ES CA

Charlie Kimber

Algunes persones dins de l’esquerra diuen que una reducció en el nombre de treballadors i treballadores migrants provocaria un augment en els salaris. Charlie Kimber sosté que la veritable causa dels baixos salaris i les terribles condicions ha estat el fracàs dels sindicats per lluitar per alguna cosa millor.

A Gran Bretanya alguns empresaris protesten per l’escassetat de treballadors i treballadores. Diuen que no hi ha prou camioners, no hi ha prou cuiners, no hi ha prou carnissers per sacrificar els porcs disponibles.

Els supermercats lluiten per omplir els seus prestatges, Nando’s va haver de tancar 45 dels seus restaurants a causa de l’escassetat de pollastre, McDonald’s no tenia suficients batuts.

Algunes empreses —¡imaginin-se l’horror!— fins i tot han hagut d’oferir salaris més alts i bonificacions per atreure treballadors i treballadores.

Els  i les socialistes revolucionàries i sindicalistes haurien d’acollir amb beneplàcit qualsevol oportunitat d’esprémer més a les empreses que han engreixat amb la mà d’obra barata.

Durant massa temps, els treballadors s’han enfrontat a retallades i congelacions salarials. Ara és el moment de tornar el cop.

El Financial Times tem que el desenvolupament de la situació actual pugui suposar una tendència a llarg termini de “inclinar l’equilibri del poder de negociació del capital cap a la feina”. Bé, si succeeix.

Però hi ha un debat sobre per què “no hi ha prou” treballadors i treballadores, i és important perquè la resposta dóna forma a l’estratègia perquè les i els treballadors guanyin en el futur.

Una resposta és que la caòtica alteració de les cadenes de subministrament per part del Brexit va destrossar el funcionament normal de l’economia.

No hi ha dubte que la versió conservadora del Brexit ha provocat colls d’ampolla i obstacles a la distribució de béns.

Ruptura

L’obsessió de govern (i de la Unió Europea) amb les fronteres ha provocat alguns trastorns.

Però també s’informen de denúncies d’escassetat de treballadors a EUA, França, Alemanya, Itàlia, els Països Baixos i Escandinàvia. I passa en sectors similars als de la Gran Bretanya: hostaleria, distribució, construcció, salut i assistència social.

Llavors, no es tracta només del Brexit. I els patrons es queixaven de l’escassetat molt abans el referèndum de la UE.

El 2015, l’Associació Patronal del Transport per Carretera va dir que hi havia una escassetat de 50.000 conductors i conductores de camions.

La segona gran raó esgrimida, vinculada al Brexit, és la caiguda del nombre de treballadors i treballadores migrants.

Alguns en l’esquerra diuen que l’augment dels salaris ara demostra que les i els migrants són una càrrega per al nivell de vida de les i dels treballadors nadius i que reduir el seu nombre funciona per augmentar els salaris.

El Brexit, diuen, és bo per als treballadors perquè ha reduït la immigració.

Certament, un gran nombre de treballadors originaris de països de la UE han abandonat la Gran Bretanya en els últims 18 mesos. Però la majoria dels treballadors no ha vist un augment en els seus salaris.

Els salaris per hora típics anunciats per als netejadors, per exemple, han augmentat en 20 penics des del març. Però això només reflecteix l’augment del salari mínim de 20 penics l’hora a l’abril. Els salaris no s’han disparat.

I la majoria de les i dels treballadors del sector públic s’enfronten a una congelació salarial o a un “augment” per sota de la inflació.

Justificar

Els d’esquerres que diuen que la reducció en el nombre de migrants ha augmentat els salaris sovint citen l’anàlisi de Karl Marx sobre el “exèrcit de reserva de mà d’obra” per justificar la seva posició.

Marx va parlar d’un “exèrcit industrial de reserva” que juga un paper en l’augment de la competència entre la gent treballadora i la pressiona perquè acceptin salaris més baixos.

Marx va explicar que el capitalisme és el primer sistema econòmic en el que hi ha ‘massa’ gent i que alguns no poden emprar-se de forma rendible. A mesura que el capitalisme s’expandeix, tendeix a gastar relativament cada vegada més en maquinària i tecnologia, i menys en treballadors i treballadores.

Una part de les i dels treballadors potencials excedeix les necessitats del capitalisme. Marx afegeix: “Aquesta població excedent forma un exèrcit de reserva industrial d’un sol ús, que pertany al capital tan absolutament com si aquest últim ho hagués creat al seu propi cost.”

Llevem el “exèrcit de reserva” d’immigrants de la UE que esperen treballar per salaris baixos i llest, diu l’argument, hi ha escassetat de treballadors i els salaris pugen.

Però el principal exèrcit de reserva industrial de Gran Bretanya no són les i els migrants.

Són els 1,6 milions oficialment desocupats i els 1,8 milions en règim de llicència [ERTO].

Però cap socialista diria que els aturats són enemics de la classe treballadora. En canvi, l’argument sempre ha estat unir a empleats i aturats contra els patrons.

Marx va argumentar que les i els treballadors han de “organitzar una cooperació regular entre empleats i aturats per destruir o debilitar els efectes ruïnosos d’aquesta llei natural de la producció capitalista en la seva classe.”

