Entrevista al Pedro Brieger, destacat analista internacional, periodista i sociòleg d’origen jueu sobre Palestina, la situació d’Orient Mitjà i si és possible criticar a l’Estat d’Israel sense ser antisemita. Entrevista realitzada per David Karvala i Aleix Bombilà per a la revista L’Heura, en març de 2009.
Pedro Brieger és analista de política internacional, periodista i sociòleg. Des del 2001 és titular de la càtedra de Sociologia de Orient Mitjà l’Universidad de Buenos Aires (UBA). Pedro és autor dels llibres ¿Adónde va Nicaragua? (1989), Medio Oriente i la guerra del Golfo (1991), Los últimos días de la URSS (1991), ¿Guerra santa o lucha política? (1996), ¿Qué es Al Qaeda? (2006), a més de diverses participacions en llibres col·lectius i publicacions acadèmiques. És columnista de política internacional a Radio Nacional, La Red i Radio de las Madres mentre que a la televisió ho és del Noticiario Central de Canal 7. Jueu argentí d’origen alemany, va viure a Israel onze anys impartint classes, fins que va decidir abandonar-lo.
És possible criticar Israel sense ser antisemita?
El títol porta en si mateix una trampa perquè gran part del treball intel·lectual té a veure amb això. Es pot criticar absolutament tot, però hi ha quelcom especial amb el qüestionament a Israel.
Com jo sóc jueu no poden dir que sóc antisemita, i quan la gent de la comunitat jueva em pregunta per què parles malament d’Israel? Jo els responc sempre: jo no tinc la culpa. Jo no tinc la culpa si Israel bombardeja pobles sencers i mata nens, si expulsa a milers de persones i menteixen en negar fets que són obvis. El problema llavors és que la majoria no suporta que se’ls digui les atrocitats que comet Israel quan els liders israelians no han estat gaire transparents respecte a això.
Això és matèria de debat permanent en les comunitats jueves de tot el món, com de fet va succeir quan es realitzà l’atac d’Israel a Beirut l’any 1982 on molts jueus van dir: Que no diguin que ho fan en el meu nom!
Aquesta és la trampa a què s’arriba quan l’estat d’Israel es defineix com a jueu, parla en nom dels jueus, fins i tot d’aquells que no volen ser representats per aquest. Es barreja jueu i israelià en tot moment. Així, aparentment, qualsevol acte de l’estat d’Israel implícitament involucraria tots els jueus del món.
Està clar que alguns sectors polítics posen a tots a la mateixa bossa si qualsevol crítica a l’estat d’Israel permet aflorar una crítica al món jueu en general i permet aflorar sentiments antisemites encara que no hagin estat abordats.
Però aquesta confusió està feta a posta i la defensa acrítica d’Israel per part de dirigents comunitaris pot generar respostes violentes contra la comunitat jueva.
Enmig de la fúria provocada pels atacs israelians no se li pot pretendre un alt nivell de lucidesa política a qualsevol persona que entengui efectivament que els dirigents comunitaris i els dirigents de l’estat israelià parlen en representació de tots els jueus quan en realitat no ho fan.
Davant la pregunta, per què els palestins haurien d’haver acceptat la partició del seu territori o el dret de retorn jueu a Israel? es planteja el xantatge ideològic de tal manera que situa l’interrogador en el paper d’algú que s’oposa als drets dels jueus, i intrínsecament seria un antisemita.
La superficialitat d’aquesta anàlisi resideix en una consecució clara: No debatre sobre el què és Israel. Perquè en debatre el que està succeint a la Franja de Gaza, ningú pot arribar a la conclusió, com va fer l’ambaixador d’Israel a l’Argentina de què “a la franja de Gaza, no es viu tan malament”.
Molts palestins diuen que ells també són semites, amb la qual cosa no poden ser antisemites.
Quan un utilitza la paraula antisemita no es refereix als semites en general, en àrab aquesta paraula no existeix, ja que és un invent del món europeu cristià.
El terme en realitat expressa quelcom contra els jueus, odi als jueus, persecució del jueu.
El món àrab és un exemple de convivència entre musulmans, jueus i cristians molt millor que el que s’ha donat històricament amb els jueus en el món cristià. Però també és veritat que molts textos antisemites van entrar en el món àrab arran de la penetració del moviment sionista al territori de Palestina.
Així textos apòcrifs com Els protocols dels savis de Sió, creats per la policia tsarista per presentar els jueus com a elaboradors d’un pla per dominar el món, van ser presos per certs pels àrabs en aquell moment. Els costa entendre que un estat tan poderós com Israel pugui aparèixer indefens en la seva contracara, on els jueus eren empesos a la cambra de gas a l’Alemanya nazi. Els àrabs d’avui veuen els jueus com a agressors i això els incapacita per veure el patiment històric d’aquest poble. Hi ha un atenuant en el fet de que la persecució als jueus es va donar en territori europeu encara que avui dia n’hi ha prou material i investigació com perquè qualsevol intel·lectual seriós del món àrab pugui negar aquests fets. De fet, li faltaria la legitimitat moral per poder fer aquest tipus de debat.
