L’alliberament gai a l’Orient Mitjà

Ghassan Makarem

[Castellano]

Hi ha confusions molt generalitzades respecte a l’Islam i l’alliberament gai, que porten a alguns fins i tot a justificar les guerres imperialistes.

La repressió de l’homosexualitat a l’Orient Mitjà

Un dels pretextos dels britànics quan van colonitzar l’Índia va ser salvar les dones de pràctiques tan cruels com la de cremar les viudes al costat dels seus marits morts. Excuses similars s’han utilitzat també quan Estats Units i Anglaterra van decidir envair l’Afganistan. Experts i activistes pro drets humans —com si fossin periodistes encastats entre les tropes invasores— van oferir la retòrica necessària per a la propaganda bèl·lica a favor dels drets humans.

El mateix patró de salvació dels oprimits està sent aplicat a gais i lesbianes a l’Orient Mitjà. Però la pregunta no és si l’Islam és tolerant amb l’homosexualitat o si les societats d’Orient Mitjà poden acceptar gais i lesbianes. Com l’experiència a Líban ha demostrat, la lluita per l’alliberament sexual està estretament connectada amb la lluita contra l’imperialisme.

Els Estats occidentals, Amèrica Llatina i alguns països asiàtics ja no persegueixen les relacions homosexuals, fins i tot alguns han donat passos molt importants cap a la igualtat. En general, el moviment pels drets de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals (LGBT) és fort als països occidentals i rep grans ajudes, per exemple, a la seva lluita contra la SIDA i contra la desigualtat. Són nombrosos els clubs, els bars o les botigues gais. La llibertat sexual a aquests països ha arribat a un nivell en què els “estils de vida gais” es venen públicament. Fins i tot, algunes faccions del cristianisme —la religió de l’Europa “laica”— mostren una major tolerància cap als pecadors homosexuals, sempre que aquests es comportin, a les seves relacions personals i socials, com a heterosexuals tradicionals.

D’altra banda, a l’Orient Mitjà i zones pròximes, l’homosexualitat és reprimida durament. Campanyes morals contra l’homosexualitat —de vegades unides a acusacions de satanisme i drogoaddicció— són una de les eines principals de l’Estat, en alguns països del nord d’Àfrica, per reprimir a la joventut. A més a més, als països àrabs i musulmans hi ha molt poques organitzacions pro defensa dels drets sexuals; activistes i organitzacions obertament gais o lesbianes són pràcticament inexistents. Amb l’excepció d’alguns llocs a Beirut, no hi ha bars i saunes gais a l’Orient Mitjà. Sembla que l’Islam, la “religió dels terroristes amb turbant”, no sols reprimeix les dones, sinó que també oprimeix brutalment els homosexuals.

La repressió de l’homosexualitat a l’Occident

Aquesta és la imatge general que ens aporten els mitjans de comunicació majoritaris a l’Occident sobre la situació de LGBT als països àrabs i musulmans, i a l’Orient Pròxim en particular.

No obstant això, uns dies abans de l’últim Nadal, la festa més important per als cristians, a “la capital gai del món”, San Francisco, una lesbiana va ser brutalment violada per quatre agressors. La seva orientació sexual va ser clarament una motivació per a l’atac. Aquesta agressió va ocórrer al context de l’aprovació per referèndum d’una llei que acabava amb el dret al matrimoni de parelles homosexuals.

De fet, LGBT als països occidentals no han aconseguit tots els seus drets. Molts dels drets novament adquirits —herència, contracte d’una assegurança, etc.— es condicionen a que les persones encaixin a les normes socials heterosexuals: d’aquí ve que el tema del matrimoni homosexual o les unions civils hagi adquirit tanta importància.

De totes maneres, l’existència de “comerços gais” no pot ser vista com una mesura de llibertat. És la política de “separats però iguals”, disfressada de llibertat d’elecció a l’hora de comprar. Per què els negocis han de ser per a gais, lesbianes, heterosexuals o fins i tot per a “mixtos”? Les polítiques d’alliberament gai dels anys 60 i 70 han deixat pas a una política d’identitat i sectarisme al moviment per la igualtat i a la societat en general.

L’alliberament LGBT és un fenomen molt recent. El concepte dels drets universals de LGBT ha estat esmentat fa molt poc a l’Assemblea General de l’ONU. El posar una atenció especial sobre aquells països que encara criminalitzen l’homosexualitat és una passa molt recent. Només a les últimes dècades LGBT han començat a organitzar-se públicament. A l’Orient Mitjà, només el Líban, Turquia i Israel permeten organitzacions de LGBT. Altres països com l’Iran o l’Aràbia Saudita solen condemnar a pena de mort actes homosexuals, encara que alguns casos destacats als mitjans han estat exagerats per defensors dels drets humans des d’Europa.

