pogués provocar la reacció, abans que el moviment estigués en condicions de resistir. Segons Marx i Engels era l’època de la “moderació revolucionària”, doncs ambdós tenien clar que la contrarevolució preparava la seva resposta repressiva.

A Viena el moviment s’enfrontava al carrer amb aquesta repressió; a Alemanya, en una sèrie de multitudinàries manifestacions s’exigia suport als germans i germanes vienesos. L’octubre, van ser derrotats, però encara passarien dos mesos abans que la contrarevolució pogués fer-se amb la victòria a Berlín i a tota Alemanya amb el cop que va posar Federico IV al capdavant de l’Estat prussià. Durant els mesos següents, Marx i Engels van treballar incansablement, sobretot en el diari, per reforçar les forces democràtiques i forjar aliances entre treballadors i camperols i, més important encara, per analitzar i entendre el moviment alemany en el quadre internacional.

Malgrat una sèrie de derrotes a Alemanya, les lluites que seguien dempeus en la resta d’Europa van servir perquè Marx se sentís optimista sobre les possibilitats de la revolució i recolzés aquelles organitzacions, com les assemblees provincianes de Baden i Frankfurt que encara oferien resistència.

A mitjans de 1849, el moviment revolucionari estava en retrocés. La insurrecció hongaresa va ser aixafada per les tropes del Tsar rus. A Alemanya, la reacció guanyava terreny. El 16 de maig Marx va rebre l’ordre d’abandonar Colònia i l’endemà va emprendre el viatge de nou a París. Mentrestant, Engels es va afiliar a les forces revolucionàries de Baden. Abans d’anar-se’n, van imprimir l’última edició de NRZ amb tinta vermella.

“Vam haver de cedir, però ens vam retirar amb tot, armes i equipatge, amb les banderes ben altes i la banda tocant ben fort… i la nostra consigna serà i continuarà sent sempre – l’emancipació de la classe treballadora.”

5       Mirant cap endarrere, mirant cap endavant

La reputació de Marx com a agitador i líder intel·lectual d’un moviment revolucionari en expansió significava que a tot arreu el veiessin amb una profunda suspicàcia. El van pressionar perquè abandonés París i es va mudar amb la seva família a Londres l’agost de 1849. Poc després va arribar Engels per unir-se novament amb el seu amic i camarada. Al seu cercle íntim, es coneixia a Engels com “el General”, donat el seu creixent interès en l’organització de la insurrecció revolucionària arran de la seva experiència a Alemanya.

Encara que els moviments revolucionaris d’Europa haguessin de tirar marxa enrere, Marx i Engels seguien optimistes quant a les possibilitats de nous alçaments a Alemanya i França. La família Marx, com explica la correspondència de Jenny, estava en greus dificultats econòmiques. Els pocs fons de què disposaven s’havien gastat ajudant a camarades polítics que fugien d’Alemanya i finançant una altra publicació, el primer dels cinc números es va publicar el gener de 1850. Jenny va arribar embarassada un setembre gris a Londres. Marx no era indiferent, però estava concentrat en les possibilitats de construir un moviment en el context dels extraordinaris successos de 1848-1849.

El 1848, Marx i Engels proposen que es dissolgui la Lliga Comunista, creient que la tasca més urgent era que els socialistes s’integressin en els amplis moviments que van sorgir durant les revolucions, per intentar tenir influència sobre ells. Però, a principis de 1850 estava clar que les tasques ja eren altres i que ara calia restablir la Lliga. També van reconèixer que seria una aportació de primera importància, per a la pròxima fase de la

construcció d’una organització revolucionària, aprendre de les experiències que seguien fresques a la memòria de tota una generació d’activistes proletaris i socialistes de tota Europa.

Aquest anàlisi dels esdeveniments revolucionaris de 1848 apareix en tres textos claus, la Circular a la Lliga Comunista, acabada de reconstruir (de març i juny de 1850), i una sèrie d’assaigs que van aparèixer entre gener i octubre en el seu periòdic, de curta durada, i que després es publicarien sota el títol Les lluites de classes a França 1848-50. El tercer text, El divuit Brumari de Lluís Napoleó, és una de les mostres més brillants de la narrativa històrica de Marx. Cal aclarir que aquests textos no oferien les interpretacions forenses d’un observador objectiu i sense compromís. Marx, després de tot, justament acabava de sortir altre cop elegit president del comitè executiu de la Lliga; el que ell aportava un anàlisi de l’experiència de les revolucions de 1848 que serviria per a la futura construcció d’una organització socialista, tasca urgent d’aquell moment. Com deia Marx: “La revolució és morta, visca la revolució”.

Les lliçons i conclusions de Marx, en estudiar les revolucions de 1848, són tan rellevants avui com ho van ser per als seus contemporanis. Però, a diferència d’altres escriptors que també van publicar les seves versions dels esdeveniments d’aquell any històric, Marx les examinava des del punt de vista de la classe treballadora i amb l’objectiu d’entendre les seves conseqüències, tant polítiques com organitzatives, per als socialistes del futur.

La seva primera conclusió va ser que la revolució va convèncer a importants sectors de la classe mitjana de la necessitat de cercar formes d’acció unida amb la classe treballadora. Aquesta unitat en l’acció, tant a França com a Alemanya, van durar poc. En ambdós casos, la burgesia, que seria la beneficiària més important de la introducció de la democràcia parlamentària, resultat principal de les revolucions de 1848, va començar a témer que el procés no es detingués aquí. Temia que la classe treballadora i els seus aliats portessin les coses més lluny i més ràpidament fins a amenaçar l’existència mateixa de la propietat privada. Per això van acabar donant l’esquena als seus aliats anteriors, cercant acords amb les mateixes classes dirigents a les quals volien enderrocar feia tan poc temps.

