Dir: Alfonso Cuarón
Ainhoa Kaiero
Què succeeix amb una civilització que ja no creu en el “nosaltres” i ens obliga a considerar únicament el petit univers de l’individual i particular, el “salvi’s qui pugui” que impera en la jungla? En altres paraules, què serà dels orfes que no tenen un projecte futur i col·lectiu?
Crec que és més o menys el que ve a reflectir aquesta pel·lícula. Ja fa temps Susan Sontag assenyalava que moltes de les pel·lícules de ciència-ficció eren incapaces d’imaginar un futur i tan sols podien recrear la fi dels dies. El ben cert és que aquesta pel·lícula ens situa en aquest mateix escenari perquè el que reflecteix és un món afligit d’infertilitat on ja no neixen nens. Un món sense demà col·lectiu, poblat d’individus cada vegada més vells que estan abocats a desaparèixer.
És clar que la ciència-ficció és també un reflex del present, de certes tendències actuals que provoquen el nostre temor.
El poder d’aquesta pel·lícula resideix precisament a situar-nos en un hipotètic pròxim sense-futur (cap al 2027) que reflecteix a la perfecció certes actituds nihilistes de l’actualitat. Perquè els escenaris resulten pròxims, com els d’avui en dia, potser tenyits d’una amargor i desesperació més profunda.
La pel·lícula descriu un planeta de la qual s’ha evadit tota esperança d’un “món” (paraula que sempre implica un sentit col·lectiu) futur, els últims vestigis d’una humanitat decadent que veu com la seva civilització s’ensorra a causa de la impossibilitat de “concebre” un demà per a tots.
Després de conèixer el problema d’infertilitat, el món s’esquinça en múltiples guerres i conflictes i tan sols l’illa d’Anglaterra aconsegueix mantenir encara certa “estabilitat”. Quan la barbàrie sobrevé, Anglaterra tanca defensivament les fronteres en un ostentació de “salvin-se qui pugui” i persegueix terroríficament tots els immigrants arribats a la seva illa per portar-los a camps de refugiats semblants a guetos de jueus (hi ha una breu escena en què s’intueix potser fins i tot quelcom pitjor, l’extermini?).
Aquest món vell i incrèdul es troba atiat per la violència governamental i de grups terroristes. Gairebé ningú creu en el rumor que proclama l’existència d’un “Projecte humà” on savis de tot el món cerquen la manera de salvar la humanitat a bord d’un vaixell que porta per nom “El demà”.
El govern no ofereix una altra resposta que aïllar la població, proporcionant als individus legals la possibilitat d’una mort científica i indolora (entre altres antidepressius) i una altra més indignant i dolorosa per als “fugis” (els refugiats il·legals), a més de rapinyar totes les ruïnes que troba de l’antiga civilització per al seu propi delit decadent i estèril (el primer ministre i el seu fill autista esmorzen en una sala repleta d’obres mestres com el Guernica o el David de Miquel Àngel). I els grups terroristes semblen no sortir del curtcircuit d’una violència particular i absurda que ha perdut el nord d’un projecte col·lectiu. A algú li recorda a alguna cosa tota aquesta història?
Però, igual que succeeix avui en dia, malgrat el “emprenyament” d’incrèduls i moribunds, encara persisteix l’esperança d’un futur per a la humanitat on el món sigui possible: un home, que al seu passat es va debatre entre la fe en la possibilitat de canviar la societat (militant antiBush “allà per” els inicis del segle XXI) i el sense-sentit i la impossibilitat d’un món caòtic i mesquí, recobra forces en trobar una fugi embarassada, a la qual ha d’ajudar. ¿Ho aconsegueix? Vegeu la pel·lícula.
Article publicat a la revista, L’Heura, març de 2008
