Aquest article va aparèixer per primera vegada al diari mensual En Lucha No 56, novembre de 2000
Paty Gómez
El PP intenta, amb la majoria absoluta, desfer el que es va avançar a l’aprovar l’últim text de la llei d’estrangeria, que va expirar el 31 de juliol passat.
No vol, ni de lluny, dur a terme una llei d’estrangeria en què la persona migrant sigui realment el centre, en què se li reconeguin els drets intrínsecs a tot ésser humà.
El més penós de tot és que hi ha un sector de la població que li dóna el seu suport. S’han cregut, a ulls clucs, tota la informació que vomiten els mitjans de comunicació, allò de les “allaus de migrants”, el “que ens desbordaran”, sense ni tan sols analitzar-ne el seu entorn més immediat.
El cas recent més preocupant ha tingut lloc a les Illes Canàries, on s’ha fet una manifestació contra les persones migrants, que tenia unes 1.000 persones. Afortunadament la resposta no es va fer esperar, també es va fer una manifestació antiracista, encara que aquesta tan sols comptava amb unes 300 persones.
Aquesta gent hauria de fer un esforç per recordar que, en una època molt propera, més explícitament durant el franquisme, a l’Estat espanyol més de 2 milions de persones van migrar a Europa, com a fruit de la penosa situació econòmica que la que es vivia. Aquesta onada migratòria potser és la més destacable, però no ha estat l’única.
No tots aquests migrants han tornat; segons un recent estudi de La Caixa, encara queden 2,2 milions de persones de l’Estat espanyol residint a l’estranger, davant de les 800.000 persones estrangeres que hi resideixen aquí, dels quals 4 de cada 10 procedeixen del “primer” món.
Aquestes són unes dades rellevants que ens haurien de fer pensar, per decidir, realment, de quin costat ens posicionem.
Incomunicació
Una altra dada rellevant és que la migració, a l’Estat espanyol, està desproveïda de mecanismes d’integració a la societat. El temps que s’hauria de dedicar a l’oci s’utilitza en la recerca d’altres treballs o bé en realitzar-los, per poder aconseguir una qualitat de vida mínima, amb la qual cosa s’afavoreix la incomunicació amb la resta de la societat.
A la barrera del llenguatge se sumen, en molts casos, els baixos nivells de formació, cosa que alhora dificulta la promoció a la feina. Això tampoc exclou les persones migrants que arriben aquí amb estudis i acaben realitzant els treballs més denigrants i mal remunerats.
Cap d’aquests problemes humans no desapareixerà amb l’enduriment de la llei d’estrangeria.
Alhora, s’ha de mirar cap a l’entorn polític, els diferents partits i les diferents respostes poden fer que la balança es decanti a un costat o altre. Ens trobem que hi ha partits que han presentat una esmena a la totalitat de la llei.
D’altra banda, tant el PSOE com CiU han renunciat definitivament a presentar una esmena a la totalitat de la reforma de la llei d’estrangeria en un intent d’aconseguir un text pactat amb el PP.
Aquesta decisió, pel que fa al PSOE, sembla que no ha estat presa de manera unànime, ja que una part de l’executiva socialista, i entre ells Almunia, ha aixecat la veu per defensar que els drets de les persones migrants són innegociables. Així mateix, no s’explica la postura del PSOE d’última hora, ja que s’havia acordat en una prèvia executiva federal presentar aquesta esmena a la totalitat.
L’esclavatge
Paral·lelament a tot això, ha saltat als mitjans de comunicació “la notícia”, la forma de transport oferida pel Govern espanyol per a l’obligada repatriació de les persones migrants il·legals detingudes, als cellers dels vaixells, com en una de les pitjors èpoques de la humanitat, l’esclavatge. Aquest mètode és il·legal i està prohibit per l’autoritat marina, ja que contravé la legislació marítima en vigor.
El govern, davant d’això, ha demanat una comissió investigadora; diu no saber res sobre això i espera que el temps ho guareixi tot.
Davant d’aquest panorama ens toca a nosaltres, la gent corrent, donar una resposta. L’elecció és senzilla, o criminalitzem les persones migrants, ens creiem que ens robaran els llocs de treball… o, realment obrim els ulls i veiem que hi ha lloc per a tothom, que elles no són més que persones que fugen d’una realitat terrible i que el fet que es posin fronteres a la llibertat inqüestionable de mobilitat geogràfica és, senzillament, inadmissible.
Per aconseguir això, l’única via factible és fer escoltar les nostres veus, com més alt i clar cridem, més possibilitats tindrem.
Llegeix també La llei d’estrangeria, per Paty Gómez, de gener de 2000.