La transformació de la societat capitalista mai es realitzarà per una classe l’interès de la qual rau a conservar-la. Per això, és imprescindible que la classe treballadora estigui en condicions de continuar cercant la transformació independentment dels seus aliats d’abans. A la burgesia li interessava donar per conclosa la revolució al més aviat possible. “A nosaltres, en canvi, ens interessa i ens correspon assegurar que la revolució sigui permanent”. Aquesta idea de la revolució permanent se sol identificar amb el pensament de Lleó Trotski, però té el seu origen en les reflexions de Marx sobre les experiències de 1848.

Al mateix temps, Marx estava involucrat en un debat feroç amb els seguidors de Blanqui on en la insurrecció de París hi van tenir un important paper, però després van tornar a la seva posició original: els revolucionaris han d’actuar en secret. Marx i Engels, en canvi, insistien en aquest punt; allò fonamental era que, sabent que tard o d’hora la burgesia cercaria la forma de frenar el moviment revolucionari, la classe obrera havia d’actuar de forma independent de la burgesia. I això seria possible en la mesura que la classe treballadora tingués una comprensió clara dels seus propis interessos de classe, dels interessos de les altres classes socials i de com es duria a terme la revolució. Era imprescindible que hi hagués almenys un sector dels treballadors que ho tinguessin clar abans del pròxim brot revolucionari.

La tasca urgent era la construcció d’un partit revolucionari de la classe obrera. Potser Marx era massa optimista en aquell moment quant a les perspectives immediates per a la revolució (això ho reconeixeria Engels en escriure un nou prefaci a Les lluites obreres a França, després de la mort de Marx). Estava completament justificada, en canvi, la seva convicció que la tasca per als revolucionaris era la construcció d’un partit capaç de guanyar-se la direcció del moviment revolucionari i portar el procés fins al final, al qual van anomenar “la dictadura del proletariat”.

Poques paraules de Marx han estat tan malenteses i deformades com aquestes. La paraula “dictadura” ha cobrat un terrible significat des que el món conegués el nazisme, l’estalinisme i la infinitat de tiranies que el capitalisme ha generat en els últims cent anys. En temps de Marx no tenia el mateix sentit; ell parlava de totes les formes de l’Estat, no importa el grau de democràcia que abriguessin. Per a Marx, tots els Estats són instruments del domini de classe.

A França i Alemanya, l’Estat postrevolucionari, on molts ministres es van aliar breument amb la classe obrera en la lluita per la democràcia, després es va tornar de la manera més bàrbara, en contra dels treballadors. Quin tipus d’Estat, es preguntava Marx, podria protegir els interessos de la majoria? La seva resposta va ser “el domini polític exclusiu de la classe treballadora amb tots els canvis revolucionaris i les transformacions de les condicions socials que això pot significar”.15 Aquest era l’únic tipus d’Estat capaç de defensar els avanços que els treballadors van aconseguir, assegurant així les transformacions socials que serien la seva garantia. En aquest moment, Marx només tenia una idea general, una teoria. La realitat es manifestaria en la Comuna de 1871.

En reflexionar sobre aquesta extraordinària època transformadora, Marx establia un vincle directe entre la revolució i la crisi del sistema econòmic. Les crisis no eren, simplement, producte de la casualitat o els errors, sinó resultat dels conflictes interns del capitalisme mateix. D’allí Marx treia la conclusió que era precisament l’absència de crisi, és a dir, l’onada de prosperitat i creixement econòmic a Anglaterra, durant els últims anys dels quaranta, que va subvertir la potencialitat revolucionària del Cartisme. A França, en canvi, la classe obrera no era ni prou poderosa, ni tan clau per a l’economia com per assegurar la seva potencialitat revolucionària.

Per a un materialista revolucionari com Marx, era clar que “les idees no canvien la història”, a menys que les encarnin forces socials vivents actuant en circumstàncies materials que permeten la realització de les seves potencialitats. Entendre quins ritmes i forces impulsen el capitalisme, i quines circumstàncies produeixen la crisi, era tan fonamental per a Marx com la creació d’organitzacions obreres i la preparació política dels seus militants.

6       Una nova perspectiva científica

Cap a mitjans de 1850, Marx veia, cada vegada amb més claredat, que la revolució no era una possibilitat immediata. El capitalisme europeu entrava en un període de creixement i expansió, malgrat que la democràcia burgesa experimentava certa dificultat per alliberar-se de les restes del vell ordre. Així ho demostrava la persecució dels comunistes alemanys després d’un fracassat intent d’assassinar a l’emperador de Prússia.

Dins la Lliga Comunista van sorgir discussions amargues perquè hi havia dins la direcció gent que continuava creient que la revolució era una possibilitat relativament immediata. Per a ells, l’únic que es precisava era una preparació militar i una convicció profunda. Arran dels moviments de 1848, els arguments prenien un tint nacionalista, ja que els camarades alemanys insistien en el fet que la classe treballadora nacional era tan radical com sempre.

Per a Marx i Engels hi havia dues qüestions candents: la primera la van expressar clarament en el Manifest Comunista: el moviment revolucionari dels treballadors havia de tenir un caràcter internacional. La segona expressava que aquesta revolució sorgiria d’una combinació de factors subjectius (la consciència dels treballadors i l’autoritat entre ells de les idees revolucionàries) i factors objectius (la crisi del sistema).

“La perspectiva universalista del Manifest va ser substituïda pel punt de vista nacional alemany, complaent així els sentiments dels artesans alemanys. El punt de vista materialista del Manifest va cedir el seu lloc a l’idealisme. La revolució va deixar de ser vista com a producte de la realitat per plantejar-se com a producte de la voluntat. D’una banda, nosaltres diem als obrers que encara caldrà passar per 15, 20 o 25 anys de guerra civil perquè la situació s’alteri i estiguin preparats per a la presa del poder. D’altra banda, ells diuen que cal prendre el poder tot seguit, perquè si no ho fem més valdria jeure’ns i donar-nos per vençuts.”