Pots explicar una mica els orígens del sionisme?
El problema que té Israel amb les crítiques i amb la seva pròpia història és que quan un va a la història moderna que és quan sorgeix el sionisme per donar una resposta a la persecució dels jueus especialment a l’Europa oriental, la majoria dels jueus no eren sionistes. La majoria de jueus perseguits principalment a la Rússia tsarista i Polònia no van marxar a Palestina sinó a diferents els llocs del món. Rebutjaven el sionisme perquè creien que no era una resposta als problemes que tenien els jueus en el món. I és un problema perquè el moviment sionista primer, i després Israel a partir del 1948, considera que la judeofobia és quelcom etern i inevitable, ve des de sempre i mai acabarà.
El gran debat que va haver-hi entre els diferents corrents socialistes sionistes al principi de segle XX, va ser perquè els corrents socialistes deien que amb el socialisme no hi hauria antisemitisme, en principi hi hauria igualtat i respecte per a les minories nacionals.
La resposta del moviment sionista davant l’antisemitisme era molt diferent. Aquesta seria la concentració de tots els jueus en un sol territori com a única garantia perquè els jueus no fossin perseguits.
Si un mira la història veu que l’estat d’Israel no és garantia per a la seguretat dels jueus, és més, els actes que realitza Israel en contra dels palestins i els estats limítrofs incrementen l’odi contra l’estat d’Israel, i al seu torn, als jueus. Els representants de les comunitats jueves estan tan associats a Israel que és difícil distingir-los i produeix el rebuig entre els no jueus.
El sionisme sorgeix a finals del s.XIX en un context concret de les grans persecucions de jueus, sobretot en l’Europa Oriental. Té un problema en els seus inicis, el d’intentar construir un estat en un territori on els jueus no hi són. Aquest si que era el cas d’alguns ciutats de Polònia i Rússia on els jueus eren majoria i compartien un idioma comú, el yidish.
Es tractava d’intentar reunir els jueus de tot el món per concentrar-los en un lloc, que per diverses raons d’origen històric havia de ser Palestina. El problema és que aquest territori estava ja ocupat encara que un dels mites fundacionals d’Israel sigui “un poble sense terra per a una terra sense poble”. I per construir un estat-nació exclusivament jueu calia expulsar la població local.
Això succeeix així perquè ja des d’un primer moment el sionisme beu de la ideologia colonialista pròpia del context europeu capitalista en expansió. Per això cerca en un primer moment l’aliança amb les potències imperialistes com l’imperi otomà, la Rússia tsarista o els britànics, i no cercarà la relació amb les classes oprimides com els camperols àrabs o russos que es revelaven contra els seus opressors per teixir una aliança de classes .
Des del moviment sionista es presenta el projecte de l’estat jueu com a valedor dels interessos occidentals, la muralla front la barbàrie del món àrab. S’explota llavors una mitologia del jueu portador de civilització i progrés en una terra de barbàrie, creant un verger on abans només hi havia dunes. Aquests serien els valors intrínsecs a la identitat jueva, de poble elegit amb valors morals superiors.
Quina és la identitat jueva?
Ha de quedar clar que la qüestió nacional és unívoca i múltiple. Si agafem els punts que Stalin va establir per definir el concepte de poble podem veure que els jueus no tenien un territori ni una llengua en comú al principis del s. XX. Alguns sí, com els de Polònia i Rússia, però d’altres no.
És mes, el yidish, la llengua que compartien els jueus de l’Europa oriental, era mirada de manera molt despectiva i racista per part dels jueus alemanys com succeïa a casa meva. També existia una gran diferència en l’aspecte religiós de les comunitats jueves. La gran majoria de practicants es concentraven al mòn àrab, mentre que els jueus occidentals s’incorporaven als moviments socialistes obrers empesos pel laïcisme propi del capitalisme.
Citant Isaac Deutscher, en una sèrie d’articles que abordaven la qüestió del jueu “no jueu”, ens presenta cinc jueus: Heme, Marx, Rosa Luxemburg, Trotsky, Freud i ens diu: “escriuen com a jueus perquè són jueus”. No obstant això el seu llegat no és jueu, és universal. Que tenien ells de jueus? És molt difícil d’explicar.
Jo et podria explicar la meva identitat jueva com ho faria Deutscher, la identificació amb els oprimits en el món. Ell se sentia més identificat amb un pantera negra dels guetos, que amb un jueu religiós perquè amb aquell l’uneix la lluita contra l’opressió.
