Dir. Stanley Kubrick
Ainhoa Kaiero
Fa poc vaig tornar a veure La naranja mecánica, una pel·lícula de ciència-ficció, basada en una novel·la d’Anthony Burgess, que Stanley Kubrick va dirigir el 1971. Malgrat el pas dels anys, la pel·lícula no deixa de ser actual. En ella se subratllen amb humor àcid certes tendències que han marcat l’evolució de la nostra societat contemporània.
La història narra les vicissituds d’un jove anomenat Àlex, des dels seus inicis com a bergant desencarrilat fins a la seva “feliç” integració al si de la societat.
El cinema ha tractat en nombroses ocasions aquest tema dels adolescents perduts en un món que no té referents ètics i socials (des de pel·lícules clàssiques com a Rebel sense causa o El Graduat, fins a altres més actuals com Thirteen).
En aquesta ocasió, Kubrick ofereix una sàtira corrosiva sobre els processos d’educació i socialització vigents a la nostra cultura.
Àlex és un jove de classe mitjana que es dedica a “fer el mal”. La pel·lícula aborda el problema del jove desencarrilat, en una evolució de diferents etapes que van mostrant les diferents cares d’aquesta realitat.
Primer assistim al desplegament de la seva crueltat i prepotència mitjançant les corregudes nocturnes que realitzen ell i els seus amics com a amos absoluts de la ciutat: es col·loquen, donen pallisses a rodamóns, condueixen temeràriament, realitzen atracaments, agressions i violacions.
Des de l’inici de la pel·lícula comprovem que per a ells només es tracta d’un consum voraç d’imatges d’ultraviolència i degradació sexual femenina que la societat ha tornat en espectacle. El decorat audiovisual d’aquesta “societat futura” es troba atapeït d’imatges que estetitzen la violència física i sexual.
En una segona etapa, quan l’Àlex és empresonat pels seus crims, veiem una altra de les facetes de la seva personalitat.
Lluny de ser un rebel o inadaptat, l’Àlex és un ninot submís que a situacions de dependència obeeix tots els mecanismes autoritaris.
A la presó, l’Àlex és un bon soldat, un col·legial perfecte, un escolà d’aspecte angelical i fins i tot un conillet d’índies que se sotmet pacientment als experiments que amb ell realitzen un grup de doctors.
El jove participa a un nou projecte experimental del govern que pretén reeducar i reinserir socialment els malfactors. L’operació consisteix a infligir al noi un bombardeig de les mateixes pel·lícules i imatges que havien impulsat la seva addicció pel consum estètic de la violència.
Només que, aquesta vegada, la imatge ve acompanyada de forts dolors físics al seu cos, de manera que aquesta associació provoca en ell un rebuig compulsiu a tot estímul violent.
Lluny d’un ésser capaç d’elecció, l’Àlex se’ns mostra com a víctima dels reflexos condicionats que li imposen i que li inciten tant a un consum compulsiu, com a un rebuig visceral de la violència.
La tercera etapa desenvolupa precisament la condició de víctima d’Àlex enfront dels abusos d’una societat degradada. Aquells que una vegada van patir els seus atacs, ara es revengen amb ell davant la seva impotència, alhora que un grup d’oposició tracta d’induir-lo al suïcidi (valent-se d’aquests reflexos condicionats) per desgastar al govern.
L’Àlex (igual que qualsevol altre ciutadà) no és més que un ninot que el govern i l’oposició manipulen per crear opinió pública i guanyar vots.
Finalment l’Àlex aconsegueix una plena integració a la societat quan aprèn la lliçó i s’insereix cínicament en aquest joc corrupte d’interessos i aparences. A l’última escena de la pel·lícula, Kubrick demostra amb un cert sarcasme que el procés de socialització ha estat feliçment consumat.
Article publicat a la revista, L’Heura, setembre de 2008