Per a Marx, eren temps difícils; la seva situació econòmica empitjorava amb el temps i en diverses oportunitats va haver de mudar-se de casa. Moltes vegades era només l’altruisme i la constància d’Engels el que mantenia a la família Marx. A finals de 1850, el seu estimat fill Heinrich (Marx l’anomenava “Fawkesy”) va morir, sis mesos més tard, la serventa que vivia amb ells havia donat a llum a un fill, Freddy. El pare, sens dubte, era el mateix Marx, encara que mai va reconèixer al seu fill natural. És més, Engels va acceptar la paternitat per protegir al seu amic i col·lega: no era el primer sacrifici, ni l’últim, que faria pel seu estimat camarada.

Durant aquesta època, Marx es va acomodar a la seva cadira de la Sala de Lectura del Museu Britànic de Londres. Allà es va dedicar al que per a qualsevol altra persona hagués estat un projecte enormement ambiciós: definir i descriure les característiques generals del sistema capitalista. En el moviment no faltava qui ho condemnés per abandonar la política –generalment era la gent que quedava desperta fins a altes hores de la nit preparant la insurrecció. Però, la veritat era que, lluny d’abandonar l’activitat política, Marx i Engels construïen el partit, encara que ho fessin més aviat informalment, almenys fins a la creació de la Internacional el 1864.

Marx va continuar amb les seves polèmiques amb altres socialistes. Mai va amainar la seva producció de pamflets i articles. En el buit que va seguir al trencament amb la Lliga Comunista, aquests debats i discussions van formar part del procés de construcció partidària.

No hi ha dubte que en aquests moments Marx considerava els seus estudis i investigacions del sistema capitalista la seva principal activitat política. No es tractava només de conèixer a l’enemic; el seu objectiu era entendre les forces motrius del capitalisme i les contradiccions i tensions que produïa el seu desenvolupament com a sistema. Atès que la crisi era inevitable, resultava imprescindible posar-se sobre avís o potser fins a predir com i on començarien a aparèixer les esquerdes. Tot això formava part de la preparació dels comunistes per a les futures batalles de la lluita de classes.

La tasca que es va proposar era entendre la forma en què funcionava el capitalisme com a sistema global i es desenvolupava a través del temps –desemmascarar, com ell deia, les seves “lleis de moció”. Però això no era tot. El problema era que el que apareix a la superfície no sempre és el que realment impulsa el sistema des de dins. Per descomptat, en els seus treballs previs, Marx va analitzar amb tot detall la forma en què les idees i explicacions dels mecanismes i regles del capitalisme moltes vegades servien per ocultar o distorsionar el que passava realment: això era el que ell entenia per “ideologia”.

En la nostra època, per exemple, ocorre que les decisions econòmiques preses per poderosos actors, en el seu propi interès, sovint es presenten al món com a fenòmens naturals. Els noticiaris diaris de la televisió acaben amb informes sobre “els moviments del mercat de valors” o les pujades i baixades d’un o un altre índex comercial, estadístiques més aviat incomprensibles. Solen aparèixer entre informes sobre desastres naturals i el butlletí meteorològic, com si tots fossin part del mateix, fenòmens naturals que s’escapen al control humà.

“Els economistes burgesos expressen les relacions de producció burgeses… com a categories fixes, immutables, eternes…”

Marx, Misèria de la filosofia

La veritat és que estan determinades per una classe, els interessos de la qual, s’oposen als que produeixen la riquesa, els qui, no obstant això, no tenen poder sobre el sistema i el seu funcionament.

En els seus escrits de joventut, Marx va descriure l’experiència dels treballadors sota el capitalisme; aquella alienació que produïa la sensació d’impotència que experimentaven tots ells, junt amb la convicció profunda de què les màquines amb què treballaven tenien vida pròpia. Però quines eren les característiques específiques del capitalisme que produïen aquesta relació entre els amos del capital i els productors de la riquesa?, i quines eren les forces motrius que movien el sistema cap endavant? Marx volia anar més enllà dels exemples puntuals del comportament d’aquest o aquell capitalista o el seu tracte particular amb els obrers. El que li interessava era esbrinar quina era la relació global entre els capitalistes i els treballadors en el sistema capitalista.

La resposta no s’anava a trobar en fórmules abstractes –per descomptat, Marx era materialista. El seu mètode partia de l’observació del comportament de forces reals en un temps històric real. En aquest cas com en tots, la prova de la teoria estava en la pràctica. Aquest procés, com tot procés històric, era dialèctic, produint contradiccions i conflictes que només es resoldrien canviant la societat.

Aquestes tensions s’expressaven en les crisis periòdiques del capitalisme. Era imprescindible que el moviment revolucionari entengués la seva natura, les anticipés i estigués organitzada per aprofitar les oportunitats que es presentessin en semblants conjuntures. De manera que, per a Marx, aquest període d’estudi i investigació representava un aportació directa i material a un projecte fonamentalment polític.

“El nostre partit va aprofitar aquest període de pau per estudiar. El gran avantatge que teníem era que el fonament teòric del partit era una perspectiva científica l’elaboració de la qual ens va ocupar tot el temps disponible. Per això mai ens ‘descoratgem’ com tants ‘personatges’ de l’exili.”

Quan parlaven de “el nostre partit”, Marx s’estava referint a ell mateix i a Engels. Per sort, i malgrat les perspectives poc prometedores d’una lluita immediata o pròxima, estaven animats. En el cas de Marx la seva resistència era fins i tot més extraordinària, tenint en compte que ell i la seva família passaven per una època de pobresa i inseguretat, traslladant-se constantment de casa a casa, patint malalties, incloent Karl i Jenny, i havent d’enfrontar la mort d’un altre nen, el petit Edgar. L’única cosa que els va ajudar a sobreviure va ser el suport lleial i el sacrifici d’Engels.

Marx va dedicar bona part dels pròxims vint anys a escriure El Capital, encara que la primera part no es va publicar fins el 1867 i l’obra completa no va estar a disposició del públic fins després de la seva mort. La primera part publicada (el 1859) va ser la Contribució a una Crítica de l’Economia Política.