D’altra banda, la relativa tolerància formal amb l’homosexualitat a Israel, per exemple, amaga el fet que Israel és un Estat d’apartheid on abunda la intolerància religiosa. Les desfilades de l’orgull a Jerusalem, per exemple, solen ser atacats per jueus fonamentalistes, que algunes vegades han arribat a llançar fins a excrements. A Turquia, les organitzacions de LGBT solen ser víctimes de la repressió governamental. Al Líban, l’Estat (controlat a parts iguals per cristians i musulmans) encara nega el reconeixement oficial a Helem, l’organització LGBT, encara que aquesta col·labora amb el govern a la lluita contra la SIDA.

Islam, nacionalisme i homosexualitat

Però encara que l’Islam juga un paper important a l’actitud negativa vers l’homosexualitat dels musulmans a l’Orient Mitjà, com el catolicisme ho fa a Amèrica o Europa, les lleis que condemnen l’homosexualitat (lleis de sodomia) van ser imposades en un primer moment pels invasors colonials i imperialistes. Al Líban, per exemple, es van establir durant el mandat francès.

Això va succeir igualment a molts altres països al voltant del món. Els règims postcolonials van heretar les lleis i no van fer res per canviar-les. L’èmfasi al nacionalisme significava que una nova identitat nacional havia d’originar-se basada, en part, a nocions occidentals actualitzades.

Per exemple, al Líban, la identitat de la classe mitjana emergent a la fi del segle XIX es va basar en dos corrents aparentment oposats. D’una banda, el que quedava de l’ordre feudal/religiós i, d’altra banda, una nova identitat pròpia del nou Estat basada a l’idea capitalista de la família i els seus rols de gènere. Durant aquest mateix període va anar desapareixent, gradualment, la poesia homoeròtica que va prevaler durant l’imperi islàmic.

Òbviament, la nova identitat xovinista no accepta l’homosexualitat en contemplar-la com una desviació i una debilitat moral, especialment quan es cerca a bocs expiatoris pels fracassos a la lluita contra Israel i l’imperialisme. L’Islam polític va sorgir d’aquests fracassos, representant una alternativa àrab nacionalista però amb la mateixa actitud vers l’homosexualitat. Algunes de les organitzacions més fonamentalistes són conegudes pel seu sexisme i la seva homofòbia, no diferenciant-se gaire del comportament del vaticà respecte a aquest tema. Igualment, l’esquerra a la regió, influenciada per l’estalinisme, encara considera l’homosexualitat com una desviació burgesa o directament la ignora perquè “la massa” és massa conservadora.

Però, durant les dues últimes dècades, l’Orient Mitjà ha estat ràpidament urbanitzat; residències fortificades i complexos d’alt luxe s’enfronten a bosses extremes de pobresa. Segons el Banc Mundial, fa vint anys només el 30% vivia a les ciutats i a 2020 s’estima que el 70% de la població es concentrarà a les zones urbanes.

Aquest procés d’urbanització ha creat les condicions per a la generació de noves identitats de LGBT a la regió, més enllà d’actes homosexuals aïllats. Aquestes sorgeixen al costat de “l’extensió d’oportunitats de treball per a les dones, sous més alts, la mercantilització de la vida quotidiana, un Estat que assumeix algunes funcions tradicionals de la família, i l’extensió de la medicina moderna amb la seva predilecció per classificar.” (Peter Drucker 2008, http://uppingtheanti.org/node/3187).

Quan el president d’Iran, Ahmadinejad, va dir a la Universitat de Columbia que a l’Iran no hi ha homosexuals es referia a aquesta identitat LGBT. S’equivoca, perquè passa per alt el fet que aquesta és producte del model de capitalisme altament urbanitzat, el mateix que l’Iran està perseguint.

Aquests fets són vitals per comprendre el naixement de noves identitats i la natura de l’opressió, ja sigui a Estats suposadament laics com Turquia o Egipte, o a Estats confessionals com l’Iran o l’Aràbia Saudita, o a Estats d’apartheid i segregació com Israel o el Líban, o per grans corrents polítics sota la bandera del nacionalisme o l’Islam.

Lluitant contra l’homofòbia i l’imperialisme

Les poques organitzacions de LGBT que han nascut als últims anys al Líban i entre la comunitat palestina a Israel són conscients d’això i de les condicions socials en què es troben.

Un exemple és Helem, fundada a 2001 encara que oficialment la seva data d’inici al Líban és 2004. Va començar agrupant activistes defensors dels drets humans, treballadors socials, anarquistes i socialistes. Ràpidament va establir col·laboracions amb grups de l’esquerra radical com Direct Line, la revista Al-Yassari, Indymedia, la campanya per al boicot a empreses pro israelianes, etc. al costat d’unes poques ONGs.