En el meu cas la cosa es complica més perquè vaig passar onze anys de la meva vida vivint a Israel i escolto el seu ràdio per que és part de la meva identitat, múltiple i complexa. Què tenen en comú un jueu etíop amb un jueu rus? Probablement res, però tots acaben a la cambra de gas. Es dóna la identitat negativa, producte del rebuig del no jueu, perquè és assenyalat com a tal. La persecució nazi als jueus proporciona una sensació d’identitat jueva molt forta. La història de l’holocaust jueu la sentiria com la meva història. Però és una qüestió que no es pot abordar teòricament com va fer Stalin.
Quina és la identitat israeliana?
Israel utilitza l’holocaust per justificar permanentment tot el que fa. L’alçament dels jueus hagués tingut com a fi la creació de l’estat d’Israel, quan això no és veritat. La imatge col·lectiva d’Israel i la de gran part dels jueus és la del jueu que va com un anyell al crematori.
Per això des que neix l’estat d’Israel cerca sistemàticament revertir aquesta imatge, destruint tots els vincles que existeixen amb la diàspora i elimina de manera conscient la identitat yidish. Es rebutja la figura del jueu del gueto, que de la por, la persecució i humiliació passa a l’alçament i se la substitueix per la del jueu lluitador, sense por, el petit David contra Goliat. Aquest mite tan arrelat configura l’actitud que tenen els israelians respecte a la seva situació en Orient Mitjà.
Perquè tants israelians van donar suport l’atac a Gaza?
Israel es veu a si mateixa com un petit grup inofensiu que es defensa d’un monstre, una formiga contra un elefant. És ridícul plantejar-ho d’aquesta manera quan posseeix un arsenal d’uns 200 caps nuclears a punt per usar.
Hamàs no pot destruir Israel, la prova n’és la guerra. Però en l’ideari israelià funciona la imatge de petit país assetjat a punt de la destrucció imminent. En la construcció del discurs mediàtic han estat extremadament intel·ligents en posar-se constantment a la defensiva com quan es planteja “quin país suportaria ser bombardejat durant vuit anys” a la qual cosa algun palestí hauria d’haver respost quin país suportaria 40 anys d’ocupació.
Crec que tot ens porta a la deshumanització de l’altre, del palestí, per això és tan fàcil el bombardeig.
La majoria israeliana no saben què succeeix a Gaza, i no els importa. Com ells són permanentment perseguits, es traça una línia falsa i irreal que uneix al victimari nazi amb l’àrab i es legitima qualsevol acció punitiva contra els palestins. Fa dècades que creuen que els palestins utilitzen els nens com a escuts humans; també s’empassen que Tel Aviv va néixer de les dunes; es tracta de negar que allí vivia una sèrie de gent amb les seves ciutats.
També els sembla normal que, en període de guerra, els diputats àrabs del Parlament siguin arrestats preventivament. Això els faculta per deshumanitzar l’enemic, que ara són Hamas i Hezbollá, però en realitat sempre ha estat el poble palestí i el món àrab. Davant l’afirmació que Hamas utilitza escuts humans jo responc: hi ha una alternativa, que és la de no disparar.
El problema és que gran part de la intel·lectualitat israeliana ha sucumbit a la demonització de Hamas, no vol veure l’evolució d’Hamas, que no és la mateixa que quan va néixer fa vint anys. Quan l’Estat d’Israel es representa si mateix com a víctima deixa de ser botxí. Per això els palestins utilitzen el tema del nazi-holocaust-genocidi, per posar en l’altre la sensació de botxí
Aquesta comparació entre el que fa Israel ara i l’Holocaust nazi éstà bastant estesa. Quina és la teva opinió d’ella?
Jo crec que s’equivoquen amb això perquè li permet a Israel sortir del rol de botxí i assumir el rol de víctima. I ho aconsegueix posant la culpa sobre l’altre, sobre el poble palestí com quan se’ls acusa de no acceptar la partició del territori palestí el 1947.
No cal deixar-se fer xantatge pel tema de l’Holocaust ni pel de l’antisemitisme per invalidar tota crítica a Israel. Qualsevol persona té dret a criticar absolutament tot, aquest és l’ABC del pensament intel·lectual.
Si sóc cautelós amb les comparacions, i entrar en aquest terreny històric té a veure amb un debat teòric més que amb un debat polític. Però jo em poso sempre al costat de la víctima, tant del jueu perseguit pels nazis com del palestí perseguit pels israelians, sense distincions.
Jo m’identificaria plenament amb el que va dir Che Guevara: “cal sentir el cop en la galta pròpia quan colpegen la galta aliena”.