7       Anomenant el monstre

Quines eren les idees claus que van formar i van impulsar aquesta extraordinària obra?

“La moderna societat burgesa que s’alça sobre les ruïnes de la societat feudal no ha abolit els antagonismes de classe. El que ha fet ha estat crear noves classes, noves condicions d’opressió, noves modalitats de lluita, que han vingut a substituir les antigues”.

Marx i Engels, Manifest Comunista

Primer, el capitalisme representa una etapa d’una història en desenvolupament constant (i no, com insisteixen alguns teòrics moderns, “el fi de la història”!). Va sorgir en circumstàncies històriques específiques i, com totes les societats de classes anteriors, estava esquerdada per contradiccions internes. Segon, la incansable recerca de la plusvàlua produïa tant avanços tecnològics com la persecució dels mitjans per augmentar la productivitat dels obrers. D’allí aquest “constant revolucionar de la producció” que havia comentat Marx amb tant de lirisme en el Manifest Comunista. Tercer, la font de la plusvàlua és el treball mateix, o millor dit, l’explotació de la força de treball. En el món contemporani se sol veure l’explotació com un problema moral, com un abús de poder. Per a Marx, el terme tenia un sentit més tècnic i precís, perquè descrivia una relació entre capital i treball, on el capital cerca, de totes les formes possibles, treure-li al treballador quantitats de valor cada vegada majors o per sobre del que costa mantenir l’obrer en les seves funcions: és a dir, plusvalor o plusvàlua.

Per això, per a Marx, el capitalisme era una societat de classes on una classe minoritària acaparava els mitjans de producció (ell la denomina burgesia, encara que avui l’anomenaríem millor la classe capitalista) i la resta, la immensa majoria, eren propietaris només de la seva pròpia capacitat per treballar (ells eren el proletariat, o la classe treballadora).

A l’interior de cada classe podia donar-se una gran diversitat – de gènere, d’ètnia, d’aparença, de gustos. Podrien haver-hi empresaris tirans i altres caritatius, uns racistes i altres liberals, aquests nacionalistes i aquells cosmopolites. Entre els treballadors hi hauria gent educada i una altra no, hi hauria blancs i negres, homes i dones. Però, tots amb un tret que els vincula; pertanyien a classes socials per la seva relació comuna amb els recursos de la societat i la forma en què aquests s’organitzaven. La burgesia, tots ells i malgrat les seves diferències, actuaven de forma unànime en defensar la seva possessió de la riquesa social; és més, aprofitaven el seu poder i autoritat per organitzar la producció social en benefici propi.

“Acumular, acumular! Això és Moisès i els Profetes!”

Marx, Capital

Amb aquesta frase tan simple, Marx resumia el que impulsava el capitalisme. Els amos dels mitjans de producció formen una única classe, encara que al mateix temps competeixen entre ells per acaparar mercats i augmentar els seus guanys; I és la plusvàlua el que mou el sistema. Un capitalista no és només una persona propietària dels mitjans de producció, sinó que és, a més a més, una persona que s’aprofita d’aquests recursos per guanyar més diners i al mateix temps guanyar-li terreny al competidor. I el capitalisme és una forma d’organitzar el sistema econòmic perquè això sigui possible.

Aquest sistema de producció, o com ho deia Marx, aquest mode de producció, és bastant complex, està clar. Requereix no sols certa manera de preparar la producció mateixa, sinó també altres formes i pràctiques que la mantinguin, des de mitjans de transport que portin a la gent al treball i l’educació que els ensenyi com usar la nova maquinària, fins a la creació d’una gamma d’instruments culturals per convèncer als productors que, malgrat la seva pobresa, estan en el millor de tots els móns possibles. Marx va discutir i va analitzar cadascun d’aquests diferents aspectes.

Però el cor de tot era la producció. Com asseguraven els capitalistes els seus guanys? Invertien el seu diners, compraven les màquines, empraven la gent i decidien què i com s’havia de produir. La creació de les coses, en canvi, era obra dels treballadors als qui se’ls pagava un salari perquè passessin els seus dies davant les màquines. En temps de Marx la quantitat de gent involucrada en aquest tipus d’activitat augmentava cada dia. I no era difícil per a ell imaginar-se les immenses fàbriques del segle vint amb els seus milers de mans produint béns en llargues línies de producció.

En la seva època, igual que ara, la producció era un procés molt elaborat que involucrava moltes persones i activitats distintes. Els molins de cotó, del segle XIX, empraven cotó recollit per esclaus a Egipte i l’Índia; molts més s’encarregaven de transportar-ho fins a les fàbriques angleses. Altres (menys en aquella època que ara) es dedicaven a alimentar, educar i tenir cura dels obrers del molí.

Des d’aquells temps s’han creat exèrcits de treballadors per tractar als ferits i danyats per un sistema cada vegada més brutal i inhumà. El que vincula i uneix tota aquesta gent, treballant en els diferents punts de la cadena de producció, des dels que treballen als centres fabrils fins als treballadors socials i els xofers de camió, és la seva relació amb el sistema en la seva totalitat. Tots venen la seva força de treball als amos dels mitjans de producció a canvi d’un sou.

La clau de la producció capitalista, és el fet que els obrers produeixen molt més del que reben en els seus sous; la diferència entre el valor que produeixen i els diners que reben a fi de mes – la plusvàlua – queda a la butxaca del capitalista.

Els empresaris sempre insistien en el fet que era legítim que ells prenguessin aquests diners, perquè d’una banda ho necessitaven per reinvertir i per l’altre era just que els hi compensés el “risc” que, en un principi, van prendre en invertir. Però, quan la inversió falla i els treballadors perden els seus llocs de treball, es compensa tan als executius com els gerents i, a diferència dels seus obrers, se’ls protegeix contra les conseqüències negatives d’aquests “riscos”.

