John Molyneux
El primer article que Marx va escriure com a marxista, és a dir, com a defensor de la revolució obrera, va començar amb una discussió sobre la religió. A més, aquest article, la “Introducció” a la Crítica de la Filosofia del Dret de Hegel de 1843, conté probablement la línia més coneguda de Marx, és a dir, “La religió és l’opi del poble”.
Tot i això, la veritable actitud de Marx vers la religió ha estat, en gran part, desconeguda o distorsionada. Hi va haver moments i llocs —per exemple, Europa a la dècada de 1960— quan això no semblava importar gaire perquè la religió semblava ser una força en declivi a la societat. Però el sorgiment de l’islam com una qüestió política, primer a la dècada de 1980 amb la influència de la Revolució Iraniana i després amb l’11 de setembre i la “Guerra contra el Terror”, va canviar tot això. La situació política mundial es va tornar tal que les persones d’esquerres i aspirants a marxistes que no entenien l’anàlisi de Marx sobre la religió —i n’hi havia moltes— estaven en perill de desviar-se del tot.
Els errors més típics van ser: 1) la creença que Marx i el marxisme eren hostils a la religió en el sentit de voler prohibir-la o suprimir-la, com s’imaginava que havia passat a la Rússia estalinista; 2) la idea que el marxisme considerava totes les idees religioses com a simplement estúpides, retrògrades i dignes de menyspreu; 3) la noció que les i els marxistes veien totes les religions i idees religioses com a inherentment aliades o eines de la dreta i de la classe dominant.
És cert, per descomptat, que Marx era ateu i rebutjava explicacions religioses del món o dels esdeveniments. Això formava part de la seva filosofia materialista i de la seva teoria de la història, que he comentat en altres textos. Per Marx, no era la consciència la que determinava l’ésser social, sinó l’ésser social el que determinava la consciència social, no eren principalment les idees les que modelaven la història, sinó que era la història la que modelava les idees, i això també s’aplicava a la religió. “L’home crea la religió, la religió no crea l’home”, va escriure Marx. Però va ser precisament aquest enfocament materialista el que va portar Marx a elaborar una anàlisi de la religió molt més complexa, completa i, en cert sentit, comprensiva del que sovint se li atribueix.
Si les persones creen la religió, ho fan perquè la religió satisfà, o sembla satisfer, necessitats humanes reals. Quan la religió es va desenvolupar per primera vegada a les societats preclassistes de caçadors i recol·lectors, els éssers humans vivien en estreta interacció i completa dependència de les forces animals i naturals, que, en cert sentit, coneixien bé, però de les quals mancaven de qualsevol comprensió científica. En aquesta situació, la religió tendia a adoptar la forma de “animisme panteista”. Rius, vents, muntanyes, el sol i la lluna, llops, óssos, micos, elefants, etc., es veien dotats de déus o esperits. En altres paraules, la religió proporcionava expressió emocional als sentiments de dependència i una “explicació” per als alts i baixos de la vida, quan no era possible un relat racional.
Amb la transició, fa uns 5.000 anys, a societats dividides en classes, dominades per homes i governades per l’Estat, la dependència de la natura va continuar, però s’hi va sumar la desigualtat, l’explotació, l’esclavitud, la dependència i la dominació per part de forces socials que també estaven fora del control de les persones i més enllà de la seva comprensió, en una paraula, l’alienació. La religió va reflectir això. Els déus van deixar de ser esperits de la natura i van començar a convertir-se en poderoses figures d’autoritat masculina com Zeus, Jehovà i Al·là, alhora que la religió va començar a oferir consol als oprimits amb la promesa d’una vida futura en què la virtut, no la riquesa, seria recompensada.
Marx ho expressa d’aquesta manera:
La religió és… l’autoconsciència i l’autoconsciència de l’home que encara no ha arribat a si mateix o que ja s’ha tornat a perdre… Aquest estat, aquesta societat, produeix l’actitud invertida de la religió envers el món perquè ells mateixos són un món invertit. La religió és la teoria general d’aquest món, el compendi enciclopèdic, la lògica en forma popular, el punt d’honor espiritual, l’entusiasme, la sanció moral, el complement solemne, la base universal per a la consolació i la justificació.
Així que la religió adopta moltes formes i mides diferents i exerceix moltes funcions diferents, depenent sempre de les condicions socials específiques en què opera. Hi ha versions de la religió que serveixen per justificar la posició de la classe dominant davant de si mateixa (fins i tot els reis i dictadors, caps i generals necessiten justificació pròpia); hi ha versions que justifiquen la classe dominant davant les masses predicant que l’ordre social és l’ordre de Déu i animant la passivitat i el respecte per l’autoritat (“Doneu al Cèsar el que és del Cèsar”). També hi ha versions que expressen la misèria dels oprimits, les esperances d’un món millor i fins i tot la rebel·lió oberta. La religió, segons Marx,
… és alhora una expressió del patiment real i una protesta contra el patiment real.
La religió és el sospir de la criatura oprimida, el cor d’un món sense cor, l’ànima de circumstàncies sense ànima.
Una de les característiques de les anomenades “grans” religions (cristianisme, islam, hinduisme, etc.) que han sobreviscut durant milers d’anys és que són prou adaptables per haver exercit tots aquests rols diferents en diferents moments i llocs, alhora que mantenen una aparença de continuïtat. Així, a l’Europa del segle XVII, existia un cristianisme feudal contrarevolucionari (catolicisme) i un cristianisme burgès revolucionari (calvinisme); a Estats Units a la dècada de 1960, existia una religió racista blanca i una religió antiracista negra; a Amèrica Llatina, hi ha un catolicisme dels dictadors i l’imperialisme ianqui i un catolicisme de la gent pobra, i a l’Orient Mitjà existeix l’islam proimperialista de la reialesa saudita i l’islam antireaccionari de Hamàs i Hezbol·là. [NdelT: Aquest text es va escriure l’any 2007 quan Hezbol·là jugava un paper important en la lluita contra les agressions israelianes i contra l’imperialisme occidental en general.]
D’aquesta anàlisi se’n deriven diverses conclusions polítiques que contradiuen l’estereotip sovint atribuït a Marx. En primer lloc, les i els marxistes ens oposem completament a qualsevol intent de prohibir la religió (abans o després de la revolució). Per contra, defensem el principi de llibertat de creença i culte religiós per a tothom. L’única manera d’abolir la religió és abolir les condicions d’alienació i explotació que la generen. En segon lloc, atès que la revolució socialista és l’acte de les masses treballadores mateixes, és inevitable i necessari que els i les que duguin a terme la revolució incloguin persones treballadores amb creences religioses, i per tant que el moviment revolucionari també inclogui aquestes persones.
En tercer lloc, les marxistes i els marxistes rebutgem la idea que alguna religió en particular sigui inherentment més reaccionària (o més progressista) que altres. Clarament, actualment, això s’aplica principalment a l’islam, però en altres circumstàncies podria ser l’hinduisme, el confucianisme, etc. La nostra actitud envers els moviments polítics amb una coloració religiosa o líders religiosos, com Hugo Chávez (catòlic), el nacionalisme tibetà (budista) o Falun Gong a la Xina o la resistència islàmica a l’Iraq i Palestina, no es basa en les creences religioses del moviment , sinó en les forces socials materials que representa i en la justícia de la causa política.
Aquest article es va escriure originalment per al grup germà de Marx21 a Corea del Sud. Aquesta traducció es basa en l’original en anglès. Està penjat al bloc de l’autor, John Molyneux, que tristament va morir el desembre de l’any 2022.