Durant els preparatius per a la guerra a l’Iraq, Helem va formar part de la coordinadora de la campanya antiguerra, “Ni Guerres, Ni Dictadures”. Aquesta campanya unia la guerra amb altres qüestions com la lluita per la democràcia, incloent la petició de drets civils plens per a tots i totes. La implicació de Helem a aquesta campanya, al costat de grups estudiantils, ONGs i grups d’esquerra, no va ser només una qüestió de solidaritat amb el poble iraquià, també es va basar a la convicció que l’alliberament sexual no pot aconseguir-se sota l’imperialisme i no pot ser separat de la lluita més àmplia per una veritable democràcia.

A l’abril de 2004, Helem va presentar al govern els documents per constituir-se en associació i va obrir un centre comunal en Zico House, un espai cultural de Beirut, on oferia serveis similars als d’altres organitzacions LGBT al voltant del món.

Però els fets que van seguir a l’assassinat de Hariri a 2005 li van donar un tomb general al país. La retirada de l’exèrcit sirià i les promeses de reformes democràtiques van donar la falsa impressió que podien aconseguir-se algunes llibertats. Però com a altres “revolucions” que tenien el suport d’Estats Units, la Revolució dels Cedres va augmentar la dependència del sistema capitalista internacional, augmentant també la repressió policial. Des de l’inici va quedar clar per als activistes LGBT que les forces pro occidentals que dominaven eren pitjors que els seus predecessors, doncs les protestes contra el govern eren clarament homofòbiques. Uns pocs dies després de l’inici de la “revolució” activistes gais per la democràcia van ser expulsats del “camp de la llibertat” muntat per ONGs que rebien generoses donacions d’Estats Units i la Unió Europea per a “promoure els drets humans i la democràcia”.

L’ambient generalitzat d’amenaces cap a treballadors sirians, palestins i xiïtes —impulsat pels mitjans de comunicació pro occidentals— va comportar l’augment d’atacs a homosexuals a àrees controlades pels partits pro occidentals. Fins al dia d’avui, la gran majoria d’amenaces antigai i d’atacs a Helem en Internet s’han produït des de pàgines afins als règims pro occidentals, especialment d’Aràbia Saudita i Egipte.

Durant l’agressió israeliana al Líban, a 2006, Helem va ser també una de les primeres organitzacions a reaccionar i formar part de les massives protestes contra els atacs. El centre LGBT es va convertir en un dels centres més actius del moviment antiguerra durant les quatre setmanes de bombardejos. Al costat d’aliats ecologistes, antiguerra, grups estudiantils i refugiats palestins, Helem va ser part activa de Samidoun, la major campanya independent en solidaritat amb la resistència i treballant per l’atenció als refugiats i les víctimes dels bombardejos. La posició antiimperialista del grup de lesbianes palestines, Aswat, és també clara.

L’impacte de la guerra de 2006 no hauria de ser subestimat. El nombre de refugiats va arribar a un milió. La campanya Samidoun va finalitzar al desembre de 2006 havent cuidat directament a 10.000 persones, i indirectament al doble, durant els bombardejos israelians. A les activitats exercides després de la guerra va arribar, almenys, a socórrer a 80 pobles. Cap tipus d’intervenció occidental —fins i tot que fos amistosa— hauria pogut ajudar a gais i lesbianes i als seus aliats a fer això.

Encara que la repressió de l’homosexualitat és encara la norma a l’Orient Mitjà és un error assumir que aquesta es deu a l’Islam.

Gais i lesbianes a la zona fan front a un tipus d’opressió que no és gaire diferent a la que patien els europeus fa pocs anys, sense esmentar la repressió als gais durant l’Holocaust. L’actitud dels poders religiosos a l’Orient Mitjà va des de la condemna extrema de l’homosexualitat a la tolerància, tal com ocorre ara a Europa i Estats Units. La societat està igualment dividida com a altres zones del món.

Però encara així hi ha dues diferències importants. La primera és que la majoria de la població d’Orient Mitjà viu a la pobresa i sota règims repressors (la major part dels quals estan tenen el suport de les potències occidentals).

La segona és que gais i lesbianes en llocs com Palestina, el Líban, l’Iraq o l’Afganistan, almenys, viuen constantment amb les seves vides amenaçades per Estats Units i els seus aliats, Israel i la Unió Europea.

Per tot això, quan un d’aquests països occidentals condemna un acte de violència realment repugnant d’un Estat musulmà contra un home gai, per exemple, els hauríem de recordar que, segons Kinsey —que va calcular que el 10% de la població és gai— entre més d’un milió de persones que han estat assassinades a l’Iraq pel “món lliure”, podria haver-hi uns 100.000 homosexuals.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s