Un vegada renovades les màquines i pagat el préstec del banc, el que queda és el guany, una part de la qual es dedica a mantenir l’estil de vida del burgès. Una altra part s’inverteix en nova maquinària que augmentarà la quantitat de plusvàlua produïda per cada obrer, donant-li a l’inversor la possibilitat d’avançar-se a la competència. Ara bé, cada capitalista ha d’estar fent el mateix. Llavors, què li dóna a un l’avantatge sobre els altres? La resposta està clara; el guanyador és aquell que aconsegueix treure la màxima producció dels seus treballadors.

Però, quanta més maquinària hagi de fer funcionar cada obrer, la font mateixa dels beneficis —el treball viu de l’obrer— disminueix com a proporció del procés productiu total. El resultat és una tendència a disminuir el nivell de guany, encara que la suma total dels guanys vagi augmentant. A llarg termini això representa una seriosa amenaça per al capitalisme.

Resumint; el que impulsa la producció capitalista és la necessitat imperant i desesperada d’acumular plusvàlua a costa de la resta de capitalistes. Les seves consignes són l’acumulació i la competència. Si el treballador d’una fàbrica produeix més que el treballador de la fàbrica veïna pel mateix sou, això significarà ingressos superiors per a la primera planta. En els fets, això ha significat l’expropiació de cada vegada més recursos naturals, consumint o destruint-los, com a conseqüència d’aquesta carrera per dominar el mercat. Els boscos es talen, el petroli i el gas es furguen de la terra, el carbó i les fonts fòssils d’energia es cremen i, en el procés la terra, queda exhaurida. I les fàbriques d’avui– que en un principi es trobaven exclusivament a Europa i Amèrica del Nord, però ja van aparèixer en Xina, Corea , Mèxic, Colòmbia, Iran, entre altres països– ja estan exhaurint els recursos del demà.

Però, perquè no ho poden veure? Perquè serà que George Bush es nega a reconèixer el que per a la resta del món és d’allò més obvi? En la carrera constant per sobrepassar a l’altre, el capitalista no pensa en el dia de demà —o millor dit de demà passat— perquè tots els altres competidors pensen de la mateixa manera. Irònicament, com ho assenyalava Marx, és que a la llarga, el capitalisme acabarà per destruir el planeta. Perquè a Halliburton i General Motors els importa una fava el que passi el dia de demà; l’únic que els interessa són els guanys d’avui. Són Moisès i els Profetes!

L’última incògnita és, per a qui es produeix els béns? En una societat on la producció serveixi per satisfer les necessitats del poble, elles determinarien què es produeix i quan; les fàbriques produirien aliments per als famolencs, ambulàncies per als malalts. En el capitalisme, però, preval un altre criteri; per això una escassetat d’ambulàncies conviu amb un immens excés d’armes i milions de persones amb fam no tenen menjar, mentre que al mateix temps es continuen produint quantitats immenses d’aliments que ningú menja i que al final es llencen a les escombraries.

Això ocorre perquè els productes es compren i es venen; no hi ha relació directa entre el productor i el consumidor. És així que la decisió sobre què produir es pren exclusivament sobre la base dels guanys. Una altra conseqüència més de la producció per al mercat és que ningú fa l’intent de coordinar-la segons les necessitats socials. Com deia Marx, el despotisme a la fàbrica té la seva contrapartida en l’anarquia que regeix en l’economia en general. Hi ha la planificació dins cada fàbrica, però el sistema en la seva totalitat no té un pla. Això crea la inestabilitat, les crisis i els boom inherents en el capitalisme com a sistema econòmic: no són, com pretenen els seus apologistes, casualitats imprevisibles o accidents. El capitalisme, doncs, és un sistema basat per natura en el conflicte, la lluita i la contradicció.

El que queda és una paradoxa. D’una banda, el capitalisme cerca constantment formes de fer més “eficient” la producció, abaratint el treball, desenvolupant tecnologies noves que permeten que un faci el treball de molts, lluitant per que els preus de les primeres matèries es mantinguin el més baixos possible. D’altra banda, el treballador avui en dia passa més temps en el treball que mai i sembla que, aviat, haurà de treballar més anys perquè el valor de la seva jubilació, aconseguida fa poc a desgrat de la classe capitalista, està avui amenaçat pel gran capital.

El capitalisme ha generat la capacitat tecnològica per satisfer la fam, garantir l’abric i vetllar per la salut de tota la població del planeta; bo i així, són milions i cada vegada més milions els que pateixen fam, estan sense sostre i pateixen malalties, sense tenir accés als mitjans per cobrir aquestes necessitats bàsiques. El que hauria de facilitar l’alliberament de la humanitat, de fet, té l’efecte oposat sota el capitalisme.

8       Les crisis i les oportunitats

Per a Marx, 1848 va ser una època de crisi capitalista que va produir una resposta revolucionària, encara que el resultat no va ser el que ell hagués desitjat. De totes maneres li va servir per demostrar tant el poder de la classe obrera com la ferocitat de les classes dirigents. Era una lliçó important que serviria per a la crisi següent, crisi que, com demostraven els seus estudis, seria conseqüència inevitable de la natura anàrquica del capitalisme. I la pròxima vegada, la classe treballadora estaria preparada.

El 1857 va ocórrer una altra crisi econòmica. Era irònic, ja que un any abans Jenny Marx va rebre una petita herència que els va permetre saldar els deutes i aconseguir-se un allotjament millor. El crac de 1857 de fet no va produir un augment de les lluites, encara que sí que va haver-hi senyals d’activitat, a Europa sobretot. La classe treballadora creixia a França i Alemanya i sorgien noves expressions polítiques que ocupaven l’espai polític que va deixar el Cartisme, l’expressió més radical de l’organització obrera, ara desaparegut.

A Anglaterra, el 1865 va haver-hi grans concentracions de treballadors en suport al Nord en la guerra civil nord-americana, oposant-se al pla del govern britànic d’intervenir del costat dels estats esclavistes del Sud. Per a Marx això tenia conseqüències profundes. El líder radical italià Garibaldi va ser afalagat en reunions massives a Londres i va haver-hi un suport generalitzat a la insurrecció a Polònia. Tots aquests mítings van ser organitzats pel Consell Sindical de Londres, amb el que Marx i Engels portaven anys treballant.