La unitat és igualment necessària entre les i els treballadors migrants i les i els treballadors nascuts a Gran Bretanya.

La raó principal per la qual els patrons els resulta difícil reclutar no és el Brexit o les restriccions a les i els migrants, sinó els baixos salaris i les males condicions.

Sarah O’Connor escriu al Financial Times que el salari mitjà per hora de les i els conductors de camions és ara de només 11,80 lliures esterlines. I això és per a un treball que requereix una qualificació i capacitació que les i els treballadors sovint han de pagar-se ells mateixos.

O’Connor cita un anunci de treball de l’empresa de logística XPO: “Treballarà un mínim de 45 hores per setmana en un patró de torns de ‘cinc de set dies’, pel que els seus dies de treball poden canviar cada setmana i podrien incloure el treball de cap de setmana… També començarà d’hora al matí i ha d’estar preparat per treballar durant la nit.”

No és d’estranyar que no s’afanyin a cobrir aquesta vacant.

Salaris

Els salaris britànics han disminuït dràsticament respecte al percentatge del producte interior brut des de mitjans de la dècada de 1970.

El percentatge destinat als treballadors va caure des de 1974 quan el govern laborista va atacar a les i els treballadors i l’organització de base militant va disminuir.

La caiguda va continuar durant gran part dels governs conservadors de Margaret Thatcher, i després es va desplomar novament després 1984 i una altra recessió.

Els salaris mitjans acaben de tornar al nivell de 2007-2008, abans de la crisi financera.

Es tracta de poder de classe.

Un baix nivell de resistència permet als patrons imposar salaris de pobresa. Penseu en quants empresaris s’han sentit capaços de fer escandaloses demandes de recontractació durant la pandèmia. Han insistit en les retallades salarials com a condició perquè les i els treballadors conservin els seus llocs de feina.

I massa sovint, com a British Gas i JDE Coffee, els empresaris van aconseguir el que volien. Els treballadors van lluitar valentament contra els acords, però els líders sindicals els van defraudar.

Els baixos salaris també impedeixen que les i els migrants arribin a la Gran Bretanya. Contràriament al mite, la majoria no s’afanyarà a treballar pel que els caps vulguin oferir.

Samuel Tombs, de la consultora econòmica Pantheon Macroeconomics, assenyala que hi ha ciutadans i ciutadanes de la UE que van tornar a casa durant la pandèmia l’any passat que podrien tornar a la Gran Bretanya si volguessin.

“Legalment, la majoria d’aquestes persones poden tornar si ho desitgen. De fet, les sol·licituds per a l’estatus de pre-assentat i assentat han superat el nombre oficial de ciutadans de la UE a la Gran Bretanya a finals de 2019”, diu. Però, afegeix, “el seu entusiasme per tornar és baix”.

Sobreviure

Si hi ha una restricció salarial a llarg termini, què té d’especial la situació ara?

Hi ha dos factors temporals. El primer és que la fi de les restriccions pandèmiques vol dir que tots els empresaris intenten reclutar al mateix temps. Això crea escassetat.

El segon és que, per inadequats que siguin, els plans de llicència [ERTO] i mesures similars han permès que un gran nombre de treballadors sobrevisquin —més o menys— sense treballar. Estan sota menys pressió que si haguessin estat acomiadats.

Però tots aquests esquemes ara s’estan acabant.

A tot el món, les classes dominants intentaran utilitzar la renovada amenaça de la desocupació per reduir els salaris.

Això va ser expressat de la manera més brutal per la presentadora de Fox News, Laura Ingraham. Enfurismada per les persones que es mostren reticents a desafiar la Covid-19 i tornar a la feina, Ingraham va dir: “Què passa si simplement tallem la desocupació?”. Com va assenyalar, “la fam és una cosa molt poderosa”.

Els conservadors no són tan descarats, però és el mateix missatge.

El ministre de Comerç, Kwasi Kwarteng, va dir recentment als ocupadors que, a mesura que finalitzi el règim de llicències, “molts treballadors i treballadores del Regne Unit s’enfronten a un futur incert i necessiten trobar noves oportunitats d’ocupació”.

Els conservadors esperen que les i els treballadors que estan abandonats ara estiguin tan desesperats per evitar el règim horrible de prestacions socials magres, les sancions i la pobresa, que acceptaran salaris baixos.

El final de la llicència i la retallada simultània de 20 lliures a la setmana en la prestació del “Crèdit Universal” no és un accident desafortunat. És una estratègia.

Tot això significa que els sindicats i l’esquerra necessiten una estratègia per revertir la pressió sobre els salaris.

No és un gran pla esperar que l’actual escassetat de mà d’obra duri per sempre.

No hi ha una alternativa eficaç a la resistència, la lluita i l’enfrontament. En lloc de culpar a les i els migrants, l’esquerra ha de concentrar-se en lluitar contra els empresaris i els conservadors.

Necessitem més “escassetat de mà d’obra”, però aquest cop per realment poder millorar els salaris i les condicions, és a dir, organitzant vagues.


Aquest article va aparèixer al Socialist Worker, la publicació germana de Marx21 a la Gran Bretanya.