Xoán Vázquez
Actualment a EUA només el 57% de les persones en edat laboral té feina. Milions de treballadors comproven com els empresaris s’aprofiten de la crisi per retallar salaris, hores de treball o directament acomiadar-los.
Durant la primera setmana de gener les peticions de subsidi per desocupació van arribar a la xifra de 965.000; una xifra important però lluny dels 6 milions d’acomiadaments setmanals entre finals de març i principis d’abril de 2020.
Una opinió molt estesa a l’esquerra europea és que, amb rares excepcions, la classe treballadora a EUA ha romàs com un espectador passiu i els seus sindicats s’han mantingut al marge de qualsevol confrontació important. Això és cert només en part.
Entre finals dels anys 40 i començaments dels 80 la mitjana anual de vagues “importants” era de 300. A partir de 1980 aquesta mitjana ha anat caient fins a descendir, al període 2010 a 2017, a 10.
Algunes de les vagues, en aquest llarg període d’apatia social que comença als 80, van tenir un enorme impacte com la vaga d’UPS de 1997 secundada per més de 200.000 treballadors i treballadores; la de docents de Chicago de 2012, amb 25.000 professor i professores en vaga i la de més de 12.000 guionistes durant 100 dies en 2007-2008.
Les vagues tornen amb força
L’any 2018 va estar marcat per un ressorgir de l’activitat vaguística.
Tot va començar amb la ja històrica vaga de docents en l’estat de Virgínia Occidental on van anar a la vaga 34 mil treballadores i treballadors del sector educatiu a tot l’estat, afectant a la totalitat de les escoles públiques. El moviment es va estendre com la pólvora per altres estats: Oklahoma, Kentucky, Arizona…
A part del fet d’haver estat una vaga il·legal i d’aconseguir la victòria laboral més important des de la dècada dels 70, aquesta vaga va tenir la peculiaritat d’esclatar en un període de derrotes dels i de les treballadores i uns nivells baixos de sindicació.
De fet, es va plantejar com un desafiament dels i les treballadores als sindicats del sector educatiu.
Curiosament aquest baix nivell de sindicació va assolir un mínim històric l’any 2019, coincidint amb els 40 dies de vaga a la General Motors.
Segons un informe de l’Oficina de relacions laborals, l’afiliació sindical era de només el 10,3 per cent de la força laboral: 14,6 milions de treballadors i treballadores.
En aquest punt cal matisar que al sector públic la sindicació rondava el 34% (sobretot policies, guàrdies de presons…) davant d’un reduït 6,2 per cent al sector privat.
Aquest baix nivell de sindicació contrasta amb les xifres de participació en vagues que tant a l’any 2018 com el 2019 van desenvolupar gairebé mig milió de treballadors i treballadores, els nivells més alts des de mitjans dels 80. Xifres importants sobretot si es comparen amb una mitjana anual de poc més de 75.000 treballadors en vaga en el període 2007-2017.
Rebel·lió
A EUA la pandèmia de la Covid-19 i la seva major incidència en els sectors més pobres, racialitzats i precaritzats ha produït més de 800 conflictes laborals relacionats amb les mesures de seguretat davant la pandèmia, baixes laborals o acomiadaments.
Conflictes impulsats, en la seva major part, sense participació de les estructures sindicals, ja que els grans sindicats, com United Auto Workers (UAW) o els Teamsters, i la pròpia central, l’AFL-CIO, no van desenvolupar una actitud de lideratge i van mostrar la seva inutilitat en aquesta crisi sanitària, limitant la seva activitat a meres declaracions.
A l’efecte de la pandèmia va venir a sumar-se l’assassinat de George Floyd el 25 de maig de 2020 que va significar no només el rellançament de Black Lives Matter (BLM) sinó també l’inici d’un autèntic procés de rebel·lió i, el que és més significatiu, la incorporació de les vagues i lluites obreres en aquest procés de rebel·lió.
Segons diverses enquestes citades pel New York Times, entre 15 i 26 milions de nord-americans han participat a les mobilitzacions del BLM, al llarg de 2.500 ciutats i pobles. En un sol dia, el 6 de juny, hi va haver accions de lluita a 550 poblacions.
Les accions de solidaritat dels treballadors van acompanyar durant tot l’any les manifestacions contra el racisme.
Així vam poder veure com els i les treballadores de Starbucks es presentaven a treballar lluint insígnies del BLM; la convocatòria l’1 de maig d’una onada de vagues de treballadors i treballadores d’algunes de les corporacions més grans d’Estats Units com Amazon, Whole Foods, FedEx o Walmart i el juny la primera aturada de treballadors portuaris en ambdues costes de país.
Finalment, destacar que aquest nou cicle d’agitació es caracteritza per englobar una varietat de causes entrellaçades (racisme, gènere, desigualtats econòmiques…) i, sobretot, per una tendència de la classe treballadora a confluir en aquestes lluites.