Al setembre de 1864, el mateix grup de líders obrers va convocar una reunió internacional a fi de promoure la solidaritat més enllà de les fronteres nacionals i evitar que els treballadors de diversos països s’enfrontessin a instància dels capitalistes. Encara que no estigués implicat en la fundació del que més tard es transformaria en l’Associació Internacional dels Treballadors, es va convidar Marx que hi participés. No havia estat gaire actiu durant els dos anys anteriors, però ara sí que va aprofitar l’oportunitat que se li oferia. Deia que “es tractava de gent de pes real”, això és, dirigents del moviment obrer. Però en realitat, no tots els que van assistir a la reunió eren obrers i tampoc tots estaven compromesos amb la causa internacional dels treballadors.

A Marx li demanaven que redactés les regles i principis de la nova organització; requeria una gran delicadesa. Fins i tot aquells que van reconèixer el paper clau que havia exercit i li van demanar la seva col·laboració, sospitaven en molts casos del socialisme o no estaven convençuts de la necessitat de fer la revolució. Per als dirigents sindicalistes anglesos l’objectiu era guanyar el dret al vot per a tots els treballadors. Els delegats francesos, d’altra banda, estaven molt influïts per Proudhon, l’antic adversari de Marx; i entre els italians dominava el nacionalisme radical de Mazzini.

Aquesta era una oportunitat política extraordinària per guanyar entre la direcció del moviment obrer una influència per a les idees revolucionàries; encara que, en aquest moment, pogués semblar més aviat un moviment en embrió. Però les investigacions realitzades per Marx sobre el desenvolupament del capitalisme al Capital, li van convèncer que l’època d’expansió del capitalisme europeu significaria també el creixement de la classe obrera. El resultat seria inenarrable, hi hauria conflictes cada vegada més intensos entre el capital i el treball. El seu recompte de l’experiència de les lluites obreres en el seu Manifest Inaugural de la Internacional va mostrar fins a quin punt aquestes havien crescut des de 1848. La seva conclusió clau era que l’internacionalisme, encara en aquesta etapa relativament primària, era indispensable per a la lluita pel socialisme.

En els Estatuts, Marx deixa clar que no es pensa imposar a les seccions nacionals els estatuts únics. Al mateix temps Marx i Engels estaven convençuts de la necessitat d’una direcció unificada i centralitzada, qüestió que no tardaria a plantejar-se en les discussions internes de la Internacional. La primera declaració que prologa els Estatuts es fa ressò d’una de les idees centrals de Marx:

“…que l’emancipació de la classe obrera ha de ser obra dels obrers mateixos; que la lluita per l’emancipació de la classe obrera no és una lluita per privilegis i monopolis de classe, sinó per l’establiment de drets i deures iguals i per l’abolició de tot privilegi de classe.”

Els Estatuts feien insistència en què “la conquesta del Poder polític s’ha convertit en el gran deure del proletariat”, frase que els distints actors entenien de diferent manera, donant lloc a una sèrie de debats i discussions. Un any després, alguns delegats francesos qüestionaven el dret de Marx d’assistir-hi. Però, un sindicalista anglès entre els presents els va recordar que “el ciutadà Marx ha dedicat la seva vida al triomf de les classes treballadores”. Un altre insistia que el congrés havia d’estar obert a “tots aquells que han estudiat l’economia política des del punt de vista de la classe treballadora”.

Els més hostils a Marx eren els deixebles de Proudhon; eren obrers majoritàriament, però gairebé cap treballava en les grans indústries del capitalisme nou. Més aviat s’ubicaven en el sector artesà; d’allí la seva afecció al concepte proudhonià de crear associacions mútues com una mena d’alternativa paral·lela al capitalisme. 22 Això era exactament el contrari al que sostenia Marx, que insistia en la necessitat de crear una organització revolucionària dels treballadors, capaç d’enfrontar-se amb el poder de classe de la burgesia i construir un ordre social on els interessos de la majoria prevaldrien i la recerca de la plusvàlua deixaria de ser la força motriu i el principi organitzador de la societat.

A Alemanya es va lliurar una batalla semblant amb els seguidors de Ferdinand Lassalle. Així, la formació del Partit Obrer Socialdemòcrata d’Alemanya, sota la direcció de Wilhelm Liebknecht, va representar un gran salt endavant per a “el partit de Marx”.

9       Un nou poder: la Comuna de París

El 1871 la història dóna forma real a aquests debats. El juliol de 1870, Louis Bonaparte (Napoleó III) de França va permetre que el líder prussià Bismarck el provoqués a declarar la guerra. El setembre, Louis Napoleó ja estava pres. A París el govern va declarar una república sota un govern de defensa nacional però la seva resistència va durar poc, i el febrer de 1871 es va elegir una Assemblea Nacional amb el propòsit explícit de negociar la pau amb una Alemanya acabada d’unificar.

El govern, encapçalament pel reaccionari Thiers, es va establir a Versalles, fora de París. La capital, mentrestant assetjada pels prussians, va quedar abandonada; el govern i els rics van fugir de la ciutat. Només quedaven els milicians de la Guàrdia Nacional per defensar-la. Quan Thiers, atemorit per l’amenaça d’una població armada, va intentar apoderar-se dels canons de la Guàrdia a Montmartre, els habitants de la ciutat van muntar resistència i van declarar fundada la Comuna.

Durant els dos mesos de la seva existència, Marx no va treure la vista de la Comuna. Li fascinava. Les crítiques i denúncies a la segona república de Louis Napoleó eren ferotges i confiava que faltava poc perquè ocorregués una nova revolució francesa. La veritat, però, era que les condicions d’escassetat, després de mesos d’assetjament, no eren les més avantatjoses per a una sublevació dels treballadors. El gran temor de Marx era que els obrers parisencs quedessin aïllats i al final derrotats, a menys que marxessin contra Versalles. Era molt conscient també que una insurrecció obrera no seria tan implacable, ni brutal, com la resposta d’un estat burgès, perquè aquest sí que no tindria cap inconvenient a reprimir el seu enemic de classe amb la màxima crueltat.

El març de 1871 va néixer un nou tipus de poder. En la seva anàlisi inspiradora de la Comuna de París, Marx dóna una visió del poder obrer, dels seus límits i possibilitats, dels problemes que hauria d’enfrontar i la creativitat que seria capaç d’expressar en construir un ordre nou i diferent. Malgrat els seus dubtes, Marx era el seu defensor més apassionat; fins i tot va enviar al seu gendre, Paul Lafargue, a París a treballar amb la Comuna.

Però què tenia de nou la Comuna? A La guerra civil a França, on examina els esdeveniments de París, Marx contesta la pregunta a la seva generació i a les futures:

“La Comuna era, essencialment, un govern de la classe obrera, fruit de la lluita de la classe productora contra la classe apropiadora, la forma política a la fi descoberta que permetia realitzar l’emancipació econòmica del treball”

El més important era que la Comuna va acabar amb els instruments del domini burgès, l’exèrcit professional, reemplaçat per una milícia del poble, “el poble en armes”. Les institucions de la democràcia burgesa es van veure substituïdes per una democràcia directa on tots els delegats podrien ser instantàniament destituïts i convocar noves eleccions (un dret renascut en els soviets durant les revolucions russes de 1905 i 1917) i on ningú percebria cap privilegi com a resultat dels seus deures polítics. A més a més, “el servei públic es realitzarà amb el salari mig dels obrers”. Era un nou tipus d’Estat. Els Estats anteriors descansaven sempre “en última instància sobre la repressió violenta de la majoria”, com va assenyalar Lenin. En el nou Estat de la Comuna, en canvi, el govern no estava ni separat de la majoria ni per sobre d’ella sinó, al contrari, subjecte a la voluntat majoritària. Aquesta era precisament la dictadura del proletariat tal com se l’havia imaginat Marx anys abans.

En els seus escassos dos mesos d’existència, els “comunards” no van tenir el temps suficient per establir un ordre nou on estaria garantit l’alliberament de la dona, s’acabaria amb l’explotació i es crearien noves estructures col·lectives de vida social. Com va dir Marx, “l’èxit més important de la Comuna era la seva existència mateixa”. I d’allí va treure Marx la conclusió de major envergadura política:

“Però la classe obrera no pot limitar-se simplement a prendre possessió de la màquina de l’Estat tal com està i a servir-se d’ella per als seus propis fins.”

L’Estat burgès existeix per defensar i prolongar el domini de la classe capitalista. Una societat dedicada a la redistribució de l’ingrés, la igualtat i a acabar amb l’explotació requereix el seu instrument de poder propi, l’Estat obrer. A París, durant aquests dos mesos, es va albirar, encara que molt breument, com seria aquesta societat, com es construeixen els òrgans del poder obrer i, al mateix temps, el preu terrible de la derrota.

L’Assemblea de la Comuna incloïa a 17 membres de la Internacional (només una minoria d’ells pertanyien al “partit de Marx”). Els 92 membres de l’Assemblea representaven un ampli espectre de visions i postures i més enllà de la defensa de la Comuna i la denúncia de la república reaccionària, hi havia molt poca claredat. Els seguidors de Proudhon, per exemple, estaven dividits entre si, incloent alguns que es van quedar tot el temps a Versalles sense dir res.

Altres recolzaven les posicions de Blanqui i de Mikhail Bakunin, l’anarquista rus que més tard disputaria l’herència de la Comuna amb Marx i que finalment acabaria amb la primera Internacional. Bakunin era aficionat a les conspiracions i enemic a ultrança de l’Estat, però no era un amic de la classe obrera. És més, Bakunin deia que la classe obrera no podia organitzar-se, ni preparar el seu propi assalt al poder, perquè això seria una forma d’autoritarisme. Irònicament, ell sostenia que l’atac a l’Estat ho havia de llançar una xarxa de cèl·lules conspiradores, clandestines, sense obligació de respondre davant la gent a qui deia representar.

D’aquesta manera Bakunin rebutjava el principi més central i més preciós per a Marx: que l’emancipació de la classe treballadora havia de ser acte de la classe obrera mateixa. En el següent congrés de la Internacional, el 1872, Bakunin va atacar el concepte d’una organització centralitzada i disciplinada. Marx i Engels van respondre de la manera més contundent. La Internacional, segons ells, “era un motor poderós per a la revolució, no un saló de debat… és una societat organitzada per a la lluita i no per a l’elaboració d’elegants teories.”

La Comuna era testimoni del coratge i de la creativitat de la classe obrera; en ella es va albirar un nou ordre socialista possible i es va demostrar sense cap dubte l’absoluta necessitat abolir l’Estat burgès perquè aquest nou ordre es realitzés. I en la derrota i la terrible venjança de part d’una classe dirigent aterrida que va seguir a aquesta derrota (van ser assassinats desenes de milers de “Comunards”), va quedar demostrada la urgent necessitat de la Internacional.

La Comuna va caure, deia Marx, “perquè no va reproduir a tota la resta de centres, a Berlín, a Madrid, etc, el moviment revolucionari corresponent a l’alçament del proletariat de Paris”. La tasca per al futur era aprendre de l’experiència per assegurar que la pròxima vegada la rebel·lió triomfés.

Les divisions internes entre Bakunin i Marx significaven que aquesta Internacional no podia ser l’instrument idoni. Van ser els mateixos Marx i Engels els que “van acabar amb la bèstia agonitzant”. El 1876, la Internacional ja no existia oficialment.

Al març de 1883, Marx va morir. Paradoxalment, els seus últims anys eren lliures de les pressions econòmiques que tornaven tan precària i difícil la seva vida amb Jenny i els seus fills. Algun consol va haver-hi en el crepuscle de la seva vida, però res podia compensar la mort dels seus fills i de la seva estimada Jenny dos anys abans. Engels, com era d’esperar, el va acompanyar en el seu llit de mort, tal com l’havia acompanyat a cada pas pel camí revolucionari des de la seva primera trobada. Engels va sobreviure altres dotze anys més, temps que va dedicar a difondre l’obra del seu amic, col·laborador i company Karl Marx. Amb la seva modèstia de sempre, Engels va declarar en el sepeli que la humanitat va perdre un cervell amb la mort de Marx.

“Perquè Marx era, primer que res, un revolucionari. Cooperar, d’aquest o d’altre mode, a l’enderrocament de la societat capitalista i de les institucions polítiques creades per ella, contribuir a l’emancipació del proletariat modern, a qui ell havia infós per primera vegada la consciència de la seva pròpia situació i de les seves necessitats, la consciència de les condicions de la seva emancipació: tal era la vertadera missió de la seva vida. La lluita era el seu element. I va lluitar amb una passió, una tenacitat i un èxit com pocs.”

10     Marx per als nostres dies

Sempre hi haurà gent que insisteix en el fet que “Marx no té res a dir al segle XXI”. Sempre hi ha qui argumenta, a cada pas, que les seves idees van caducar, que el seu moment va passar. La caiguda del “comunisme” el 1989 es va interpretar com la prova definitiva que Marx ja no tenia res a dir-nos.

És cert que el 1989 van caure els règims d’Europa de l’Est, en ràpida successió, l’un darrere l’altre. També és cert que s’anomenaven socialistes. Tanmateix, quan es va retirar la façana, va quedar fora de tot dubte que aquelles societats ni estaven sota el control de la classe obrera, ni la distribució dels recursos socials obeïa als interessos de la majoria. Tot al contrari; el concepte central del marxisme -la revolució significa l’autoemancipació de la classe treballadora– s’havia capgirat. Després, s’aprofitava per legitimar tiranies grotesques i brutals creades per un reduït grup de dirigents que protegien els seus propis interessos a costa de les majories. En cadascun d’aquests Estats prevalia la lògica del capitalisme, l’acumulació a qualsevol cost, la competència entre Estats, trets definitius del capitalisme, no del socialisme.

Per entendre els impulsos i les lleis del moviment que expliquen el funcionament del capitalisme, hem de tornar una i altra vegada a Marx. La recerca de la plusvàlua continua prevalent sobre la resta de consideracions, i és el domini del capitalisme el que forma, o millor dit deforma, definitivament el món.

El procés del treball canvia d’aparença a través del temps; la burgesia canvia de roba i d’estil de vida, els treballadors es vesteixen ara de bata blanca o d’uniforme en comptes de granota i les fàbriques d’avui brunzeixen en comptes de rugir com abans. Però les relacions entre els amos de la riquesa i els recursos de la societat, o els qui els controlen i administren, i els qui depenen del salari que perceben per produir la riquesa per sobreviure, continua sent exactament la mateixa que va definir Marx. És més, el capitalisme del segle XXI s’assembla més que mai al sistema descrit per Marx. La classe treballadora de Corea del Sud és més gran avui que la classe obrera en la seva totalitat de l’època de Marx. És molt més fàcil concebre el que significa una classe treballadora mundial avui que en l’època de Marx.

L’efecte hivernacle, els llacs enverinats, la desertització de tantes extensions de terra i les fàbriques buides i abandonades d’antany que serveixen de monuments a la industrialització són testimonis de la constant i imparable transformació del món que ens acosta cada vegada més al límit de la destrucció.

Marx volia entendre el capitalisme i la seva brutalitat no per a fer-li una crítica moral, sinó per preparar l’emancipació de la classe treballadora. El capitalisme no reconeixia les fronteres ni acceptava cap fre a la seva expansió; de la mateixa manera, el moviment revolucionari havia de ser internacional. La seva força organitzada, un dia, arrasaria amb les estructures de poder i dominació i finalment acabaria amb l’Estat mateix. Però això no succeiria de forma automàtica, sinó com a resultat de les lluites dels treballadors. I en el curs d’aquesta lluita, no sols es desafiaria i s’acabaria amb el poder del capital, sinó que naixeria una nova societat en què els recursos de la humanitat s’emprarien per aconseguir la llibertat humana.

La tasca resulta més urgent avui que mai.

11      L’obra de Marx

Gran part de l’obra de Marx y Engels es troba avui a la web: http://www.marxists.org/catala/marx/

Veure especialment: Marx i Engels, Manifest del Partit Comunista; Marx, Treball assalariat i capital; i Engels, Del socialisme utòpic al socialisme científic.

D’altres autors, veure:

John Bellamy Foster, Ecología de Marx, Ed. El Viejo Topo.

John Molyneux, ¿Cuál es la tradición marxista?.

Chris Harman, Como funciona el marxismo.

[1]    També anomenats “esquerra hegeliana”, van fer una crítica radical al govern, l’estat i la religió (N. Ed.).

[2]    Deixeble de Hegel, aquest filòsof alemany va fer una profunda crítica de la religió (N. Ed.)

[3]    Títol d’un llibre famós de John Reed sobre la revolució russa.

[4]    De fet es trobaren l’any anterior, però pràcticament no es van parlar.

[5]    El 1838, un grup de parlamentaris i treballadors anglesos van redactar una Carta del Poble per reivindicar el sufragi universal. Van recollir milers de signatures, però el Parlament es va negar a rebre la petició. Els líders cartistes van acordar organitzar un moviment de masses extraparlamentari que va mobilitzar milers de treballadors als anys posteriors. El 1848, el moviment arribà al seu punt àlgid amb enormes concentracions a les ciutats principals del país, coincidint amb la presentació al parlament de dos milions de signatures per la Carta.